"És l'últim llibre que he llegit", diu el barceloní Víctor F. Clares, un dels integrants de Ladilla Rusa, la banda que comparteix amb Tania Lozano i amb la qual està recorrent el país per la gira de concerts d'estiu. Tot i tenir l'agenda plena i anar amunt i avall, continua trobant temps per a la lectura. Llegeix molt i des de petit, i explica que el gust per la lectura es va accentuar durant l'adolescència amb la descoberta d'Amélie Nothomb, l'escriptora belga capaç de regirar-li l'estómac. Avui, però, recomana El buen mal, de l'argentina Samanta Schweblin, una lectura que li ha recordat molt a la sensació que va tenir amb Nothomb.

“Madame, s’il vous plaît! Ja li he dit que s’havia d’esperar, faci el favor”. Quan arribo a l’Institut Francès, dimecres, em trobo un noi d’uns vint-i-cinc anys intentant blocar el pas a una senyora de més de setanta que vol tirar escales avall. I jo que pensava que tenia ganes de veure Amélie Nothomb! Clarament, aquesta senyora em guanya, tot i que no devia saber que s’havia de reservar entrada, i ara ja estan esgotades. No m’estranya: l’escriptora belga té una legió de fans, entre la qual tinc l’orgull de comptar-me, i a més presenta la seva última novel·la, Primera sang (trad. Ferran Ràfols Gesa, Anagrama), amb el seu traductor al castellà (també a Anagrama), l’escriptor Sergi Pàmies.

El pare d'Amélie Nothomb va morir el 17 de març del 2020, "el primer dia del confinament pandèmic", recorda l'escriptora. "Jo era a París, i ell a Bèlgica –afegeix–. No vaig poder anar a l'enterrament, i això va fer impossible el dol". El difunt va començar a comunicar-se amb l'escriptora al cap de pocs dies. "Manteníem diàlegs com mai abans, de temes molt diversos. Va durar mig any, fins que em vaig preguntar si tot això passava perquè el pare no havia tingut una vida prou bona. Calia fer-hi alguna cosa. Vaig decidir donar-li la paraula". D'aquest exercici en va sortir Primera sang, que va publicar a França la tardor del 2021 i va acabar guanyant, uns mesos després, el prestigiós premi Renaudot.

Durant l'última quinzena d'agost i el mes de setembre, les llibreries franceses solen rebre una allau de novetats editorials que alguns anys ha arribat a fregar els mil títols. La rentrée d'aquest 2022, però –amb noves novel·les de Virginie Despentes, Amélie Nothomb, Franck Bouysse i Yannick Haenel– serà més migrada que en altres vegades. La xifra de novetats prevista és de 490, un 6% menys que l'any passat, en què es van publicar 521 títols. Feia més de 20 anys que la xifra de novetats no baixava de les 500.

Si hi ha un tema que recorre l’obra d’Amélie Nothomb des de la seva primera novel·la és el de l’anomalia. Des d’aquella Higiene de l’assassí (1992) on el protagonista, el famós Prétextat Tach, l’autor més ocult i repugnant de França, busca qualcú que li faci confessar el seu gran secret, cosa que ineludiblement el conduirà a la mort, aquesta autora belga nascuda al Japó el 1967 ha anat encadenant una sèrie de personatges insòlits, deformes, moltes vegades desagradables, que suposen tota una declaració de principis del que és la seva ètica i la seva estètica.

Sota el gran barret de copa i l’habitual vestit negre extravagant, Amélie Nothomb (Etterbeek, Bèlgica, 1966) destil·la la intel·ligència silenciosa que també traspuen els seus personatges. Quan obre la boca és enginyosa i generosa, i sempre ofereix bons titulars. “Viure una història d’amor és terriblement perillós. Quan un s’enamora ho arrisca tot. No pots esperar que ningú et tranquil·litzi”, afirma. La reflexió ve a tomb del seu últim llibre, En Riquet del plomall (Anagrama), una adaptació contemporània d’un conte de Perrault que vindria a ser una mena de La Bella i la Bèstia sense que la Bèstia es converteixi al final en un príncep blau. “Això em fa sortir de polleguera. Què carai farà la Bella amb un príncep? És una estafa total que et canviïn la mercaderia”, critica, i es declara admiradora de Perrault per sobre de l’ensucrament dels Grimm.

