10 Quin món més fràgil que hem creat! I ho estem veien aquests dies. El coronavirus ha evidenciat moltes coses que hem fet malament: les empreses han donat massa pes a la Xina, que és una font d’incertesa, des de les guerres comercials fins al respecte pels drets humans i animals. ¿Segur que ara tothom hi tornaria a produir? Massa dependència del turisme, business que es mou qual piuma al vento, fet que ens ensenya a apostar pels residents -categoria maltractada últimament- i pel quilòmetre zero en tot, no només en el menjar. Ho ha après també l’ Emprenem, sí, perquè aquest serà el meu últim article: jo, venecià situat a 1.232,9 quilòmetres. Què podria passar, per exemple, si em posessin en quarantena? Com podria respectar el timing dels articles, aïllat a les illes venecianes? Així es fa.

]]> Llegeixo que Barcelona, entre manters, narcopisos, robatoris, baralles, patinets suïcides, llauners, acque alte pitjors que les de Venècia, està feta una merda ( merde, en francès). Bruta, pudent i insegura. Mal gestionada, sense un horitzó comú a tots, en fi, en plena decadència. Al principi em quedo una mica parat entre la còlera i la indignació a causa del lògic afecte que tinc per la ciutat, fins a reflexionar una mica. Em ve al cap, aleshores ( Els segadors ), que aquesta és una musica que ja ha sonat. Un Adagio con brillo que, amb matisos importants, delectava el públic (per cert, parlant de música, he descobert Frederic Mompou, quina meravella), també en els regnats de Joan Clos, Jordi Hereu i Xavier Trias. Podríem pensar, doncs, que Barcelona és, efectivament, una merda ( merde, en francès) i que molts han viscut enganyats durant anys. O pot ser que no. Pot ser que, i és una simple sospita, de tant en tant hi hagi eleccions i tot valgui per desacreditar l’adversari.

]]> Un dia de pau, avui. La Pasqua, menjant 'colomba' italiana (no té res a veure amb el panettone) i encara recordant els tres gols que va marcar el Juventus al FC Barcelona. Ai, el Barça! Quin patiment! Molt del renom que ha aconseguit la ciutat es deu als èxits de l'equip de futbol, i viceversa. Turisme, imatge i 'branding' han crescut en simbiosi gràcies, bàsicament, al fet que l'equip té el mateix nom que la ciutat. L'Espanyol, el Betis, el Juventus tenen més difícil crear sinergies amb la seva ciutat. D'aquí els esforços de moure la marca cap a un Espanyol de Barcelona o un Juventus de Torí. Hem de prestar molta atenció, doncs, a què li passarà al Barça en els pròxims mesos. Si els núvols negres que veiem a l'horitzó es fan grossos, com sembla previsible, també la ciutat patirà, d'una manera o d'una altra. Per això la meva absurda postura, que ja vaig defensar fa un temps: un Barça públic. Tot el que passa al Barça influencia tots els àmbits de l'esfera pública i privada i és massa important per deixar-ho en mans dels socis. 'Buona Pasqua!'

]]> Han tornat. I en fan publicitat a la tele (perquè els seus clients potencials miren la tele, no surfegen per internet). Estem parlant de les hipoteques inverses, aquell instrument financer estudiat per a més grans de 65 anys, que, d’aquesta manera, arriben a constituir una hipoteca sobre el propi immoble, seguint vivint-hi fins a la mort, amb l’objectiu de monetitzar el valor de la propietat. Després els hereus, si accepten l’herència, hauran de pagar el deute. Jubilado en Casa, Óptima Mayores, Renta Mayores... noms com aquests són els que utilitzen com a reclam i, realment, deixen pocs dubtes sobre els seus productes. El seu mercat són ancians, gent que pateix dependència, categories que hem de protegir amb molta atenció. Són diversos els casos d’estafa en aquest àmbit: pensem que molts dels que les contracten són gent sense hereus i les seves decisions depenen de consultors externs a la família. La tempesta perfecta de baixes pensions i nova bombolla immobiliària és aquí. I fa pudor.

