El 33 ha estrenat una sèrie documental magnífica que no us heu de perdre, sobretot si lamenteu l’escassa oferta cultural que hi ha a la televisió. Dibuixar pel canvi (Draw for change) s’emet els dilluns a la nit, però teniu la sèrie completa a la plataforma 3Cat. Cada capítol està dedicat a una humorista gràfica, dibuixant de còmic, ninotaire o il·lustradora de diferents llocs del món on el poder ha coartat la llibertat d’expressió. Descobrireu Doaa el-Adl, al capítol 3, la primera dona que va guanyar un dels premis de caricatura més prestigiosos d’Egipte. Una dibuixant valenta, molt crítica amb el context polític i social, que utilitza els retoladors per combatre l’opressió que pateixen les dones al seu país. Té tant de talent a l’hora de condensar les idees més punyents en una sola vinyeta que us arrossegarà a veure la sèrie sencera i conèixer les altres autores. Coneixereu Amany al-Ali, de Síria, amenaçada i denigrada pel contingut de la seva obra; Mar Maremoto, que utilitza els seus dibuixos per combatre la violència de gènere a Mèxic i donar veu a la comunitat LGBTI. També Rachita Taneja, creadora d’una tira còmica molt àcida que s’ha fet molt famosa a l’Índia pel seu esperit combatiu. I Victoria Lomasko, exiliada russa, que retrata a través del dibuix mural la violència d’estat exercida per Putin.

A Jean-Christophe Deveney (Hyères, França, 1977) li rondava una idea pel cap: fer un bon còmic sobre futbol en el qual es pogués criticar la part fosca d'aquest esport i alhora expressar l'amor que desperta un joc en què l'idealisme encara té un lloc. Però aquest escriptor i guionista de còmics solia trobar-se les portes tancades, i això que França és la terra on més es cuida el còmic. Però el futbol perdia aquest partit i no aconseguia perforar la defensa de la indústria del còmic europeu, més enllà de vells productes com Eric Castle.

"Vaig créixer a Gavà, a la comarca del Baix Llobregat, als anys 90. Tenia ganes i necessitava parlar d'aquella època i d'aquell context, d'uns estius d'amistat que semblaven eterns, on passava el temps sense que hi hagués res a fer", explica el guionista i dibuixant Javi Rey (Brussel·les, 1982). Aquells records personals i familiars han inspirat un dels millors còmics de l'any, Li dèiem Bebeto (Norma Editorial), un relat sobre els estius d’asfalt a l’extraradi i del pas de la infància a l'adolescència en un entorn humil de classe treballadora. Les seves vinyetes estan poblades de nens que passaven les vacances jugant partits de futbol a les places i que semblaven predestinats a les fàbriques dels polígons de la zona. "No hi havia, com ara, tantes pantalles i distraccions, ni tants estímuls. Penso que aquella època va ser un final d'etapa. Després, a partir del 2000, ja van començar els smartphones i, amb els mòbils, els estius dels adolescents s’han convertit en una altra cosa. Crec que la meva generació, els que vam tenir entre 8 i 12 anys als 90, vam ser els últims que vam viure aquells estius al carrer. Miraves el Tour de França per veure l’Induráin, jugaves a futbol i anaves a una platja propera", recorda l’autor, que afegeix: "Era un món aparentment ensopit, però amb el temps mires enrere i te n'adones que vas viure moltes coses i que eren setmanes i mesos molt intensos a nivell emocional".

És difícil trobar un infant a França que no conegui La terrible Adèle. El còmic creat per Mr Tan –pseudònim del francès Antoine Dole– i il·lustrat per Miss Prickly i Diane Le Feyer és un fenomen editorial, amb més de 20 milions de llibres venuts des del 2012 a França. A Catalunya, cada vegada hi ha més nens i nenes que també segueixen la vida d'aquesta heroïna rebel que no té pèls a la llengua.

La plataforma 3Cat acaba d’estrenar Manicòmics, un espai que intenta aprofundir en l’ànima dels humoristes quan no treballen. No ens lliurem del tot d’un nou format de monòlegs, però aquesta vegada l’stand-up comedy es barreja amb entrevistes de caràcter més personal a set protagonistes de l’humor en català. A través d’una conversa amb Ignasi Taltavull (coautor de La Ruina, subdirector de l’Està passant i guionista del Crackòvia), cada còmic reflexiona sobre un tema que l’obsessiona i que vertebra tot l’episodi. Òscar Andreu analitza la situació del català, Eva Soriano aborda el procés inevitable d’envellir, Tomàs Fuentes parla dels animals de companyia, Irene Minovas tracta el sentiment de frustració, Magí Garcia s’endinsa en els misteris de la mort, Charlie Pee fa un exercici catàrtic sobre el sexe i Andrés Fajngold divaga sobre res en concret. Manicòmics incorpora també la intervenció puntual de persones anònimes vinculades al tema del capítol per acabar de farcir el programa. Un vuitè episodi final ofereix un poti-poti de moments inèdits dels set monòlegs que s’han gravat pel programa.

