Hi ha una frase d’Anthony Hopkins que a Liam Neeson li agrada compartir. Sempre que li pregunta com està, Hopkins li respon: “Genial. Encara no m’han descobert”.

Joachim-Friedrich Martin Josef Merz –nom complet de Friedrich Merz– ha passat de ser el rival polític d'Angela Merkel dins del partit conservador a convertir-se en el nou canceller d'Alemanya. Merz, de 69 anys, governarà la principal economia d'Europa els pròxims quatre anys en coalició amb els socialdemòcrates, després que el seu partit guanyés les eleccions federals el febrer passat. I després que hagi aconseguit prou suport al Bundestag per ser elegit cap de govern, tot i l'ensurt de la primera votació, en la qual no ha obtingut prou vots: un avís que probablement no li espera una legislatura plàcida.

Hi ha una escena a la pel·lícula Goodrich, una comèdia dramàtica independent que està a punt d’estrenar-se als Estats Units, on el personatge de Michael Keaton, un comerciant d'art de Los Angeles que viu atrapat en la crisi de la mitjana edat, accepta assistir a un taller de respiració per guanyar-se un possible client una mica hippy. És un conflicte força fluix: un boomer fora de la seva zona de confort però l'actor, que experimenta un petit huracà que va de l'esperança a l’ansietat a la cara, es mou, se sacseja i intenta fer una mena de taitxí d’estil lliure. Espanta un eixam d'abelles invisibles i deixa sortir un crit primitiu (que més aviat sona com un gemec ofegat). Aquest és el Keaton que l'escriptora i directora de Goodrich, Hallie Meyers-Shyer, va imaginar quan va concebre el guió.

Des del setembre que Isabel Pantoja no diu res als mitjans de forma oficial. Però fa temps que la cantaora piula, i molt. La revista Semana ha assegurat que l'artista té un perfil fals a les xarxes socials des d'on expressa els seus gustos personals i les crítiques que li semblen sense haver de tenir cura de la seva reputació.

“Una dona que desitja tenir una verdadera carrera professional no s’ha de casar i tenir família. Ser actriu significa pensar constantment en tu mateixa, i ¿com penses en els teus fills si estàs pensant tota l’estona en tu mateixa?”. Ho va dir repetides vegades la gran Katharine Hepburn. Quina sentència! Es pot interpretar de diverses maneres, antagòniques fins i tot. Algú ho interpretarà com un símptoma de feblesa i de submissió, de resignació. Però per què no la interpretació contrària: una apologia de la independència de la dona, l’aposta decidida a trencar amb allò que s’espera d’ella. Allò que toca perquè sí, perquè sempre s’ha fet així, enfront del que a ella li dona la gana. Dijous vinent, dia 29, farà vint anys que Hepburn va morir. El seu llegat artístic admet poques comparacions i la seva petjada com a dona independent i segura de si mateixa, trencadora de motlles i cotilles, s’inscriu no tan sols en la posteritat de la història del cinema, sinó sobretot en l’honor i la glòria d’una dona irrepetible. 

Jaume-Patriç Sayrach Fatjó dels Xiprers va ser tota la vida un home d’acció i de compromís. Ha mort la matinada del dia 1 als 93 anys, escrivint diàriament al seu blog Capvespre, repassant feines que hauria volgut acabar i amb l’agenda farcida de trobades i projectes per al 2023, com havia fet sempre. Activista social i cultural durant mig segle a Santa Coloma de Gramenet, va ser en la seva joventut un d’aquells capellans rojos dels anys 60 i 70 que van sacsejar i dinamitzar barris on faltava el més bàsic, però que bullien d’una vida jove que volia construir un futur millor.

Tant Elon Musk –fundador de Tesla i propietari de Twitter–, com Jeff Bezos –fundador d'Amazon–, Bill Gates –fundador de Microsoft– o Bernard Arnault –propietari de Louis Vuitton–, han tingut pèrdues significatives en les seves respectives fortunes arran la invasió d'Ucraïna per part de Rússia. El mercat internacional s'ha vist greument afectat pel conflicte en els últims mesos, igual que els magnats més rics del món.

