Els 11 del Raval, que TV3 va estrenar dimarts al Nits sense ficció, despertava moltes expectatives. Una investigació ben definida i ambiciosa sobre la desarticulació, l’any 2008, d’una cèl·lula jihadista que pretenia atemptar al metro de Barcelona. El documental aprofundeix en el paper d’un confident, conegut com a F1, que es va convertir en testimoni protegit. El podeu recuperar a la plataforma 3Cat, en format sèrie de quatre capítols. Enganxar-los per emetre’ls com un sol documental, però, va tenir conseqüències en l’eficàcia del relat, amb reiteracions i arcs narratius dilatats.

El Sense ficció de dimarts recollia el testimoni escruixidor de famílies amb fills amb malalties minoritàries. Tan minoritàries que, en comptes de tenir un nom, tenen un codi de xifres i lletres que les fa encara més insòlites i desconegudes. Moure muntanyes mostra la lluita titànica i esgotadora dels pares per aconseguir un tractament per als seus fills que millori les seves condicions de vida. És un documental on veiem el seu dia a dia, gens fàcil i molt car, per satisfer les necessitats d’aquestes criatures tan estimades i tan ben ateses a casa, però tan abandonades per les institucions i la ciència. Era inevitable pensar si la consellera de Salut, Olga Pané, o el president Salvador Illa, que va ser ministre de Sanitat, estarien veient el Sense ficció. 

El dia de Reis, una data en què la canalla és la protagonista i es participa d’un ritual familiar, TV3 va tenir la fina ironia de rematar la jornada programant un Sense ficció sobre Michael Jackson. Meravellós! Quina subtilesa. Quin gran do de l’oportunitat. Això sí que és concebre la programació televisiva des d’una reflexió profunda i de servei. Res més adequat per acomiadar el dia de Reis que oferir un documental hagiogràfic i acrític que celebra un artista sobre el qual recauen greus acusacions de pederàstia. És la demostració fefaent de la consciència sobre el valor simbòlic que tenen els continguts televisius. El documental This is it recull els assajos finals de Michael Jackson per a un seguit de concerts que no es van arribar a fer mai a causa de la seva mort sobtada el juny del 2009. Com a exercici documental, és un treball interessant, que exhibeix el talent indiscutible de Jackson. La seva mort en ple procés de creació condiciona la lectura del que veiem. This is it és un tribut en tota regla. És un acte de veneració del mite, amb una intenció fins i tot històrica. És la demostració d’allò que hauria pogut ser i no es va arribar a veure, amb un caràcter retrospectiu i elegíac.

El Sense ficció de dimarts era un preliminar per a La Marató d’aquest cap de setmana. El documental, Mama, té com a protagonista la Gemma Guzmán, una dona a qui fa tres anys van diagnosticar un càncer de mama i que posteriorment ha desenvolupat metàstasi al cervell. La veiem fent les sessions de quimioteràpia per cronificar la malaltia. És un documental on la generositat de la protagonista i la seva família és essencial, però el fet de col·locar-se davant de la càmera i parlar de la seva situació sembla tenir un efecte positiu en el seu benestar emocional. La producció és molt modesta i el guió aposta per una aproximació molt directa i intuïtiva, amb un desenvolupament narratiu massa estàtic. Malgrat les limitacions formals, però, hi ha una seqüència molt commovedora i d’un valor excepcional.

Alerta inundable, el Sense ficció d’aquest dimarts a TV3, arrencava d’una manera potentíssima. Sentíem la recreació d’una conversa entre la directora del documental, Laia Mestre, i un tècnic de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA). Primer establien un pacte de confidencialitat i, posteriorment, l’home afirmava haver rebut pressions d’ajuntaments i superiors per signar informes que no haurien d’haver estat aprovats de cap manera. Advertint d’unes negligències de l’administració vinculades a situacions de catàstrofe, ens transportaven al nucli de la història: la construcció d’habitatges en zones amb alt risc d’inundació.

Dimarts el Sense ficció feia un treball de memòria històrica en un sentit molt diferent del que solen tenir aquest tipus de mirades al passat. Memòria de l’heroïna buscava com a testimonis les víctimes d'aquesta droga, no només consumidors i exconsumidors, sinó també aquells que van perdre persones estimades per raons vinculades al seu consum. És una perspectiva que dona una dimensió sociopolítica, que va més enllà del drama familiar darrere de cada cas.

