Paco Monsonís i la seva dona Pili viuen a París però ara que estan jubilats passen llargues temporades a Artana (la Plana Baixa), que és el poble de la família d’ella. Tots dos es van conèixer a la capital francesa, fills d’emigrants valencians que hi havien arribat després de la guerra. La família de Paco eren de Borriana, i van emigrar perquè el seu pare, que era un ebenista anarquista, pensava que acollint-se a l’estatut de refugiat republicà a França les coses els anirien millor, tal com va ser. Paco va anar a la universitat i es va fer del Partit Comunista. Aquell matrimoni de joves idealistes van convertir casa seva en un dels pisos francs que el partit posava a disposició dels exiliats espanyols. Molts catalans també van passar per allà, com ara Quico Pi de la Serra. "Un dia vam arribar d’uns dies de vacances i ens vam trobar tota la casa ocupada per una companyia de teatre", em va explicar un cop entre rialles.

És difícil seguir el rastre de tot el que va passar l'octubre de 1944, ara fa vuitanta anys, quan un grup de més de quatre mil homes armats va voler enderrocar Franco. Molts havien combatut durant la Guerra Civil, havien patit l'exili i després havien lluitat contra Hitler. D'altres eren molt joves i no tenien pràcticament experiència. A tots ells els havia convocat el partit comunista a França per formar un exèrcit sota les sigles de la Unió Nacional Espanyola. L'operació va rebre el nom de Reconquesta d'Espanya i l’objectiu era entrar per la Vall d’Aran per diferents punts, sobretot per Pont de Rei, que connecta amb França a través del riu Garona. 

El 1947 el Partit Comunista d'Espanya (PCE) va rebre un cop demolidor. Aquell any la policia va fer 2.000 detencions, 46 persones van ser condemnades a mort i els supervivents van sumar un total de 1.744 anys de presó. Darrere el cop hi havia un policia, cèlebre per les seves habilitats com a infiltrat, com ell mateix reconeixia: Roberto Conesa (Madrid, 1917-1994). El PCE va quedar desfet, però no va desaparèixer del tot. "Conesa mai detenia tothom, sempre deixava algun cap per lligar perquè es tornessin a reorganitzar i així sempre podia tornar a cobrar una recompensa. Ell deia que era com tallar la cua a la sargantana", diu l'historiador Fernando Hernández Sánchez, autor de Falsos camaradas. Un episodio de la guerra antipartisana en España, 1947 (Crítica).

Jorge Semprún (Madrid, 1923–París, 2011) va ser testimoni dels fets més horripilants del segle XX. La mortífera experiència d'estar tancat al camp de concentració nazi de Buchenwald va marcar tota la seva producció literària, assagística i cinematogràfica. Compromès amb el Partit Comunista Espanyol (PCE), quan va sortir del camp, va començar una intensa activitat clandestina a l'Espanya franquista amb el nom de Federico Sánchez. Tanmateix, el seu esperit crític va fer que fos expulsat del PCE el 1964, i aleshores es va dedicar de ple a l'activitat literària i cinematogràfica. Va viure en un infern, però mai va cedir al pessimisme. Sempre va creure que un món més just era possible. No suportava cap cotilla: viure, segons ell, és escollir. "Semprún és plenament contemporani, ens dona eines per ser crític i fer-nos responsables del nostre present. No és un mite, és un recurs per analitzar on som ara", diu l'escriptora Marta Marín-Dòmine. Quan se celebren cent anys del seu naixement, analitzem les múltiples personalitats de l'escriptor.

Més enllà de Girona, el nom de Carmen Alcalde va ressonar amb insistència a partir del 1965. Ella i Maria Rosa Prats van ser les directores efectives del setmanari Presencia, editat de la mà de Manuel Bonmatí, i que amb la nova llei de premsa del 1966 va ser una de les publicacions més castigades a l’estat espanyol. Com el diari Madrid, Destino, La Actualidad Española i Signo, la revista editada a Girona va sofrir les primeres ires de la llei del ministre Fraga i va rebre una colla de garrotades econòmiques de part de l’administració. Set sancions, que van arribar a les 260.000 pessetes, i dos segrestos preventius van conformar una etapa de periodisme combatiu, en què el nom de les responsables del setmanari va relligar-se amb els de José M. Rodríguez Méndez, Paco Candel, Ana María Moix, Montserrat Roig, Paco Fernández Buey i altres, causants de les penyores. Una aventura tan arriscada com aquella va finir el juny del 1967, quan Bonmatí no va superar la força severa dels poders establerts i el bisbat de Girona, secretament, va aportar recursos per encarar una nova etapa de la revista amb l’equip de Vida Católica, encapçalat per Narcís-Jordi Aragó.

