Fa uns anys eren les revistes, els diaris o els llibres els principals aliats per anar al lavabo, però en els últims temps el mòbil s'ha convertit en un acompanyant indispensable per a moltes persones. I això té les seves conseqüències: una investigació publicada a la revista científica PLOS One adverteix que fer servir el mòbil mentre s'està al vàter pot estar associat amb un risc més alt de desenvolupar hemorroides. La clau de volt de l'estudi, realitzat per un equip d'investigadors de la Harvard Medical School i el Beth Israel Deaconess Medical Center, es troba en el fet que els usuaris que s'emporten el mòbil al lavabo hi acaben passant més temps que els que no l'agafen, i que això pot contribuir a patir aquesta afecció gastrointestinal.

Es deia Sim Jae-duck, però era conegut com a Mr.Toilet. Tota la seva vida la va dedicar a una gran causa: els vàters. Va encaparrar-se tant amb aquest tema que un dia li va comunicar a la seva dona que havia contractat un arquitecte per encomanar-li un projecte: enderrocar la casa on vivien en un barri tranquil de Suwon, a Corea del Sud, i aixecar un edifici de dos pisos amb forma de vàter. És a dir, els últims anys de vida els van viure dins d’un inodor gegant. Els ciutadans de Suwon s’acostaven per veure l’edifici, fascinats. Ara bé, no consideraven que Sim Jae-duck fos un boig. Tot el contrari: era el seu alcalde.

La Mònica Planas ens parlava, a la seva columna, del shewee. És un adminicle per a les persones amb vulva que ens permet la micció a peu dret. “Té un sortidor que desvia el raig del pipí en la direcció frontal que et convingui. D’aquesta manera, les dones poden fer pipí dretes com un home sense mullar-se ni haver d’abaixar-se els pantalons”, explica la Mònica que va dir l’actriu Kate Winslet en un xou americà. Es veu que altres artistes, com Dua Lipa o Cate Blanchett, allà presents, se’n van declarar seguidores.

Mentre Roser Trull premiava els seus dos fills amb punts, caramels i poder mirar la televisió quan aconseguien fer pipí o caca a l’orinal, Iolanda Isern portava un potet amb tapa sempre a sobre quan marxaven de casa per si al seu fill li venien ganes d’orinar. Maneres diferents d’encarar la complexitat de situacions que sorgeixen a l'hora d’acompanyar un mateix procés: la retirada del bolquer. Un pas important per a l’infant perquè evidencia que és capaç de controlar els esfínters.

Amb tota l’emoció, llegeixo les cròniques d’en Joan Callarissa i l'Elisenda Forés sobre el casament de la meva filla preferida d’Isabel Preysler. Dic “preferida” perquè és hereva del marquès de Griñón, que feia vi (per tant, no s’entén que fos substituït per Miguel Boyer). Tamara Falcó es va casar un dia d’aquests amb un noi i, pel que diuen, la mare va arribar més tard a la cerimònia que si fos la núvia. El cas és que tot plegat va produir-se en un palau, el Palacio del Rincón, que la noia posseeix, gràcies al pare, avui, ja, difuntíssim. Recordo que quan es va casar la gran, la Chabeli, el banquet el va fer el Bulli, segons les cròniques. I es veu, també, que segons les cròniques, el pare en qüestió, el cantant Julio Iglesias, va fer portar pernil, perquè es devia quedar amb gana. Diu en Callarissa que el palau fa més de 2.000 metres quadrats, però, atenció: “només disposa d'un sol lavabo”. En fi, els convidats van ser 400 i els membres del servei, 250.

El diari The Guardian s’ha fet ressò del disseny d’uns urinaris públics pensats especialment per a dones. És el Peequal (de pee -pipí- i de equal -igualitari-). Amber Probyn i Hazel McShane, dues estudiants de la Universitat de Bristol, van tirar endavant aquest projecte després de treballar en diversos festivals de música i observar les llargues cues que havien de fer les dones en aquests esdeveniments per fer un pipí. Tot i que s’agraeix la iniciativa, el resultat del seu invent no sembla d’una comoditat òptima. És una plataforma circular elevada i dividida en porcions com una fitxa de Trivial. Cadascuna de les sis parts té una tassa sense tapa. No hi ha portes ni sostre per evitar el contacte amb les mans. L’alçada de les parets divisòries equival a la barana d’un balcó. Per tant, quedes asseguda a l’urinari amb vistes al paisatge, i pots saludar-te amb la resta de persones que treuen el cap fent les necessitats i la gent que fa cua o passeja pel voltant dels urinaris. Garanteix la ventilació i la seguretat de l’espai, perquè quedes exposat a la vista de tothom de cintura en amunt. Tot i l’aparatositat poc acollidora de la instal·lació, incrementa el nombre d’urinaris per a dones, facilita el procés i estalvia cues.

