Durant tot l'estiu, a les comarques gironines un munt de festivals proposen concerts i espectacles de tota mena cada setmana i, sovint, es fa difícil escollir entre tantíssima oferta cultural. Dins l'àmbit de la música clàssica, una de les cites ineludibles és el Festival de Torroella de Montgrí, al peu del massís que separa l'Empordà, que enguany arriba a la 45a edició. Centrat majoritàriament en música antiga i barroca, però també amb apostes contemporànies i repertoris de tots els estils i períodes, des del segle XIV fins a l'actualitat, el festival baix-empordanès ofereix una programació molt interessant, singular i diversa de fins a 32 concerts, que s'allarga del 3 al 22 d'agost. Per ajudar a triar i remenar entre totes les propostes del festival torroellenc, personalitats destacades del món cultural de casa nostra recomanen a l'ARA els concerts més atractius i imprescindibles, pensats per a tots els gustos i interessos.

El misteri de la bellesa (art) i el misteri de la vida (religió) no estan tan lluny. O potser són el mateix? Quin sentit té la bellesa i quin sentit té la vida? És una cosa que alguns humans es pregunten (ens preguntem), mentre que uns altres senzillament es dediquen (ens dediquem) a gaudir de les belleses de la vida. Carpe diem. I encara hi ha els que reneguen de la pregunta: la troben antimoderna. Religió? "De tant mastegar-la potser ja no ho sentim, però creació és una paraula religiosa. Si ha tingut una importància fora mida en la història del pensament i de l’art és perquè la seva arrel figura en el primer verb de la versió llatina de la Bíblia". Ho escriu Raül Garrigasait a l’assaig La roca i l’aire. Art i religió de Llull a Tàpies (Fragmenta), tan merescudament elogiat.

Raül Garrigasait (Solsona, 1979) ha dedicat La roca i l'aire (Fragmenta, 2025), el seu últim assaig, a l'art i la religió, dos conceptes que han marcat la civilització des de fa mil·lennis. A través de set figures totèmiques i alhora radicals —Ramon Llull, Ausiàs March, Isabel de Villena, Joan Maragall, Josep Carner, Frederic Mompou i Antoni Tàpies—, Garrigasait traça un recorregut que connecta passat i present: a les seves mans, rellegir l'herència cultural acaba sent una manera òptima de donar-li continuïtat.

Pensar (i sentir) ens fa humans, cosa que no vol dir que no hi hagi animals que, a la seva manera, també pensen (i senten). Pensar i sentir (tenir experiències de plaer, dolor, alegria) van més relacionats del que sembla. Som animals racionals emocionals. Però així com sentir és, d’alguna manera, inevitable, pensar no es dona per fet. Llavors, Per què pensar? Sis autors hi donen voltes a un llibre col·lectiu de títol homònim.

La Bernat Metge és la primera col·lecció catalana viva centenària. Fa els 100 anys aquest octubre i ja ho va celebrar en un acte amb un homenatge als subscriptors que han fet possible el projecte impulsat el 1922 per Francesc Cambó i Joan Estelrich, amb la col·laboració d’intel·lectuals com Carles Riba o Pompeu Fabra, i que es va estrenar el 1923 amb la publicació de De la natura, vol. I, de Lucreci. Ha arribat fins aquí gràcies al mecenatge privat i a la tasca dels traductors, però "si ha aguantat 100 anys és perquè a l'altre costat hi ha hagut gent que ha esperat els llibres", diu Raül Garrigasait, president de la Casa dels Clàssics, que gestiona aquesta col·lecció de clàssics grecollatins.

En les darreres setmanes han aparegut, en diversos diaris del país, tres crítiques molt serioses, ben argumentades, sobre tres esdeveniments editorials i culturals recents: una sobre les intervencions de l’artista Jaume Plensa al Liceu (escenografia de Macbeth, de Verdi, al Liceu; exposició d’escultures seves al terrat de la Pedrera); una altra sobre les novel·les de la guanyadora i la finalista de l’últim premi Planeta, i una sobre la novel·la que acaba de publicar el gran hel·lenista Raül Garrigasait, Profecia.

El primer que faran els lectors d’aquesta novel·la, si coneixen una mica el currículum del seu autor, Raül Garrigasait, és comprovar que és realment ell qui l’ha escrita: el doctor en clàssiques, director del Festival Clàssics, antic responsable de la Col·lecció Bernat Metge i autor d’assajos filosòfics com El gos cosmopolita o d’història literària com Els fundadors. ¿De debò que aquesta mateixa persona és la responsable d’aquesta novel·la divertidíssima i “lleugera”, en el millor sentit possible de l’adjectiu? ¿Que entreté, té fons ideològic, estil literari i, a sobre, representa una càrrega de profunditat contra certs tics del poder? ¿De debò que tota aquella cantarella de la inexistència de novel·les en català sobre Barcelona –que passin a la ciutat i que la qüestionin– podria donar-se per liquidada gràcies a Profecia? La resposta a aquestes preguntes és un sí com una casa de pagès.

