Borja de Riquer (Barcelona, 1945) ha dirigit l’obra col·lectiva La memòria dels catalans, publicada per Edicions 62. Són 1.000 pàgines dividides en 221 apartats escrits per 136 autors. Pesa un quilo i mig. Es tracta d’un llibre monumental, que defuig l'essencialisme, i que vol explicar la identitat canviant del país forjada al llarg de mil anys d’història. Personatges, paisatges, tradicions, monuments, fets i dates són a la base de la memòria col·lectiva.

Josep Maria Salrach (Barcelona, 1945) és un dels grans medievalistes de Catalunya i d’Europa. Delicat de salut, ha fet un esforç per atendre l’ARA en aquesta entrevista. Catedràtic emèrit de la UPF, repassem amb ell la seva trajectòria i la seva visió de la Catalunya al voltant de l’any 1000, en el moment de formació de la nació.

Girona compleix dos mil cent anys des de la seva fundació i per això s’han programat tot un seguit d’activitats que comencen aquest mes i s'acabaran el desembre de l’any vinent amb un congrés que organitzaran l’Institut d’Estudis Gironins (IEG) i el Museu d’Història. L’acte inaugural de Girona 2100 serà el dissabte, 25 de gener, amb una taula rodona a l’Auditori de Girona amb la participació dels alcaldes i alcaldesses des del restabliment democràtic: Lluc Salellas, Marta Madrenas, Carles Puigdemont –telemàticament–, Anna Pagans i Joaquim Nadal.

El que avui és Catalunya ha estat terra de pas i d’assentament de nombrosos grups humans des de la prehistòria: pobles indoeuropeus, fenicis, grecs, cartaginesos i romans es van barrejar amb els preibers i els ibers abans del segle IV aC. Llavors va venir la romanització. A partir del segle V dC, és el torn dels visigots germànics del nord, després dels àrabs i berbers del sud, i tot seguit dels francs. Tots han deixat empremta, esclar. Si seguim avançant, en paral·lel a la fanàtica expulsió de jueus i moriscos –un doble daltabaix– comencen a entrar els occitans (segles XVI i XVII). A partir de finals del XIX, venen valencians i aragonesos, murcians, andalusos i gallecs, i avui gent de tot el món. Som terra secular d’immigrants. I ho seguirem sent.

Filla de Guifré el Pilós, Emma de Barcelona és un nom clau en la vertebració del que aviat s'entendria com a Catalunya des del seu paper d'abadessa del monestir de Sant Joan, i com a tal una figura que encarna des d'un poder concret la complexitat a l'hora de parlar de les dones a l'Edat Mitjana. En la seva aproximació a la religiosa, Antonio Chavarrías elimina tot el que tingui a veure amb la història de Catalunya i deslocalitza una figura coneguda sobretot per la seva tasca de fixar i repoblar un territori concret. Alhora, relativitza el poder i els interessos d'Emma perquè com a jove abadessa encaixi millor en el tòpic de "dona que s'empodera en un entorn de discriminació patriarcal", l'única fórmula que ara sembla vàlida per abordar personatges històrics.

La plataforma 3Cat ha estrenat una mena de versió infantil del Polònia pel seu canal X3. El programa es titula Fuet i, amb humor, dona lliçons d’història de Catalunya a través de la interpretació de bona part dels actors i actrius habituals del programa de sàtira política. L’audiència hi reconeixerà en Cesc Casanovas, en Marc Rodríguez, la Judit Martín, l’Alba Florejachs o en Xavi Carreras, entre altres.

Xavier Carmaniu té passió per la divulgació històrica. Això ha dut aquest professor de la UAB a publicar un llibre que és un divertimento en un gènere nou, la història-ficció. A Si el timbaler del Bruc ha agafat 20 episodis nuclears de la història de Catalunya i n’ha plantejat l’alternativa: què hauria passat si el desenllaç hagués estat diferent del que va ser. És el que ell en diu “una anada d’olla a la catalana, amb moderació”. És una ucronia molt interessant, una manera diferent de repassar d’on venim i de saber per què som on som. Carmaniu (Girona, 1975), que va fer la tesi doctoral sobre el pensament polític de Miquel Santaló, és pare de dos fills: el Guifré i la Iria.

