Les crisis que experimenten els museus tenen moltes arestes, entre les quals hi ha les de governances, de finançament, de públics i de legitimitat social, aquesta última potenciada perquè els processos per descolonitzar les institucions i fer-les més plurals és encara una assignatura pendent. Cada vegada són més difícils les condicions per conservar les obres d'art en una falsa estabilitat històrica. La situació encara pot ser més disruptiva: què passa si, en comptes d'artefactes inerts, les obres estan vives i cal cuidar-les? I si estan fetes amb materials naturals o estan vives? El museu Guggenheim de Bilbao posa totes aquestes qüestions damunt la taula amb una nova exposició, l'ambiciosa Arts de la terra.

"Compro, per tant existeixo". "El teu cos és un camp de batalla". "No necessitem un altre heroi". "La teva comoditat és el meu silenci". Els eslògans subversius amb què l'artista nord-americana Barbara Kruger (Newark, Nova Jersey, 1945) s'ha fet famosa al llarg de prop de cinquanta anys mantenen tota la vigència. El Museu Guggenheim de Bilbao és el primer de l'Estat que li dedica una gran exposició antològica: Barbara Kruger. Another day. Another night. L'artista i la comissària, la conservadora Lekha Hileman Waitoller, l'han plantejat com una monumental experiència immersiva, amb sales folrades de textos de dalt a baix.

Després de prop de trenta anys, Juan Ignacio Vidarte (Bilbao, 1956) va anunciar a la primavera que abandona la direcció del Guggenheim de Bilbao, en un moment àlgid del museu, que ha estat una de les fites més importants de les polítiques culturals a l'Estat des dels anys noranta i el motor d'una transformació estructural de Bilbao que s'ha intentat imitar en moltes altres ciutats.

"Recordo la meva infantesa cosint inventant-me peces de roba per a peluixos, amb puntes, retalls o pedaços de la meva mare que hi havia a casa. Fins i tot abans, feia petits muntatges amb pinyols de cirera, escuradents, fils de llana…" "Miren Agur em demana si he viscut alguna cosa traumàtica o violenta en relació amb el meu cos. Contesto que, en qualsevol cas, el fet de néixer. Sovint trobo relació amb aquest esdeveniment en la meva obra". Aquestes són notes del dietari de l'escultora navarresa June Crespo (Pamplona, 1982), establerta entre Amsterdam i Bilbao, publicades en el catàleg de la gran exposició que el Museu Guggenheim de Bilbao li dedica fins al 9 de juny, titulada Vascular. En els últims anys, Crespo s'ha convertit en una de les artistes de l'Estat més destacades, també internacionalment.

El pop art s'ha convertit en un clàssic. Com és inevitable, la realitat acaba passant per davant de l'art, per trencador que pugui ser. Unes setmanes després de la cruel execució de Kenneth Eugene Smith amb hidrogen, provoca una certa estranyesa veure un dels quadres de cadires elèctriques d'Andy Warhol, tan punyents en el seu moment, a la nova exposició temporal del museu Guggenheim de Bilbao, titulada Signes i objectes: Art Pop de la Col·lecció Guggenheim, en cartell fins al 15 de setembre. També crida l'atenció, entre la proliferació actual d'imatges i mems i l'impacte de la IA, que resultés provocatiu que el mateix Warhol i altres artistes nord-americans i europeus s'apropiessin dels objectes quotidians i les imatges publicitàries i dels mitjans per fer les seves pintures i les seves escultures, com van fer Roy Lichtenstein, Claes Oldenburg, Robert Rauschenberg, Richard Hamilton, James Rosenquist, Sigmar Polke, Mimmo Rotella i Jim Dine. Això va suposar qüestionar els límits entre l'alta cultura i la baixa cultura, en un moment en què dominava l'expressionisme abstracte.

