Dolce vita (Sony, 2024) és el nou àlbum d'Amaral, el projecte musical que Eva Amaral (Saragossa, 1972) i Juan Aguirre (Sant Sebastià, 1965) comparteixen des del 1993. Atenen l'ARA en una sala de l'Hotel Barceló Sants de Barcelona, la ciutat que tornaran a visitar per actuar al Sant Jordi Club el 13 de juny, dins de la programació del Guitar BCN. Entre altres coses, parlen d'anonimat, de l'experiència familiar en la postguerra, de grups com El Último de la Fila i Fugazi, de cançons infernals i del concert de Nick Cave que els va canviar la vida. "Hi havia un desajustament dins nostre que no acabaria mai si no fèiem música", recorda Aguirre.

De dubtes, cap ni un. Ha sigut un espectacle excepcional. Nick Cave deixa una allau de moments memorables al Palau Sant Jordi en un concert molt ben cantant i millor interpretat, i amb un so d'una qualitat prou notable atesos els inconvenients de l'espai. Tot plegat, una actuació impressionant, tant per part del músic australià com per part del públic que ocupava una mica més de la meitat de l'aforament del recinte, prop de 9.000 persones (amb entrades a uns 90 euros). La comunió va ser real, perquè el públic va respectar la veu de l'artista sense trepitjar-la i assumint el paper coral a From here to eternity, Red right hand i Into my arms, i perquè Cave, comunicatiu i agraït, va estar a l'altura de l'estima que va demostrar la gent. És una de les grans diferències entre un concert en un festival, on no tothom està en la mateixa sintonia, i un concert en un recinte on tothom té el focus posat al mateix lloc. I quin un...

L’últim artista de la vella escola a brandar les armes ha estat Sting. En una entrevista a la BBC, el músic va menysprear taxativament l’ús de la intel·ligència artificial (IA): "Potser per a la música dance i electrònica funcioni, però per a les cançons que expressen emocions, no crec que em commogui", va dir el músic britànic. I no només això: va demanar tancar files en contra d'aquesta tecnologia. "Serà una lluita que tots haurem de batallar en els pròxims anys: defensar el nostre capital humà contra la IA", va afegir, utilitzant termes bèl·lics. Però Sting no ha estat l’únic que s’ha mostrat contrari a l’ús de la IA. L'australià Nick Cave, quan un fan li va dir que havia demanat al ChatGPT una cançó a l’estil Nick Cave i el músic la va llegir, va sentenciar: "L’apocalipsi està de camí. Aquesta cançó fot pena". Cave va explicar a la seva newsletter que escriure una cançó "no és mimetisme, ni rèplica, ni pastitx, és tot el contrari". "Requereix sang i valor. Requereix la meva humanitat", deia.

Explica el músic australià Nick Cave: “Quan tenia uns 20 anys vaig començar a llegir la Bíblia, i en la brutal prosa de l’Antic Testament hi vaig trobar una font inesgotable d’inspiració”. L’exaltació, la violència, la desesperació i l’anhel dels salms, diu Cave, van esdevenir un model de referència per a moltes de les seves “cançons d’amor més sàdiques”. La llista és llarga i, segons com, esfereïdora: Into my arms, Deanna, Sad waters, Hard on for love, Black hair, Where the wild roses grow, From her to eternity, Do you love me... La petjada de la Bíblia en la música és inabastable, però pocs artistes l’han assumit amb tanta consciència artística com Cave, ell mateix presentat com a predicador de l’abisme. “Soc un caçador d’ànimes per a Déu”, deia l’australià a l’interessantíssim text sobre la vida secreta de la cançó d’amor que l’editorial Libros del Kultrum va incloure en el llibre Obra lírica completa 1978-2019, de Cave. “En aquest trànsit trobadoresc, la majoria de les cançons que he escrit són d’amor [...], les meves ombrívoles i violentes criatures d’ulls foscos”, afegia. 

El Primavera Sound tanca el seu primer cap de setmana amb unes dades que parlen per si soles: 66.000 persones dijous, 74.000 divendres i 80.500 dissabte. Aquestes xifres contrasten amb l'eficàcia organitzativa, de menys a més, i un llistó artístic difícilment millorable. Aquests són els apunts en fred d'un macro-festival històric:

Jornada artísticament important, amb pes històric, aquest dissabte al Primavera Sound. En el cartell hi coincidien l’australià Nick Cave, el predicador de l’infern i de l’amor, i Einstürzende Neubauten, vaixell insígnia del rock industrial alemany liderat per Blixa Bargeld, durant vint anys (1983-2004) la mà que remenava la guitarra als Bad Seeds. Cave, que tornava al festival quatre anys després de l’impressionant concert del 2018, va marcar territori fent un parell de puntades de peu a l’aire i acostant-se al públic. Va fer Get ready for love amb les coristes pregonant gòspel i la banda sòlida com sempre. Sense pausa va arribar There she goes, my beautiful world, també del disc Abattoir blues (2005). I de seguida va anar cap al principi dels temps amb From her to eternity, del primer àlbum dels Bad Seeds: aquí fins i tot es va permetre deixar el micròfon a les mans d’un espectador mentre ell s’hi abraonava per cridar. La part final del tema va ser una tempesta de ritme i electricitat impressionant.

