Fa uns mesos vaig escriure sobre els homes-criatura a través de l'Ernest, el protagonista de Teoria del joc, d'Arià Paco. En el mateix article, vaig citar les paraules d'un altre protagonista literari, l'Eloi de la novel·la Els crits, de Víctor Recort, com una vacuna contra la progressiva infantilització de molts homes joves catalans: "Un home només ho és en tant que és capaç de tornar, com a mínim, la mateixa quantitat de petons de bona nit que va rebre de petit".

No solament la nostra literatura, sinó quasi totes les d’aquells països en què els ciutadans hagin sucumbit al prestigi i l’enlluernament de les noves tecnologies, corren el perill de veure com la seva qualitat intrínseca minvarà a mesura que passin els anys; perquè els iPads faran via a tota màquina, però l’art de ben parlar i ben escriure –que van de bracet– es practicaran cada cop menys a l’ensenyament, als diaris i al carrer. El secret de la bona prosa del segle XVIII francès, per posar un exemple, deu molt a l’art de la conversació que es practicava als salons de les dames sumptuoses, els d’elles sobretot: la prosa de Rousseau, de Diderot o de Voltaire, totes molt bones, són una lliçó de prosa fluent, civilitzada, eufònica i exacta; la prosa de Flaubert ja és una altra cosa, perquè sempre estava sol; la de Stendhal torna a ser deliciosament natural. L’èxit de la prosa bonhomiosa de Dickens es deu igualment a l’esclat d’humor (wit) de què van fer gala les generacions anteriors, com es veu a l’obra de Swift, Fielding o Sterne. És possible que en aquells dos països, França i Anglaterra, es mantingui molts anys l’exigència d’una prosa de qualitat; però també és possible que acabi contaminada per aquesta prosa desgavellada que generen els ginys electrònics. Ja es veurà.

Ara que s’ha obert el debat sobre els dèficits de comprensió lectora, que tenen a veure, esclar, amb el poc hàbit lector dels adolescents (i dels adults), aquesta sentència de Proust és oportuna: "Potser no hi ha dies de la nostra infància que hàgim viscut tan plenament com els que crèiem que deixàvem sense viure, els que vam passar amb un llibre preferit". ¿Avui dia hi ha nens que es passin un dia llegint? En coneixeu? ¿Vosaltres gaudiu de la lectura de forma habitual? Els mòbils són una competència deslleial: contenen tot un món de plaers immediats i infinits. La lectura demana esforç i concentració. El futur? Doncs no us estranyi que sigui de la minoria que de petits hagin sabut trobar i preservar el plaer de llegir. La resta quedaran captius de la intel·ligència artificial i de la badoqueria digital, que els suplantarà la creativitat i la visió del món. No es pot viure sense pantalles, però és peremptori evitar que et devorin el temps i l’ànima.

Així ho llegim als Pensaments de Pascal: “Le moi est haïssable”, el jo és odiós. Però heus ací que una bona part dels periodistes i col·laboradors dels diaris del país escriuen els articles en primera persona: “Jo vaig veure tal cosa...” “He estat testimoni de...” “Vaig anar a tal lloc...” Hi ha diaris molt solvents al món que prohibeixen a periodistes i col·laboradors fer servir aquesta primera persona. Vejam per què.

La Recerca arriba al seu final. Amb el segon volum d'El temps retrobat l’editorial Viena clou un projecte editorial inèdit que, durant dotze anys, ens ha proporcionat aquest text inacabable traduït amb mestria per Josep Maria Pinto. Inacabable? Tot el que comença ha de cloure’s, això és llei de vida. Proust, conscient del final, s’hi va apressar a bastir unes pàgines que havien de servir de colofó al relat però alhora, no sé si inadvertidament, en constataven la seua prolongació eterna.

Columna de Just Cabot (Barcelona, 1898 - París, 1961) en el setmanari Mirador (29-VIII-1929). Avui fa cent anys de la mort de Marcel Proust (París, 1871-1922), novel·lista i crític, autor ben conegut per A la recerca del temps perdut, obra en set parts publicades entre el 1913 i el 1927. El crític Just Cabot, ironista agut, va encapçalar aquest text amb una dedicatòria “a la Sra. C. C. de M.”

