<![CDATA[Ara.cat - Manuel Guerrero]]> 10 <![CDATA[El ‘poema’ Joan Brossa fa 100 anys]]>

Joan Brossa considerava la poesia -i, per extensió, la creació-“una aventura oberta”. Cada poema era una petita o gran investigació que es proposava resoldre a través d’un text, visualment o a través d’una proposta escènica. Un cop se’n sortia, passava a la següent. Així va treballar durant més de cinc dècades d’una productivitat excepcional, que va arrencar amb La bola i l’escarabat el 1941, i es va tancar amb Sumari astral, publicat poc després de la seva mort, el 1999.

]]> <![CDATA[Les paraules fèrtils de Fina Miralles]]> Fina Miralles va ser una de les artistes més destacades de l’art conceptual català dels anys setanta. Les seves instal·lacions Naturaleses naturals (1973), on evidenciava el contrast entre el món natural i el món artificial, o Imatges del zoo (1974), on ella mateixa es mostrava al costat d’un gat, d’un xai i d’un gos, dintre d’una gàbia a La Sala Vinçon de Barcelona, van impactar pel seu llenguatge directe i crític amb el maltractament animal tot qüestionant la condició humana. En els mateixos anys Fina Miralles va realitzar unes accions, com Translacions. Herba flotant al mar, Translacions. Dona arbre (1973) o Relacions. Relacions del cos amb elements naturals: cobriment del cos amb palla (1975), les imatges de les quals són algunes de les més contundents i significatives de la seva obra respecte a la relació del cos de la dona amb la natura, la terra i els elements més essencials de la tradició rural, agrícola, i l’antropologia humana. Posteriorment, la instal·lació Matances (1977), presentada a la galeria G, a Barcelona, marca la seva reflexió més radical sobre la violència, el poder i la mort. Fina Miralles esdevenia un referent indispensable per als anomenats body art, performance i land art, això és, l’art del cos, l’acció o l’art de la terra. Ara bé, un any després, amb la instal·lació Mediterrani t’estim, mostrada a la Biennal de Venècia, del 1978, amb el títol general de De la natura a l’art i de l’art a la natura i amb l’exposició Paisatge, a la Fundació Miró, el 1979, retornava a la pintura, una pintura propera a l’arte povera i al conceptual. Ho explicava Fina Miralles a Agustí Hurtado: “Després de les matances necessitava tornar altra vegada a la cosa poètica. Les matances s’havien acabat, s’havien d’acabar, necessitava tornar de bell nou a les fonts, als orígens: a la natura i a la pintura. Per això vaig iniciar un nou camí, una nova experimentació, una nova investigació, una altra vegada, sobre el paisatge. Però ni era ni em sentia pintora i em costava identificar-me i que m’identifiquessin com a tal. Potser per això, aquest retorn meu cap a la pintura el vaig realitzar no fent quadres pictòrics, sinó fent quadres conceptuals”. La mostra Fina Miralles. De les idees a la vida, celebrada al Museu d’Art de Sabadell, el 2001, presentava aquestes experiències artístiques extremes i també pintures i dibuixos dels anys vuitanta i noranta.

]]> <![CDATA[Josep Palau i Fabre, vitalista i modern]]>

“El món literari té la tendència a convertir els escriptors en estaquirots i en icones melancòliques. En Palau era tot el contrari, un paio molt trempat, simpàtic, viu i divertit”, assegura Julià Guillamon, que comissaria dues de les exposicions més destacades de l’Any Palau i Fabre, que commemora el centenari del naixement de l’autor. També treballa en una biografia sobre l’escriptor. “Encara no he començat a redactar-la perquè l’esforç que vaig fer amb l’últim llibre sobre Joan Perucho em va deixar esgotat”, reconeix. Els vincles entre Perucho i Josep Palau i Fabre no són anecdòtics: “A la dècada dels 40 van ser dos excèntrics en el panorama de la poesia catalana. Més endavant van tornar a coincidir, perquè Perucho va editar Picasso a Catalunya [1966] quan s’encarregava de Polígrafa”.

]]> <![CDATA[Comença l'Any Palau i Fabre, centrat en la poesia, el teatre i la relació de l'escriptor amb Picasso]]>

La poesia, el teatre, Picasso i la Fundació dedicada a l'escriptor seran els eixos temàtics de l'any Palau i Fabre, que commemorarà fins a l'abril de 2018 el centenari del naixement de Josep Palau i Fabre.

]]> <![CDATA[J.V. Foix, periodista]]>

Investigador de la poesia en vers i en prosa, la primera vocació de Josep Foix i Mas va ser el periodisme. A l'article d'homenatge al pintor noucentista Josep Obiols, publicat a Qüestions d'art l'any 1968, Foix recorda aquesta aspiració, manifestada ben aviat: "Devíem tenir de vuit a nou anys quan vaig ensenyar [a Obiols] el primer número d'un diari escrit per mi de dalt a baix damunt un full de paper de barba. L'havia titulat El Català i, ultra un editorial escrit tot imitant la lletra d'impremta, en el qual advocava drets, furs i llibertats, contenia uns versos de mossèn Cinto, copiats, i una rondalla". Les primeres col·laboracions protoperiodístiques de Foix van ser al setmanari En Patufet . Amb només 15 anys ja hi enviava jeroglífics, acròstics, transcripcions de rondalles populars i fins i tot traduccions de contes. Allà faria servir per primera vegada el seu "fals pseudònim", J.V. Foix, amb el qual també signaria els primers articles a La Revista l'any 1917 i a Trossos , revista d'avantguarda que compraria a Josep Maria Junoy l'any 1918. Atent als moviments artístics que recorrien Europa, els interessos de Foix s'anirien diversificant i ràpidament buscarien noves plataformes on poder ser vehiculats: els articles a Terramar, La Cònsola de Sarrià i Monitor acabarien desembocant en la implicació amb l'edició catalana del diari La Publicitat , que començaria l'1 d'octubre del 1922.

]]>