A primera hora del matí del 7 d’agost de 1974, el francès Philippe Petit creuava, fins a vuit vegades i gràcies a un cable d’acer estès subreptíciament, els 42 metres de distància entre els terrats de les Torres Bessones, a 417 metres d’altura. Aquell desafiament de l’abisme va impactar fortament Rafael Argullol (Barcelona, 1949). No era per voler-lo emular perquè el vertigen li ho impediria, sinó perquè, en la dansa aèria de l’equilibrista, l’assagista –atès que rebutja les etiquetes de filòsof, professor...— hi veia una analogia de la seva pròpia escriptura memorialística, dins d’un fràgil equilibri entre el dietari contemporani, la reconstrucció biogràfica (la infantesa marcada pel matriarcat, la joventut polititzada –amb un retrat impagable de Manuel Sacristán— i la maduresa formativa) i la digestió d’una vida de lectures, viatges i coneixences.

La poesia d’exili oscil·la entre la malenconia i el retret. Dante, per exemple, encara que no dissimula el seu amor per Florència, es mostra iracund amb la seva ciutat natal. Ovidi, en canvi, exterioritza en els seus últims poemes la seva rotunda tristesa per ser lluny de Roma, bandejat en una llunyana ciutat del mar Negre, de la qual intueix que serà la seva tomba, com va succeir. El to alegre i vital de l’autor de L’art d’estimar es converteix en llastimós, gairebé patètic, a Tristia, el cant del cigne d’un poeta extraordinari la influència del qual, aclaparadora en l’Edat Mitjana i el Renaixement, continua sent fecunda en l’art dels nostres dies, sobretot, esclar, gràcies a Les metamorfosis.

El llibre ‘El enigma de Lea. Cuento mítico para una ópera’ (Acantilado) recull en castellà el text que el filòsof Rafael Argullol ha escrit per a l’òpera ‘L’enigma di Lea’, que s’estrena el dissabte 9 de febrer al Gran Teatre del Liceu amb música de Benet Casablancas i direcció escènica de Carme Portaceli. Al text, Argullol desplega un paisatge alhora mític i contemporani i lliga una història que considera profundament humanista sobre la necessitat "no únicament de sobreviure sinó de viure".

El compositor Benet Casablancas surt de l’ascensor en una de les plantes superiors del Gran Teatre del Liceu. Camina apressat pel passadís fins que troba un espai prou discret i silenciós al costat de la sala d’assaig Mestres Cabanes. Allà respondrà algunes preguntes sobre L’enigma di Lea, el seu debut operístic, amb text del filòsof Rafael Argullol i direcció escènica de Carme Portaceli. L’estrena mundial de l’òpera serà el 9 de febrer, i s’hi faran quatre funcions fins al dia 13. És a dir, s’apropa la culminació d’un procés que va començar fa vuit anys, quan Casablancas va pensar compondre una òpera a partir del llibre El fin del mundo como obra de arte (1990) d’Argullol. “Em va sorprendre una mica la proposta. Vaig donar-hi voltes, a la idea de fer-ho sobre un text ja existent, i al final vaig arribar a la conclusió que s’havia de fer un text completament nou per a una òpera del segle XXI”, recordava Argullol dos dies abans a la sala Tenor Viñas del Liceu mentre a l’escenari Portaceli dirigia un assaig del segon acte en què ja es podia veure l’espai geomètric, amb cubs mòbils, que acull l’acció de l’òpera.

És un escriptor en el qual es combina amb una agilitat admirable el racionalisme i la fantasia, l’esperit il·lustrat i una visió onírica del món. Podem tornar les vegades que vulguem a Italo Calvino perquè la seva literatura en cap cas està atrapada en un moment històric i flueix amb un dinamisme enorme entre les diferents èpoques. Calvino va ser un escriptor compromès amb el seu present, però ho va ser a la seva manera, allunyat de dogmatismes i donant prioritat al vessant sensorial de les coses. La seva responsabilitat intel·lectual el va portar, fins i tot, a fer pronòstics sobre el futur en els quals l’optimisme i el pessimisme s’alternaven amb la lucidesa de l’humanista. La seva obra, àmplia i diversa, està presidida per un dels conjunts més excel·lents de la narrativa del segle XX, la trilogia Els nostres avantpassat s, de la qual formen part El vescompte migpartit, El baró rampant i El cavaller inexistent.

El premi Crexells, que pretén escollir quina ha estat la millor novel·la en llengua catalana publicada l'any anterior, inicia una nova etapa amb un canvi de jurat i modificacions en les seves bases. Segons la vicepresidenta de l'Ateneu Barcelonès, Gemma Calvet, les novetats obeeixen al "fràgil moment que estan vivint la llengua i la cultura". A més, els canvis busquen "mantenir el prestigi i l'origen del guardó perquè continuï sent un premi de referència per a la llengua catalana", afegeix Calvet.

A la tauleta de centre d’una espaiosa sala d’estar revestida de llibres, Rafael Argullol (Barcelona, 1949) hi té El regne, d’Emmanuel Carrère, la seva pròxima lectura. Ambientada en part al segle I d.C., la novel·la reconstrueix els orígens del cristianisme a partir de Pau de Tars i el seu deixeble, Lluc, autor d’un dels quatre Evangelis i dels Fets dels apòstols. En un dels textos de Poema (Acantilado) Argullol recorda que Sant Pau va caure del cavall quan va sentir la veu de Jesús i va acabar recorrent a peu 40.000 quilòmetres per difondre el seu missatge. “ Se necesita un caballo desde el que caer / para abrazar la luz que fulmina. / Y unas sandalias fuertes, y la sangre del tormento. / No es fácil abrazar la luz. / La oscuridad, en cambio, nos besa de continuo ”. Set anys després de Visión desde el fondo del mar ( 2010), Argullol ha tornat a idear un projecte d’una gran singularitat, que es llegeix amb el plaer de la poesia, la fluïdesa de la millor narrativa i l’exigència de l’assaig.

El filòsof Rafael Argullol va mantenir llargues converses durant els últims dos anys amb el cirurgià Moisès Broggi, en les quals van tractar en profunditat la condició humana, sense oblidar altres qüestions relacionades amb la literatura o l'art. Aquesta és la base del llibre 'Moisès Broggi, cirurgià. L'any 104 de la seva vida', que el dia 20 de febrer arribarà a les llibreries de la mà de Quaderns Crema.

Què s'amaga rere la rialla de Silvio Berlusconi? Què significa el somriure de José Maria Aznar? Sobre les possibles respostes a aquestes preguntes versava una part de l'assaig 'Visión desde el fondo del mar' (Premi Ciutat de Barcelona) del filòsof Rafael Argullol (Barcelona, 1949) i també part de les sèries de pintures 'Dictadors' i 'Criminals de guerra' de Jordi Abelló (Reus, 1970). A partir d'aquesta coincidència i per apropar la creació emergent al pensament contemporani, Albert Mercadé va ajuntar els dos formats artístics per acabar editant 'La risa de la hiena': "No ens havíem fixat que sota aquest riure s'amaga molta vanitat i molta desgràcia, és una paradoxa", ha assegurat.