“Com m’agradaria parlar-vos d’Einstein”, escrivia Marcel Proust en una carta a Armand de Gramont, duc de Guiche, el 1921. Segons li explicava aquest aristòcrata i investigador de l’aerodinàmica, a Londres els que tenien pretensions intel·lectuals només parlaven de dos personatges: d’Einstein si eren científics i de Proust si eren literats. Però a la mateixa carta Proust reconeixia sobre Einstein: “No comprenc ni una paraula de les seves teories perquè no sé àlgebra”.

"Durant molt de temps me'n vaig anar a dormir d'hora". Així arrenca la traducció de Josep Maria Pinto d'A la recerca del temps perdut, l'obra mestra de Marcel Proust, que Viena ha publicat en catorze volums des del 2009. La segona part d'El temps retrobat culmina el projecte editorial més ambiciós de l'editorial barcelonina dirigida per Isabel Monsó i Enric Viladot. "La Recerca vol una mica de paciència lectora, perquè és una novel·la que ens demana desaprendre a llegir com llegim actualment, buscant informació i una acció constant –explica Monsó–. Si aconsegueixes deixar-te impregnar per l'estil de Proust, l'experiència és única. Hi ha poques obres que puguin considerar-se eternes. La Recerca és una d'elles".

Josep Maria Pinto (Barcelona, 1962) ha dedicat els últims quinze anys a traduir les més de 3.000 pàgines d'A la recerca del temps perdut, de Marcel Proust. Sense adonar-se'n, hi ha dedicat el mateix temps que l'autor francès va dedicar a escriure una de les novel·les que va marcar la literatura del segle XX.

La Recerca s’encamina cap a la seua fi. La novetat d’aquesta primera part del seu últim volum és la Primera Guerra Mundial. El narrador ens informa que els primers anys de conflagració els ha passat en una casa de salut. Mentre Alemanya penetra dins França, París –i els seus salons– continua amb la seua rutina desmenjada. Les notícies del front es converteixen en pura xafarderia. Els notables estan només atents a les oscil·lacions de la Borsa, excitada pels rumors de la mort del kàiser i altres pífies igualment desficaciades. La capital és plena de dones i d’homosexuals desesperats, perquè tots els homes són al front (sic). Com a única novetat moral digna de menció, el narrador ens recorda que el dreyfusisme, llavors, ja es considera una opció respectable.

L’experiència de llegir A la recerca del temps perdut és, en efecte, com s’ha dit tantes vegades, irrepetible, però per diverses raons diferents. És irrepetible perquè és excepcional des del punt de vista estètic. És irrepetible perquè és molt poc probable que, una vegada llegit, torni a llegir-se una obra de tals proporcions. És irrepetible perquè no estic segur que sigui convenient rellegir, sencera i com si fos la primera vegada, la gran obra de Marcel Proust. He de justificar aquesta última afirmació: crec que és millor no vulnerar l’aventura iniciàtica de la primera lectura sinó aventurar-se en “retorns” aquí i allà, amb certa militància proustiana ja, no amb els ulls de qui s’endinsa en terra desconeguda.

“Combray, de lluny, a deu llegües a la rodona, vista des del tren quan hi arribàvem la darrera setmana abans de Pasqua, no era sinó una església que resumia la vila...” Així arrenca un dels passatges més rodons d’A la recerca del temps perdut, de Marcel Proust (1871-1922), una evocació poètica de la infància del protagonista inspirada en Illiers, al departament francès d’Eure i Loir. Una vila que aquest cap de setmana s’ha vestit de gala per celebrar un doble aniversari: d’una banda, el 150è aniversari del naixement de Marcel Proust, que, tanmateix, va néixer a Auteuil (París), i, de l’altra, el 50è del patrònim Illiers-Combray, que va convertir Illiers la Medieval en la Proustiana.

La mort d’Albertine ha deixat el narrador immers en un estat estranyament expectant. No és un home, però, de fidelitats numantines. De seguida substitueix en el seu anhel l’antiga noia en flor per altres figures femenines que li semblen desitjables. Llavors penetra en un procés d’una certa febrilitat que, identificat, el mena a l’autoindulgència: “La persistència en mi d’una vel·leïtat antiga de treballar, de reparar el temps perdut, de canviar de vida, o més aviat de començar a viure, em donava la il·lusió que continuava essent tan jove”. Aquests balbucejos emocionals, però, es traslladen a la qualitat de la prosa: som davant, potser, dels passatges més reiteratius (tot i que en la Recerca això no és dir molt), més embarbussats de l’obra total. Fins i tot Proust sembla per un moment haver declinat en la seua llegendària capacitat aforística, en favor de frases banals que no aporten res: “Quan us passa alguna cosa a la vida que té una mica de ressò, arriben notícies de persones situades tan lluny de les nostres relacions, i el record de les quals ja és tan antic, que aquestes persones semblen situades a una gran distància, sobretot en el sentit de la profunditat”. 

