El catalanisme no es pot permetre ser antipàtic. S’ho pot permetre el nacionalisme d’estat, fins i tot certa esquerra, però no el catalanisme ni l’independentisme ni el nacionalisme català. Això és així perquè els seus plantejaments no es refereixen a un ideal abstracte, sinó a una proposta concreta sobre un terreny concret i amb una societat concreta, la catalana, que si ha de ser independent ho ha de ser des d’un acord social mínimament sòlid. La prova d’això és Espanya: Espanya s’ha creat de manera artificial durant segles, i si fins fa poc se’m podia replicar amb la Constitució pactada del 78, que podem acceptar-ho com a més o menys cert, des de l’any 2006 (i especialment el 2017) això ja no és així: Espanya ja no és un pacte, i fins i tot ha preferit evitar per la força qualsevol alternativa democràtica. Per tant, l’independentisme (catalanisme/sobiranisme/etcètera) ha de fer-se la següent pregunta: com fer una oferta de país que pugui no ser massa artificial, massa indigesta, massa inassumible per a un nombre massa elevat dels seus habitants, i fins i tot per a la comunitat internacional?

Explica Zapatero en una entrevista a El País que quan ell era president, Rajoy es mostrava en privat més receptiu amb el final dialogat amb els terroristes d’ETA que amb l’Estatut de Catalunya. Doncs no cal afegir res més.

L’agenda negociadora entre els partits catalans que han investit el govern de Pedro Sánchez i el PSOE inclou, en el vessant econòmic, la reivindicació general d’un nou model de finançament però també iniciatives més particulars. 

¿Encara som a temps que una proposta econòmica resolgui l’encaix polític de Catalunya a l’Estat? Algunes constatacions breus.

Sents que en un acte del PP bramen contra el terrorisme, però resulta que no estan condemnant ETA, ni el terrorisme islamista, ni el d’estat, sinó que estan parlant del Procés. Llegeixes que un jutge està treballant per imputar un delicte d’alta traïció per ingerència de Putin i la trama russa en general, i també estan parlant del Procés.

Les negociacions de Junts amb el PSOE en relació amb la immigració tenen dues visions. Per a Junts, aquest és un problema seriós per a Catalunya –la comunitat autònoma amb més immigració–, i per al partit suposa un pas significatiu haver negociat el traspàs de les “competències integrals” en la matèria. Si són integrals, són totes?

A Espanya porten segles en conflicte els conceptes d’estat i nació. ¿Ve de la Guerra de Successió de 1714? ¿Ve de la revolució industrial al segle XIX al País Basc i Catalunya?

Segons el meu parer, les claus de la legislatura que s’enceta a Madrid són tres. La primera consisteix a saber si l’amnistia es convertirà en un fet irreversible, o si aconseguiran aturar-la en algun punt del camí que ja s’ha començat a transitar. La segona clau rau en les possibilitats reals de garantir una estabilitat parlamentària a les Corts que permeti decidir i governar. I la darrera clau passa per escatir si els pactes que s’han assolit per a la investidura de Pedro Sánchez serviran per resoldre el conflicte polític amb Catalunya. 

Els acords signats pels principals partits independentistes amb el PSOE van molt més enllà de la investidura de Pedro Sánchez i han permès arrenglerar els partits catalanistes en una sola reivindicació, la de l’amnistia. Si bé no en tenim la fotografia, la futura llei d’amnistia ha estat beneïda, no sense matisos, de la CUP al PSC. Tanmateix, després dels fets del 2017, la conversió d’aquesta conjuntura en una oportunitat política per a Catalunya resulta més dubtosa. És per això que convé centrar tots els esforços en la gestió col·lectiva d’aquest pacte durant els mesos i anys vinents; només així podrà passar de ser un acord d’investidura, fruit de la conjuntura electoral, a un acord històric. Hi són cridats tots els qui hi han participat i, fins i tot, els qui s’ho miren des de la barrera.

La celebració de la diada nacional espanyola arriba enguany, per a molts, empeltada de malenconia. Allò que se’n sol dir l’evolució dels esdeveniments (alguns prefereixen dir-ne el govern Frankenstein, o simplement Perro Sanxe) fan aparèixer com a possibles, i fins i tot properes, certes coses que, fins fa molt poc, eren inimaginables. Per exemple, el retorn de l’arxienemic de la pàtria, Carles Puigdemont, per la porta gran, amnistiat dels crims horribles que se li han imputat no tan sols jurídicament, sinó també a través de la construcció mediàtica, dia rere dia, d’un monstre sobre el qual es podien projectar tots els mals del país i al qual no tan sols era lícit, sinó gairebé obligatori, blasmar i ridiculitzar. Només la idea, o la possibilitat, d’aquest retorn aixeca vertaderes bòfegues a la pell dels patriotes més encesos, però hi ha (per a ells) més amenaces ominoses que ennegreixen el panorama. Totes tenen en comú, però, el fet de ser contràries no tan sols a la unitat, sinó també a la dignitat d’Espanya. Tal com l’entenen aquests patriotes, si més no.

Amb motiu de la Diada, l’ARA ha demanat als presidents de la Generalitat la seva opinió sobre com veuen la relació entre Catalunya i Espanya i els principals desafiaments que enfronta el país. Només Jordi Pujol ha excusat la seva participació per no interferir en el moment polític.