Formació

 “Soc de Barcelona, tot i que part de la meva família ve de Sant Feliu de Guíxols. Vaig viure a Barcelona fins als 25 anys i de petit vaig estudiar a l’escola Sadako. Més tard també vaig passar per l’Institut Montserrat, fins que el 1995 vaig entrar a la Universitat de Barcelona per estudiar química. La veritat és que aleshores, quan havia de triar la carrera, dubtava entre escollir arquitectura o química perquè sempre m’havia agradat el fet de construir alguna cosa, ja fossin edificis o molècules, però al final vaig optar pel vessant més científic. El 1999 vaig acabar el grau i vaig començar un màster i, posteriorment, un doctorat centrat en el disseny de fàrmacs, que sempre ha estat el que més m’ha interessat. Després, enfocat en el món empresarial, vaig fer diverses càpsules formatives per tal d’emprendre”.

]]>

Qui tingui certa edat i, per tant, va passar per l’escola en aquells temps en què encara s’hi aprenien coses, deu tenir gravat el nom de Lavoisier, un geni de les ciències del segle XVIII, capaç d’enunciar una llei cabdal com la de la conservació de la massa i de ser el primer a formular les reaccions de combustió i d’oxidació, per posar-ne un parell d’exemples. Amb la Revolució Francesa, el geni parisenc va perdre el cap, però per sort la seva llavor ja estava sembrada i va germinar amb molta més intensitat de la que ell hauria somiat. Que tingués un deixeble amb ganes d’aprendre i abundants recursos financers anomenat Éleuthère Irénée du Pont té una connexió directa amb el fet que avui una de les principals multinacionals del sector químic es digui DuPont Corporation i hagi inventat materials com el neoprè, el tefló i la licra.

]]>

Formació

El meu pare és funcionari i la meva mare és infermera a l’Hospital de Can Ruti. De petit vaig estudiar a l’Escola Joan Pelegrí, al barri d’Hostafrancs, fins al batxillerat. El 2012 vaig entrar a estudiar enginyeria de telecomunicacions a la UPC, fins al 2016. Vaig escollir-ho com un repte, perquè ho considerava molt difícil, però no perquè realment m’agradés. A més, des de l’adolescència vaig anar formant-me fora de l’educació tradicional, per exemple fent un màster d’hipnosi o, de més gran, fent la certificació European Financial Advisor.

]]>

Formació

“Vaig néixer a Barcelona però he viscut en altres llocs, com Sitges i València, per mobilitat laboral de la meva família. Vaig passar per diverses escoles i de petit volia ser ambaixador, així que vaig estudiar la carrera de ciències polítiques a la UAB, especialitzat en anàlisi política. Vaig fer el grau entre el 1994 i el 1998 i al sortir em vaig decantar pel vessant més econòmic fent un màster en administració d’empreses a Eada i un programa de direcció general a l’Iese, ja mentre treballava. Tot i així, de jove també tenia inquietuds pel dret i l’arquitectura.

]]>

Un dels actors de la sèrie política de la setmana ha sigut el president del Parlament de l’època en què es van aprovar les llicències per edat, Ernest Benach (Reus, 1959). Molt vinculat a la seva ciutat i al món casteller -va ser cap de colla dels Xiquets de Reus-, la seva trajectòria no s’entén sense la figura de Josep-Lluís Carod-Rovira. De fet, i tot i que fa ben bé una dècada que viu apartat d’aquest món, va començar-hi amb 21 anys acompanyant-lo com a candidat d’Esquerra Nacionalista a les primeres eleccions al Parlament del 1980, tot i que no va obtenir cap escó.

]]>

Formació

“Vaig néixer a Barcelona i he viscut tota la meva vida a la ciutat. De petit vaig estudiar al Liceu Francès i després vaig anar a ESADE per estudiar ADE i un màster entre el 2006 i el 2011. Tant el meu pare com el meu germà són emprenedors, així que ja ho havia viscut a casa i vaig tirar pel mateix camí. Recordo la universitat com una bona etapa en què vaig aprofitar per estudiar a l’estranger, a Boston, el cinquè any. Durant l’estiu del 2010 vaig fer pràctiques a Londres, en un banc d’inversió”