L’edició del Primavera Sound que arrenca aquest dijous al Parc del Fòrum i que s’allarga fins al 12 de juny ha de ser la de la celebració de la recuperació de les condicions prepandèmiques, sobretot en els concerts d’aquest cap de setmana i dels dies 9, 10 i 11. L'eufòria és el sentiment que persegueix el sector musical, i el Primavera Sound està en condicions de facilitar-lo: més de 650 concerts escampats pels 16 escenaris del Fòrum i els 14 espais i sales de la ciutat. Tot està preparat per batre rècords perquè creix l’aforament (fins a 80.000 persones diàries) i perquè la nova distribució dels dos escenaris principals, l'un al costat de l’altre com al Rock Fest de Santa Coloma de Gramenet en comptes d’enfrontats, n’amplia la capacitat.

"Amb molta tristesa puc confirmar que el meu fill gran, Jethro, ha mort. Agrairíem que es respectés la privacitat de la família en aquest moment", ha explicat el cantant australià Nick Cave en un breu comunicat difós per la publicació musical britànica NME. A la nota, el líder dels Bad Seeds, de 64 anys, no fa cap referència a quina ha pogut ser la causa de la mort del jove, que el cap de setmana passat havia sortit de la presó després que al març, segons han explicat diversos mitjans britànics, hagués agredit físicament la seva mare, Beau Lazenby, a Melbourne. Segons la seva defensa, va tenir una crisi d'esquizofrènia, però el tribunal va tenir en compte també una anterior agressió a una exparella. Ara estava en llibertat sota fiança amb la condició que iniciés un tractament per abús de substàncies.

Nick Cave, Berlín i el cinema. El músic australià va viure uns anys a la capital alemanya als 80, fugint d'un Londres on els Birthday Party no hi encaixaven. A Berlín, en aquella època, hi passaven coses: el grup es va dissoldre, van néixer Nick Cave i els Bad Seeds i el músic va conèixer Wim Wenders, que va incloure el grup i la seva música a El cel sobre Berlín. Cave enregistrava els seus discos als Hansa Studios, molt a prop de Potsdammer Platz i del lloc on avui s'alça el Berlinale Palast, seu principal d'un Festival de Berlín que el 2014 va estrenar el documental sobre Cave 20.000 dies sobre la Terra i ara estrena fora de competició This much I know to be true, esplèndid documental d'Andrew Dominick sobre els dos últims discos de Nick Cave: Ghosteen, amb els Bad Seeds, i Carnage, a quatre mans amb Warren Ellis, el seu inseparable soci artístic.

Música per llegir: onze novetats editorials imprescindibles sobre la història d’Eivissa saltant de discoteca en discoteca, la lluita del Niño de Elche per deixar de viure en el flamenc, un passeig pel Romanticisme musical de la mà de Benet Casablancas, el paisatge del rock vist pel fotògraf Ferran Sendra, Aretha Franklin sense censura, la pandèmia explicada amb cançons i filosofia...

Al rock hi ha dos tipus de lletres: les que s’entenen i les que no. Les primeres es troben en autors com Bruce Springsteen i Tom Waits (tots dos ben diferents, Springsteen parla de la gent del carrer igual que ho han fet els americans des dels temps d’O. Henry als contes o de Meyer Berger a les columnes periodístiques; en Tom Waits la vida passa sota sostre, nia als tuguris i quan surt a fora es torna exòtica; hi ha un existencialisme en Tom Waits semblant al de Boris Vian, fet de tombes plenes d’escopinades, de cors arrancats i de l’escuma dels calendaris). És en el grup de les lletres que no s’entenen, però, on es concentren la gran majoria de cançons (fins i tot Bob Dylan, l’únic premi Nobel de literatura que han donat els escriptors de folk, rock, pop, etc., ha cultivat molt aquest tipus de lletres que mai sabem de què ens parlen). Aquests dies ha sortit un llibre amb totes les lletres de Nick Cave ( Nick Cave, letras. Obra lírica completa, 1978-2019, Libros del Kultrum, traducció de Miquel Izquierdo). Nick Cave té la màgia d’escriure lletres que no s’entenen encara que sabem què ens està dient. Això és perquè Nick Cave fa una literatura bíblica, i dintre d’aquest gènere ha agafat el to dels profetes. Però si Elies o Malaquies anuncien l’arribada del judici final, en Nick Cave l’apocalipsi és al món on viu. Cave explica al pròleg del llibre (és una conferència que va fer l’any 1999) que només fa cançons d’amor. I de desig. A les cançons de Nick Cave, l’amor cortès, la dama de lluny, és una impossibilitat rabiosa d’accedir a la dona (no viu replegada en una cort llunyana, sinó que la té al pis de dalt i la sent caminar sobre el seu cap). En Cave no hi ha cap renúncia. El món és l’única cosa que té. I ha vist la bèstia destruint llars i ciutats, i també l’ha portat dintre el cos, fins i tot a la sang. El seu afany és carregar-se el dimoni amb un revòlver. Quan baixa a l’infern, en comptes de ser un profeta, Nick Cave és un predicador enmig d’una parada de monstres. El dolor l’humanitza. I molt sovint plora (encara que les llàgrimes no en faran un sant, d’ell, això pertoca a Elliott Murphy). La gran profecia de Nick Cave és que la maldat sempre torna.