Terror i erotisme. Maria Llovet (Barcelona, 1982), una de les nostres autores de còmic amb més projecció internacional,  sap perfectament com enganxar el lector amb històries que sovint provoquen por i excitació a parts iguals. Al setembre publicarà als Estats Units Violent flowers, una minisèrie per a l’editorial Image protagonitzada per vampirs, els monstres més icònics en aquesta barreja de sensualitat i maldat. “M’agraden les històries que donen mal rotllo, però que són estèticament precioses. De l’erotisme, m’interessa sobretot el desig”, reconeix la guionista i dibuixant, sense amagar la influència que han tingut en la seva obra els còmics japonesos, com a bona lectora de manga que és des de petita. El nou títol arribarà després de l’èxit de Crave per al mateix segell –una altra minisèrie publicada aquí per Norma en castellà–, on explica el malson d’un grup d’adolescents dominats per una aplicació perversa.  

Us volem recomanar un ampli ventall d'activitats per als pròxims dies, com la nova temporada de Fang o la trobada d'educadors organitzada per Lafede: Canviar l'educació per canviar el món.

Mariela Nagle és fundadora de la llibreria berlinesa Mundo Azul, treballa a la Frankfurt Kids, de la fira internacional del llibre de Frankfurt, i és investigadora i curadora de Humboldt Forum (museus estatals de la ciutat de Berlín). També és assessora en literatura infantil i juvenil i ponent per a diverses institucions europees, llatinoamericanes i asiàtiques. Aquest juliol va participar al Mercat de l'Edició LIJ Barcelona, coorganitzat per Tantàgora i Disseny Hub Barcelona.

El crític Toni de la Torre ens proposa cinc plans culturals per fer els pròxims dies. Visitar la instal·lació Trena del MNAC, riure al festival Endorfines i una pel·lícula en català a Netflix, entre les propostes.

El mateix dia en què molts coneixien la mort de la pionera del còmic underground i autobiogràfic Aline Kominsky-Crumb, el CCCB ha inaugurat una exposició dedicada a nou autores de la nova generació del còmic d'avantguarda, que comparteix l'esperit crític, el sentit de l'humor i el menyspreu per les convencions de Kominsky-Crumb: Bàrbara Alca, Marta Cartu, Genie Espinosa, Ana Galvañ, Nadia Hafid, Conxita Herrero, María Medem, Miriampersand i Roberta Vázquez són les protagonistes de Constel·lació gràfica, la primera mostra íntegrament dedicada al còmic que produeix el CCCB des del 2005 i que es podrà visitar des d'aquest divendres fins al 14 de maig.

L’editor Laureno Domínguez va detectar fa un parell d’anys que alguns volums de la sèrie Calvin & Hobbes estaven esgotats. Quan va contactar amb l’agent internacional va descobrir-ne el motiu: l'editorial espanyola del còmic, Ediciones B –actualment dins de Penguin Random House–, no havia renovat els drets d’aquells títols. Era una oportunitat d’or que Domínguez no podia deixar passar, i no només perquè Calvin & Hobbes sigui un clàssic del còmic modern, sinó perquè ell mateix n'havia sigut l'editor quan treballava a Ediciones B i coneixia bé el potencial i la qualitat de l'obra. Així és com, per sorpresa, una petita editorial basca –però important en l’àmbit del còmic– ha pogut publicar les peripècies del petit Calvin i el seu tigre de peluix, una obra universal que ja porta més de 45 milions d’exemplars venuts.

"La primera vegada que vaig sentir parlar de George Sand va ser a la classe de francès a l'institut. La professora ens va dir que era escriptora però no ens va dir res de la seva obra, només que havia estat l'amant de Musset i que duia pantalons", diu la francesa Kim Consigny (1991), dibuixant de George Sand. Hija del siglo (Garbuix Books), una biografia de la controvertida escriptora francesa en vinyetes amb guió de Séverine Vidal (i traducció al castellà de Montserrat Terrones). "Han hagut de passar uns quants anys, però ara George Sand forma part dels programes de literatura i d'història dels instituts", afirma Consigny.

La guerra a Ucraïna té dos fronts. En un es lluita amb munició real sobre el terreny, però l’altre és igualment important, i es combat a les xarxes i a la propaganda. Això no és nou. De fet, 2.500 anys abans de Crist ja ho deia, amb unes altres paraules, el xinès Sun Tzu a L’art de la guerra: "L’excel·lència suprema és trencar la resistència de l’enemic sense la necessitat de combatre". Aquesta frase és el fil conductor de L’art de la guerra, el còmic d’Oriol Malet amb guió de John Carlin que va quedar finalista de la segona edició del Premi ARA de Còmic, una historieta que, tot i parlar de l’Afganistan i el Salvador, és una reflexió molt oportuna del moment que estem vivint a Europa. Aprofitant que torna el Comic Barcelona, l’ARA publicarà aquest divendres en primícia aquesta historieta, que reflecteix fins a quin punt el còmic és un llenguatge més que apte per explicar el nostre món i fer-nos anar més enllà de l’actualitat.

