L’any 1992, Barcelona va aconseguir un dels objectius prioritaris que perseguia amb l’organització dels Jocs Olímpics, i que es va conèixer amb l’anglicisme de “posar la ciutat en el mapa”. En efecte, a partir d’aquell esdeveniment la capital catalana tornava a ser un punt d’“atracció de forasters” (per dir-ho en els termes que es feien servir abans de la guerra per la promoció turística). L’alcalde Maragall, que presidia el comitè organitzador dels Jocs, temia que la ciutat no tindria prou oferta hotelera per fer-hi front i, amb la seva acreditada tossuderia, a finals dels anys 1980 va tirar endavant un Pla d’Hotels, en què es va arribar a cedir sòl públic per a la construcció i explotació d’establiments hotelers. La mesura va ser fortament contestada per un lobi que acabaria sent molt poderós, el Gremi d’Hotelers, perquè creia que generaria una oferta excessiva impossible de compensar amb una demanda que aleshores encara era moderada. Per raons ben diferents, també s’hi va mostrar en contra el moviment veïnal, un dels líders del qual va afirmar, en assemblea, que "la pròxima vegada que proposin Barcelona per a un esdeveniment internacional hem de dir que no". I aquest "no", explicava la periodista Maria Favà, "és el resultat d'un sentiment que va arrelant en els sectors més crítics de la ciutat, els que creuen que per culpa dels Jocs ens estan venent la ciutat a trossos, que s'està construint una urbs per a yuppies de la qual es foragiten les classes populars".

La Clara és una adolescent madrilenya que s'escapa de casa i agafa un autobús per anar a conèixer la tenista Arantxa Sánchez Vicario durant els Jocs Olímpics de Barcelona del 1992. També de Madrid, el Polo és un periodista que desembarca a Barcelona per cobrir els Jocs. Els dos personatges són els protagonistes de la nova novel·la d'Enrique Llamas (Zamora, 1989), Lo nuestro (Alianza de Novelas). Aquest viatge serà un punt d'inflexió en les seves vides. De la manera com Llamas revela les seves vides al lector, es fa evident que sota l'afany de mantenir l'equilibri amaguen un profund sentiment d'estranyesa. "Els dos personatges perden la innocència, encara que de maneres molt diferents. Crec que la fragilitat dels personatges és actual perquè és universal i passa en totes les generacions", afirma. "Si l'hagués ambientat ara, els personatges haurien explicat a Instagram que estan meravellosament bé malgrat que no és així, perquè de les xarxes socials no te'n pots creure res. La innocència i una certa ingenuïtat, tenim molta capacitat per recuperar-les, i les perdem una vegada i una altra", explica.

El mite olímpic de Barcelona ja té una altra fita. Aquesta vegada a compte d'un Freddie Mercury gairebé ressuscitat. Però la ciutat no se'n beneficiarà, perquè l'Ajuntament no ha pogut comprar un dels lots que s'han subhastat a Sotheby's aquest dijous, i que contenia la partitura i altres materials originals relacionats amb l'àlbum Barcelona, que Freddie Mercury i Montserrat Caballé van publicar el 1988, un any després que es coneguessin, i amb què van celebrar la seva amistat i els llavors imminents Jocs Olímpics del 1992. El límit pressupostari del consistori era de 30.000 euros, però el comprador que s'ha endut aquest primer lot, el 260, ha pagat 57.150 lliures (66.600 euros). Posteriorment se n'han venut cinc més. En total, la xifra que ha recaptat la famosa casa de New Bond Street dels objectes relacionats amb Barcelona ha sigut de 211.560 euros.

Durant molts anys la meitat dels protagonistes d'aquesta història no van poder mirar les imatges de la final. Els feia massa mal. Era veure un segon d'aquell partit i notar una punxada al cor. Els altres protagonistes, en canvi, l'han vist un cop i un altre. L'esport és un joc d'extrems, en què pocs centímetres separen la glòria del dolor. Uns centímetres, o uns segons, poden elevar al cel determinades persones i enfonsar a l'infern els altres. Aquesta, però, també és una història de redempció.

El passat 23 de juliol, David Fernàndez recordava aquí mateix el context de repressió antiindependentista que preparà el feliç adveniment de la pax olimpica durant els Jocs d’Estiu de Barcelona 1992, possibles pel desig de Juan Antonio Samaranch de fer-se perdonar el seu passat franquista sense haver de demanar excuses ni donar explicacions. Naturalment, aquella evocació que en David feia de l’anomenada operació Garzón no ha frenat en el més mínim l’embafadora rememoració de l’esdeveniment, que una tropa d’articulistes han magnificat fins a la hipèrbole i alguns han utilitzat barroerament per a finalitats que no tenen res a veure amb els Jocs del juliol-agost d’ara fa trenta anys.