Té cap sentit escriure un article sobre política hispano-catalana per a l’endemà d’unes eleccions espanyoles tan rellevants en la definició d’aquesta relació, sense saber-ne el resultat? Penso que sí, sobretot si anem al més bàsic, és a dir, a allò que no canviarà siguin quins siguin els resultats. O, dit d’una altra manera, si serveix per recordar allò que cap govern espanyol sigui del signe que sigui s’avindrà a canviar de bé a bé.

La biografia Francesc Cambó: l’últim retrat, escrita per Borja de Riquer, és una obra que explica magníficament l’evolució i els clarobscurs del personatge en el seu context històric. Llegint-la, m’ha anat envaint la sensació que la política catalana fa més d’un segle que gira en una roda de hàmster. En efecte, hi ha paral·lelismes temptadors, per molt que no siguin acurats del tot. Els inicis de Convergència i el desplegament de la Generalitat per part de Pujol recorden els inicis de la Lliga i el desplegament de la Mancomunitat per part de Prat de la Riba. El tàndem Pujol-Roca dels anys 1980 recorda el tàndem Prat de la Riba-Cambó dels anys 1910. L’operació reformista que va intentar Miquel Roca recorda els intents frustrats de Cambó de regenerar Espanya. Les disputes entre els exconvergents/Junts i ERC recorden les que mantenien els lligaires i els republicans catalans. El discurs dels partits espanyolistes del Parlament de Catalunya recorda el lerrouxisme. La gasiveria i la resistència dels successius governs de Madrid, tant del PP com del PSOE, a fer cap concessió significativa a les demandes catalanes recorda l’actitud dels successius governs conservadors i liberals de la Restauració. El paper de Felip VI davant de les demandes catalanes recorda el d’Alfons XIII. El prejudici de Madrid sobre una escola en català que fomenta l’odi a Espanya existeix ara i ja existia aleshores. L’apel·lació a la mobilització pacífica al carrer davant la impotència dels partits catalans s’ha produït recentment i es va produir fa més d’un segle. Si no fos que l’espai d’aquest article és limitat, podríem continuar estona i estona. 

Manllevo el títol del conegut poema Oda a Espanya que Joan Maragall va escriure fa 125 anys. Ho faig en un moment proper a unes noves eleccions, però no amb la intenció de posicionar-me electoralment, sinó amb el propòsit de fer una reflexió sobre la salut de la relació entre Catalunya i Espanya. La conclusió resulta del tot evident, i encara més després de la darrera dècada d’allunyament i de confrontació: fa massa temps que Espanya no escolta Catalunya. Potser en sent la cridòria, però no n’escolta els arguments ni les raons.

Segur que no seria agradable comprovar on podria arribar el nivell del que eufemísticament Vox anomena “tensions” a Catalunya, i no és qüestió de fer el desmenjat. Ja veuen l’ofensiva que ha desencadenat al País Valencià, amb la col·laboració necessària del PP, contra la llengua i la cultura catalanes, que, adaptant Ovidi Montllor, és el mateix que dir contra la cultura.

1. Derogació. Tot sembla encaminat perquè diumenge culmini la primera fase de la restauració conservadora que un conjunt de poders polítics, econòmics i mediàtics ha anat gestant durant aquesta legislatura espanyola. La segona vindrà després, amb l’assalt del sector conservador del PSOE, els que encara escolten els esbufecs del felipisme, per obtenir el control del partit. En tot cas, la derogació del sanchisme, la consigna sobre la qual Núñez Feijóo ha organitzat la seva campanya, no és una simple estratègia publicitària d’assessors de campanya. És una opció política deliberada: diferenciar el sanchisme del PSOE, com si mort Sánchez s’acabés la ràbia.

El tàndem PP-Vox va insistint en el fet que cal derrotar ETA, que com tothom sap continua activa i posa cotxes bomba pràcticament cada dia. El terrorista Txapote es veu que és amic íntim de Pedro Sánchez, el qual no es vota mai a si mateix sinó als independentistes catalans i bascos. Etcètera. Tot això és ridícul, evidentment; però és alguna cosa més que ridícul. L'argument és deshonest i fal·laç. Quan el concreten apel·lant a les persones que van patir aquella bogeria que per sort ja no existeix; quan posen morts damunt la taula sense cap barrera moral ni gens de respecte real per la memòria de les víctimes, travessen una línia vermella que els ubica fora del debat homologable en el si d'una democràcia europea. Reivindicar la memòria de les víctimes no només és lícit: també és necessari. Fer-la servir amb finalitats partidistes, en canvi, no té cap justificació. 

Els que hem viscut l’empresa com a professió ho sabem bé: “Si les coses van bé, no canviem, seguim”. Negar que Espanya va bé econòmicament és negar la realitat. És per això que la dreta diu que la campanya no va d’economia. Amb l’economia té pocs arguments per a la campanya electoral.

Sempre diuen que això només serà un moment. Una estoneta. Mira, farem una prova i ja estarem. Això els van dir als feliços assilvestrats ancestrals de les illes Marshall. Mira que són patufets, lil·liputencs, microbis. Mira que no molesten, estan allà, a la Micronèsia. Tot micro: 1.152 illes amb només 181 quilòmetres quadrats. El Paradís. I els van dir això, ei, que seran quatre petards, quatre cebetes, piules per mirar de fer un Sant Joan pacífic al Pacífic. Bum, bum, bum... 

Dur mascareta ja no és obligatori pràcticament enlloc.