La mansió de Vito Corleone, el cap mafiós de la mítica pel·lícula El padrí, està per llogar a la plataforma Airbnb a un preu de 50 dòlars la nit. La casa, situada a Staten Island, al sud de Nova York, té 600 metres quadrats i és la que apareix en l'obertura del primer lliurament de la pel·lícula, del 1972. Concretament, és la que apareix a l'escena del casament d'una filla de Corleone que se celebra al jardí. La plataforma de lloguer en línia explica que es tracta d'"una casa familiar" i d'"un barri tranquil", i per això es lloga sota certes condicions. Per exemple, el contracte s'ha de tancar per a tot el mes d'agost i només hi poden entrar fins a cinc persones, dos adults i tres nens, com a màxim. A més, estan excloses "en tot moment" les visites de tercers i els "hostes addicionals".

James Caan, el Sonny Corleone d'El padrí, ha mort avui als 82 anys, segons ha informat la seva família a través del compte de Twitter de l'actor. "La família aprecia les mostres d'amor i els condols i demana que es respecti la seva privacitat en aquest moment difícil", diu el comunicat. Caan va aconseguir una nominació a l'Oscar pel seu paper a El padrí, en què interpretava el fill gran de Vito Corleone, l'hereu de l'imperi criminal, impulsiu i visceral, que és mort a trets en una de les seqüències més violentes de la pel·lícula i del cinema dels 70. L'actor va protagonitzar altres pel·lícules emblemàtiques com la distòpica Rollerball i als 90 va tornar a brillar a l'angoixant drama Misery.

Escriure sobre cinema, cada vegada n’estic més convençut, és escriure pensant en els altres, els que et llegiran. Has de ser natural, explicar el que tu creus, sabent que són sensacions i no certeses, ombres més que no pas presències, i fer-ho amb la màxima generositat, sense escarafalls, sense elitismes estèrils i absurds, comparant el cinema amb la vida, el cinema amb la resta d’arts, posant exemples, fent allò que ara en diuen links i connectant referents, que és l’exercici més genial que et permet l’escriptura de cine.

Una acció tan casolana, tan simple, tan agradable com cuinar una salsa de tomàquet. Cal ratllar els tomàquets tenint cura que tinguin gust de tomàquet, sobretot, potser els de pera són els més apropiats; posar-los a fregir amb bon oli a foc lent. Quan tota l’aigua s’ha evaporat i la salsa es va espessint s’hi afegeix sal i sucre. Cal provar-ho perquè l’acidesa i la dolçor estiguin compensades. També s’hi poden afegir extres com carn picada, olives negres, alfàbrega, etc. De fet, Clemenza hi posa també un raig de vi negre, unes dents d’all i, quan ja està cuit el tomàquet, hi aboca mandonguilles i salsitxes. Per què començo l’article amb una recepta de salsa de tomàquet? Doncs perquè sempre que en preparo o veig que algú en prepara penso en una pel·lícula. El padrí, sí, l’escena en què Clemenza, un dels homes de confiança de la família Corleone, ensenya a Michael Corleone (Al Pacino) a preparar una bona salsa de tomàquet. És una escena magnètica, addictiva, una escena que sembla improvisada i destil·la veritat per tots els porus. Els mafiosos mengen, treuen el ventre de penes, mentre maquinen venjances, ajusticiaments, com apaivagar la banda rival.

A l’última escena d’El padrí 3, Michael Corleone, el protagonista envellit d’aquest drama mafiós, contempla els seus pecats en solitud, carregat de culpa per les accions que han destrossat la família i amb la certesa que no pot canviar el que ha fet. Francis Ford Coppola, director i coguionista de la trilogia d’El padrí, mai s’ha acostat així a la seva obra. En comptes de veure-la com un monument immutable, per a Coppola és un quadre inacabat que sempre es pot actualitzar.

Hi ha poques pel·lícules que siguin perfectes. 100% perfectes. Hem de partir de la base que la perfecció sempre és opinable, esclar. Un pot opinar que Tot sobre Eva, L’apartament, La quimera de l’or, Cantant sota la pluja i 2001: Una odissea de l’espai, per esmentar només cinc títols, són pel·lícules perfectes. Potser hi ha algú que no els hi troba. O que hi ha detectat alguna imperfecció. Tinc un bon amic, gran cinèfil i gran divulgador cinematogràfic, que no ha aconseguit mai veure 2001 sencera. Ho ha intentat quatre o cinc vegades i sempre s’ha avorrit o, directament, adormit. També inclouria El padrí en aquesta llista. L’altre dia vaig llegir un article sobre el film colossal de Coppola en què l’autor assegura que el passatge italià -Michael Corleone fuig a Sicília després de matar un policia i un membre del clan mafiós rival-és “horrorós”. També retreu a Coppola que no incidís més en el context polític del Nova York dels anys quaranta. Em va sorprendre descobrir aquest article. No hauria pensat mai que algú considerés defectuós aquest film que la immensa majoria considera una obra d’art. Són descobertes que potser t’incomoden però que també contribueixen a obrir-te una mica la ment.

Els nyoquis simbolitzen la cultura global, que no és un invent exclusiu de la contemporaneïtat, dels telèfons intel·ligents i les xarxes socials. Els nyoquis no van existir fins que la patata ('Solanum tuberosum') va arribar a Itàlia. I, segles després, han tombat per tot el món fins a tornar a Amèrica, com a recepta inventada pels italians. Anem a pams. A partir del 1500 es va introduir la patata a la cuina italiana, després que l’almirall Colom i la resta de la tripulació desembarquessin a Amèrica. “La patata va arribar a matar gent per culpa de la pell, amb què se les menjaven els italians, i que era verinosa”, explica Alessandro Castro, gastrònom i Cavaliere dell’Ordine al Merito della Repubblica Italiana (i, per tant, encarregat de difondre la història de la cuina italiana per Europa). A poc a poc, els italians la van domesticar i va ser a Roma on la patata es va convertir en nyoqui. “Els originals tenen forma d’olives, però amb el temps i una forquilla han passat a tenir altres siluetes, com aplanades i dentades per la part central”, continua Castro.

Hi ha moltes Sicílies, però per sort totes es poden veure en un sol viatge. Hi ha la Sicília dels antics fenicis, de la Magna Grècia, dels àrabs, dels antics romans, dels normands, dels catalans, dels anglesos, d’‘Il gattopardo', d’‘El Padrí', de Camilleri, de la Màfia… Sicília és un palimpsest de civilitzacions que ofereix una gran varietat de paisatges mediterranis, a mig camí entre Europa i Àfrica.

Què tenen en comú el Radio City Music Hall, el cementiri Calvary, l'hotel Saint Regis i l'església de Sant Antoni de Pàdua, més enllà de trobar-se a Manhattan? Que tots són escenaris claus en una de les trilogies més sonades de la història del cinema, 'El Padrí'. Dirigides per Francis Ford Coppola i interpretades per Marlon Brando, Robert de Niro i Al Pacino –entre d'altres– les tres pel·lícules segueixen sent reivindicades quatre dècades més tard que se n'estrenés el primer lliurament.