El Nits sense ficció s’ha convertit en un cul-de-sac de documentals que ha perdut el segell, el rumb i la mirada crítica. Ara acull tota mena de produccions que l’única condició que han de complir és que siguin low cost. I això reverteix en documentals precaris tot i la bona voluntat, o que són antics, amateurs o de poca qualitat. També s’ha convertit en un contenidor de programes d’anàlisi quan els hi convé i, de passada, en un comodí televisiu: les promocions anuncien documentals que després canviaran segons com bufa el vent. La pèrdua del títol Sense ficció, en aquesta disfressa dels canvis de nom per caprici, ha implicat la pèrdua de la personalitat, el prestigi i la coherència que una vegada va tenir el format. 

Alerta inundable és un documental que il·lumina les pressions rebudes presumptament per tècnics de l'Agència Catalana de l’Aigua (ACA) perquè firmessin informes favorables a projectes de construcció en zones amb risc d’inundació, en plena bombolla immobiliària. La peça s’havia d’estrenar aquest dimarts a TV3, però la direcció d’informatius l’ha ajornat, sense data, i ha argumentat que no compleix els estàndards periodístics de la casa. Les responsables del treball, segons avançava Octuvre.cat, creuen que són víctimes d’una “censura disfressada” i han aconseguit el suport tant del Nits sense ficció que havia d’oferir-lo com del consell professional, l’òrgan que representa els periodistes de la televisió pública catalana.

Dimarts el Sense ficció va emetre El negre té nom, el documental que recupera la polèmica que hi va haver a Catalunya sobre l’home dissecat exposat al Museu Darder de Banyoles. Alphonse Arceline va ser el metge que va denunciar el racisme i la deshumanització que suposava presentar-lo com una simple mostra etnogràfica i antropològica. La seva lluita serveix ara per fer el retrat social d’una època: la Catalunya dels Jocs Olímpics de Barcelona. Si no el vau veure, recupereu-lo a la plataforma 3Cat. El format original de tres capítols permet aprofundir més en els detalls. El negre té nom us sorprendrà, perquè va més enllà de la història d’aquell home nascut el 1803 i que va ser desenterrat de la seva tomba per dos exploradors francesos. Fèlix Colomer, el director de la minisèrie, fa un treball extraordinari posant la lupa sobre aquest cas. Revisa la polèmica dels anys noranta sobre la conveniència o no de retornar aquell suposat guerrer boiximà al seu país d’origen. El documentalista contacta amb els protagonistes que van liderar les diferents faccions del debat i, fornit amb el material televisiu de l’època, els confronta amb els arguments del passat. I el resultat és tan revelador com divertit. Tres dècades després, l’hermenèutica de l’actualitat i la sensibilitat social han canviat. I els que ho dubtin només cal que vegin el documental. El racisme era tan inherent a la societat que molts ni se n’adonaven. Amb perspectiva, provoca vergonya aliena. I Fèlix Colomer juga amb aquest element a l’hora de reconstruir els fets. Els protagonistes han d’assumir les seves declaracions del passat, i no és fàcil: uns fingeixen no recordar-se’n, altres neguen l’evidència i alguns intenten justificar-se. Les filigranes per canviar el discurs o desmarcar-se de posicionaments passats acaben resultant còmiques. La manera com els mitjans de comunicació –l’entreteniment de TV3 molt especialment– van tractar el cas ara provoca estupor. L’arrencada del tercer capítol et glaça el somriure, perquè tot allò que ara considerem ofensiu i denigrant es gestionava amb una desinhibició humorística que avui és molt incòmoda. 

