Cristhian Stuani és un escollit. "No sé si em mereixo tant. Però això d'avui m'emociona", deia, minuts després de la gesta, amb la veu tallada. No podia ni continuar parlant. Havia d'aturar-se perquè plorava. "És molt emotiu, molt". A Pucela, en la situació més crítica del Girona en els últims temps, va separar les aigües perquè els gironins continuïn a Primera. La victòria a Valladolid (0-1) deixa la permanència a l'elit a tocar. Podria ser matemàtica en les pròximes hores, depenent del que facin els rivals directes.

Tot just eren quarts d’onze del matí quan Míchel ha aparegut als camps d’entrenament que el Girona té a Vilablareix. Feia estona que hi era, treballant al seu despatx, ja amb l’alta mèdica a la butxaca. Cada segon és or, en aquest tram final de campionat. Després de l’ensurt del dijous, en què va ser hospitalitzat d’urgència, per una “trombosi venosa profunda a la cama esquerra”, el tècnic prepara la final d’aquest dimarts a Valladolid (19 hores, Movistar LaLiga).

Un pas més. El Barça continua acostant-se al títol de Lliga i rebrà la setmana vinent el Reial Madrid a l’estadi Olímpic conscient que un triomf deixarà la competició enllestida. Però tot costa, en aquesta vida, i per endur-se els tres punts de Valladolid va caldre serrar les dents i treballar fort per evitar patir una ensopegada que hauria fet mal. L’equip de Flick va fer el que calia fer, al José Zorrilla, però al descans més d’un barcelonista es fregava els ulls veient el Barça perdent contra un equip ensorrat. És cert que era el partit ideal per fer rotacions, però l’equip de Flick gairebé es va picar els dits en un duel que va acabar amb Gavi lesionat. Res és fàcil i no et regalen res. Qui es veia campió abans d'hora s'equivocava.

Tot i completar un 2024 inimaginable i golejar plàcidament el Valladolid (3-0), Míchel Sánchez es menjarà el raïm enfadat. Sí, com ho llegiu. L’entrenador d’un Girona que va acabar la Lliga passada tercer amb 81 punts, es va classificar per primera vegada per a la Champions, i ha començat el curs actual en la zona mitjana-alta de la taula, amb un marge considerable respecte al descens. Està dolgut. Encara li couen els comentaris de l'eliminació de la Copa a Logronyo, que alguns van descriure com a ridícula. En l’any que havia de ser més especial, no és l’únic càrrec important del club que té la mosca darrere l’orella.

La setmana passada, la FIFA va ratificar que el Mundial 2030 se celebrarà a Espanya, Portugal i el Marroc. Una decisió en la qual Espanya i Portugal han invertit molts anys de feina. Concretament, des de principis del 2009, quan s'esforçaven per organitzar la Copa del Món del 2018 o la del 2022, que finalment van ser per a Rússia i Qatar. I què hi té a veure, tot plegat, amb el Girona? Doncs que el club blanc-i-vermell va demanar ser-ne seu a la Federació Espanyola, llavors presidida per Ángel María Villar, en una d’aquelles decisions inexplicables que només podien passar a Montilivi.

L’Espanyol allarga l’agonia i s’allunya una mica més de l’ascens directe després d’empatar (0-0) en un partit que ben podria haver guionitzat Quentin Tarantino. Menys gols, hi va haver de tot: quatre grans polèmiques arbitrals, onze grogues i una expulsió, dues lesions matineres i un exercici de resistència numantina i d’errades clamoroses de cara a porteria. Cinquè empat consecutiu –i setè en les últimes vuit jornades– d’un Espanyol que cada cop té més clar que haurà de resignar-se a assegurar una plaça de play-off. L’ascens directe encara no és matemàticament impossible, però sí una quimera. Tan cert és que futbolísticament l’equip no ho ha merescut com que l’estament arbitral fa mesos que maltracta l’Espanyol. A Valladolid, tres de les quatre grans decisions van anar en contra dels blanc-i-blaus.

L’Espanyol decidirà al José Zorrilla si mereix o no una última oportunitat per acabar el curs en posicions d’ascens directe. Una victòria aquest dissabte (18.30 h, LaLiga TV Hypermotion) revifaria els blanc-i-blaus, mentre que una derrota els allunyaria a nou punts dels castellans quan en quedarien nou per disputar. A Valladolid, l’Espanyol es retrobarà amb l’arquitecte del seu últim descens, Domingo Catoira, que va agafar les regnes de l’àrea esportiva del club dirigit per Ronaldo Nazario mes i mig després de ser cessat de l’entitat espanyolista. 

L’Espanyol va tornar a capturar el liderat en un partit força disputat davant d’un os dur de rosegar com el Valladolid (2-0), un altre dels ferms aspirants a l’ascens. Els blanc-i-blaus, més pragmàtics que vistosos, van homenatjar dins i fora la gespa uns protagonistes singulars, un grup de gossos de tres protectores d’animals de l’àrea de Barcelona. L'entitat buscava fomentar l’adopció dels animals a través d’una campanya solidària, Els pericos no abandonen, que perfectament pot aplicar-se a l’actitud de la grada envers l’equip blanc-i-blau. 