Tot i que el Procicat em doni permís, de dilluns a dijous no acostumo a sortir del meu municipi. Tan sols em desplaço, poc i a contracor, quan la feina ho requereix. La setmana passada, per exemple, vaig haver d’anar a Reus. De cop i volta el Baix Camp em va semblar més lluny que mai, tot i que hi havia tan poc trànsit que semblava una autopista de fa quaranta anys. Quan m’avançava un cotxe, que era molt de tant en tant, tenia la temptació de saludar-lo. Reus, entre places –Prim, Mercadal, Peixateries– té un aire senyorial, d’autoestima alta. La ciutat, a primera hora, tenia la cara neta i els aparadors lluïen com als carrers més selectes d’Estocolm. La zona de vianants té personalitat. Ha sabut combinar les franquícies de tot arreu amb les botigues, de joies i roba, amb molt d’estil. Quina diferència amb tantes altres capitals de comarca on sembla que les persianes avall s’encomanin pels carrers més cèntrics sense remei possible. El nostre rodatge –aquesta era la feina– era davant per davant de l’Ajuntament, a l’altra banda de la plaça, a la Casa Navàs. Ni hi havia estat mai, ni sabia que existia. Quin error, el meu, de no haver-hi anat abans. Joaquim Navàs, comerciant de teixits, va encarregar una casa-botiga singular, de tota una cantonada, sense límit de pressupost. A canvi, Domènech i Montaner li va tornar una joia modernista que, malgrat els danys que hi van causar els bombardejos de la Guerra Civil, quedarà pels segles dels segles. A poc a poc, quan puguem recuperar la mobilitat, i abans que ens deixin sortir de Catalunya, podríem anar fent llista dels cinquanta llocs desconeguts del nostre privilegiat país que hem de visitar abans de morir-nos, d’avorriment o d’ignorància. La Casa Navàs n’és un.

]]>

L’experiència d'anar al lavabo en un concert a l’aire lliure no acostuma a ser agradable. Malgrat això, els sanitaris transportables són una part més del mobiliari de festes majors, festivals de música i tot tipus d’esdeveniments culturals al carrer. Però el mercat va molt més enllà. L’auge dels event planners -organitzadors d’esdeveniments- ha portat celebracions familiars, casaments i actes empresarials a indrets idíl·lics, però sovint remots, per la qual cosa l’ús de lavabos transportables s’ha estès els últims anys més enllà de les festes populars o de l’àmbit laboral, per exemple a les obres.

]]>

Decorar amb fusta està de moda. Aquest material s’ha convertit en imprescindible als mercats d’estiu, que una munió de joves aprofiten per actualitzar la seva galeria de fotografies mentre revisen les últimes tendències de la moda més chic. Palets per seure i estands de fusta per als venedors són només alguns dels usos que es donen a aquesta primera matèria. Cuidar els mínims detalls fins i tot ha arribat al món dels lavabos portàtils.

]]>

Avui que se celebra el Dia Mundial del Vàter és un bon moment per recordar que el 2017 hi ha més gent que disposa de telèfon mòbil que no d'un lloc segur i higiènic per fer les necessitats. La falta de banys adequats i d'accés a l'aigua potable provoca morts, malalties i infeccions, pors i violència sexual. I per si hi ha algú que encara creu que el problema és menor o un estil de vida, també crea pèrdues econòmiques milionàries.

]]> Els cartellets dels lavabos públics són absurds, però no absurdament innocus, sinó absurdament perillosos en molts aspectes. Un terreny més en el qual la societat s’entesta a separar-nos per sexes; una manera més de reforçar la dicotomia entre el que és masculí i el que és femení. Separem per gèneres les joguines, la literatura, la cosmètica i també els lavabos públics. Atorguem connotacions sexuals a una cambra amb una peça de ceràmica blanca que tot déu utilitza per al mateix: per plantificar-hi el cul i fer-hi les seves necessitats. A part deixo els que entren als lavabos a hores intempestives, o no, per fer-s’hi ratlles o bé per practicar les postures més rocambolesques del Kama Sutra. Als cartellets, els homes hi solen ser representats com a persones. A les dones, en canvi, se’ns representa com a persones amb faldilla, amb cintureta estreta, amb un mirallet a les mans, amb talons o bé amb qualsevol objecte al·legòric d’una vagina oberta i penetrable. Això, si els propietaris del local no s’han posat creatius i han optat pel món animal: ells toros, nosaltres vaques. Reconec que n’hi ha de divertits, però molts són també dissenys indesxifrables que ens roben temps i ens fan córrer el risc de fer-nos-ho a sobre.

]]>

Un fet molt curiós i gens habitual va tenir lloc al Baix Camp en el duel català entre el Reus i el Llagostera. Un cop finalitzat l'escalfament del partit, tots dos equips es van retirar de la gespa camí dels vestidors. L'àrbitre va reclamar la sortida dels equips al camp per començar el partit de forma habitual, però el Llagostera va demanar uns quants minuts més de marge. El davanter Marc Mas havia aprofitat aquells instants per anar al lavabo i, sobtadament, hi va quedar tancat. L'àrbitre no va entendre's de raons i va obligar els llagosterencs a sortir al camp amb deu futbolistes.

]]>