La setmana passada, Charles M. Schulz hauria fet 99 anys. Si no sabeu de qui parlo no patiu, que us situo de seguida. Només em cal una paraula: Snoopy. Podria haver dit Charlie Brown, però Snoopy és molt més efectiu, segurament el seu personatge més famós. És l’estrella de samarretes, bosses, llibretes i mil coses més. Tot i que podria ser, ni confirmo ni desmenteixo, que jo mateixa en tingui un pijama, he de dir que tot aquest marxandatge em fa una mica de ràbia. Per què? Doncs perquè d’alguna manera redueix, fins i tot infantilitza, un personatge i una sèrie que són una de les millors coses que, com a lectora, m’han passat a la vida.

L’estudiant d’administració i direcció d’empreses a Esade Enric Aulinas va comprar per 6,99 dòlars una vinyeta de còmic de Marvel que actualment està valorada en 31.000 dòlars. Però no la va trobar amagada entre les andròmines dels Encants de Barcelona, sinó entre el garbuix digital d’internet. De fet, la seva vinyeta ni tan sols es pot tocar, es tracta d’un NFT (non fungible token ). Un NFT és un actiu digital únic i irreemplaçable que a través de la mateixa tecnologia del bitcoin crea un codi encriptat (blockchain) que demostra que ell és el propietari del còmic original. Concretament, l’estudiant va comprar el dibuix de la primera aparició de l’home torxa del 1939. Quants fans de Marvel voldrien l’exemplar d’aquesta vinyeta en paper? Doncs seria la mateixa, però en format digital. Per molt que tothom pugui buscar a Google la imatge d’aquest famós heroi de Marvel, només Aulinas pot dir que en té l’NFT autèntic.

El còmic en català viu un gran moment. Ho posa de manifest el nou llibre Vinyetari, que recull 18 excel·lents treballs del primer Premi ARA de Còmic en Català, un certamen d'historietes de no-ficció que va tenir una participació molt elevada: es van presentar a la convocatòria 162 obres, de les quals del jurat, l'ARA i Norma Editorial n'ha fet una selecció per al llibre a càrrec .

Segons l’imprescindible informe que cada any fa el divulgador José Antonio Serrano, el 2019 es van publicar a Espanya més de 3.500 novetats de còmic, una xifra que ha estat augmentant de forma sostinguda des del 2012 empesa pel creixement de les quatre grans editorials de còmic de l’Estat: Panini, ECC, Norma i Planeta Cómic (les quatre amb seu a Catalunya). En l’apartat qualitatiu, en canvi, la impressió que deixa el 2019 és la d’un any de transició, sobretot pel que fa a la producció autòctona, en què el més destacat van ser els experiments fora del paper de Paco Roca i Max, les vinyetes al·lucinades de David Sánchez i la constatació que la renovació es conjuga en clau femenina i punk gràcies Aroha Travé i Roberta Vázquez. El còmic d’origen estranger, en canvi, va viure un gran any amb grans obres de Chris Ware, Jaime Hernandez, Olivier Schrauwen, Seth i Nick Drnaso.

Seth ja era un dels autors de còmic més reputats i la compleció de 'Ventiladores Clyde' (Salamandra) després de 20 anys de barallar-s'hi l'ha acabat de consolidar com un dels titans d'aquest art. Nascut a Ontario (Canadà) el 1962, la seva és una d'aquelles presències impossibles de passar per alt: barret, americana ocre, corbata, mitjons a joc... Una estampa més pròpia de mitjans de segle passat –no desentonaria deambulant per 'Mad men'–, coherent amb una narrativa que també poua en l'estètica (i l'ètica) de la postguerra americana. Manté la revista 'Palookaville', on va publicant històries independents o que després formen part de llibres. Entre les seves obres hi ha la falsa autobiografia 'La vida es buena si no te rindes' (Salamandra) o 'Georges Sprott' (Reservoir Books).

La compra per part de l’Archivo Lafuente de diversos arxius cabdals de l’underground barceloní ha fet tornar a saltar les alarmes: serà a Santander i no a Catalunya on els estudiosos podran conèixer de primera mà els processos de treball de Nazario; Miquel Farriol i el seu germà Josep, conegut com a Pepichek; Montesol, i Roger Subirachs, conegut com Roger, i Isa Feu. També com es van desenvolupar dues publicacions llegendàries, 'Star' i 'El Rrollo Enmascarado'. "Ens hem de prendre el còmic més seriosament, perquè forma part de la nostra cultura", afirma Antoni Guiral, considerat un referent en l’estudi i la divulgació dels còmics. "La indústria del còmic i la historieta bàsicament s’ha desenvolupat a Catalunya, i concretament a Barcelona. Tenim un patrimoni importantíssim que estaria molt bé que recuperessin les nostres institucions", afirma l’especialista en còmic. "Aquest patrimoni no només inclou els originals, sinó també les publicacions impreses –afegeix–. L’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, la Biblioteca de Catalunya i el Museu Nacional d’Art de Catalunya estan fent esforços, però no veig una política general".