Llegim a l’ARA sobre el llibre de la periodista britànica Ellen Atlanta Diva virtual (Deusto, 2025), on critica el negoci de les influencers “com un símptoma del que viuen avui milions de noies i dones” que “es veuen abocades” a imitar i admirar els seus continguts. A la publicació parla de la model i influencer Kylie Jenner, que mostra un “estàndard de bellesa patriarcal que cada cop és més estricte, però que es disfressa d’empoderament femení”.

1. Si avui som dilluns 9 de març vol dir que falta un any perquè torni a ser el Dia internacional de les Dones. Em pregunto com hi arribarem, al 2027, si a escala local o global es continuen fent tantes passes enrere i a tantíssima velocitat. La igualtat –si és igualtat, ha de ser sense matisos ni notes a peu de pàgina– encara quedava lluny i, de cop i volta, la regressió és més que una amenaça palpable. És una constatació fefaent, agra i diària que les fites aconseguides estan en perill. L’onada d’extrema dreta que assota el món i el fonamentalisme habitual en religions ancorades fa molts segles malden per tornar a sotmetre la dona fins a uns límits que semblaven superats. La irrellevància, la dependència, la complementarietat convertida en inferioritat, la boca petita i l’opina però no gaire són les noves condemnes socials. És allò que tan sàviament deia Katherine Graham, l’editora del Washington Post, quan el seu marit la feia sentir a totes hores com si fos la cua d’un estel. El nucli del cometa que brillava, esclar, era ell. Sempre ell i només ell.

Que partim d'una intel·ligència artificial amb algoritmes esbiaixats no és secret per a ningú. S'ha demostrat i s'ha remarcat la perillositat d'utilitzar la IA sense regulació, sigui per finalitats personals, o per fer-ne ús en una empresa o una institució, o el que és més alarmant, divulgar contingut a les xarxes. Aconseguir algoritmes ètics, alineats amb els valors democràtics i que tinguin perspectiva de gènere és un objectiu que, sobretot a Europa, s'està intentant assolir. Dones expertes en aquesta matèria posen llum davant d'una tecnologia que avança molt ràpidament, que sembla difícil de controlar i en la qual, com passa al món de les big tech, hi falten dones.

Fent un repàs als darrers èxits de Prime Video és fàcil detectar un patró: les pel·lícules per a plataforma centrades en històries d'amors adolescents tenen totes les de guanyar. El darrer exemple és Dímelo bajito, una producció espanyola sobre el triangle amorós entre la Kamila (Alícia Falcó) i els germans Thiago i Taylor Di Bianco (Fernando Lindez i Diego Vidales), a qui la protagonista feia set anys que no veia. Els patrons de relació romàntica d'aquesta pel·lícula són tòxics, però això sembla que no importa al seu públic, que l'ha devorat.

Si algun cop heu arribat tard perquè us heu fiat del temps que us indicava l'aplicació de Google, que sapigueu que no sou les úniques. El seu algoritme s'ha fet a partir de les passes dels homes, que són més llargues, i per tant és lògic que vosaltres trigueu més. És, només, un petit exemple anecdòtic de com els algoritmes també discriminen i estan reproduint al món digital els mateixos biaixos de gènere de la vida real. Aquest 8-M hem volgut posar el focus en aquest biaix digital, i al dossier analitzem amb diverses expertes com funciona i com se li pot fer front. També trobareu una entrevista amb Gisèle Pelicot, tota una icona del feminisme internacional.

He tingut l'oportunitat d'observar l'emprenedoria femenina tant des de la investigació social com des de la meva pròpia experiència. Aquesta doble perspectiva em permet afirmar amb força rotunditat que quan les dones emprenen no només creen empreses, sinó que qüestionen silenciosament el model de lideratge i èxit que fins ara hem donat per natural. No es tracta només de quantes companyies dirigeixen, sinó de com les dissenyen, quines relacions generen i quin tipus d'impacte busquen.

En el món interconnectat d’avui, la defensa dels drets de les dones i els drets sexuals i reproductius és una responsabilitat compartida.