La pilota rodava a Valladolid i el partit se seguia amb més interès pels aficionats de l'Espanyol que no pas pels de sentiment blaugrana. Un Barça amb poc més en joc que "el prestigi i la imatge", en paraules del mateix Xavi Hernández, només va tardar dos minuts a encaixar el primer gol d'un partit en què el campió va dimitir i va fer el ridícul (3-1). Si els blaugranes guanyaven, paradoxalment feien un favor al seu etern rival: el conjunt val·lisoletà està en la disputa per la permanència, com els periquitos. Si perdia, l'enfonsava una miqueta més en la complicada lluita per evitar l'infern de Segona Divisió. Al final, venç el Valladolid, perden el Barça i l'Espanyol.

Que al minut dotze Míchel es veiés obligat a gastar dues finestres de canvis per lesió, ja era un mal presagi. El Girona va entrar amb el peu esquerre al José Zorrilla i, en un guió de partit calcat al d'altres desplaçaments, es va veure atropellat per un Valladolid que s'hi jugava molt més (1-0). Els blanc-i-vermells, amb un marge provisional de deu punts respecte al descens, de moment no pateixen; però la setmana que ve el calendari es complica amb els enfrontaments contra el Madrid i el Sevilla.

Borja García va igualar el cap de setmana passat Àlex Granell com el futbolista amb més partits vestint la samarreta del Girona en categories professionals. El madrileny, al llarg de set temporades, ha participat en 233 partits. Un rècord al qual ha arribat gràcies al seu talent, a la perseverança i a la reeducació futbolística. Perquè Borja, un dels primers grans fitxatges de Quique Cárcel l'estiu del 2015, al principi no va encaixar del tot. Mitjapunta per definició, no defensava. I va passar-se un temps a la banqueta fins que va canviar d'opinió.

Quin tros de fitxatge, Oriol Romeu, salvador del Girona en l’agònica victòria contra el Valladolid (2-1). Va ser ell qui va posar el cap, quan el partit s’acabava, per donar tres punts amb gust de glòria i sumar la segona victòria a la Lliga, amb l’afegit que aquesta va ser contra un rival directe. El partit no va ser lluït, tot al contrari, però va ser idíl·lic per omplir-se de moral.

Els aficionats es posaven les mans al cap, entusiasmats després de veure el gol amb l’esperó de Robert Lewandowski. I el polonès, envoltat pels seus companys, va aprofitar les celebracions per xerrar amb Jules Kounde. Li va canviar la cara. Se’l veia seriós, intentant fer entendre al francès com li agrada moure’s per la gespa, com el podria trobar amb més facilitat. El nou Barça gira al seu voltant. Amb el polonès justificant cada euro que Laporta ha trobat sota terra per fitxar-lo, l’alegria per fi va tornar al Camp Nou amb un partit rodó contra el Valladolid (4-0), on tot va sortir bé. El projecte de Xavi sembla créixer amb els peus ben arrelats a terra.

Diguem-ho clar: si el Girona no va guanyar a Valladolid va ser per Pulido Santana i Pérez Pallas, que cada vegada que xiulen un partit dels gironins munten un escàndol. Aquest cop, un gol de Sergio León que segons com s’interpreti té fora de joc i mans, però que curiosament ells no van penalitzar de cap manera. Era una oportunitat perfecta perquè els blanc-i-vermells donessin un cop de puny sobre la taula, però ho van esguerrar factors externs. Encara sort que van veure una agressió a Arnau dins l’àrea, que va permetre salvar un punt (2-2).

La setmana passada, Pacheta, entrenador del Valladolid, va dir el següent: “Els camps als quals estem anant darrerament no estan bé. La Romareda, per exemple, és la pitjor que he vist en molt temps. Abans era una catifa, però quan hi vam anar nosaltres no ho era. I a Fuenlabrada la gespa estava seca. Però vaja, això és el que ens trobem i al qual ens hem d’enfrontar”. Curioses declaracions, venint de l’exentrenador de l’Elx que va barrar el pas a Primera del Girona l’any 2020. Pacheta no deu recordar que a l’anada d’aquella final, l’estat del terreny de joc va ser una vergonya.

Abans de començar el partit, l’afició del Girona va poder acomiadar-se d’Aday Benítez. Micròfon en mà, aclaparat per les emocions, trepitjava el terreny de joc per última vegada. A contracor, vestit de carrer i no de curt. Amb la mateixa entrega de sempre, transmetent un compromís que mai s’oblidarà. Plovia, plovia molt. Però no era pluja, el que queia. Eren llàgrimes del cel, que plorava per l’adeu d’un capità que no mereixia aquest final. “M’heu fet sentir estimat i valorat. Us ho agraeixo de tot cor”, va dir. Se’l trobarà tant a faltar que val més no pensar-hi.

La tornada de l'estimat Borja García (Madrid, 1990), el cinquè futbolista que més vegades ha defensat la samarreta del Girona en categories professionals, amb 193 partits, és una de les millors notícies de l’estiu per als de Montilivi. L’equip de Míchel, encallat a la Lliga perquè tan sols ha sumat 4 dels 15 punts en joc, vol recuperar el camí del triomf aquest dissabte a casa contra el Valladolid (20.30 h, GOL). Abans del partit, l’afició homenatjarà Aday Benítez, que definitivament no tornarà a vestir els colors blanc-i-vermells.