—Martí, tens càncer a la sang.

L’adolescència és una etapa de desenvolupament molt complicada d’acompanyar amb serenor i empatia perquè exigeix als adults una combinació de paciència, escolta i comprensió constant. L’adolescent, submergit en un entramat de canvis físics, cognitius, psicològics, emocionals i socials, es mostra sovint a casa irascible i amb poques ganes de compartir tot allò que li preocupa o molesta. Una actitud que, lluny de ser un rebuig personal, acostuma a reflectir la necessitat de protegir-se, d’entendre’s a si mateix i de trobar el seu propi lloc en el món. En aquest context, la mirada adulta esdevé clau: interpretar aquests comportaments amb calma i sense judici pot marcar la diferència entre aixecar murs o mantenir oberts els ponts de comunicació.

Per als joves és positiu i necessari que tinguin referents als quals seguir, els ajuda a construir la seva identitat, imaginar-se diferents possibilitats, trobar motivacions i saber cap a on anar. “El més important seria tenir diversos referents i que siguin humans i imperfectes, així es converteixen en una guia en la qual poden emmirallar-se i no en una pressió a qui imitar”, proposa Sylvie Pérez Lima, psicòloga col·legiada i professora de la UOC. Però com són els ídols dels joves a l’era digital?

Amb tres mesos, el Pau feia la croqueta i amb nou ja caminava. De ben petit xerrava pels colzes. Llegíem molt plegats, i això, a més de reforçar el procés de lectoescriptura, també va reforçar els vincles, la curiositat i la imaginació. Sortia de casa corrents i sempre li brillaven els ulls.

“Ja no hi ha tribus urbanes i no n’hi n’haurà, almenys amb la presència i fortalesa de la segona meitat del segle XX”, afirma rotundament José Mansilla, antropòleg urbà del departament d’Antropologia Social i Cultural de la UAB. “A Espanya van sorgir amb molta força als anys 80 del segle passat fruit d’un moment de realineació de la societat espanyola. Ara només deu quedar algun nostàlgic”, assevera.

“A José Manuel, que va morir a la seva cabana”. Aquesta era la dedicatòria del meu primer llibre, publicat el 1982, que recordava el noi de catorze anys que feia uns mesos havia mort cremat a la seva cabana —al seu refugi—, al territori límit de la ciutat, prop d’on després arrelaria TV3. He tornat a pensar en aquest primer drama de la meva vida professional escoltant la notícia de la mort de cinc adolescents, també a mans del foc, també en el seu refugi, ara més urbà. Tot i que la història no torna, no puc deixar de rememorar com, dècada rere dècada, els nois i noies adolescents cerquen els seus espais de companyia solidària i d'afecte, i, especialment, com alguns, mancats d'altres espais i companyies, hi busquen un refugi de la societat adulta. És la perifèria adolescent més enllà de la perifèria de la ciutat: joves al marge de la societat al marge.

El meu fill porta un any creant música instrumental amb l’ordinador. Hi ha un salt quàntic respecte al que jo feia quan vaig començar. Ell, amb 12 anys, està fent coses que jo feia amb gairebé 30 anys. És increïble, l’evolució. Ja ha escoltat molta música i molt trencadora. Es fixa molt en els detalls, treballa ràpid i de manera intuïtiva. Se centra en la tria correcta de sons i que la cançó soni interessant. No té en compte la part de mescla com a element separat sinó que ho fa tot alhora. Ho veu com un tot.