Dimarts a la nit TV3 emetia Infància sobreexposada, un Sense ficció demolidor i molt inquietant per tot el que revela d’una manera clara i contundent. El documental alerta dels riscos que comporta l’exposició dels menors a les xarxes socials. “És a les xarxes, i també als videojocs, on els pedòfils comencen la seva activitat. El motiu és que allà és on es congreguen els menors”, diu una mossa d’esquadra especialitzada en ciberseguretat. Però el que ens podíem pensar que ja sabíem va adquirint, a mesura que avançava el relat, unes dimensions més preocupants. Perquè el que fa magistralment el documental no és posar el focus en la nostra mirada (que ja la sabem) sinó en la mirada d’aquests pedòfils. I ho descobrim, precisament, a través del testimoni d’un d’ells. Es preserva el seu anonimat, per cert, sense una posada en escena sinistra. Un home amagat darrere d’una mampara de vidre, amb la veu distorsionada amb IA sense sons esfereïdors i aclarint que ha passat per la presó i que està en procés de rehabilitació a través d’una fundació especialitzada en pedofília. “Molta gent es pensa que penja la imatge del seu fill o filla a la platja o jugant a bàsquet i que no passa absolutament res. Però una imatge a la qual una persona no dona cap importància per a un pedòfil pot ser la repera. Si jo tinc un desig sexual brutal en aquell moment i tinc ganes, parlant clar, de masturbar-me, si veig una nena de dotze anys que a mi m’atrau físicament no cal que vagi despullada”. Es comparen les xarxes socials amb un bufet lliure en el qual qualsevol imatge, per innocent que sembli, serveix per alimentar les seves perversions sexuals. No es tracta de com ho percebem nosaltres, sinó de com ho miren i consumeixen els pedòfils. L’elecció dels testimonis que participen en el documental és excel·lent. Tots tenen un rol molt ben definit sobre el que han d’aportar a la història. No és un simple abocador de declaracions. Més enllà d’experts en diferents àmbits vinculats tant a l’àmbit digital com al de la conducta humana, el documental utilitza la figura dels influencers professionals per posar-los a prova i fer un exercici empíric: confrontar-los a la realitat de les dades que revelen dels seus fills sense imaginar-s’ho i dels riscos a què exposen les criatures. I el resultat és sensacional, fins i tot per comprovar la conducta a la defensiva que adopten i com entren en una fase de negació que, per a l’espectador, ja no té retop.

Dimarts el Sense ficció ens endinsava en una tragèdia històrica molt coneguda en l’àmbit de l’automobilisme però que amaga moltes altres perspectives. Ara fa setanta anys, en la cursa de resistència més famosa del món del motor, les 24 Hores de Le Mans, un Mercedes pilotat per Pierre Levegh es va enlairar de la pista i va explotar sobre la tribuna d’espectadors a més de 250 quilòmetres per hora. Hi va haver 82 morts i 120 ferits. Le Mans, la tragèdia del 55 és un documental en el qual el director, Emmanuel Reyé, investiga aquell desastre motivat pel secret familiar. En l’accident hi van morir dos dels seus oncles, a qui no va poder conèixer, que aleshores tenien 16 i 21 anys. Eren germans del seu pare. L’avi i un altre germà es van salvar perquè en aquell moment casualment havien sortit de la tribuna. Reyé es va assabentar d’aquest trauma quan tenia 17 anys, a través d’un conegut. A casa no se’n va parlar mai, fruit del dolor immens que arrossegaven. Dècades després, empès per la necessitat de descobrir què hi havia darrere d’aquell silenci i entendre què va passar, es va posar a reconstruir el cas. Ho va fer amb una dificultat afegida: la resistència dels arxius i les administracions a facilitar la informació que conserven.

Plat en blanc, el documental que va emetre el Nits sense ficció dimarts al vespre a TV3, mostrava la feina i l’obsessió que suposa l’alta gastronomia a través del restaurant Disfrutar. Televisivament, això no és nou. Començant pel mediàtic Ferran Adrià i continuant per tots els xefs estrellats que hi ha hagut a Catalunya, els espectadors estem força bregats en les dinàmiques d’aquesta ultra exigència que suposa la cuina més prestigiosa i elaborada. Ferran Adrià, en tant que forjador d’un determinat ADN, servia d’aval narratiu per acreditar el llegat dipositat en els seus tres deixebles i protagonistes. Mateu Casañas, Oriol Castro i Eduard Xatruch s’exposen amb generositat davant les càmeres, fins al punt que s’inclou una fatalitat domèstica en el restaurant. Els espectadors som testimonis d’una avaria en el clavegueram que provoca un vessament en un dels vàters que obliga a reorganitzar el personal per solucionar-ho. Aquest daltabaix, incòmode i poc estètic en un restaurant de luxe, trenca amb aquesta narrativa èpica sobre la perfecció gastronòmica. 

La Fúlvia Nicolàs ha dirigit un Sense ficció, ’Mae’ vol dir ‘mare’ sobre l’experiència de tres germanes que van ser adoptades al Brasil per una parella catalana. Segons escriu la Fúlvia, les tres nenes –la gran de nou anys– estaven “desorientades i tristes” perquè, expliquen, havien “perdut tot el que coneixíem i estimàvem". La mare biològica, enganxada a les drogues, va deixar les nenes en un orfenat “fins que estigués en situació de recuperar-les”. Però, escriu la Fúlvia, “els serveis socials tenien uns altres plans”.

