Al PP li falta una pota a la taula de solucions per a Catalunya: la del finançament. Tot i saber que sense aquesta comunitat se li complica arribar a la Moncloa, acostuma a jugar amb l'anticatalanisme, que li dona rèdits a fora. Que la del finançament autonòmic és una qüestió poc còmoda per a la força que lidera Alberto Núñez Feijóo va quedar clar aquesta setmana durant la intervenció del vicesecretari d'economia dels populars, Alberto Nadal, en un esmorzar organitzat per Pimec.

Dimarts passat, el president Illa, entrevistat a TV3, es manifestava sobre l’acord de finançament autonòmic a què han arribat el govern central i ERC en els següents termes: “És un bon acord per a Catalunya? No, boníssim!”

Què és el que ens ha passat durant aquestes darreres setmanes, des de l’anunci d’un nou model de finançament autonòmic fins al col·lapse de Rodalies que durarà, pel cap baix, tot aquest any? La resposta ràpida és: hem patit molt dèficit fiscal i mal finançament autonòmic. Parem-hi més atenció.

Hi ha tants pronunciaments sobre l'assumpte que és probable que el ciutadà no entengui ni el que és essencial ni el que és accessori. Dos assumptes essencials.

En les últimes dues setmanes s’han publicat un bon nombre d’opinions sobre la proposta de finançament autonòmic acordada entre ERC i el PSOE. Moltes d’aquestes opinions s’han referit al principi d’ordinalitat, i crec que un aclariment és oportú.

A la reunió de barons del PP d'aquest diumenge el més normal és que encenguin un o diversos ciris a algun sant de la seva devoció amb l'objectiu que Junts faci descarrilar l'acord de finançament entre PSOE i ERC. Perquè si per algun motiu s'arribés a aprovar i es posés en marxa ja l'any que ve, es posaria en marxa també el tic-tac d'una bomba de rellotgeria per a Alberto Núñez Feijóo. Vegem per què.

En l’asèpsia del laboratori, l’afirmació que un sistema de finançament pensat per a 15 beneficiaris no es pot negociar només amb un té algun sentit. En la vida real, la vida és així i no l'hem inventat nosaltres, que hauria dit Sandro Giacobbe. 

La consellera d’Hisenda d'Andalusia, Carolina España, ha resumit el nou model de finançament que ha presentat la ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, amb unes paraules gastronòmiques tan eloqüents com el seu cognom: “Montero vol xampany i caviar per a l’independentisme”, ha dit, mentre que a la resta d’espanyols els ofereix “el menú del dia però sense postres, i el que és pitjor, és un menú precuinat per l’independentisme”. Si això fos així, i seguint amb el símil, els bascos tenen una societat gastronòmica i els madrilenys un bufet lliure, d’aquells on, si no et menges tot el que demanes, t’amenacen de fer-te pagar, perquè et moderis.

María Jesús Montero ha llançat un desafiament a les comunitats autònomes de règim comú i, per tant, al PP, que governa en gairebé tots els territoris: si no volen acollir-se al nou model de finançament autonòmic –en cas que prosperi–, podran quedar-se amb el sistema que està ara mateix en vigor. No és una idea nova, ja que la voluntarietat està prevista a la llei. De fet, el 1996, quan el PP i CiU van pactar el model de finançament d’aleshores, algunes comunitats socialistes no s’hi van sumar. Ara bé, de facto, suposaria renunciar als diners addicionals que els tocaria amb el disseny del model pactat a tres bandes entre ERC, la Generalitat i el govern espanyol. En el cas de Catalunya són uns 4.700 milions d’euros més. "Aquí no s’imposarà absolutament res", ha dit Montero en roda de premsa després del Consell de Política Fiscal i Financera (CPFF), i ha recordat que la voluntarietat també regeix la condonació del deute autonòmic, que encara s'ha de votar al Congrés.