Els joves d’avui no tenen espais propis i comuns on puguin relacionar-se amb llibertat i autonomia sense la intervenció dels adults. Hi ha l’espai dedicat a l’educació reglada i els de les activitats extraescolars, però fora d’aquest ampli ventall de temps organitzat, què els queda? En el món físic i analògic, només el consum: carrers plens de botigues i centres comercials. Els parcs disponibles estan pensats per a nens molt petits. En algunes places, escasses, encara hi ha alguna taula de ping-pong. Sigui com sigui, hi ha un moment en què els nens i nenes desapareixen de la ciutat. Si fem un cop d’ull a la mena de gent que trobem al carrer, fora de les hores d’entrada i sortida dels centres educatius, veiem gent gran o nens molt petits, però es diria que els adolescents no existeixen. On són? Tancats a casa seva, esclar, i, en molts casos, a les seves habitacions, on s’ha desplaçat tota la vida social que abans tenien de manera presencial, real, essent un cos de debò i no pas un avatar digital. La virtualització de la infantesa i l’adolescència és un fenomen inèdit del qual no coneixem les conseqüències a llarg termini. De moment, les dades sobre els problemes de salut mental en aquesta franja d’edat són tan alarmants que ens haurien de portar a revisar aquest canvi social que ni hem decidit ni hem avaluat detingudament. Als pares que vam tenir fills al caire del mil·lenni després ens van dir que no hi podíem fer res, que no ens podíem oposar a la digitalització i virtualització dels nostres propis plançons. Estar-hi en contra és ser rancis, tecnòfobs i, pràcticament, uns amish d’internet.

Me’n recordo perfectament quan, a l’hora del pati de fa quatre anys, un company de feina ens va ensenyar amb el mòbil què era allò de la intel·ligència artificial. Es veu que ho havien explicat a la ràdio i ell, per curiositat, ho havia provat. Davant nostre li va demanar que fes una comparació entre el Modernisme i el Noucentisme i fins i tot que generés una poesia a l’estil de Maragall. Abans de poder xarrupar el cafè, per la pantalla del mòbil ja va començar a sortir un treball llarg i exhaustiu de què li havia demanat. També la poesia. Va ser el més semblant a fer un truc de màgia. On era la trampa? Qui escrivia tot allò? De seguida vam veure que el recurs era fantàstic però també perillós per al món educatiu.

Tots hauríem de dormir una mica més, sobretot entre setmana. El que no és normal és veure les cares d’alguns alumnes a primera hora del matí. Sense comptar els que directament es queden adormits o arriben tard. Molts es lleven sols a casa i amb les presses no esmorzen i tampoc tenen temps de preparar-se res per menjar a l’hora del pati.

“L’etapa tranquil·la per definició”. Així és com detallen alguns manuals i guies l’etapa dels infants que va dels 6 als 12 anys, i que coincideix amb la de l’educació primària. Tot i que potser no ho és tant com sembla. “És una etapa més difuminada que les altres. De fet, la majoria d’estudis i programes d’intervenció es concentren en la primera infància o en l’adolescència, deixant aquest període en un segon pla. Però és una etapa crucial per al desenvolupament cognitiu, social, emocional i físic, i representa una finestra d’oportunitat per a la promoció de la salut i la prevenció de problemes futurs. Fer-la visible és essencial”, assenyala Anna Estapé, pediatra especialitzada en educació emocional, dermatologia i criança respectuosa.

Els meus fills tenen amics de tota mena. El que sempre volta per casa. L’amic del pàdel. L’amic otaku que sempre està en línia. Els amics de l’escola. Els de l’esplai. Els fills d’amigues meves i que ara són amics seus. L’amic que sempre organitza plans. L’amic que no truca mai. El millor amic. L’únic amic. O l’amic que a nosaltres ens cau fatal.

La preadolescència és una etapa que, segons el nivell maduratiu de cada individu, se sol estendre entre els 10 i els 13 anys. En els 12 anys, per tant, es troben immersos en una època de canvis, sobretot a escala psicològica i sexual. Si bé encara no podem considerar adolescents els joves d’aquesta edat, anomenar-los infants grans no seria el terme més adequat perquè, segons explica Núria Casanovas, psicòloga infantojuvenil i vicepresidenta de la Secció de Psicologia de la Intervenció Social del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya, en aquests moments ja no tenen el cervell d’infant: “es troben en plena transició”.

