"Els gèneres literaris no existeixen. Per a mi, o hi ha literatura o no n'hi ha. Sabem què és la pintura, l'arquitectura, l'escultura i la música –a partir de John Cage la cosa canvia–, però amb la literatura no passa així. Què és la literatura, i on la trobem? Jo la puc reconèixer de manera immediata, la literatura. Em sembla molt suggeridor allò que diu Borges: sé on hi ha literatura perquè el pols se m'accelera". Antoni Marí feia servir aquestes paraules el 2012 per presentar Llibre d'absències (Tusquets), un magnífic exemple de l'aposta literària culta, exigent i enlluernadora de l'autor nascut a Eivissa el 1944, que ha mort a Barcelona als 81 anys. Poc després, afegia: "La literatura és fixar i aclarir la tenebra".

Un assumpte personal és una novel·la curta que ofereix al lector una imatge intensa del que va ser, per a Beppe Fenoglio (Alba, 1922 - Torí, 1963), la resistència partisana: una època d’hipocresia i contradiccions, però també d’autèntica humanitat. Basant-se en la seva pròpia experiència com a partisà, Fenoglio també actualitza la narrativa de la guerra civil a les Langhe, al Piemont, un tema important en la literatura d’altres italians com Cesare Pavese i Italo Calvino.

El que sabia la Maisie (1897) és una novel·la de culte de Henry James (Nova York, 1843-Londres, 1916) que analitza una societat victoriana anglesa corrupta, immoral i hipòcrita a partir dels pares de la protagonista: l'egoista Ida i el vanitós Beale. Ells són els pares negligents de la petita Maisie, que haurà de patir el divorci amarg i les conseqüències nefastes d’aquesta separació traumàtica.

La por en majúscules és la por que mai li passi alguna desgràcia a un fill. Dani Alba (Sant Pere de Ribes, 1973) s’acosta a aquest abisme amb la novel·la Dent de lleó (LaBreu), una ficció que parteix d'una realitat: els 399 dies de vetlla i angoixa pel seu fill Jan –Jana a la ficció– al Vall d’Hebron. La novel·la avança àgil i vibrant —sense sensibleria ni morbositat— cap al nou món que apareix quan la vida t'obliga a obrir un parèntesi.

"Un no-res / fórem, som, serem / encara, en flor: / la de no-res, la / Rosa de Ningú". Aquests versos de la tercera estrofa del poema Psalm contenen el títol del que és un dels llibres cabdals de Paul Celan, Die Niemandsrose (1963). La versió catalana de La Rosa de Ningú, publicada ara, en edició bilingüe, en traducció i comentaris a cura d’Arnau Pons, per LaBreu Edicions, ens permet poder llegir i conèixer en profunditat un dels llibres imprescindibles de la poesia alemanya i universal del segle XX.

A Agafa la teva creu, nou poemari d'Antònia Vicens (Santanyí, 1941), se senten "arreu ecos d'una batalla cruenta", els tancs avancen amb botxins solitaris a dins i les aus rapinyaires "treuen els ulls als combatents" per fer-hi els seus nius. L'omnipresència de la lluita, la sang i la guerra conviu amb l'esperit humà de supervivència i la reivindicació de paraules com "redempció" i "memòria". Un cop més, l'autora mallorquina aconsegueix esgarrifar el lector amb un recull de versos compacte i dens que publica LaBreu, igual que Tots els cavalls (2017) i Pare què fem amb la mare morta (2020).

Han passat més de cent anys des de la publicació d’aquesta petita meravella anomenada Chéri (1920) i, com si es tractés d’un rellotge construït pel professional més competent de Suïssa, no hi ha res que no hi funcioni: la provocació, la sensualitat, la ironia, la mordacitat, la intel·ligència, la crítica social i la profunditat psicològica de què era capaç la gran Colette (1873-1954). El llibre aguanta no només perquè la història d’amor i passió entre una dona que frega la cinquantena i el fill d’una de les seves amigues, que no en té ni vint-i-cinc, sigui encara poc convencional. Aguanta, sobretot, per les capacitats de l’escriptora francesa: per la perfecció natural dels diàlegs, per la subtilesa de cada gest dels personatges, pel sentit agut de la realitat que demostren cadascuna de les observacions que deixa anar la veu narrativa i per la progressió dels fets, que està estudiada de forma mil·limètrica i que deixa fora de camp moments crucials de l’acció perquè aquesta avanci a tota velocitat i els lectors pateixin tant o més que els amants desbocats.