]]> Maleït Black Friday i maleïda estafa. I no ho dic perquè ho sigui per als clients: ho és per als comerciants i per als petits i mitjans empresaris. Aquesta guerra, aquesta obsessió per aconseguir cada cop més facturació i menys marge, no porta enlloc. A més a més, mireu les botigues els deu dies abans del Black Friday: buides com una superilla al Poblenou! La facturació global del mes no puja! I perdoneu, m’equivoco. No és veritat que no porti enlloc: porta al canvi de model comercial en què només les multinacionals que controlen, d’una manera o altra, tota la cadena del producte poden sobreviure. Porta al canvi del panorama urbà amb la mort constant dels botiguers de tota la vida. El control de les rebaixes i dels descomptes per part de les institucions era un instrument útil per al manteniment d’un model social. Ara, gràcies i en nom de la llibertat de comerç (gràcies, Unió Europea), ho hem engegat tot a fer punyetes, creant una jungla en què només els més forts sobreviuen. I més fort no vol dir més bo per a la societat.

]]> Quins records! Gràcies, Ajuntament. Gràcies, Pisarello. Gràcies, Manel Risques. Gràcies a tots vosaltres. M’heu fet tornar a viure sensacions antigues, d’anys enrere, quan treballava a Benetton, empresa coneguda pels seus anuncis ideats pel gamberro d’Oliviero Toscani. Malalts de sida, condemnats a morts, preservatius, cavalls copulant, vestits tacats de sang provinents de la Guerra dels Balcans. Totes campanyes memorables de la multinacional italiana que van posar el nom de la marca en boca de tots, i que van fer patir (molt) l’equip comercial de l’empresa.

]]> Hi torno: com ha pogut fer un error tan garrafal Convergència? Com ha pogut canviar de nom, tirant-lo als residus (paper, vidre, orgànic)? Un nom amb una història i un valor segur. A més, fer-ho actuant tan precipitadament amb decisió assembleària i sense un estudi previ! Empresaris: ¿creiem que si un producte no funciona el que fa falta és canviar-li el nom? Per exemple: suposem que baixen les vendes de Abercrombie&Fitch. ¿Fem un comitè i escollim un branding diferent? Ma per favore...

]]> Ai, la Diada. Quina cosa més rara. Gent fent sacrificis any rere any, i sense cobrar res. Coses estranyes que passen només a Catalunya... i als usuaris de Facebook! Sí, ho sap tothom i és profecia, i Telefónica en té tanta enveja que ha decidit preparar una aplicació perquè tothom pugui saber exactament quines dades està cedint a la xarxa social i pugui decidir després si cobrar per aquesta cessió. La filosofia de base és que les empreses han de pagar per tenir les dades dels seus clients i, sobretot, per fer-ne ús.

]]> Entre el 9 i el 15 de juny del 2008 hi va haver a Espanya una vaga de transportistes a causa de la pujada del preu dels carburants. Set dies de durs enfrontaments que van arribar a causar la mort d’un camioner i la carència de mercaderia en botigues i grans superfícies de tot Espanya.

]]> M'he passat tota la vida en el món de la moda i, esclar, comprovar com productes que en menys de dos mesos passaven de ser top venda a desastre total era un drama. Recordo una època de pantalons campana estil Janis Joplin i, vinga, tothom a fer comandes hippies fins que la cosa es va parar de sobte i els magatzems es van quedar saturats. Ara bé, no tinc clar si això d'eliminar la data de caducitat dels iogurts farà vendre més, perquè, òbviament, si no llences, no compres. Per cert, què els passa als holandesos? Aboquen una mitjana de 553 quilos anuals d'escombraries per habitant. Mentre que Espanya en llença 167, Itàlia 144 i Alemanya 124. Els holandesos, símbol del políticament correcte, de l'ecologia, de les bicicletes i dels esclops, resulta que ho llencen tot. I els catalans? 35 quilos, pel que fa a residus domèstics (alimentació). Si és correcte el que diu el ministre Arias Cañete (que el malbaratament domèstic en aliments ronda el 42% del total) vol dir que la suma és de 83 quilos per càpita. Garrepes!