A punt d’un altre 8 de març i el feminisme veu i viu un escenari desastrós. El moviment pateix un retrocés arreu del món i, segons els resultats d’una enquesta publicats en aquest diari, el 60% dels homes de l’estat espanyol consideren que se’ls està discriminant pel fet de ser homes. Dades com aquesta ni ens sorprenen ni són alienes al nostre entorn. Sovint, en aquests mateixos articles que escric cada setmana, hi ha homes que se senten automàticament ofesos només pel fet d’haver utilitzat un adjectiu en femení. Encara que l’adjectiu em pugui incloure a mi, que soc una dona, i tant és si es parla de l’estafa de les balises o de viure més de cent anys. Són individus, quasi sempre sense revelar la seva identitat, que no es mouen de la tradició de pensar només en ells mateixos. Ni de la tradició que a les dones se les pot discriminar. Però ai si un genèric no els fa sentir inclosos! (De ser-hi hi són, però ells volen mantenir les seves condicions. Per altra banda, no han de ser a tot arreu, tampoc.) Aquests homes tenen molta por de perdre el que ells suposen que els correspon des del naixement. Però els sentiments d’aquests homes també tenen a veure amb l’egocentrisme i amb la voluntat expressa de fer mal. Perquè veient com està el món, no demostren ni la mínima empatia per unes dades contrastades i per una raó fonamental: reclamar els drets humans és esgotador. Tenim altres coses a fer, a la vida. Però volem una vida més justa per a tothom. I volem posar els adjectius com ens doni la gana. 

Llegim a l’ARA que el nombre de dones directives a França no ha parat d’augmentar, cosa que s’explica gràcies a la llei que obliga les empreses de més de 1.000 treballadors a tenir almenys un 30% de dones als comitès de direcció i als comitès executius. El 2029 el percentatge de directives haurà de ser del 40%.

Durant ni més ni menys que dinou segles, la inferioritat de les dones respecte dels homes no es posava en dubte, i de vegades ens n’oblidem. Sense anar més lluny, a finals del segle XIX, Gustave Le Bon, sociòleg i físic francès, escrivia: "Hi ha una gran quantitat de dones el cervell de les quals presenta una mida més semblant a la del goril·la que a la de l’home, que està més desenvolupat. Aquesta inferioritat és tan òbvia que ningú en pot dubtar ni per un moment; tan sols té sentit discutir-ne el grau. Tots els psicòlegs que han estudiat la intel·ligència de la dona, així com els poetes i novel·listes, reconeixen avui que està més propera a la del nen i a la del salvatge que a la de l’home adult i civilitzat" (Revue d’Anthropologie, número 2, 1879).

Alice B. Sheldon (Chicago, 1915 - McLean, 1987) signava els seus llibres amb el pseudònim de James Tiptree Jr.: va triar un nom genèric com James i va treure el cognom Tiptree d'un flascó de melmelada. Les dones que els homes no veuen és un recull de dotze relats escrits entre 1962 i 1973 que funciona com una trampa perfecta: sembla ciència-ficció d’aventures, però en realitat és una peça de dissecció ideològica d’una altíssima precisió. Sheldon no imagina futurs llunyans per escapar del present, sinó que els utilitza per fer-lo intolerablement visible, anticipant els debats actuals sobre feminisme, sexe i ecologisme.

Han crescut de la mà de la quarta onada del feminisme i l'auge de les polítiques igualitàries, però els joves són menys feministes que abans. Un 60% dels homes de l'Estat creuen que s'ha arribat tan lluny promovent la igualtat que ara se'ls està discriminant pel fet de ser homes, i gairebé la meitat creu que s'espera massa d'ells per aconseguir la igualtat entre homes i dones. Són algunes de les conclusions d'una gran enquesta realitzada per l'empresa Ipsos i la universitat King's College de Londres amb motiu del Dia Internacional de la Dona. L'informe s'ha publicat aquest dijous i revela diferències marcades entre generacions d'homes pel que fa als rols de gènere.

Torna el 8 de març i moltes dones tornarem a sortir al carrer per denunciar tot el que ens manca per aconseguir la igualtat, i, sobretot, per assenyalar la insuportable violència de tota mena que, de nou, sembla créixer contra nosaltres. Que lluny aquell 8 de març del 2018, quan van envair els carrers les nenes, les mares i les àvies i, per un moment, vam pensar que el camí cap a una igualtat real ja seria imparable!

Elisenda de Montcada, la tercera esposa de Jaume II el Just (1267-1327), va fundar el monestir de Pedralbes el 1325. Mai hi va professar com a monja: vivia dins d'un monestir que li permetia, un cop vídua i sense fills, mantenir el seu estatus de reina pietosa, així com el poder i la influència que havia tingut. Hi ha documentació escrita sobre la reina i fundadora del monestir, però la seva tomba podrà donar molts més detalls sobre ella i també de les nobles que l'acompanyaven. Els resultats de l'exhumació i estudi del sepulcre de la reina, que va voler ser enterrada entre el claustre i l'església perquè no volia perdre ni el seu estatus de reina ni el de penitent, i de les tombes del segle XIV que l'envolten, és una de les informacions que es faran públiques al maig amb motiu de la commemoració dels 700 anys del monestir.

