“La llibertat és incompatible amb la democràcia”. Semblava un acudit de l’univers trumpista per fer soroll i legitimar el nihilisme del president i la convicció dels oligarques que l’acompanyen que, per a ells, no hi ha límits: s’ho poden permetre tot. Però la idea s’està desplegant amb un efecte contagi inquietant, com si hagués de ser el marc d’aquest canvi d’època, és a dir, de les noves relacions de les forces econòmiques, socials i de comunicació.

Alguns llibres resisteixen fantàsticament el pas del temps. Falso amanecer, de John Gray, n’és un bon exemple. Es va publicar l’any 1998, abans de l’euro, de Vladímir Putin i de les xarxes socials, però la seva diagnosi sobre els efectes del “lliure mercat” –un concepte inventat a mitjan segle XIX– i de la seva evolució lògica, el “capitalisme global”, es manté encertada: desintegració social, impotència de la política i auge brutal de les desigualtats.

El neoliberalisme, una doctrina econòmica força aliena al liberalisme clàssic d'Adam Smith, va utilitzar Xile com a laboratori experimental. El cop d'estat d'Augusto Pinochet va gaudir del patrocini polític i militar dels Estats Units, però pel que fa a ideologia, descomptant els típics mantres soldadescos i capellanescos, es va nodrir gairebé exclusivament de l'anomenada Escola de Chicago. És a dir, de la doctrina formulada per economistes com Friedrich von Hayek i Milton Friedman: l'Estat és una banda mafiosa, els impostos són un robatori, no hi ha cap altra llibertat que la del mercat, la solidaritat entorpeix el sistema, etcètera.

El neoliberalisme no era ni nou ni particularment liberal quan es va imposar fa cinquanta anys. El seu gran avantatge era la seva marcada desviació respecte del liberalisme clàssic: encara que rendia acatament als pensadors liberals, no compartia ni el seu mètode ni la seva idea del mercat. Avui ens trobem a punt d'una altra innovació ideològica igual de profunda.

Germà Bel té raó quan diu que l’ús indiscriminat de l’adjectiu neoliberal per part de l’esquerra per atacar la dreta pot acabar per buidar-lo de significat. Ara bé, d’aquí a reduir l’existència del neoliberalisme a cavil·lacions inintel·ligibles de marxistes i postestructuralistes de saló em sembla un caricatura que invisibilitza una ideologia que ha marcat la política des de finals dels setanta fins avui.

El terme neoliberalisme és d’ús freqüent en el debat públic. També en diverses disciplines de les ciències socials (ciència política, sociologia). Ara ens farem un fart de llegir-lo en relació amb el nou president argentí, Javier Milei. Però no està del tot clar què vol dir; això sí, indica quelcom molt dolent, quasi tant com el dimoni. Però, així com molta gent es pregunta si el dimoni existeix, podem preguntar-nos-ho amb el neoliberalisme.

1. Memòria. Aquell 11 de setembre de 1973, al cap tard, devíem ser unes mil persones a una protesta improvisada davant de l’ambaixada de Xile a París. La majoria dels reunits eren dirigents i militants de l’extrema esquerra, encara que tot d’una va aparèixer Yves Montand i poc després Michel Foucault. La sensació d’impotència pesava sobre les espatlles. Sabíem que no hi havia res a fer i que les notícies serien cada cop pitjors. Els colpistes necessiten exacerbar la maldat perquè creuen que la por és imperativa per imposar la servitud. I estan instal·lats en la pèrdua de la noció de límits: tot els està permès. Per als joves esquerrans de la meva generació, aquell dia va ser el final de la innocència. Volíem creure que es podia arribar per la via democràtica a un socialisme democràtic. I que Salvador Allende era l’elegit per demostrar que això era possible sense violència i sense dictadures.

Aquests darrers anys hi ha hagut molta preocupació pel desgast de les nostres democràcies i l'ascens de l'autoritarisme, i amb motiu. Des del primer ministre hongarès Viktor Orbán fins als expresidents del Brasil, Jair Bolsonaro, i dels Estats Units, Donald Trump, tenim una llista cada cop més llarga d'aspirants a autòcrates que canalitzen una forma curiosa de populisme de dretes: mentre prometen protegir les classes populars i preservar els vells valors nacionals, apliquen polítiques que protegeixen els poderosos i fulminen lleis històriques. I ens deixen als altres intentant explicar en què consisteix el seu atractiu.

Després d’uns resultats catastròfics, Roger Montañola pujava una fotografia a les xarxes on se’l veia navegant cofoi cap a un horitzó de vacances i, com va recordar no pocs cops en campanya, sous ben lucratius esperant-lo al sector privat. Al text que acompanyava la imatge parlava de “principi de realitat”, deia que “Catalunya no té ni vol un espai catalanista pragmàtic” i reblava amb una frase insuperable: “Ben mirat, es viu de conya en la paperera de la història!”. Les particularitats del panorama català ofusquen que, darrere de la desaparició anecdòtica del PDECat, podem estirar el fil d’un canvi d’època profund i inexorable, i que potser sí que el neoliberalisme hagi arribat per fi a la paperera de la història.

Milionaris que volen viure una experiència única. Un submarí amb tecnologia d’última generació. Un contracte que eximeix l’empresa de responsabilitats. Un emprenedor que creu que la seguretat frena la innovació. I, finalment, la implosió: un col·lapse cap endins.