Cada dia de la seva vida, l’escriptora Amélie Nothomb es lleva a les quatre de la matinada i comença a escriure. En dejú: per a aquesta autora complexa, divertida i crua, és essencial enfrontar-se a la pàgina en blanc amb l’estómac buit. Durant quatre hores bolca al paper, a mà, uns textos que ha anat escrivint i corregint un cop i un altre dins del seu cap. El ritme li permet acabar una mitjana de quatre novel·les a l’any. Però només es permet salvar-ne una. Què passa amb la resta? Els protagonistes de la seva obra de teatre Llibres per cremar es veuen en una tessitura semblant. Escalfar-se és per a ells una qüestió de vida o mort. I el seu únic combustible són els volums d’una biblioteca. Quins han de condemnar al foc? La resposta, si és que n’hi ha, la trobareu a l’obra de la companyia Pyros dirigida per Blanca Bardagil.

Després del tsunami de Sant Jordi no ve la calma. Malgrat que encara no ha passat ni una setmana des de la diada, la maquinària de les editorials ja funciona a tot gas per deixar a punt les novetats que ompliran les llibreries a l’estiu. Just abans dels mesos de vacances naixeran un bon grapat de títols ben heterogenis: autors fins ara inèdits en català, retorns de grans noms nacionals i internacionals, clàssics reeditats i algunes descobertes trepitjaran el mercat literari català amb ganes de seduir els lectors durant l’època més calorosa i plàcida de l’any.

Amélie Nothomb és conscient que és un espectacle i gairebé tot el que l’envolta acaba metabolitzat en els seus llibres. Pétronille (Anagrama) no n’és una excepció. La vint-i-tresena novel·la de l’autora belga, però, no té la intenció d’oferir l’enèsim retrat autobiogràfic, sinó que es fixa en la seva relació d’amistat amb la jove autora que dóna títol al llibre i que emmascara una identitat real, la de Stéphanie Hochet. “La meva amiga és una novel·lista massa poc coneguda encara -deia ahir Nothomb a Barcelona, poc abans de marxar cap a Girona per participar al festival Mot-. La Stéphanie és impossible, insuportable i imbevible. És per aquest motiu que es va convertir, fa gairebé dues dècades, en la meva companya de mam ideal”.

"No tenim una paraula per designar en literatura allò que en cinema n'hi diem el 'biopic'. Crear personatges és construir vides –comenta Mita Casacuberta, comissària del tercer festival Mot, que se celebrarà a Girona i Olot entre el 7 i el 16 d'abril–. Aquesta vegada hem decidit focalitzar el festival en el que són unes vides documentables que han existit d'una manera o d'una altra. Integren un material que ha passat pel sedàs de la memòria, la vivència i la creació". Sota el lema 'Vides escrites, escriure vides', el Mot explorarà els processos creatius que hi ha darrere les biografies literàries, unes vides novel·lades que passaran per uns quaranta autors, entre els quals hi ha Mia Couto, Amélie Nothomb, Jordi Puntí, Javier Cercas, Maria Barbal i John Banville.

'Una forma de vida', l'última novel·la d'Amélie Nothomb (Kobe, 1967) reprodueix la correspondència que manté amb Melvin Mapple, un soldat nord-americà destinat a l'Iraq que, a través de les cartes, explica a l'autora el seu mètode peculiar de protesta contra la guerra: menjar, devorar, engreixar-se fins a rebentar, de manera que en dos anys de missió ha sumat cent trenta quilos als noranta que pesava al principi. Per mitjà de la correspondència, el lector anirà coneixent millor Mervin Mapple, i descobrint les reaccions que les seves cartes provoquen en Amélie Nothomb, fins a arribar a un final inesperat i terrorífic.