]]> Sóc a Itàlia, al Vèneto. Una mica pansit. No només perquè el meus fills cada dia em demanen la mona i aquí aquesta paraula significa vulva , cosa que provoca mirades de preocupació a les pastisseries. Estic pansit perquè la gent està cansada i l'ambient general és tens. Per exemple, l'antipatia pels alemanys ha augmentat molt. En els mitjans surten cada dia articles que expliquen com Alemanya s'està beneficiant dels nostres patiments. Al cinema, la pel·lícula més vista és Benvenuto presidente , la història d'un bibliotecari que per error arriba a ser presidente della Repubblica (un Grillo més educadet). Aquest president aconsegueix que la Xina compri deute de l'estat perquè al sopar de les delegacions, per error, els comensals mengen pizza amb marihuana, en lloc de farigola: tots de festa abraçats. Una visió sentimental del país on als italians no els queda més remei que fer servir el proverbial arte d'arrangiarsi per tirar endavant. ¿I si en fem una versió catalana amb la sopa de farigola?

]]> Encara és recent la notícia que a Itàlia, durant el primer trimestre de l'any, es tancaran prop de 20.000 comerços entre botigues i bars restaurants. A més a més, es xifren en 500.000 els locals buits a l'espera d'un llogater. Aquest és el resultat de no fomentar el consum. La recaptació d'impostos pels lloguers de les botigues buides podria ser una vegada i mitja l'esperada pujada d'un punt d'IVA, o una vegada i mitja l'impost sobre el primer habitatge. A banda d'això, hi ha un tema social: el panorama urbà s'està empobrint. Recórrer Barcelona, per exemple, si sortim dels barris més afortunats, és desolador. Locals buits, algun supervivent i botigues de nouvinguts. Homenatgem els botiguers que resisteixen! Gent que continua al peu del canó lluitant cada dia i que ens alegren el cor i la vista. I a veure si trobem la manera correcta per fer que les botigues de qualitat puguin sobreviure aquests anys terribles. Si tot continua així, ho acabarem comprant tot per internet i no sortirem de casa.

]]> Aquest refresc tan popular (ocupa el segon lloc en consum als EUA i només a Espanya se'n venen 350 milions de litres a l'any) no és només una beguda. És un símbol d'una determinada concepció mental que ha arrelat fortament en la societat occidental. Beure dolç i no engreixar-se. De la mateixa manera, molta gent vol serveis públics de nivell pagant pocs impostos i llegir diaris de qualitat sense adquirir-los, i molts governs pretenen la recuperació econòmica sense incrementar la despesa.

]]> Ara que l’exportació és la panacea de tots els mals cal fer una pregunta: ¿és més fàcil vendre els productes del país amb imatge espanyola o catalana? ¿En vestit flamenc o ballant la sardana? ¿Els encants de Barcelona o els de l’Espanya més tradicional? Mireu l’anunci de Freixenet per al mercat alemany (YouTube: Freixenet Segovia), que és tan català com la boda de la duquessa d’Alba. Ells ho tenen clar! “Freixenet es conocido por ser muy español y Alemania ama a España por su pasión: los toros, el flamenco, esa pequeña frontera entre el amor y el odio que los alemanes piensan que tienen los españoles”, va explicar el director internacional de la companyia a Europa Press (esteu emocionats, oi?). ¿Freixenet s’equivoca? Segur que no. Però segurament genera dubtes perquè estem parlant d’un producte lligat a la terra com el cava. ¿No és prou forta la imatge de Catalunya? ¿O funciona la barretina per al mercat interior i el flamenc per a l’exterior? I a Catalunya què tenim? Que què tenim? Tenim els Pirineus plens de neu a l’hivern i 580 km de costes, 336 dies de sol a l’any... però aquest anunci és vell. Ara toca escudella. A París. Barrejada?

]]>