A més de poeta i crític literari, Joan Todó és un narrador vigorós, autor d’una narrativa que elabora formes pseudonovel·lístiques ben interessants i poc convencionals com L’horitzó primer (L'Avenç, 2013) o La verda és porta (Godall, 2021), i que també s’ha dedicat a la forma del conte. Aquest n'és el seu tercer recull, després d’A butxacades (LaBreu, 2011) i Lladres (LaBreu, 2016), sense oblidar “El melic del món”, un relat inclòs dins d'A la recerca del flamenc, un volum coescrit amb Jaume C. Pons Alorda i Sebastià Portell que tenia per objecte geogràfic el Delta de l’Ebre, que és un dels territoris literaris de Todó, natural de terra endins (la Sénia), però bon coneixedor dels paisatges de l’arròs. Justament un conte que hi passa de ple, amb un migrant que desembarca d’una pastera en una platja de sorra fina, és el que obre La dolçor de viure, que és un recull que sembla ordenat de forma molt conscient, per tal que cada peça estigui exactament allà on li toca.

Diu el DIEC que el mascarell és un "ocell marí de la família dels súlids, d’uns 90 centímetres de llargada, de plomatge blanc amb una taca negra a l’entorn dels ulls" que té la particularitat de llançar-se al mar com un boig. Al Diccionari Català-Valencià-Balear s’afegeix una altra accepció de la paraula: "Mascarat, tacat de màscara". Aquest és també el títol de la traducció catalana del thriller psicològic escrit per l’autora, dramaturga i poeta quebequesa Anne Hébert (1916-2000), una obra que l’any 1983 va guanyar el premi Femina i el Premi del Governador Central del Canadà, entre d’altres, i que, en francès, porta per títol Les fous de Bassan.

El poema –perquè es tracta d’un sol poema en quatre cants: unitari, narratiu, d’ambició filosòfica– comença amb el record d’un antic rellotge familiar, alt i voluminós, que durant molts anys havia estat repudiat de tothom per la sorollada del mecanisme: “I temo que et recordi de quan eres arbre, / quan eres al bosc”. En el segon cant, el poeta –o, en rigor, el jo del poema– evoca que tal dia com el descrit, un 28 de febrer de 2024, la seva mare hauria fet 107 anys. I aquests dos elements –la vella baluerna del rellotge i el naixement de la mare– propicien una reflexió greu i sostinguda sobre el misteri del temps i la memòria. Cal afegir-hi la presència constant, tutelar –que ja trobem en la picada d’ullet del títol–, dels Quatre quartets de T.S. Eliot, obra que també medita fondament sobre la nostra naturalesa moridora i la condició irredimible del temps.

Corria l’any 1948 quan l’escriptora francesa Violette Leduc (1907-1972) va publicar L’afamada. Nascuda a províncies, Leduc s’havia traslladat a París poc abans de fer els vint anys i, en plena Segona Guerra Mundial, va conèixer Simone de Beauvoir, que es va erigir en la seva protectora. Va ser gràcies a ella que va poder publicar ni més menys que a l’editorial Gallimard. Certament, no ho hauria somniat mai. Allà va aparèixer l’any 1946 la seva primera novel·la, L’asfíxia. Just després vindria L’afamada.

D’una banda, tenim Antoni Miralda i Benet Rossell dalt d’un avió de dos pisos, amb barra de bar i permís per fumar, volant cap al Nova York dels anys 70. D'una altra, som en plena època d’avantguardes i assistim a una conversa entre Francis Picabia i Pablo Picasso sobre dones joves, una de les passions que comparteixen. A la intersecció entre aquestes dues històries, la feina de detectiu privat que ja fa tres llibres que exerceix el poeta Joan Vigó (Barcelona, 1964) hi ha col·locat una perla: la vida breu i intensa de Berta Epstein, una poeta que es va suïcidar tirant-se al riu Sena l’any 1924, quan era amant de Picabia.