L’artista Giovanni Anselmo (1934-2023), un dels pioners de l'arte povera, va ser un home d’acció: en una entrevista del 2018 assegurava que li interessava que les seves obres “visquessin cada dia”. En comptes dels aspectes simbòlics de l’art, Anselmo insistia que estava interessat en “la vida”. Mantenia l’esperança des del 1968 que el món podia millorar i transmetia a les seves obres que "a l’Univers tots som indispensables". Amb motiu de la retrospectiva d'Anselmo al Guggenheim de Bilbao, de la qual és la comissària, la historiadora i crítica Gloria Moure assenyala l’afany d’Anselmo de "fer visibles les forces invisibles que governen l’Univers", com la força de la gravetat i el magnetisme, fent servir elements naturals en brut. “Anselmo és un poeta de la forma és un sentit absolut, no necessita més que l’essència, era antifrívol”, insisteix la comissària. “No em considero un poeta, però si a algú li sembla poètic el que faig només puc estar content”, va dir també Anselmo, resistint-se, com havia fet dècades abans, que l’etiquetessin.

L'escultora veneçolana d'origen alemany Gego (1912-1994) està considerada una de les artistes llatinoamericanes més importants de la segona meitat del segle XX, per la seva trajectòria com una figura cabdal de l'abstracció, a mig camí entre el constructivisme europeu i l’art abstracte i cinètic llatinoamericà. Gego (el seu nom real era Gertrud Goldschmidt), a qui el Museu Guggenheim de Bilbao dedica una retrospectiva a partir d'aquest dimarts fins al 4 de febrer, va arribar a assolir aquest reconeixement d'una manera molt paradoxal, perquè ella mateixa afirmava que no havia buscat ser artista "de manera conscient", sinó que havia arribat a l'art sobretot per la seva formació com a arquitecta, la carrera que va estudiar a Stuttgart.

L'artista japonesa Yayoi Kusama (Matsumoto, 1929), a qui el Guggenheim de Bilbao dedica una gran retrospectiva fins al 8 d'octubre, s'ha convertit en una icona cultural. La seva biografia, com ha explicat ella mateixa, ha estat una successió de lluites de les quals se n'ha pogut sortir: contra el trastorn al·lucinatori, obsessiu i compulsiu que pateix des que tenia deu anys, que la va portar a ingressar voluntàriament en un sanatori fa uns quaranta-cinc anys; i contra una família aclaparadora i un Japó artísticament conservador. Més endavant, res va aturar Kusama fins que va aconseguir marxar als Estats Units, amb còmplices com la pintora Georgia O'Keeffe, i tampoc va parar fins que va rebre el reconeixement del món de l'art de Nova York, encara que sovint va passar gana. Més endavant va tornar al Japó per reclamar el seu reconeixement.

La vocació artística de Joan Miró (1893-1983) va ser imparable: quan tenia 17 anys es va rebel·lar contra els pares i els va comunicar que volia deixar la feina de comptable a la casa especialitzada en drogueria i productes colonials Dalmau i Oliveres per dedicar-se a la pintura. En una carta datada l’abril del 1911 els comunicava que havia passat dos anys “presoner en un despatx” i que no havia pogut gaudir de les “grans belleses de la natura”. Recordant aquella angoixa inicial de Miró, és encara més impactant recórrer l’exposició que el museu Guggenheim de Bilbao dedica als anys en què l’artista va desplegar el seu potencial, després del primer viatge a París el 1920, que va tenir un caràcter iniciàtic, i va experimentar de manera incessant entre els anys 20 i 40. “Aquell viatge va tenir un impacte tan enorme que Miró va quedar incapacitat per poder pintar durant molt de temps”, afirma Enric Juncosa, el comissari de la mostra i nebot net del pintor.

La directora general adjunta de la Fundació ”la Caixa”, Elisa Durán, i el director general del Museu Guggenheim Bilbao, Juan Ignacio Vidarte, han subscrit la renovació del conveni de col·laboració existent entre les dues institucions.

Després de les restriccions pandèmiques, el Museu Guggenheim Bilbao torna a bullir de públic. Dimarts va fer 25 anys de la seva obertura i van celebrar-ho amb una gran exposició de la col·lecció permanent que van presentar amb el museu en ple funcionament, com si volguessin posar en relleu la seva essència social. El museu continua lluint com nou i coincindint amb l’aniversari han tret els envans que van afegir a l’arquitectura de Gehry i van obrir totes les lluernes. Perquè al cap i la fi el museu és l’obra més gran de la seva pròpia col·lecció. L’impacte canviant de la llum en les plaques de titani de la pell de l’edifici fan que mai no sembli el mateix. Dimarts no lluïa especialment, i semblava increïble amb la calma que transmetia que hagi sigut objecte de tantes passions, a dins i fora del món de l’art. 