El Nil ha vist Figaro(rk) i li va agradar descobrir el personatge de Fígaro, l’evolució del Fígaro influencer fins arribar al descobriment de com ser un revolucionari avui. També li van agradar les cançons i que apareguessin a l'espectacle les peces musicals més conegudes de les tres òperes protagonitzades per Fígaro. I l’escenografia, el vestuari i que el protagonista fos un actor jove i que ho fes tan bé. L'obra parla de la importància de les petites revolucions que cadascú pot fer.

Gairebé la meitat dels joves espanyols declaren haver patit violència psicològica en la infantesa i l'adolescència. Un 40% també afirmen haver rebut cops i pallisses, i tres de cada deu (29%), que durant l'etapa de creixement han estat víctimes d'agressions sexuals i violacions. Són xifres de la primera macroenquesta de prevalença de la violència entre els menors d'edat que ha presentat aquest dijous el ministeri de Joventut i Infància a Madrid, la primera gran fotografia d'una realitat que, segons la ministra Sira Rego, "s'ha viscut de portes endins" afavorida per "un pacte de silenci" que les dades ara pretenen trencar.

Quan s’entra a l’adolescència, tothom vol sentir-se acceptat i inclòs en el grup i sobretot, no ser titllat de rar o diferent. Aconseguir-ho implica, sovint, imitar els altres, que normalment són els que tenen uns dots de lideratge més gran i dels que se’n treu els comportaments que estan “ben vistos i ben valorats”. Se segueix, doncs, la manera de fer dels més populars. És un comportament habitual en aquesta etapa de la vida “de transició” de la infantesa a la vida adulta. Tal com explica Laura Cerdán, professora col·laboradora dels estudis de psicologia i ciències de l'educació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), és una etapa de canvis i evolució en el terreny emocional i cognitiu i, també, social amb una “forta pressió social” que afavoreix la imitació dels iguals. Tot i que cada adolescent viu a la seva manera tots aquests canvis i els experimenta diferent, hi ha consens que són uns anys en els quals les amistats guanyen molt pes i els joves busquen, per això, identificar-se amb els seus iguals.

“Es passen el dia a l’habitació i no els interessa gens fer coses amb nosaltres”, lamenta el Pere, pare de dos nois adolescents de 13 i 15 anys. Tant ell com la seva companya, la Marta, s’estan acostumant a aquesta nova etapa. “Té tan mala fama l’adolescència, que hi arribes una mica espantada, però no n’hi ha per tant”, admet la mare, malgrat reconèixer que encara ara s’estan adaptant.

Els meus fills són dos petits miracles i per creure en miracles s’ha de ser devot. Bé, potser tots els fills i filles ho són, però permet-me que digui que els meus ho són una miqueta més de l’habitual.

El primer lloc on els adolescents comencen a expressar la seva identitat és a la seva habitació. A vegades ho fan volent canviar mobles. Són canvis que estan relacionats amb el procés de construcció de la seva identitat. El gest de tancar la porta suposa que el jove comença a buscar la seva privacitat, a explorar i trobar-se amb la seva intimitat. “És l’inici del procés de construcció de la seva identitat més activament. Sol passar entre els 12 i els 15 anys, tot i que hi ha joves que no necessiten fer-ho mai”, comenta Sara Desirée Ruiz, educadora social i psicoterapeuta especialitzada en adolescència. El que proposa a les famílies és que observin i quan els adolescents comencin a tancar la porta, la família haurà de trucar abans d’entrar.

Si avui entres a l'habitació de l'Àlex hi pots trobar de tot. Qualsevol dia trobaré un premi Ondas sota el llit. És molt desendreçat. A més, té l'estranya habilitat de fer-te creure que les coses estan més o menys al seu lloc, però quan obres l'armari o els calaixos, veus que tot és un caos. L'habitació de la Gina està més endreçada, tot i que em sembla que a poc a poc va agafant alguns mal vicis del germà.