Fa uns dies, el Parlament de Catalunya va concedir la medalla d’or de la institució a la comunitat benedictina de Montserrat, monestir (i comunitat) que, a parer dels proposadors de la distinció, concentra uns mèrits indiscutibles en relació amb el país: el seu simbolisme, arrelament i implicació en la cultura catalana des de fa segles, la relació amb la societat civil, etc. Suposo que també s’ha tingut en compte el factor religiós: una comunitat religiosa ancorada fermament en la història del cristianisme europeu, enllaçada amb els grans centres religiosos-culturals del continent. En el seu conjunt, i en una perspectiva genèrica, és una història coneguda i, fins a cert punt, lògica. També és cert, però, que la distinció s’hauria pogut lliurar a la més modesta, però no menys important, comunitat de frares caputxins catalans, que poden presentar un historial prou semblant.

D’uns anys ençà hem anat coneixent, un rere l’altre, episodis vergonyosos d’abusos de poder, assetjament i agressions sexuals i morals a menors (infants, noies i nois), tractes mesquins i menyspreadors, en molts àmbits de la nostra societat, més enllà del món familiar i privat, el més proper i el més exposat (per la seva privadesa, pels lligams interns, per la seva cultura, etc., on, diuen els estudis, es produeixen la majoria d’aquests episodis): en escoles religioses i laiques, en aules de teatre, en centres de lleure, clubs esportius, etc. Durant dècades (aquí, però també en molts altres llocs del món occidental), aquestes violències quotidianes van quedar a l’ombra; no se’n parlava; es tapaven els fets i s’amagaven i es protegien els responsables directes i els seus superiors, que ho haurien d’haver evitat i denunciat. Les hemeroteques, les xarxes i els arxius digitals són un pou gairebé sense fons, on, un cop has destriat el gra de la palla (ara se’n diuen fake news), quedes aclaparat per tot allò que va passar i no es va denunciar.

Li faig saber que fa poc més d’una setmana el meu pare, Domènec Turull Marquès, ens va deixar. Avui, 1 d’octubre de 2020, dia en què també ens ha deixat el pare Hilari Raguer, li vull dir amb tot el dolor que estem vivint, però amb tota la senzillesa i humilitat de què soc capaç, que no entenc res. Ja fa sobretot tres anys que com a cristiana no entenc res.

Hilari Raguer i Suñer (Madrid, 1928 - Montserrat, 2020) va morir ahir, 1 d’octubre, als 92 anys, en la pau del monestir benedictí al qual va consagrar la seva vida i que li va permetre exercir una incansable tasca d’historiador sobre la Catalunya dels anys convulsos de la República i la Guerra Civil. Una feina crucial, d’una gran finor intel·lectual i humana, que va fer especial èmfasi en el paper de l’Església catòlica (sobre la qual era molt crític) i en figures incòmodes que no encaixaven ben bé en cap dels bàndols, com el catòlic catalanista Carrasco i Formiguera, perseguit per l’anarquisme i assassinat pel franquisme, o el general Domènec Batet, el militar que va esclafar la revolta de Companys d’octubre del 1934 i que també va acabar executat pel règim dictatorial de Franco.

Vaig conèixer el gran historiador, el pare Hilari Raguer, fa més de quaranta anys quan vam coincidir en un congrés sobre Manuel Azaña a Alcalá de Henares. Les converses d’aquells dies van ser el germen d’una llarga amistat que, per a mi, va ser molt important tant personalment com professionalment. Durant els anys següents vam veure'ns a Barcelona o de vegades a Montserrat i, quan això no era possible, ens escrivíem.