La nit televisiva de dimarts a TV3 va ser colpidora. Els dos documentals del Sense ficció eren molt impactants. El primer no era apte per a claustrofòbics. Per sort, a Atrapat. Tres dies al fons de l’Atlàntic (Trapped. In 102 feet of water), els propis protagonistes t’expliquen la seva història i, per tant, es deduïa de seguida que tot havia acabat bé. Però així i tot, hi havia moments que es feia molt difícil aguantar el relat d’un rescat inesperat i increïble. El documental explica el cas d’un equip de submarinistes que mentre treballaven en una plataforma marina al mig de l'oceà Atlàntic van ser reclamats d’urgència per recuperar els cossos de tretze mariners morts en el naufragi d’un vaixell de pesca. El que no s’imaginaven és que un d’ells havia sobreviscut atrapat a l’interior de la nau, al fons del mar. Les imatges del procés de rescat són reals, perquè els submarinistes van gravar tota la intervenció dins del vaixell. També es fan servir els enregistraments de les comunicacions que l’equip de professionals mantenien entre ells per coordinar-se. El guió reconstrueix l’epopeia en paral·lel des dels dos punts de vista: el del nàufrag i el dels submarinistes. Només els que puguin aguantar unes imatges tan angoixants aconseguiran la recompensa d’un desenllaç molt més bonic i reconfortant que la pura supervivència.

Dimarts a la nit, el Sense ficció va emetre Sempre (im)perfectes, un documental que denuncia la pressió estètica i com afecta la salut mental de les persones. És importantíssim que es facin programes com aquest perquè la deriva mediàtica i tecnològica ens arrossega a tots a un culte al cos fins a uns nivells obscens, i no només a les generacions més joves.

Després de l’emissió de Et faran un home, el Sense ficció on Àlex Gorina explicava que va ser víctima d’una violació grupal al servei militar, el crític de cinema va denunciar, amb tota la raó, que TV3 hagués inserit una pausa publicitària enmig del seu relat. Quan es començava a intuir que explicaria uns fets dramàtics, les últimes paraules van perdre el so, la imatge es va fondre a negre abruptament i van començar els anuncis. No va ser una pausa qualsevol. Van ser onze minuts d’anuncis i autopromocions de la cadena. Onze. Una falta de respecte al testimoni, als autors del documental, al programa i, per descomptat, a l’espectador.

L’any 1986, el dibuixant Ivà va crear, per a la revista El Jueves, les Historias de la puta mili, una sèrie còmica on es parodiava l’exèrcit espanyol i el servei militar. La sàtira va inspirar una pel·lícula i una sèrie de televisió. Aquest dimarts, el Sense ficció ens feia estremir amb un documental que ens mostrava unes altres històries molt bèsties sobre la mili que no feien esbossar ni mig somriure. Et faran un home és una altra mirada al servei militar, que s’allunya de les novatades i les batalletes per endinsar-se en la violència, les tortures i les vexacions contra nois que, per obligació, havien de formar part d’aquell sistema obsolet i primari. 

“Em va despertar un sergent i em va dir: «Vine amb mi.» Quan vaig entrar, em vaig trobar que n’hi havia dos més. I llavors es van tirar damunt meu. Estaven borratxos, evidentment, com gairebé sempre. I em van despullar”. És el testimoni del crític de cinema i presentador Àlex Gorina (Barcelona, 1952) al documental Et faran un home, que s'emet aquest dimarts a les deu de la nit dins de l'espai Sense ficció de TV3. Gorina va fer la mili entre el 1976 i el 1977, i durant aquest període va ser sotmès a abusos i maltractaments. També va ser forçat a fer contraban. “Em resisteixo a creure que, en tota la història de l’exèrcit espanyol de tota la vida, jo hagi estat l’única persona que ha estat violada", diu Gorina al documental.

Dimarts, nit de Champions, TV3 va programar un Sense ficció senzillet però efectista per minimitzar els efectes del futbol en l’audiència. Coincidint que el dia abans s’havia celebrat el Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència ensvers les Dones, l’espai de documentals va trobar una producció curta que es preguntava per què tants homes envien fotografies del seu penis sense que hagin estat sol·licitades. El documental tenia un to distès i molta voluntat divulgativa. Aquí tens el meu penis era tan altament pedagògic que en diversos moments adquiria el to d’una mena de Barri Sèsam per a homes adults. Se’ls explicava, molt a poc a poquet, amb gran claredat i delicadesa, per no ofendre’ls i que no plorin, per quin motiu no està bé enviar fotos de la titola a dones que no les han sol·licitat.

El Nits sense ficció d’aquest dimarts ens deixava trasbalsats amb la investigació periodística sobre l’explotació sexual de menors en un club de l’Empordà en els anys noranta. Si no la vau veure, val la pena que la recupereu.