Un senglar es passeja per la Rambla al principi de Profecia (Edicions de 1984), de Raül Garrigasait. És el primer dels molts visitants porcins que s'endinsaran pels barris cèntrics de Barcelona i que no trigaran a alertar les autoritats locals. Andreu Garom, un professor de veterinària expert en aquests mamífers, i la seva filla Dèbora, estudiant de semítiques, són el tàndem principal de personatges d'una novel·la poderosa, inquietant i, a estones, lírica, ambientada a la Barcelona del 2025, que arriba sis anys després d'Els estranys, que va merèixer premis com el Llibreter i l'Òmnium de millor novel·la catalana de l'any.

Des que va debutar amb els poemes de La tendra mà de cada arrel (Viena, 2005), Raül Garrigasait ha fet gairebé tots els papers de l'auca en el món de les lletres. Ha traduït –llibres de Nietzsche, Goethe, Plató i Bernhard, entre altres–, s'ha dedicat a l'edició de clàssics grecs i llatins des de la Fundació Bernat Metge, ha donat classes a la Universitat de Barcelona i ha escrit mitja dotzena de llibres més. Els últims tres han aparegut aquest 2020. Primer va arribar Els fundadors (Ara Llibres), sobre la història de la Bernat Metge; una mica més endavant, un assaig sobre La ira (Fragmenta), emmarcat en una sèrie sobre els pecats capitals en què també han escrit Anna Punsoda, Marina Porras i Jordi Graupera, i finalment ha publicat País barroc (L'Avenç), un llibre de memòries en què recorda moments decisius a l'hora de trobar la seva vocació professional, reivindica l'herència familiar i connecta amb les "restes de velles forces salvatges" que encara es poden trobar al Solsonès, la comarca on va créixer a la dècada dels 80.

Fins aquest any, Sant Jordi implicava aglomeracions, suor i nervis. Anar d'un lloc a un altre, sempre fent tard, fins que acabava la marató, esgotat. Físicament i mentalment esgotat. Abans que el coronavirus fes acte de presència –convertint les nostres vides en un relat digne d'Edgar Allan Poe–, les pitjors previsions del sector eren la pluja i la proximitat de la diada amb Setmana Santa.

Per a Peter Sloterdijk, la “filosofia és la passió de ser al món”. En el seu cas es tracta d’una passió dispersa, genialoide i, a estones, provocativa, tal com va quedar demostrat ahir al hall del CCCB, que es va fer petit per als centenars d’assistents que el van venir a escoltar després de 14 anys sense fer cap acte públic a Barcelona -tot i que el 2013 va obrir el curs d'Humanitats a la Universitat Pompeu Fabra-. “Sloterdijk es mira la tradició amb voluntat de meravellar-se i trobar-hi moments il·luminadors”, prometia Raül Garrigasait a l’inici de l’acte. L’autor de Crítica de la raó cínica, “el llibre de filosofia més venut a Alemanya des de la Segona Guerra Mundial”, va oferir més d’una resposta carregada d’epifanies i d’habilitat retòrica a Isidoro Reguera, catedràtic de filosofia i traductor de deu dels assajos de l’alemany, entre els quals hi ha la trilogia Esferas (Siruela, 2003-2006) i Normas para el parque humano (Siruela, 2003), on defensa la manipulació genètica dels éssers humans per millorar-ne la salut d’entrada: “Si amb les tisores genètiques talles els gens superflus no veig cap mena de crim contra la humanitat”, va insistir ahir.

Durant l’última dècada han estat molts els assagistes i professors que han reivindicat la necessitat de les humanitats en un món marcat per l’utilitarisme, els algoritmes i l’auge dels totalitarismes. George Steiner, Martha C. Nussbaum, Marc Fumaroli, Jordi Llovet i Nuccio Ordine són alguns dels exemples destacats, als quals cal sumar-hi Marina Garcés amb Nova il·lustració radical (Anagrama, 2017) i la direcció del projecte Humanitats en acció, que Raig Verd acaba de publicar.