"Va ser un somni per a tots", explica l'exjugador Toni Pinilla mentre reviu l'or olímpic en futbol de fa just 30 anys. La selecció espanyola es va proclamar campiona el 8 d'agost del 1992 en un Camp Nou ple de pancartes d'arreu de Catalunya i Espanya, fins i tot una dels Ultra Sur, i davant gairebé 100.000 ànimes. Però el camí cap al podi va començar dos mesos abans, amb llargues i intenses concentracions a la petita localitat de Cervera de Pisuerga (Palència). Hi van passar més de 60 jugadors, perquè el seleccionador Vicente Miera acabés triant els 20 escollits. Durant aquells dies es va casar una filla de Miera: va arribar al casament a les 7 de la tarda i en va marxar a la 1 de la nit amb el seu Mercedes blau, pensant en la seva filla i en la selecció.

El 1991 l'algeriana Hassiba Boulmerka va guanyar la medalla d'or en la prova dels 1.500 metres del Mundial d'atletisme, al Japó. Al tornar a casa, va ser rebuda per les autoritats i per milers de persones a la capital algeriana. Tot semblava perfecte. Però a l'arribar a la seva ciutat natal, Constantina, va veure la preocupació als ulls del seu pare, un d'aquells homes treballadors que carrega els problemes sobre les espatlles per dins, sense parlar, resignat. "El primer divendres després del meu retorn, l'imam de la principal mesquita de la meva ciutat va dir en el seu sermó que jo no era musulmana, ja que corria portant un pantaló curt. Va afectar-me molt, perquè no soc gaire fanàtica, però soc musulmana. De sobte vaig adonar-me que tothom parlava de mi i el debat girava al voltant de com competia", recorda.

Quan Vitali Sxerbo sortia a competir al Palau Sant Jordi, semblava de gel. Encaixava amb els tòpics sobre com havia de ser un gimnasta soviètic. L'únic problema és que ja no era soviètic, tot i que competia amb un mallot amb la falç i el martell sobre el pit. Ara fa 30 anys, Sxerbo (Minsk, 1972) va enlluernar el món convertint-se a Barcelona en l'únic esportista que no fos un nedador capaç de guanyar sis medalles d'or en una mateixa cita olímpica. Només Simon Biles, anys més tard, va anar més enllà que el bielorús a Barcelona.

Fa 30 anys era amb la meva família a les grades de l’Estadi Olímpic. Els Jocs són per a nosaltres, que vivíem als EUA però que hi vàrem assistir de principi a fi, una memòria inesborrable. Per a Barcelona van ser una fita que la va enlairar a ciutat de primer ordre. Conseqüència, d’una banda, d’un efecte de psicologia col·lectiva generador d’empenta i d’optimisme i, de l’altra, de les infraestructures, equipaments i noves realitats urbanes que ens van deixar.

Hi havia massa humitat, aquell 31 de juliol del 1992. Una calor enganxifosa, poc adequada per a una disciplina tan sacrificada com els 20 quilòmetres marxa. L’eufòria ja s’havia apoderat de Barcelona després dels primers dies dels Jocs Olímpics. El Dream Team ja feia de les seves a Badalona i els primers esportistes locals havien començat a guanyar medalles. I el 31 de juliol tocava l’estrena de les proves d’atletisme, amb les primeres sèries dels 100 metres llisos i la final dels 20 km marxa. Amb sortida a un circuit instal·lat a la Zona Franca, abans d’afrontar la cruel pujada a Montjuïc. “Hi havia un 90% d’humitat i gairebé 30 graus, era un clima terrible, no ens feia ser optimistes” admet Dani Plaza.

1. Passat. Sempre que es mira el passat es fa pensant en i des del present. I els neguits de cada moment determinen les lectures que se’n fa. El 30è aniversari dels Jocs Olímpics de Barcelona ha tingut un to discret, perquè a les noves generacions ja no els hi diuen gran cosa i perquè estem en un altre context que condiciona les mirades.

Ahir mentre feia el sopar, el 3/24 retransmetia en directe l’acte institucional del 30è aniversari de la inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona. Alguns mots que s’hi van pronunciar em van fer recordar que, el llunyà 1986, un era un més dels molts alumnes que vam sortir de l’escola al carrer per celebrar-ho, mentre els cotxes feien sonar la botzina i la ciutat saltava. Eufòria en contagi, la mestra de mates havia aturat la classe per celebrar-ho. Encara ho recordo com si fos ahir. Però es veu que el temps voraç sempre passa de pressa. Si la memòria no em falla del tot, ja corria el 1992 i tot just havíem passat d’estudiar en barracons a inaugurar l’IES Vila de Gràcia. Vam rebre dues visites distintes del poder polític regent del moment –Pasqual Maragall i Jordi Pujol–. A Maragall recordo que vam preguntar-li, en una distesa conferència, com era possible que un govern socialista foragités Marx del temari de filosofia de la Selectivitat –i ens va respondre amb moltíssimes apreciacions defensant el llegat marxià. A Jordi Pujol el vam rebre al carrer amb una pancarta que deia "Pujol, adona-te’n: el nostre futur, la justícia social". Una part de la direcció de l’escola no volia que la protesta passés dins l’institut. Però Pujol va fer de Pujol i, trencant el protocol, se'ns va apropar magnèticament, ens va donar la raó i va estar xerrant-nos mitja hora, incitant-nos a formar-nos molt i millor per assolir-ho. Avui, tres dècades després, el que és fora de la filosofia ja no és Marx sinó la filosofia sencera. I el futur no ha estat la justícia social que reclamàvem, sinó el seu antònim.