Hi ha llibres que t’impacten més enllà del que és raonable. Libre (Anagrama), de Lea Ypi, n’és un. És la història d’una nena que creix en un país que s’enfonsa. El país és Albània i la nena acabarà sent professora de teoria política a la London School of Economics i una pensadora influent. El text és una novel·la autobiogràfica, a estones commovedora, a estones tràgicament divertida. És una lliçó d’història i una reflexió, més valuosa que qualsevol assaig, sobre la llibertat. Quina llibertat? Què és la llibertat?

La revolució biomèdica, iniciada fa cinc dècades, ha permès practicar trasplantaments d’òrgans amb èxit, però no ha pogut resoldre el problema de la seva escassedat. Per combatre el dèficit de donacions d’òrgans, la Cambra de Representants de l’estat nord-americà de Massachusetts ha presentat recentment un projecte de llei que proposa als presoners una reducció de condemna d’entre 60 i 365 dies a canvi d’un ronyó, una part del fetge o una extracció de medul·la òssia. És molt difícil que aquest projecte legislatiu avanci, però el que ja és un fet és que l’estat veí de Nova York, a finals d’any, va promulgar una llei que permet retribuir amb un màxim de 14.000 dòlars les despeses associades a la donació de ronyó o fetge. Caldrà estar atents al moviment de la ciutat dels gratacels, perquè el que passa als Estats Units, molt sovint, s’estén a la resta del món. 

El conflicte d’Uber amb els taxis i altres empreses similars en altres sectors –que torna a estar d'actualitat amb la vaga de la setmana passada– ha generat opinions completament contradictòries. Mentre que hi ha qui les defensa com una oportunitat d’autogestió del propi treball, d’altres hi veuen pura explotació laboral d’una empresa que, fent creure als seus treballadors que són empresaris, en realitat provoca la seva renúncia a la protecció del dret laboral, la qual cosa és especialment trista perquè ha costat moltíssima sang, i guerres fins i tot, aconseguir el que tenim avui. Sí, hi ha guerres que es van activar només per defensar els privilegis de qui volia seguir explotant les persones. Llegeixin una mica sobre la Guerra Civil Espanyola i trobaran, potser amb recança, que el seu mòbil principal va ser l’econòmic.

Hi ha una gran confusió generalitzada, si no un autèntic terror, sobre la situació de l’economia global. La guerra d’Ucraïna, les fluctuacions dels preus del gas, els interessos hipotecaris pels núvols, les repercussions encara presents de la pandèmia del covid-19 i la perspectiva imminent d’una recessió... Tots aquests factors semblen confluir en un caos.

Normalment la paraula populisme s'empra per vilipendiar qualsevol moviment polític que vingui dels "extrems". Així, s'associa a l'extrema esquerra, a l'independentisme i a vegades a l'extrema dreta. Sembla que el populisme no té res a veure amb els partits liberalconservadors, que tindrien cura de les institucions i de l'estabilitat per afavorir l'economia de mercat. Per aquesta regla de tres, doncs, Isabel Díaz Ayuso només pot ser trumpista: és de dretes, és populista i ignora del tot la -suposadament preuada- estabilitat institucional per aconseguir més quotes de poder. S'oblida, però, que el populisme no és propi només "dels extrems" que busquen alinear les masses contra el sistema, sinó que també ha estat una estratègia emprada, i amb èxit, per defensar els interessos dels grans poders econòmics cansats de les polítiques redistributives de l'estat del benestar, tal com vam veure amb Margaret Thatcher.

Al mes de maig, el periodista científic Toni Pou ens descobria una dada força il·lustrativa: apuntava que, en aquell moment, hi havia al món uns tres grams de covid-19 infectant persones. Més enllà de l'anècdota, aquesta dada ens mostra amb cruesa la vulnerabilitat de l'espècie humana. Tres grams de petites partícules han sigut capaços de despullar tot un sistema que es creia tan etern i infal·lible que hi ha qui, com Fukuyama o Thatcher, es va aventurar a decretar la fi de la història i la manca d'alternativa al capitalisme.

El covid-19 ens farà plorar moltes morts. Així i tot, també ens hauria de permetre celebrar-ne almenys una: la mort d'una doctrina neoliberal que, durant massa temps, ha sigut l'hegemònica i ha influït de forma decisiva en les polítiques d'arreu del món. Una doctrina que ha treballat incansablement per reduir el pes de les administracions públiques a la seva mínima expressió al mateix temps que les ha incentivat a cercar el màxim creixement econòmic i a reduir el pes del bé comú. De ben poc han servit les alertes que, des de l'esquerra socialment i mediambientalment compromesa, hem enviat respecte als costos socials i els riscos globals que tot plegat comportava.

Olof Palme era un polític singular. Fill de la burgesia capitalina d'Estocolm, viatjà en la seva joventut descobrint la cruesa de la injustícia social tant al Tercer com al Primer Món, fet que marcarà profundament el seu desenvolupament personal, que acabarà lligat a la socialdemocràcia. Palme era un home cultivat i mai va tenir problemes per defensar amb convicció, en qualsevol context, els ideals socialdemòcrates des d'una honestedat intel·lectual que feia accessible a tothom gràcies a la seva facilitat de paraula.