]]>

L’Horacio no para. Té noranta-un anys i la feina li duraria fins que en fes dos-cents. Cada dia escaneja amb paciència negatius i còpies, les penja al seu Facebook i contesta a tothom que li deixa comentaris. Les fotos que penja sempre tenen històries maques per explicar. Històries de Barcelona i dels seus barris, del Barça, de la música dels anys seixanta, de personatges oblidats o potser molt coneguts però amb facetes poc sabudes. El fons fotogràfic d’Horacio Seguí és un tresor. En va cedir una part a l’Arxiu Nacional de Sant Cugat i una altra part la va vendre al Futbol Club Barcelona. Però a casa seva, ben classificat, conserva encara un bon gruix de material, que l’ocupa i l’apassiona com el primer dia, com si tingués trenta anys i encara recorregués tots els camps de futbol del país, com si encara visités els principals festivals de música d’Europa, com si encara el coneguessin pel nom i el cognom tots els futbolistes de la lliga espanyola. És un dels fotoperiodistes més destacats del país, ja fa uns anys que es va retirar de la feina activa i els reconeixements, malgrat merèixer-los, no li fan ni fred ni calor. Fa quatre anys vam escriure plegats el llibreLa meva vida en un clic (Editorial Base), que repassa la seva llarga i intensa trajectòria de fotògraf. Un llibre que es queda curt, molt curt, per explicar la vida de l’Horacio. El dia 14 de desembre es va inaugurar al Col·legi de Periodistes de Barcelona l’exposició Horacio Seguí, una vida dedicada al fotoperiodisme. Comissariada per la periodista Esther Molas amb la col·laboració de Gemma Fàbregas, l’exposició repassa amb una cinquantena de peces més de seixanta anys d’ofici. És una oportunitat fantàstica per descobrir el llegat del fotògraf i entendre amb una petitíssima mostra quins han sigut els territoris llaurats i fecundats pel protagonista. L’exposició durarà fins al 14 de març.

]]>

Formació

]]>

Formació

“D’adolescent m’agradava estudiar i em decantava per les lletres pures. Al COU vaig anar als Estats Units per perfeccionar l’anglès i, en tornar, volia estudiar ciències polítiques. No ho tenia gaire clar i al final vaig acabar estudiant dret a la UIC entre el 1987 i el 1992. No em sentia amb una vocació clara i crec que és una carrera que m’obria moltes opcions. Posteriorment vaig fer un programa de direcció executiva a l’IESE el 2014 i, actualment, estic estudiant ADE a la UOC fent diverses assignatures cada any”

]]>

Formació

“Tota la meva família és de Barcelona i vaig estudiar aquí fins a acabar el COU el 1972. Després vaig entrar a l’Escola d’Arquitectura del Vallès de la UPC per fer la carrera d’arquitectura fins a principis dels vuitanta. Des de ben petit deia que volia ser arquitecte, així que vaig estudiar arquitectura a la universitat, però va ser una decisió inconscient. En paral·lel, sempre he estat vinculat a l’esport: amb cinc anys ja practicava handbol i als 18 anys vaig començar a fer vela, en què vaig competir ja de més gran”.

]]>

Formació

“Vaig néixer a Barcelona i d’adolescent vaig estudiar al Tècnic Eulàlia. Sempre vaig tenir clar que em volia dedicar als negocis, tot i que no sabia exactament de què. Quan era petit, el meu pare tenia un hotel a les Rambles i d’ell vaig veure de primera mà com portar una empresa i el tracte pròxim amb la gent. El 1994 vaig entrar a Esade per estudiar empresarials i l’últim any de carrera vaig passar-lo a l’estranger, entre els Estats Units i París. Mentre estudiava també vaig fer pràctiques a HP”

]]>

Formació

]]>

Formació

“Soc fill d’un mecànic de poble i d’una navarresa emigrada a Catalunya. Soc el petit de quatre germans i quan tenia 11 anys el meu pare em va dir que em busqués una feina. Al sortir de l’escola vaig començar a treballar en un supermercat del poble fins als 18 anys. Vaig fer el batxillerat a Lliçà d’Amunt i després vaig entrar a la UB per estudiar filologia alemanya, on em vaig graduar el 1984. Sempre m’havia agradat llegir i buscava aprendre una llengua nova que em suposés un repte”.

]]>