A poques hores de l’inici dels Jocs Olímpics de Barcelona, a la mascota Cobi li va sortir competència. Dos dies abans de la inauguració ja es jugaven partits del torneig de futbol i la premsa va descobrir que un dels suplents de la selecció dels Estats Units també es deia Cobi. “De sobte tenia tot de premsa a la porta de la Vila Olímpica esperant-me”, recorda amb una rialla Cobi Jones (Detroit, 1970), que llavors portava rastes i se’n feia creus, de ser olímpic. “Venia d’una família amb arrels a Alabama, on ningú coneixia aquest esport. El vaig descobrir per casualitat quan ens vam traslladar a Califòrnia i, entre que no vaig defallir i un munt de sort, van incloure’m en el grup de joves jugadors que anirien als Jocs i després es concentrarien per preparar el Mundial que organitzava els Estats Units el 1994. Ningú ens coneixia, però un cop es va saber el meu nom la gent em demanava autògrafs” explica. Cobi Jones va debutar en la derrota nord-americana 2-1 davant d’Itàlia en un Camp Nou mig buit, admetent a la premsa que “no tinc clar si la mascota és un gos o un ós”. De Mariscal, el dissenyador, no en sabia res, però “vaig comprar tots els productes que vaig poder on apareixia el nom Cobi”. Avui en dia guarda molts d’aquests records al seu despatx. Convertit en un popular analista de televisió, Jones recorda aquella època com “els millors anys de la meva vida. Els Jocs de Barcelona van coincidir amb la preparació del Mundial del 1994 a casa, quan el futbol va fer un salt de qualitat. I Barcelona era una ciutat de futbol; recordo anar a veure el Camp Nou, tan gran, i emocionar-me. La màgia d’aquells dies, intentar coincidir amb els jugadors del Dream Team de bàsquet, que dormien en un hotel diferent, l’alegria de la gent... Barcelona va canviar-me la vida”. 30 anys més tard, Jones ja sap que el Cobi era un gos. I recorda que ell va ser batejat així per un nom de pila africà que vol dir “el més gran”, una decisió de la seva mare per connectar amb les arrels africanes dels seus avantpassats.

Que fàcil és complaure i quedar bé quan no es tenen responsabilitats! O fiscalitzar la feina dels altres des de la còmoda tribuna de l’oposició o la gestió. Llargament envejat per la seva vida plena i enorme capacitat de treball, Oriol Bohigas no va deixar de dir i d’escriure el que pensava, sobre tot allò que coneixia i li interessava. Algú em va explicar que, de nit, es podia veure sempre el llum encès del menjador de casa seva a la plaça Reial, perquè devorava llibres fins a la matinada. Per això m’agrada tant llegir-lo; perquè els seus textos diuen coses originals i ben argumentades i estan plens de referències que li permeten situar les seves idees en tota mena de corrents i pensadors de la cosa urbana.

Que fàcil és complaure i quedar bé quan no es tenen responsabilitats! O fiscalitzar la feina dels altres des de la còmoda tribuna de l’oposició o la gestió. Llargament envejat per la seva vida plena i enorme capacitat de treball, Oriol Bohigas no va deixar de dir i d’escriure el que pensava, sobre tot allò que coneixia i li interessava. Algú em va explicar que, de nit, es podia veure sempre el llum encès del menjador de casa seva a la plaça Reial, perquè devorava llibres fins a la matinada. Per això m’agrada tant llegir-lo; perquè els seus textos diuen coses originals i ben argumentades i estan plens de referències que li permeten situar les seves idees en tota mena de corrents i pensadors de la cosa urbana.

Javier Mariscal és l'autor de la portada d'aquesta setmana de la revista 'New Yorker. El dissenyador valencià hi ha dibuixat el paisatge d'una platja vista entremig dels troncs d'uns pins, i al centre de la il·lustració, mirant el mar, hi ha situat el Julián, el gos que acabaria donant forma al Cobi, la mascota dels Jocs Olímpics de Barcelona, dels quals aquests dies es commemora el 25è aniversari.

El dia d’avui està informativament marcat per la declaració de Rajoy davant el jutge de l’Audiència Nacional pel cas de corrupció de la trama Gürtel, i per la votació, al Parlament, que ha d’aprovar la reforma del reglament que permetrà aprovar la llei del referèndum per la via de la lectura única, sense possibilitat de presentar-hi esmenes.

Avui fa 25 anys d'un moment molt especial per a setze formacions castelleres. La cerimònia inaugural del Jocs Olímpics de Barcelona obria al fet casteller les portes del món. A través de dotze construccions, les colles havien de simbolitzar el creixement dels dotze estats que llavors formaven la Unió Europea però enlloc d'això aquelles estructures humanes van deixar bocabadada una audiència d'entre 2.500 i 3.500 milions d'espectadors d'arreu del món.