Les últimes xifres sobre la llengua dels joves mostraven dues realitats contradictòries. D'una banda, segons l'Enquesta d'Usos Lingüístics de la Població 2023, les persones de 15 a 29 anys i les de més de 65 que declaren tenir el català com a llengua familiar (un 38%, sol o amb el castellà) són els grups en què el català està més present. De l'altra, però, l'evolució històrica mostra una clara davallada de l'ús social del català entre els joves, una inèrcia preocupant que, segons el sociolingüista de la Universitat de Barcelona Esteve Valls, pot posar en risc la transmissió de la llengua als fills en el futur.

Junts ha denunciat al Congrés la castellanització de la toponímia catalana als cartells de l'AP-7. Recollint la queixa de diversos usuaris a les xarxes socials, que han fet fotografies amb exemples concrets, com Barberá (amb accent tancat), Montornes (sense accent) o bé la sortida Girona Sud/Sur o Oest/Oeste (ara bilingüe), dimarts ja va presentar una bateria de preguntes sobre els canvis en la senyalització viària, que en alguns casos ha passat del català al castellà. Passa el mateix al País Valencià, amb Valencia (sense accent) i Alicante (per Alacant). De fet, la toponímia del País Valencià és un dels cavalls de batalla del govern actual de PP i Vox.

Tenir una filla amb doble nacionalitat catalanobrasilera és imaginar el seu primer Sant Jordi i també les seves primeres festes Juninas, o morir-te de ganes per fer cagar el tió plegades mentre inevitablement entra a la teva vida el Pare Noel, malgrat que t'hi havies resistit fins ara. És saber que el Carnestoltes mai no podrà competir amb el Carnaval que ho paralitza tot a la terra del seu pare, o pensar que sentirà a parlar sovint del seny i la rauxa mentre sent en pròpia pell què és això de la saudade.

"No m’agrada l’etiqueta de negra catalana: puc ser catalana i ja està?", plantejava a l’ARA l’actriu Yolanda Sey. "Si no soc una autora catalana, d’on soc?", es pregunta la dramaturga Victoria Szpunberg. Com elles dues hi ha milers de catalans amb orígens diversos que han après català en el si de la família o bé a fora al llarg dels anys, i que l'han sumat com una llengua habitual i una llengua estimada, si bé no és l’única.

Pronunciar-se en contra d’un extensíssim consens social com és la idea que la comunitat catalanoparlant viu pacíficament instal·lada en dinàmiques de bilingüisme innocu és un gest temerari i fortament assenyalat per mirades provinents de tot l’espectre polític, intel·lectual i acadèmic català. Dit això, atenc la pregunta formulada: el bilingüisme salvarà el català o l’arraconarà? Anem a pams.

Durant molt de temps certa sociolingüística catalana ens ha venut la teoria que el bilingüisme és l'estadi previ a la substitució lingüística. La història sociolingüística de Catalunya consistiria en tres fases: primer, tots els catalans eren monolingües (en català); després es van bilingüitzar, com a efecte de les polítiques lingüístiques de l'Estat i de l'arribada massiva d'immigrants; i finalment esdevindran monolingües (en castellà). Alguns experts fins i tot s'han atrevit a posar-hi data: l'any 1990, August Rafanell i Albert Rossich deien que el procés d'extinció del català pot quedar sentenciat cap al 2040.

Fa uns dies vaig ser convidada a una d’aquestes festes d’aniversari grosses i gatzaroses que la gent arribant a la trentena té la necessitat, gairebé moral, de celebrar, ajuntant tots els seus cercles d’amics i coneguts en una casa rural de lloguer ben lluny de ciutat.

Les úniques vegades que hi ha hagut a Espanya un reconeixement efectiu de l’oficialitat d’altres llengües distintes del castellà, ni que sigui a escala territorial, han coincidit amb moments històrics excepcionals: l’any 1931, amb l’adveniment de la República, i l’any 1978, després del franquisme. Per això, si es concreta la voluntat expressada pel PSOE i Podem de procedir a un major reconeixement del plurilingüisme amb la presència d’aquestes llengües en les institucions de l’Estat, no deixaria de tractar-se d’un fet extraordinari.

La Laura és de Torelló, viu a Suïssa i parla nou llengües. La Siru és finlandesa, viu a Barcelona i ha arribat a estudiar trenta idiomes, i fins i tot parla esperanto. En Sam Hofstetter és un suís italià criat a Cancun que viu a Madrid i estudia aranès. Tots provenen de llars bilingües i han après les primeres llengües per motius familiars i educatius, però, a partir de la cinquena, se’ls ha desfermat el plaer d’aprendre llengües, voltar món i entendre noves cultures. Aquest és el testimoni de tres grans poliglots.