Per fer el pas de començar a llegir A la recerca del temps perdut, un dels grans monuments literaris del segle XX, cal estar disposat a accedir a un món més reposat i sintàcticament més ufanós que el d'ara. Al davant el lector hi té una obra dividida en set parts que sumen gairebé 3.000 pàgines. "Ni és tan complicada com d'entrada pot semblar ni cal llegir-la d'una tirada", diu Josep Maria Pinto, que aquest estiu està revisant la correcció de la primera part del setè i últim volum, El temps retrobat. Si no hi ha cap contratemps d'última hora, els lectors catalans tindran a l'abast, l'any que ve, tota la Recerca traduïda de nou. "Soc conscient que m'acosto al final, però intento no pensar-hi gaire –admet Pinto–. Tinc altres projectes al cap". El seu cas és paradigmàtic de la transformació que alguns lectors experimenten quan entren en contacte amb Proust. "És gairebé com entrar a formar part d'un culte religiós", reconeix Valèria Gaillard, que a la tardor publicarà a Proa la traducció del quart volum de la Recerca, Sodoma i Gomorra, i que aquests dies assisteix al congrés que se celebra a la Maison Proust d'Illiers-Combray, escenari on arrenca el periple narratiu del protagonista de la novel·la, per commemorar els 150 anys del naixement de l'autor francès.

"Durant molt de temps me'n vaig anar a dormir d'hora": així arrenca la monumental A la recerca del temps perdut, de Marcel Proust, l'únic llibre que Lluís Maria Todó hauria volgut escriure i que homenatja no només en la setantena de pàgines que li dedica a Un diàleg imaginari (Club editor, 2021), sinó també a l'inici biogràfic del volum, quan recorda que va passar "bastant de temps malalt, més d'un any estirat al sofà de casa o al llit, sense energia". "Em moro, pensava", reconeix l'autor una mica més endavant. Quan, gràcies a l'ajuda de la medicina, va aconseguir superar tot el que l'havia deixat "encastat" al sofà o al llit, Todó va tornar als novel·listes que l'havien "ensenyat a llegir i a escriure". Devorava els llibres estirat, en la mateixa posició que Proust havia treballat en la seva obra mestra fins al límit de les seves forces, que es van acabar poc després que hi posés punt i final.

"Llegir Madame Bovary em va canviar la vida: tenia 19 anys, havia nascut la meva filla feia pocs mesos, m'acabava de reconèixer com a gai i tornava a viure amb els pares. Vaig trobar que era un llibre meravellós i perfecte, i encara ara és un dels que em diu més coses, de tots els que he llegit". Lluís Maria Todó ha dedicat la vida a la literatura des d'un triple vessant: el de traductor –acaba d'enllestir un inèdit de Julien Gracq i està traduint un Balzac que mai abans s'ha pogut llegir en català–, el de professor universitari –a la Universitat de Barcelona i a la Pompeu Fabra– i el d'escriptor.

Com que Albertine ha fugit sense acomiadar-se –molt pròpiament “a la francesa”–, el narrador viu submergit en un estat de perpètua sotsobra. “Ha demanat les seves maletes” i “se n’ha anat”: les frases tallants de Françoise, la múrria criada (“pagesa medieval”, segons el seu amo) que mai ha estimat l’antiga noia en flor, violenten el seu amant, en el que tenen de precisament i dolorosament taxatives. Traïció? El narrador no en té cap dubte i hi desembeina la seua llegendària capacitat aforística, sempre al servei de la metàfora somàtica: “Cadascun té la seva manera pròpia de ser traït, com té la seva manera de refredar-se”; “El dolor és un modificador tan potent de la realitat com ho és l’ebrietat”.

És un dels escriptors més estudiats de la història, però això no treu que un segle després de la seva mort encara apareguin sorpreses sobre Marcel Proust (França, 1871-1922). L'última arribarà dijous vinent a les llibreries en forma de recull de relats i de la mà de l'editorial Lumen: El remitente misterioso y otros relatos inéditos treu a la llum textos de l'autor francès inèdits fins ara que, de moment, a Catalunya només es podran llegir en castellà.