El pianista de Nick Cave & The Bad Seeds durant 26 anys, el músic australià Conway Savage, va morir diumenge al vespre als 58 anys després de patir un càncer cerebral. Per això havia abandonat la banda el 2016.

Nick Cave ja no és el mateix Nick Cave que va trepitjar el Primavera Sound el 2013. El cataclisme de la mort del seu fill ha sotragat la seva figura i el seu últim disc, 'Skeleton tree' (2016), el mostra vulnerable, dubitatiu, estabornit. Si el concert de dijous havia de seguir aquest camí, veuríem un Nick Cave molt diferent de la bèstia escènica que coneixíem i, de fet, el repertori va començar amb 'Jesus alone', una mena de lletania que va repetint "amb la meva veu et crido, amb la meva veu et crido", com si busqués el jove Arthur, que va caure per un precipici de Brighton el 2015.

El 14 de juliol del 2015 l’Arthur Cave tenia 15 anys i, segons l’amic amb qui estava en el moment de la seva mort, havia estat prenent LSD. Això explicaria que alguns vianants l’haguessin vist, moments abans de la tragèdia, movent-se desorientat sobre l’herba de l’Ovingdean Gap, un penya-segat que domina una platja a prop de la localitat britànica de Brighton, on viuen els Cave. L’Arthur va caure per uns 20 metres de precipici. El van trobar greument ferit a la platja, però no es va poder fer res per reanimar-lo. Als seus pares, el Nick i la Susie, i al seu germà bessó, l’Earl, la notícia els devia esclafar com una llosa de proporcions inconcebibles per a algú que no sàpiga què és perdre un fill.

La figura de Nick Cave sol inspirar obres que no es dobleguen a les convencions narratives. Si el 2014 apareixia 20.000 dies a la Terra, un mosaic documental sobre la vida i pulsió artística del músic, ara és el còmic Nick Cave: Mercy on me (ECC, 2018) el que explora com l’univers líric de Cave travessa la seva biografia. Amb un blanc i negre tosc i poderós, que atrapa el magnetisme i l’elegància del músic, Reinhard Kleist barreja la trajectòria vital i les cançons de Cave en un relat dens i generós, ple de derives al·lucinades a la recerca del misteri creatiu de l’australià.

Poques setmanes després d'anunciar la publicació del seu setzè disc per aquest mes de setembre, avui Nick Cave & The Bad Seeds han ensenyat al món el tràiler de la pel·lícula que acompanyarà el llançament de 'Skeleton tree'. El film, dirigit per Andrew Dominik, es titula 'One more time with feeling' i es presentarà a l'edició d'enguany del festival de Venècia, tot i que no arribarà als cinemes fins al 8 de setembre, un dia abans que es publiqui el nou elapé.

Arthur Cave, un dels fills del músic i actor Nick Cave, ha mort aquest dimecres en un accident a Brighton. El noi, de 15 anys, ha caigut per un dels penya-segats d'Ovingdean, segons informa el diari britànic 'The Independent'. Arthur Cave era un dels fills bessons del cantant. Els bessons van aparèixer en diverses escenes del documental '20.000 dies a la Terra', que mostrava el procés creatiu del músic i el seu dia a dia a Brighton.

Nick Cave tornarà al Fòrum. Dos anys després d'actuar en el marc del festival Primavera Sound, el músic australià tornarà a oferir un concert en el Fòrum, però ara serà en el recinte tancat de l'Auditori, que el 21 de maig acollirà una nova actuació del músic presentant en seu darrer disc, 'Push the sky away'.

La propera edició del Festival l'In-Edit, que tindrà lloc del 23 d'octubre al 2 de novembre, projectarà dos dels documentals musicals que més expectatives han generat aquesta temporada: 'Pulp: A film about life, death and supermarkets' és un retrat del cantant de Pulp, Jarvis Cocker, vist des de l'òptica dels seus paisans de Sheffield; i '20.000 days on earth' analitza la vida, l'obra i la carrera de Nick Cave a través d'una narrativa lliure i original que barreja ficció, realitat i somnis.