Xavier Trias, president del consell d'alcaldes de Junts, ha dit al Cafè d’idees de La 2 Cat que renunciar a 4.700 milions d’euros per a Catalunya és "gairebé impossible". Un altre exconseller juntaire, Jaume Giró, també troba que s’ha de negociar aquest finançament. Però són els dos únics de la formació que ho han dit en veu alta. Els seus perfils són similars. Tinc coneguts de tots els partits, wokes i fatxes, que diuen que a “aquests dos” els votarien.

Hi ha un període de dol després de l’ambició de la independència, rebaixada primer a l’ambició de concert econòmic a la basca, rebaixada després a la d’un model de finançament singular i rebaixada finalment a la d’una reforma del model de finançament amb alguns trets singulars. Sumem-li l'explosió d’anticatalanisme arreu de l’Estat contra la visualització del resultat d’una reivindicació catalana, donant per descomptat que els perjudicaria només pel fet de ser catalana, i que suggereix que si el nou model tirés endavant un nou govern PP-Vox el suspendria immediatament –tal com ja ha dit el PP– i aspiraria a retornar a no se sap què –però probablement seria a continuar en el model encara vigent–. Superem el dol i tractem d’analitzar fredament les dades disponibles, tot avançant que encara són molt poques.

Per avaluar la nova proposta de finançament autonòmic ens hem de deixar il·luminar per les experiències del passat i les expectatives del futur. Pel passat, constato, en positiu, que la negociació del finançament no és un tot o res que es va repetint indefinidament, sinó un procés continuat en què, amb entrebancs, s’han anat fent passes en la bona direcció i a un ritme que –en termes generacionals– permet entreveure un final que, sense ser perfecte, sigui prou satisfactori. Pràcticament totes les forces polítiques catalanes poden reclamar crèdit per haver contribuït a l'esforç. Per al futur, temo que pugui ser molt problemàtic, i que, ara sí, un retrocés dràstic sigui possible.

L'exconseller Jaume Giró començava la setmana als Matins de 3Cat amb una sentència sobre l'acord de finançament entre el PSOE i ERC que podria subscriure qualsevol socialdemòcrata i qualsevol liberal dels de tota la vida: “És un acord perfecte? No. És un bon acord? Sí, i l'hauríem d'aprofitar”. Acompanyava aquest missatge (que anava adreçat directament a Junts, partit amb relació al qual Giró ara es declara simple militant de base) amb una reflexió sobre el desig i la realitat, sobre allò que es vol i allò que es pot: en definitiva, sobre el que se'n sol dir peix al cove i que era, com va recordar Giró, del pujolisme. Del pujolisme i, en general, de la pràctica de la governança en democràcia, un art transaccional.

Visiblement satisfeta amb la proposta de finançament autonòmic presentada per la vicepresidenta espanyola María Jesús Montero, però conscient que no es pot obtenir el 100% del que es vol, la consellera d'Economia, Alícia Romero (Caldes d'Estrac, 1976) rep l'ARA al Palau de la Generalitat convençuda que Catalunya hi surt guanyant amb el projecte. I afirmant que no veu impossible que tiri endavant.

En política no es guanya mai per 10 a 0, com tampoc s’assoleix un cim destacat per dreceres ràpides. Cal picar pedra i perseverar, mantenint les idees clares, l’ambició i el rigor. L’acord de finançament anunciat ahir és una nova fita en aquest camí: un pas important per corregir l’infrafinançament crònic que pateix Catalunya des de fa dècades.

Un dels avantatges del model de finançament acordat entre el govern espanyol i ERC està relacionat amb la gestió. I és la desaparició de les bestretes per aquelles autonomies que així ho desitgin. Això vol dir que passarien a rebre el que recapten en temps real en lloc de mitjançant bestretes i amb una liquidació feta al cap de dos anys. Actualment, les comunitats reben el 98% dels recursos a través de les bestretes estimades per l'Estat i la resta al cap de dos anys. A la liquidació definitiva, les autonomies poden o bé rebre més recursos o bé haver-ne de retornar, en funció de si les estimacions van ser massa optimistes o massa pessimistes. Per al 2025, la liquidació es va fer amb la recaptació de 2023.