A la primera festa del Partit Comunista d’Espanya (PCE) amb militants asseguts al consell de ministres –Yolanda Díaz i Alberto Garzón–, l’any que es compleix el centenari d’aquesta formació històrica a l’Estat reapareix Pablo Iglesias. Qui va portar l’espai d’Unides Podem al govern espanyol, ja fora de la política, és rebut a l’espai Pasionaria del recinte firal de Rivas Vaciamadrid al crit de Sí se puede, el mateix amb què va néixer i créixer Podem, el partit que va cofundar. Per ser justos, la pandèmia va impedir que el 2020 el PCE celebrés les seves primeres festes amb militants al consell de ministres i Iglesias, que no n'és afiliat, al capdavant.

A mitjans de juliol de 1994, el franquista Rodolfo Martín Villa i el comunista Santiago Carrillo es trobaven per valorar la reconciliació que havia possibilitat el trànsit de la dictadura a la democràcia, que coneixem pel nom propi de Transició. Avui, vint-cinc anys després, Martín Villa ha declarat davant la justícia argentina per acusacions de crims de lesa humanitat. Les noves esquerres i l’independentisme en general consideren que la Transició va ser una capitulació i els sembla bé el procediment de la magistrada Servini. Una part significativa de les esquerres que van viure aquells episodis, tanmateix, han sortit en defensa de Martín Villa.

Francisco Frutos Gras, secretari general del Partit Comunista d'Espanya entre 1998 i 2009, ha mort aquest diumenge a l'edat de 80 anys víctima d'un càncer. Nascut a Calella (Barcelona) el 25 de gener del 1939, va treballar de pagès fins als 25 anys, després al sector metal·lúrgic, en un laboratori i en un taller d'estampats tèxtils. L'any 1963 va entrar al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), del qual va ser membre del comitè central i secretari general als anys vuitanta, i també va ser membre de l'executiva de Comissions Obreres. Durant el franquisme va estar empresonat a la presó Model de Barcelona.

Ja és innegable, ja no es pot continuar fugint d’estudi. El Partit Comunista Xinès ja no pot amagar la seva implacable campanya d’internament massiu contra les minories ètniques a la regió nord-occidental de Xinjiang. El que ja es coneixia àmpliament ara ha quedat demostrat fora de tot dubte per mitjà dels mateixos arxius del govern –gigabytes de documents, multitud d’informes, milers de fulls de càlcul–, alguns dels quals són classificats i altament confidencials.

El president del Vietnam, Tran Dai Quang, ha mort aquest divendres als 61 anys a causa d'una llarga malaltia, segons han informat fonts oficials. El mandatari patia una "greu malaltia" que no va poder superar malgrat l'atenció mèdica tant nacional com internacional.

Els parents de l'elit comunista de la Xina mantenen una important activitat secreta en paradisos fiscals. Segons una investigació del Consorci Internacional de Periodistes d'Investigació i que publiquen diversos diaris europeus i el japonès 'Asahi Shimbun', almenys 13 parents de màxims dirigents del règim –inclòs l'actual president, Xi Jinping, i els ex primers ministres Wen Jiabao i Li Peng–, així com com 15 grans empresaris i grans companyies estatals, tenen relació amb refugis fiscals, on han creat societats opaques.

Una persona ha mort i vuit més han resultat ferides aquest dimecres per diverses explosions provocades, aparentment, per artefactes de fabricació casolana davant de la seu provincial del Partit Comunista Xinès a Taiyuan, segons ha informat la policia.

Un tribunal de Chengu ha condemnat aquest dilluns a 15 anys de presó Wang Lijun, ex "número dos" del dirigent xinès caigut en desgràcia Bo Xilai, segons ha informat l'agència oficial Xinhua.

L'estudi de Hollywood DreamWorks Animations ha anunciat recentment una estratègia audaç per trencar l'hermètica indústria del cinema xinès: un acord per valor de 330 milions de dòlars per comprar un estudi d'animació amb la intenció, algun dia, de rivalitzar amb les ments californianes que van llançar èxits com 'Kung Fu Panda' o 'Els increïbles'.

Pequín ha cessat Bo Xilai, prominent líder polític i alcalde de Xongquin, una ciutat de 40 milions d'habitants, i un dels candidats a formar part de la nova cúpula del partit comunista, informa l'agència estatal Xinhua. La decisió obre una crisi política que alguns analistes consideren la més greu que viu la Xina des de l'esclafament de la revolta estudiantil a Tiananmen.