'Els estranys', primera novel·la de Raül Garrigasait –que va publicar Edicions de 1984 el gener de l’any passat– ha aconseguit un nou premi literari després de ser reconeguda amb el Llibreter: ahir al migdia, Marcel Mauri, vicepresident d’Òmnium Cultural, anunciava que l’escriptor, traductor i editor de Solsona s’havia imposat a Maria Guasch i Vicenç Pagès Jordà i guanyava el primer Premi Òmnium Millor Novel·la en Llengua Catalana, dotat amb 20.000 euros pel guanyador i 5.000 més en promoció. “Ser finalista al costat de les dues altres novel·les ja era un privilegi –va dir Garrigasait–. El guardó també és un honor cívic perquè Òmnium treballa per la cultura i pels drets civils en un moment d’autoritarisme creixent, i rebre una distinció d’una entitat que fa aquesta tasca és una cosa molt important per a mi”.

Quan Raül Garrigasait va presentar al gener Els estranys, la seva primera novel·la, va quedar clar que a més de ser un autor que podia escriure amb versemblança, sentit de l’humor i un estil esponerós sobre la Primera Guerra Carlina també tenia un discurs sobre literatura molt ben estructurat, que alguns lectors ja havien pogut conèixer gràcies a l’assaig El gos cosmopolita i dos espècimens més (A Contravent, 2012). "Els estranys no és una novel·la històrica perquè no és didàctica ni vol reconstruir el passat amb vocació antiquària -va dir l’autor-. És un llibre que no podria existir sense El castell, de Franz Kafka, o Els nostres avantpassats, d’Italo Calvino: miro el passat per parlar de dilemes que són vigents”.

Quan Raül Garrigasait va presentar al gener 'Els estranys', la seva primera novel·la, va quedar clar que a més de ser un autor que podia escriure amb versemblança, sentit de l’humor i un estil esponerós sobre la Primera Guerra Carlina també tenia un discurs sobre literatura molt ben estructurat, que alguns lectors ja havien pogut conèixer gràcies a l’assaig 'El gos cosmopolita i dos espècimens més' (A Contravent, 2012). “'Els estranys' no és una novel·la històrica perquè no és didàctica ni vol reconstruir el passat amb vocació antiquària –va dir l’autor–. És un llibre que no podria existir sense 'El castell', de Franz Kafka, o 'Els nostres avantpassats', d’Italo Calvino: miro el passat per parlar de dilemes que són vigents”.

Davant de l’allau de novel·les històriques que semblen caure’ns de tot arreu -sempre un valor segur a l’hora d’atorgar un premi-, ens podríem preguntar quantes n’hi ha que guaitin per la finestra de la qualitat literària; quantes n’hi ha que siguin una mica més que una reconstrucció de fets més o menys correcta, amb un estil més o menys aplicat i amb un cert intent d’aventura: probablement aquesta és la característica que fa que guanyin tants premis. Lluny, em sembla, queden els temps de les Memòries d’Adrià i Opus nigrum de Marguerite Yourcenar, per posar dos exemples excelsos. També hi ha un altre motiu: davant d’una novel·la històrica, el crític pot fixar-se més en la versemblança dels fets que en el seu valor literari, un petit detall que, com s’ha vist en l’èxit aclaparador de crítica de la Patria d’Aramburu, sembla una qüestió que pertany a llunyanes èpoques mítiques.

Hi ha llibres curiosos, hi ha llibres necessaris i hi ha llibres brillants. Però no n'hi ha gaires que siguin totes tres coses alhora. I que, a més, estiguin tan ben filats com aquest espècimen curiosíssim, un petaner fill de l'assaig i la narrativa que és la carta de presentació d'un autor -o fins i tot d'un intel·lectual- hàbil i atrevit. Sí, un intel·lectual, aquesta espècie en perill d'extinció. Raül Garrigasait, filòleg clàssic de formació, ha traduït Plató, Goethe i Rilke, i els filòsofs Zygmunt Bauman i Peter Sloterdijk, entre d'altres. Només algú que tingui la ment ben endreçada gràcies a la cultura clàssica i ben equipada amb lectures abundants és capaç d'escriure un assaig sobre Diògenes, fer-lo seguir per un altre sobre el mite de l'holandès errant i encara afegir-n'hi un tercer sobre els dubtes existencials de Ramon Mercader, l'assassí de Trotski. I només un bon escriptor pot aconseguir que tots tres estudis es deixin llegir més que bé, lliguin entre ells i, a sobre, serveixin per il·lustrar una tesi. Per si no hi hagués prou salts, el llibre es clou amb un epíleg deliciós en què l'autor fa una última acrobàcia gràcies a Zeus i Tifó per acabar aterrant de manera precisa, com una gimnasta que clava tots dos peus a terra després d'un exercici perfecte, aixeca el cap, s'adona que tots els jutges li posen un deu i somriu.