Cada negociació del finançament de Catalunya parteix de la mateixa mancança: es discuteix un problema estructural amb premisses que són circumstancials, de cada moment polític. El problema estructural és, sempre ha estat, el dèficit fiscal que arrosseguen i acumulen les comunitats que més aporten a les arques de la Hisenda espanyola, verbigràcia Catalunya o Balears (Madrid, com sempre, va a part, i com sempre, fa trampa amb els seus números: la realitat és que aporta, però també rep molt més que els altres). Les premisses del moment actual són, abans que res, la necessitat que tenen Pedro Sánchez, el PSOE i el govern d'Espanya de reafirmar la majoria de la investidura, amb l'objectiu de superar aquest nou any que comença i arribar, si no al juliol de 2027, sí tan endavant com sigui possible. Després hi ha també les necessitats dels altres: la de Salvador Illa d'aprovar pressupostos de la Generalitat; després de dos anys de prorrogar-los, la d'ERC de mostrar-se com un soci exigent capaç d'aconseguir un bon finançament per a Catalunya, encara que sigui aplicant el principi d'ordinalitat sense esmentar-lo al text de l'acord; la de Junts de fer el paper de negociadors patriòtics i inflexibles que no es conformen amb res (tret que convingui a Junts, clar).

Catalunya continua rebent un terç de tota la quantitat que l'Estat destina des del 2012 a les autonomies a través de mecanismes extraordinaris com el fons de liquiditat autonòmic (FLA). Segons les dades del ministeri d'Hisenda, des d'aquell any fins a l'assignació per al primer trimestre del 2026, la quantitat total per a Catalunya, a través de diferents instruments extraordinaris, s'ha situat en 160.722,3 milions d'euros. Això suposa el 32,8% dels més de 488.000 milions destinats als territoris del règim comú i amb els quals es cobreix el dèficit i es paguen factures i deutes pendents. De totes maneres, la classificació varia quan l'estimació és en euros per habitant. En aquest cas, és el País Valencià el que la lidera, amb 22.461 euros per persona, donat l'increment de recursos rebuts per aquesta autonomia per pal·liar els efectes de la dana de l'octubre del 2024, davant dels 19.676,4 euros de Catalunya.

Després de més d'un any de negociacions entre ERC i el PSOE (amb el PSC al mig), s'acosta l'hora de la veritat en la qüestió del finançament singular per a Catalunya. Aquest mes de gener, la ministra d'Hisenda, María Jesús Montero, té previst fer pública la seva proposta de repartiment de fons, un exercici que a Espanya no es fa des que es va aprovar el darrer sistema de finançament, l'any 2009. La qüestió de la recaptació de l'IRPF quedarà per a més endavant, després que s'hagi comprovat que la hisenda catalana actual no està preparada actualment per substituir l'AEAT i necessitarà un mínim de tres anys per estar-ho. Ara bé, Montero ha de posar xifres sobre la taula, i la que més interessa a Catalunya és quants diners de més tindrà la Generalitat per finançar les seves competències. Però també caldrà veure com queden la resta de territoris, especialment la Comunitat de Madrid, que es beneficia de l'efecte capital i practica un dúmping fiscal altament insolidari respecte a la resta de territoris, i també Andalusia, que és l'autonomia més poblada.

Els catalans són els segons habitants de comunitat autònoma que més deute per cap suporten, després dels valencians. En concret, només néixer carreguen amb un passiu mitjà pel deute del sector públic català que a finals del tercer trimestre d'aquest any era 10.880 euros, davant d'11.367,2 euros dels residents al País Valencià. Les xifres surten del deute de les administracions públiques durant el tercer trimestre, difoses pel Banc d'Espanya. La quantitat en el cas català, en tot cas es va reduir entorn del 0,9% gràcies a l'augment de la població el darrer any, però continua sent més del doble que a la Comunitat de Madrid (5.277,9 euros), on aquesta xifra va créixer en un any l'1,3%.