En la poesia inicial del tercer dels llibres aplegats aquí –que va ser, de fet, el primer a aparèixer: Com si tinguessis temps (2014)–, hi llegim: “Despara taula, i enfarcella engrunes, / surt amb les estovalles al terrat / i les espolsa en l’aire, flopp”. Un pretext d’allò més quotidià serveix eficaçment per presentar una poètica personal. “Tot aquell pa desestimat” –les molles–, l’aprofitarà un “pardalet esporuguit”. El poeta –l’amo de les estovalles– és qui enfarcella engrunes (bellíssima imatge!) i qui, finalment, avia aquell aliment esmicolat perquè el llegidor, tal com fa l’ocell ganut, li retorni “ben plena i buida, / eixuta, / una mirada llarga”.

“Vull escriure poesia. Sempre em poso a tremolar al caire de la poesia. L’ametller, els ocells, el petit bosc on ets, les flors que no veus, la finestra on m’aboco i somio que et repenges a la meva espatlla, i les vegades que la teva fotografia «sembla trista». Però especialment vull escriure una mena de llarga elegia a tu… potser no en poesia. Ni tampoc en prosa. Segurament en una mena de prosa especial", va anotar Katherine Mansfield (1888-1923), el gener del 1916, en una entrada dels seus diaris. Tot i que és coneguda sobretot com una de les grans contistes del modernisme anglès, Mansfield va escriure poesia d'una manera més o menys intermitent, des que era adolescent i encara vivia a Nova Zelanda fins pocs mesos abans de morir a Fontainebleau. Després de la bona rebuda dels Diaris (L'Avenç, 2018) i Tots els contes (Proa, 2018), LaBreu reivindica la faceta més amagada de l'autora amb Salvatge i freda, una antologia de poemes que va escriure entre el 1903 i el 1922, triats i traduïts per Marcel Riera.

Teresa Pascual ha trencat el llarg parèntesi d'autors valencians al palmarès del premi Lletra d'Or, un dels més veterans de les lletres catalanes. Abans d'ella –i amb l'excepció de Núria Cadenes, premiada el 2021, que viu a València des dels anys 90– cal remuntar-se fins al 1985 per trobar-hi Joan Francesc Mira amb l'assaig Crítica de la nació pura, i amb anterioritat només el van rebre Vicent Andrés Estellés (1975) i Joan Fuster (1963).

David Gálvez Casellas (Vilanova i la Geltrú, 1970) és un narrador, articulista i traductor andorrà que també ha fet incursions puntuals en la poesia i l’assaig. Després de Cartes mortes, la ficció més marciana mai sortida de ploma andosina i de la sensacional faula distòpica Res no és real, ara LaBreu Edicions li publica La Torre dels Russos, un treball d’investigació entre la ficció i la realitat sobre els misteris que envolten aquest famós edifici d’Andorra, un casalot ubicat al solà de Santa Coloma, en un paratge bucòlic de rouredes i prats a mig camí de la Margineda.

Som a mitjans dels anys quaranta, després de la devastadora Segona Guerra Mundial, en un París que reneix com pot de les cendres, que a poc a poc deixen de fumejar. Toca tornar a esprémer la vida, les relacions humanes, l’amor i l’amistat.

Una paradoxa recorre, com un riu subterrani cabalós però invisiblement contaminat, Per qui em prenc, de Lori Saint-Martin (1959-2022). La paradoxa és que el llibre és una celebració de les llengües, però se sosté sobre un autoodi lingüístic de base, el qual és matisat, edulcorat, explicat, ponderat, reelaborat i fins i tot desconstruït. Però no deixa de ser autoodi. “Jo vaig aprendre el francès per fugir de l’anglès, per fugir del meu destí”, diu l’autora.

“Bona part dels personatges principals de la narrativa de Cynthia Ozick són criatures indòmites, o el seu entorn les percep com a tals, segurament perquè hereten aquesta ombra –aquesta força– de la seva autora”, escriu Jordi Nopca al pròleg d’Antiguitats. I és que la novaiorquesa d’origen bielorús Cynthia Ozick –nascuda el 1928– és una mena de Víctor Català que menysprea els corrents literaris del seu temps per practicar un estil propi. Igual que l’empordanesa semblava en ple segle XX una autora del segle XIX, Ozick sembla una contemporània del seu admirat Henry James.

Marguerite Duras tenia una presència inquietant: la mirada inquisidora i un punt desconfiada, el rictus horitzontal, desafiant, la barbeta aixecada, amb una certa arrogància. Si en sou lectors, sabreu que aquesta cuirassa amaga tot el dolor per les barbàries del segle XX, per la mort, per la pobresa i pels amors perduts; i, alhora, tota la determinació que cal per tirar endavant amb tanta fermesa com sigui possible.