El feminisme retrocedeix. La meitat dels homes joves espanyols (51,5%) considera que el feminisme “només s'utilitza com a eina política de manipulació i adoctrinament”, detalla l'últim Baròmetre Joventut i Gènere que ha publicat aquest dimarts la Fundació Fad Juventud. Ha passat gairebé una dècada des de l'aparició del moviment Me Too i les massives manifestacions que situen el feminisme en la quarta onada, però avui la població entre els 15 i 29 anys es manifesta menys feminista que els seus germans grans.

El bust femení no és només una part del cos: és un territori simbòlic. Gran o petit, visible o dissimulat, terç o pensívol, ha estat històricament un instrument amb el qual es mesura, es classifica i, sobretot, es desacredita les dones. El passat 10 de febrer, al programa El Hormiguero d’Antena 3, aquest mecanisme es va activar amb una naturalitat inquietant. La col·laboradora Rosa Belmonte va desautoritzar la tertuliana Sarah Santaolalla –arran de les seves crítiques a Felipe González– amb una frase que no discutia cap idea, sinó que reduïa la interlocutora al seu cos: “mitad tonta, mitad tetas”. Els riures còmplices del plató, inclòs el del presentador Pablo Motos i el del darrer Premi Planeta Juan del Val, no eren anecdòtics. Formaven part del ritual.

María Guardiola ja no és el que era: si el 2023 va distingir-se per marcar un dels perfils més moderats del PP i allunyat de l’extrema dreta –malgrat que hi va acabar pactant–, i encara fins fa unes setmanes es resistia a cedir davant les exigències de Vox, ara s’entrega als de Santiago Abascal per aconseguir la investidura. “El feminisme que defenso és el feminisme que defensa Vox”, ha dit aquest matí en una entrevista a Ok Diario, unes paraules que no han agradat al PP a escala estatal i que després la mateixa Guardiola s'ha vist obligada a matisar. Des de la direcció del PP a Madrid l'han desautoritzat: “Sobra soroll i falta treball seriós”, ha dit la vicesecretària dels populars Carmen Fúnez en ser preguntada per les paraules de la presidenta extremenya.

La historiografia ha defensat tradicionalment que els gremis van ser una institució exclusivament masculina. Només els homes en podien formar part. Una nova investigació, però, ho desmenteix. El gremi de tenders i revenedors va ser mixt durant cent quaranta-cinc anys, entre 1624 i 1768. Hi va haver mestres revenedores, però el que va impulsar el gremi a acceptar-les no van ser idees que avui considerem modernes o feministes, sinó la necessitat de sanejar els seus comptes. Anys després a les dones se’ls van tornar a tancar les portes.

Cada 11 de febrer se celebra el dia internacional de la nena i la dona en la ciència amb l’objectiu de visibilitzar l’aportació de les dones al progrés científic. Aquest any, a més, hi ha una altra celebració, la dels 25 anys de la publicació del primer esborrany del genoma humà a partir de la seqüenciació gairebé completa de tots els nostres cromosomes. Aquella fita, disposar del nostre manual d’instruccions obria la porta a saber per què els humans som com som. Des d'aleshores, s’han fet avenços importantíssims i segur que sortiran articles parlant de molts científics importants que hi han contribuït, però en ocasió de l’11-F, també cal recordar les dones científiques pioneres que van fer contribucions molt rellevants per posar els fonaments de l’era de l'ADN i el genoma, més enllà de Rosalind Franklin i Barbara McClintock. Avui paga la pena recordar dues investigadores coetànies, Martha Chase i Maxine Singer, ambdues ja difuntes, dues cares ben diferents de la difícil trajectòria de les dones en el món de la ciència.

És cert que l’actriu Elisa Mouliaá té dret a acusar un home d’haver-la assetjat sexualment. Té dret, després, a fer-se enrere (per la pressió o pel que sigui). I té dret a acusar-lo un altre cop. Però també és cert que, quan diu que aquella nit va escriure a les amigues que ell l'havia assetjat, no està parlant d’una “prova”, sinó en tot cas d’una “impressió”. I és cert que el jutge va ser maleducat amb ella, però amb ell no ho va ser menys.