A finals dels anys 90 del segle passat, es va produir una mena de febre històrica al voltant dels càtars, aquells "bons homes" condemnats i perseguits per l’Església oficial. Hi va haver un cert emmirallament i paral·lelisme entre molts catalans del present i aquella gent medieval malaurada. El primer a sentir-s’hi identificat, i el gran culpable d’aquella diguem-ne moda lectora fruit d’una certa idealització, va ser un historiador atípic, Jesús Mestre i Godes, un pèrit industrial que als 69 anys va trobar en l’escriptura la seva autèntica afició de jubilat. Va arribar a escriure 25 llibres en 23 anys. El seu gran èxit va ser Els càtars. Problema religiós, pretext polític (Edicions 62, 1994), un bestseller que va sorprendre fins i tot la mateixa editorial, que inicialment no hi creia.

Historiador, arquitecte, novel·lista i primer cap d’exposicions del CCCB, Albert Garcia Espuche (Barcelona, 1951) va ser homenatjat aquest dijous a la seva segona casa, el Col·legi Notarial de Catalunya, institució que posseeix el fons notarial més important d’Europa al costat dels de París i Gènova. Un fons sobre el qual Garcia Espuche, durant anys d’obsessiva recerca a través de la consulta d’1.200.000 documents, ha bastit una àmplia obra per reinterpretar la vida social, econòmica i cultural de la capital i el país als segles XVI i XVII, crucial en la configuració d’una societat econòmicament dinàmica i políticament a contracorrent de l’oligarquització cap a la qual s’encaminava Europa.

Després de 46 anys de batallar, tanca la revista L’Avenç. 46 anys i 500 números. Ras i curt: aquest país té un problema, i molt greu, amb la seva cultura i el seu sistema cultural. 1.200 subscriptors, només, en el país del 52%! Desapareix una estructura cultural d’estat, el que seria una pota fonamental d’un sistema cultural normal i consolidat; i fins i tot TV3 se n’ha fet ressò. Quan fou mort el combregaren.

L’historiador Josep M. Muñoz, biògraf de Jaume Vicens Vives i director de L’Avenç els últims 23 anys, anuncia en aquesta entrevista que l’emblemàtica revista nascuda el 1977, en plena Transició, deixarà de publicar-se. L’últim número, el 500, serà el del mes d’abril. La falta de suports institucionals i privats, i la progressiva reducció del nombre de subscriptors, fa inviable la seva continuïtat tal com és avui. Muñoz i Núria Iceta, copropietària de la històrica capçalera, han trucat a diverses portes sense trobar solucions. La seva voluntat és mantenir una pàgina web i continuar amb l’editorial de llibres, però la revista en paper, si no es produeix un miracle, arriba al seu final.

La història que explicaré ha seduït a Carles Porta i hauria entusiasmat a Umberto Eco: qui no recorda El nom de la rosa? Els fets que ara m'ocupen van passar fa 670 anys a les nostres terres.

"Els moviments populars, nacionals o de classe, són els que mouen la història. Els motors no són els grans homes o dones que estan al capdavant". L'afirmació la fa l'escriptor i periodista Michael Eaude (Londres, 1949), un anglès amb trenta anys de residència a Catalunya, on va arribar "per atzar" i on es va "reinventar" a si mateix. De treballar en els ferrocarrils, com a conductor d'autobusos i fins i tot de portalliteres, a fer-ho amb la lletra impresa. Seguint, si fa no fa, la tradició de britànics –viatgers o establerts, des de Richard Ford fins a Gerald Brenan; o hispanistes, des de Paul Preston fins a Sebastian Balfour, passant per John Elliot– que expliquen el món, en aquest cas Catalunya, als seus compatriotes. Eaude ho ha fet des de fa temps amb estudis dedicats a Barcelona, Catalunya i també el País Valencià, que coneix bé, ja que viu una part de l'any a la comarca del Racó d'Ademús.

Absolutament destruït, cremat i amb un rètol intimidatori que el donava per desaparegut. Així va quedar Castellfollit de Riubregós (Anoia) fa 200 anys, després d’una dura derrota militar. “Aquí va existir Castellfollit. Pobles, prengueu-ne exemple: no acolliu els enemics de la pàtria”, deia el missatge escrit en un dels murs del poble. El protagonista d’aquest acarnissament contra les llars i edificis, davant la poca presència d’habitants a qui escarmentar –molts havien pogut fugir– va ser un militar nascut a la localitat navarresa d’Idocin, que va ser capità general de Catalunya, el general Francisco Espoz y Mina. Han passat dos segles i la figura d'Espoz y Mina és ben present a Castellfollit. Curiosament, per perdonar-lo: el poble, víctima de la destrucció, voldria agermanar-se amb la vila del seu botxí. 

¿Quantes vegades hem sentit insultar polítics amb el mot botifler? ¿Se sap exactament d’on ve aquest insult? L’origen etimològic és motiu de discussions entre els historiadors i no hi ha una versió clara, però el que sí que se sap és el sentit: assenyalar una traïció. ¿Però de quina gravetat estem parlant?