El Partit Popular ha presentat el seu programa electoral per al 23-J, un text que entra poc en el detall en la majoria dels temes, però que si en una cosa resulta concret és en el que fa referència a qüestions relacionades amb Catalunya. Per descomptat, per frenar qualsevol hipotètic referèndum sobiranista i molt especialment pel que fa a la llengua catalana, com ja s'està veient a les Illes i el País Valencià. El PP de Feijóo garanteix que el castellà serà també llengua vehicular a les escoles catalanes, sense especificar, tanmateix, un percentatge concret com el del 25% que va imposar el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC). "Garantirem que, en les comunitats autònomes amb més d'una llengua oficial, totes dues tindran la consideració de vehiculars d'acord amb el patró d'equilibri lingüístic", un terme, aquest, que Feijóo fa servir per referir-se al model gallec de 50%-50%. De manera que si el líder popular entrés a la Moncloa, tant si ho fes amb un govern en solitari com encara més si anés de bracet de l'extrema dreta de Vox o en depengués al Congrés, la batalla lingüística tornaria al primer pla en tota la seva cruesa. Una batalla que darrerament ha baixat decibels, pendent de la resolució del Tribunal Constitucional (TC) precisament sobre l'esmentat 25% –que hauria d'incloure alguna assignatura troncal– imposat pel TSJC com a garantia per fer del castellà llengua vehicular. Malgrat les competències exclusives en educació de Catalunya i altres comunitats autònomes, l'intervencionisme educatiu del PP té, en efecte, la defensa del castellà com a bandera, però va més enllà: també busca garantir un "contingut comú" a tots els alumnes, siguin del territori que siguin, i el mateix amb la selectivitat.

L’últim informe de les Nacions Unides afirma que, en el millor dels casos, el 50% de les llengües que avui es parlen s’extingiran abans del 2100 (les previsions pessimistes diuen que seran el 90- 95%), la majoria de les quals són llengües indígenes. La lingüista, escriptora i activista d'Oaxaca Yásnaya E. Aguilar Gil, que té el mixe (ayuujk) de llengua materna, es dedica a la defensa del multilingüisme davant del poder dels estats, de la globalització i del racisme. Amb un llenguatge directe i exemples diàfans, Aguilar denuncia les injustícies lingüístiques que ha viscut en primera persona i viu el fet de mantenir la llengua materna com un acte de rebel·lia. S’acaba de publicar aquí el recull d’articles titulat Ää: manifiestos sobre la diversidad lingüística (Almadía), i va atreure centenars de persones al CCCB.

La setmana passada va haver-hi un debat intens arran de la publicació de la primera novel·la de l'Andrea Genovart, Consum preferent, guardonada amb el premi Anagrama, pel fet que l'autora introdueix i naturalitza el castellà en un text català. En la meva opinió de castellanoparlant d'origen que va aprendre a parlar el català a l'escola, no hi ha res que em produeixi més satisfacció que escarrassar-me per treballar bé la llengua en què escric, sense haver de recórrer a la crossa de la meva llengua materna (això fa que els diccionaris que tinc a la barra de favorits de l'ordinador sovint treguin fum). Escric en català i, en el meu cas, escollir la meva segona llengua com a llengua de creació va ser una decisió política: és un idioma objectivament amenaçat i no vull que la llengua dels meus fills acabi engolida per la meva llengua materna. Crec que encarar el debat com si només estiguéssim parlant de llibertat creativa, com es fa en un article publicat al Babelia, on s'arriba a titllar de "feixistes del llenguatge" a qui expressa la preocupació per naturalitzar "un bilingüisme desacomplexat" i obviar la part política d'aquest debat (entesa com el complex encaix de Catalunya dins d'Espanya i també la complexa relació que té l'estat espanyol amb les seves llengües cooficials), és parcialitzar-lo i, per tant, empobrir-lo.

Vaig preocupar-me per la meva llengua el dia que vaig començar a escriure-la. A l’escola m’havien dit que era farcida de castellanismes i que n’havíem d’estudiar alguns: una llista d’uns quants substantius o formes verbals que havíem de memoritzar i desassimilar i que amb prou feines ens permetien, als estudiants, albirar la gravetat de l’assumpte. Quan vaig voler gargotejar les primeres pàgines de la meva novel·la, vaig adonar-me que em mancaven moltes de les paraules fonamentals que s'empren en el dia a dia. No sabia, per exemple, com es deia retortijón en català. Ningú al meu voltant havia pronunciat mai les paraules revinclada o revencillada. A més, no tan sols vaig percebre que traduïa de forma barroera i literal del castellà expressions i frases fetes, sinó que aquesta mena de traducció comportava una apropiació simbòlica d’una cultura que no era la meva. No proferia la mateixa metàfora quan feia servir el castellanisme baixar-se del carro que quan feia ús de les locucions catalanes desdir-se’n o engegar-ho tot a rodar. Les imatges que aquestes expressions evocaven eren ben diferents i, tanmateix, una pesava més que la resta: la castellana.

El govern del Quebec, la província francòfona del Canadà, ha aprovat una llei de protecció del francès que restringeix l'ús de l'anglès a les escoles, davant dels tribunals, a l'administració pública i a les empreses. L'anomenada llei 96, proposada pel govern conservador de la Coalició Avenir del Quebec, va ser aprovada per una àmplia majoria parlamentària de 78 vots a favor i 29 en contra, el 24 de maig. El primer ministre quebequès, François Legault, ha felicitat el ministre responsable de la llengua francesa, Simon Jolin-Barrette, per la que va qualificar com "la reforma més important" des de l'adopció de la llei 101 l'any 1977, que convertia el francès en l'única llengua oficial.