Juan Ignacio Vidarte (Bilbao, 1956) porta més trenta anys vinculat al Museu Guggenheim de Bilbao, des que el projecte era "un idea una mica forassenyada", com diu. Ell era el director general de Política Fiscal i Financera de la Diputació Foral de Biscaia quan el govern basc, la Diputació Foral de Biscai i la Solomon R. Guggenheim Foundation van arribar a l'acord per fer el museu el 1991. Un any després va ser nomenat director del Consorci del Projecte Guggenheim Bilbao i n'és el director general des del 1996. En paral·lel al lideratge del museu, des del 2008 és el director general d'Estratègia Global de la Solomon R. Guggenheim Foundation. "Durant tot aquest temps he vist la meva funció sobretot com un engranatge que fa possible que les peces funcionin bé. Sempre he cregut que aquest projecte tenia els ingredients per arribar als resultats als quals aspiràvem, però sempre ha sigut un projecte complex, amb elements dispars, i ha requerit un paper d'aglutinar aquests elements i buscar els objectius comuns que hi havia, i aterrar el projecte a la realitat". Pel que fa al 25è aniversari del museu, Vidarte està més que satisfet perquè ha arribat en un any "força feliç" per la intensitat de la programació, la recuperació dels nivells de públic després de les restriccions de la pandèmia i la consolidació del suport que rep el museu per part d'empreses i amics.

El Museu Guggenheim de Bilbao va obrir la porta el 18 d'octubre del 1997, ara fa 25 anys. "Aquest museu és la màxima manifestació del poder de l'art per fer reviure una ciutat", afirma Richard Armstrong, director de la Fundació Solomon R. Guggenheim i del museu Solomon R. Guggenheim de Nova York. Per celebrar aquest quart de segle de vida, el museu presenta a partir d'aquest dimecres i fins al 22 de gener una gran exposició de la seva col·lecció que ocupa totes les sales. I com que l'edifici de Frank Gehry és un element imprescindible de l'èxit del Guggenheim de Bilbao, s'ha aprofitat l'ocasió per tornar-lo al seu estat original, eliminant envans que s'havien construït per raons expositives i destapant-ne totes les lluernes. "L'exposició és un homenatge a les dues senyes d'identitat del museu: la col·lecció i l'edifici", afirma el director del museu, Juan Ignacio Vidarte. Pel que fa a l'edifici, posa en relleu la cura que Gehry va tenir per la il·luminació: "Totes les sales tret d'una tenen alguna mena d'il·luminació natural", recorda.

La vida i l’obra de Georges Seurat (París, 1859-1891) van ser breus i fulgurants com un cometa: va morir als 31 anys després de dedicar-se 11 anys a l’art. Durant aquest temps va ser un revolucionari. Va ser un pioner del puntillisme neoimpressionista, caracteritzat per pintar amb punts de color en lloc de pinzellades, i amb aquesta tècnica va pintar una de les obres més icòniques de la història de l'art, Tarda de diumenge a l’illa de la Grande Jatte, conservada a l’Arts Insitute de Chicago. I al mateix temps va ser un artista d’artistes, com es pot veure a la nova exposició del museu Guggenheim de Bilbao, on els seus dibuixos dialoguen amb els d’un dels seus grans admiradors, l’escultor Richard Serra (San Francisco, 1939), l’autor del conjunt d’escultures gegantines d’acer titulat La matèria del temps.

L’arquitecte Norman Foster és un apassionat dels cotxes des que era un nen. Prové d’una família humil, així que va haver de fer les feines més diverses, com treballar de porter en un bar els dissabtes a la nit, per poder estudiar i començar a complir els seus somnis. Se’n va sortir amb escreix i al llarg dels anys ha estès la seva passió a tota mena de mitjans de transport: sap pilotar helicòpters i jets, ha dissenyat diversos iots i un avió, i també un model de benzinera.