"Els protagonistes sou vosaltres. Expliqueu els vostres records, el que heu viscut, en relació amb el que veiem al museu. Jo només us vull donar veu", convida el guia de la visita Memòries, Jordi Vaca, abans de començar el recorregut. Al seu voltant s'apleguen nou oients entusiasmats, juntament amb els seus acompanyants: és la primera sortida que els ocupa un dia sencer després d'estar tancats dos anys per la pandèmia a la residència Font dels Capellans de Manresa. Tenen entre 66 i 103 anys, i gràcies a un autocar adaptat –molts d'ells necessiten cadira de rodes per desplaçar-se– podran gaudir, la majoria per primera vegada, de la memòria que perviu al Museu d'Història de Catalunya. La sortida ha estat impulsada pel programa Apropa Cultura, que uneix els equipaments culturals de Catalunya amb les entitats socials per "facilitar l'accés a la cultura a col·lectius en situació de vulnerabilitat", explica la directora i fundadora del projecte, Sonia Gainza. La visita Memòries es va crear específicament per a la gent gran i persones amb Alzheimer i és part de les sortides Mai Soles, que busquen canviar la visió de les residències com llocs aïllats per llocs on la gent gran pugui gaudir de l'oci. "És un recorregut pels espais quotidians del segle XIX i XX que formen part de la trajectòria dels participants, per tal que la memòria personal de cadascú pertanyi a la memòria col·lectiva, a la història", apunta la responsable de l'acció cultural i educativa del Museu, Griselda Aixelà.

El primer banc públic d’Europa va ser català i, més concretament, barceloní. La Taula de Canvi és considerada pels historiadors medievalistes com la primera institució financera de caràcter públic que finançava l’administració i alhora admetia dipòsits de ciutadans i empreses privades.

A risc d'avorrir el lector, insisteixo en l'assumpte del meu darrer article ("Pobles feliços", 17/10/2021), sobre la influència de les restes de la història romàntica de Catalunya en el pensament de molts catalans. Ho faig perquè em sembla percebre, en converses i correspondències mantingudes sobre aquest assumpte amb amics, una amargor, un ressentiment que prové del testimoni de successos passats, que són, per tant, part del llegat de la història, recollit a casa, a l'escola o a les lectures. És a aquesta història que em referia, anomenant-la romàntica. Amargor i ressentiment són mals consellers i font de mal viure, per això m'atreveixo a suggerir que una revisió d'aquesta història podria facilitar l'entesa entre els uns i els altres tant com el desdoblament d'un tram de Rodalies.

Francesc Romà i Rossell va ser una llarga amistat per a Ernest Lluch, un personatge il·lustrat que el va acompanyar tota la vida, que li va fer de mirall i d’inspiració. Lluch li va dedicar la seva tesi doctoral, dirigida per Fabià Estapé, i ja no el va abandonar mai. En un univers, el de la catalanitat, que a causa de la secular pressió uniformista espanyola sempre ha tendit a marcar una divisòria entre bons i mals catalans, Romà i Rossell apareixia als ulls de l’historiador de l’economia i polític socialista com un atractiu perfil híbrid. Nascut als anys posteriors a la derrota del 1714 dins d'una família austriacista que es va adaptar com va poder a les noves circumstàncies, la vida de Romà i Rossell està marcada per l’ambició intel·lectual i política per recuperar el pols del país, per fer coses en temps difícils. La seves idees per redreçar la societat catalana i espanyola, defensades a Barcelona i Madrid, no van quallar.

Un país el fan les persones. És una obvietat menys evident del que sembla. Sovint la història s’ha explicat a través de xifres, guerres, ideologies, religions, intrigues de poder i institucions. Les grans panoràmiques, més enllà de reis i polítics, han tendit a oblidar els noms propis, els assoliments personals. Però rere cada fet i cada idea sempre hi batega una vida singular, un individu. La idea que en realitat hi ha grans tendències i que les dones i els homes acabem responent a l’aire dels temps és reduccionista: és veritat que tots som fills d’una època, però també ho és que el progrés, la dialèctica entre continuïtat i canvi, respon a la suma de decisions personals, i sovint a l’impuls d’individus concrets. Però als llibres d’història (i als mitjans de comunicació) hi acostuma a faltar el factor personal, que paradoxalment tant d’interès té per al públic: les notes necrològiques dels diaris, per exemple, són molt llegides. També les bones biografies, aquelles que fugen del to erudit o enciclopèdic i busquen ficar-se en la pell del personatge, en les seves passions i contradiccions i, a través seu, explicar una època, un lloc.