"No tinc estudis, llicenciatura ni doctorat d’història, ni tan sols tinc un màster, ara que van tan barats. M’he posat a fer d’historiador. Fa 60 anys que circulo per l’autopista de la història sense carnet de conduir i en direcció contrària. I estic convençut que porto la bona direcció. I que són els altres que estan equivocats" (ARA, 4 de novembre del 2018). Només qui no hagués conegut el monjo i historiador Hilari Raguer es podria creure unes afirmacions d’aquesta mena. Ha estat un dels més importants historiadors que ha donat la segona meitat del segle XX català, de la mateixa manera que ha estat un dels monjos benedictins més savis, intel·lectualment i creientment més honestos que ha produït la comunitat de Montserrat en els darrers seixanta o setanta anys. Un personatge que va despullar les complicitats entre l’Església catòlica espanyola i els poders polítics (fossin monàrquics o franquistes), però a la vegada ens va explicar, amb una pedagogia, paciència i claredat dignes de millor causa, els clarsobscurs del Concili Vaticà II i les seves repercussions en el món catòlic, en general, però molt particularment a Catalunya; o com hem de llegir els documents de la Santa Seu i el seu llenguatge diplomàtic, elusiu, reptilià, quan va analitzar, fins al moll de l’os, les complexes reaccions i relacions entre la Santa Seu, el govern de la República, els feixistes i els catòlics i no catòlics catalans.

La mort del monjo de Montserrat Hilari Raguer ha provocat una allau de reaccions a les xarxes socials de persones que han lloat la seva persona i s'han volgut acomiadar d'ell. Aquí recollim algunes de les condolences.

No mentir i no tenia por a la veritat. Era el lema del monjo i historiador, Hilari Raguer, i el va aplicar al llarg de la seva vida. Aquest monjo i investigador infatigable, ha mort, segons ha informat l'Abadia de Montserrat, aquest matí, als 92 anys. Nascut a Madrid l'any 1928, el pare Raguer es va llicenciar el 1950 en dret a la Universitat de Barcelona, el 1954 va ingressar al monestir de Montserrat i el 1960 va ser ordenat sacerdot. Feia 65 anys que era monjo. Mai va perdre la curiositat. Va buscar i rebuscar entre documents i arxius per intentar aportar més llum sobre el passat més recent. Molt abans que tothom parlés de memòria històrica, Raguer ja demanava que el país assumís el seu passat. Va treballar fins al final. L'historiador Josep Maria Solé i Sabaté explica que els darrers mesos va substituir-lo en algunes conferències i Raguer li enviava les conferències escrites perquè les llegís. "Això no ho fa quasi ningú, era un home d'una honestedat, valentia i intel·ligència fora de sèrie".

L’historiador i monjo de Montserrat Hilari Raguer ha reunit a Tres catalans de la tercera Espanya (PAM) les figures per ell tan ben estudiades del polític Carrasco i Formiguera, el militar Domènec Batet i el cardenal Vidal i Barraquer. Tres catòlics que no cabien a l’Espanya de Franco ni a la Catalunya revolucionària. Tres homes de seny i de pau. Sí, també Batet, un general poc o gens partidari de la guerra. Al llibre, Raguer actualitza detalls biogràfics sobre cadascun d’ells, i remarca que l’Església catalana, i de fet tot Catalunya, van ser en conjunt víctimes i perdedores de la guerra. Una evidència que no exclou que hi hagués catalans franquistes.

Sou nascut a Madrid.

Aquest diumenge, a l'ARA, entrevista d'Antoni Bassas a Hilari Raguer, monjo de Montserrat i historiador. Podreu veure l'entrevista sencera dissabte a partir de les 23 h a l'Ara TV.

Aquest diumenge, a l'ARA, entrevista d'Antoni Bassas a Hilari Raguer, monjo de Montserrat i historiador. Podreu veure l'entrevista sencera dissabte a partir de les 23 h a l'Ara TV.

"Tinc 83 anys i espero veure Catalunya independent". Amb aquesta frase ha resumit Hilari Raguer aquesta setmana, en una xerrada als Jesuïtes de Casp, la seva visió de l'independentisme actual, que veu més sòlid que mai. L'acte l'ha seguit el cap de comunitats de l'ARA i actiu bloguer i cronista de Barcelona Guillem Carbonell, que ha enregistrat la intervenció.

En una xerrada als Jesuïtes del carrer Casp, el monjo de Montserrat i intel·lectual Hilari Raguer assegura que veu més sòlid que mai l'independentisme català i que ell, que té 83 anys, espera veure Catalunya independent.