Les artistes són les protagonistes d’aquesta tardor al Museu Guggenheim de Bilbao: després de la retrospectiva de la pintora nord-americana Alice Neel, ara presenten Dones de l’abstracció, una ambiciosa revisió de la història de l’art abstracte a través d’unes pintores, escultores, dissenyadores, fotògrafes, coreògrafes i cineastes que moltes vegades no van tenir el reconeixement que es mereixen, o que el van obtenir molt tard. En els casos més sagnants van caure directament en l’oblit. Serà difícil tornar a veure reunides més de 400 obres de 112 artistes d’arreu del món des de finals del segle XIX fins a la dècada del 1980. Hi ha grans figures com Hilma af Klint, Anni Albers, Barbara Hepworth, Lee Krasner, Sonia Delaunay, Gego, Lygia Clark i Louise Bourgeois, però la gran majoria d’obres són d’artistes poc conegudes pel gran públic. 

Mentre que els nazis consideraven l'abstracció com un art degenerat, els col·leccionistes nord-americans en compraven i traslladaven els debats que suscitava a l'altra banda de l'Atlàntic. De Vassili Kandinski, una periodista del New York World-Telegram en va escriure el 1939 que les seves obres estaven "plenes d'acció". També que són "com els focs artificials d'una fira, o com una font resplendent sota el sol, o un fragment musical, o un retall d'un teixit particularment vistós". Aleshores feia deu anys que el magnat Solomon R. Guggenheim havia comprat la seva primera obra de l'artista, i a partir d'aquest divendres el museu Guggenheim de Bilbao exposa una seixantena de les 152 obres de l'artista que va arribar a reunir al llarg dels anys.

Les obres de l'artista danès Olafur Eliasson (Copenhaguen, 1967) fan pensar en un Leonardo da Vinci del segle XXI. El recorregut de la gran exposició que li dedica el Museu Guggenheim de Bilbao partir d'aquest divendres arrenca amb una vitrina gegantina plena de maquetes sorgides del seu estudi. Aquestes peces van ser fetes entre mitjans dels anys 90 i el 2016 i reflecteixen, sobretot, l'afany experimental i l'interès de l'artista per la geometria. Són una part molt petita de la seva feina, coneguda sobretot per les grans instal·lacions immersives, com les que es poden veure a Bilbao, perquè un podria arribar a pensar que Eliasson és alhora un artista, un dissenyador, un arquitecte, un gastrònom –va publicar un receptari vegetarià–, un pensador i també un activista pro migrants i en contra dels estralls del canvi climàtic, perquè va portar energia neta a comunitats que no en tenen.

Durant els anys de la bombolla, l’art contemporani xinès va anar a la velocitat vertiginosa del Dragon Khan: els preus es multiplicaven exponencialment a les grans subhastes fins assolir xifres milionàries, se succeïen els rècords i era habitual parlar dels milers d’obres d’art contemporani xinès que s’havien venut en qüestió de pocs anys. També del fet que la Xina s’havia convertit en la Meca del mercat i dels grans despatxos d’arquitectura pels centenars de nousmuseusprevistos, necessitats de creadors de fama global per poder aparèixer en revistes d’arreu, i d’obres per omplir-los.

Al Museu Guggenheim de Bilbao fan una festa, des d’avui i fins al 25 de febrer de l’any que ve. Els retrats de David Hockney d’una setantena de parents, amics, col·legues i col·laboradors que recorren el perímetre de la immensa sala 105 són una reunió animada de vells camarades, i dels fills i els nets que van ampliant la colla. L’exposició porta per títol David Hockney: 82 retrats i un bodegó i, abans d’inaugurar-se a la Royal Academy of Arts de Londres, l’artista britànic havia pensat titular-la La comèdia humana. Era una bona idea:hi ha adolescents rebels amb els cabells tenyits de verd, un nen d’11anys que va vestit com un avi, un home que ja en té 70 i va vestit com si en tingués 25 i unes dones guarnides com emperadrius. Tot i així, a un amic, l’artista Bing McGilvray, el més retratat, no li va importar que Hockney l’immortalitzés en bermudes, sandàlies i mitjons. Per a la comissària de la mostra, Edith Devaney, el conjunt és precisament “una celebració” i expressa “l’alegria de la humanitat”.