L'escriptor, matemàtic i periodista francès Hervé Le Tellier (París, 1957) buscava una casa "natal", un lloc on pogués inventar unes arrels, a Montjòus, a prop de Dieulofet, a l'actual regió francesa d'Alvèrnia-Roine-Alps i es va topar amb un nom a la paret, André Chaix (1924-1944), que va morir lluitant amb els maquis contra els nazis. A partir de la recerca de la curta vida d'aquest jove francès, l'autor reflexiona sobre l'ascens del nazisme, però també fa un retrat força inquietant de la nostra societat. A El nom a la paret (Edicions 62/Seix Barral), traduït al català per Jordi Boixadós, l'editor i crític literari, guanyador del premi Goncourt 2020 amb L'anomalia (Edicions 62), parla de la solidaritat i la resistència, però també de la facilitat que tenim per convertir-nos en feixistes.

“El feixisme tornarà i, quan ho faci, ho farà en nom de la llibertat”. Paraules premonitòries de Thomas Mann pronunciades als Estats Units als anys cinquanta després de la seva vivència dramàtica del nazisme. La pulsió totalitària no va desaparèixer mai del tot, i avui es donen les condicions perquè reaparegui amb força. Durant uns anys hem parlat de la mutació de la dreta cap al populisme. Tenim prou evidències, però, que estem davant del retorn del feixisme en forma i fons, i que el que se’ns planteja és una nova batalla entre això i la democràcia. Encara que la història no es repeteix, s’estan complint les condicions polítiques, socials i ideològiques de l’Europa dels anys trenta. Ara, el camp de joc és tot el món. El lideratge del projecte totalitari s’abandera des dels Estats Units –vegeu els fets de Minneapolis–, però ha contaminat gairebé la política interna de tots els països. El que al principi eren plantejaments il·liberals, en paraules d’Orbán, ha acabat convertint-se en una aposta oberta per recuperar les dictadures. S’està imposant obertament la cultura de la força i el menyspreu a les llibertats individuals i nacionals.

L'historiador nord-americà Mark Bray, especialitzat en drets humans, terrorisme i radicalisme, i autor d'Antifa. El manual antifascista (Capitán Swing), va decidir marxar dels Estats Units amb la seva família l'octubre de l'any passat. S'havia convertit en un blanc a la diana de l'extrema dreta auspiciada per Donald Trump. Ara viu a Madrid i aquest divendres ha participat a l'Enfoquem, el fòrum de les solucions que organitza l'ARA. Durant la seva intervenció, ha explicat com els moviments neofeixistes adopten formes que solien pertànyer a les protestes de l'esquerra, però sense el seu contingut. "Fan servir la violència no com a instrument, però sí com a valor per retornar a un passat imaginari on les jerarquies són respectades", ha sentenciat. L'autor denuncia també el règim patrimonialista que impera als Estats Units, on els límits entre l'esfera pública i els beneficis privats són cada cop més difusos.

Democràcia, cura, veritat i diàleg per fer front al feixisme que creix arreu. És la recepta que el doctor en humanitats i professor a la UPF Jordi Mir presenta a El nostre feixisme (Editorial Càpsula).

Les novel·les d’un home les conviccions del qual han trontollat solen ser millors que les novel·les d’un home de conviccions dogmàticament fèrries. En la dissidència, en la passió escindida, en els compromisos ambivalents o bifurcats, la literatura creix més poderosa i lúcida que en la certesa absoluta i la militància.

Poques setmanes abans que faci cinquanta anys de la mort de Franco, l'ascens de l'extrema dreta preocupa arreu del món com no ho havia fet des de fa gairebé un segle. En aquest context i després de dos anys vivint a Madrid sent diputat al Congrés per ERC, el periodista i assagista Francesc-Marc Álvaro publica el llibre El franquisme en temps de Trump, en què fa un retrat de l'ascens reaccionari a Espanya centrat en Vox, o com diu al llibre, "l'evidència inquietant" que el feixisme no va morir amb la fi de la dictadura.

L'últim llibre de Rob Riemen (Països Baixos, 1962) està ple de grans noms de la història del pensament. Hi apareixen George Orwell, Simone Weil o Thomas Mann, però no ho fan en grans textos feixucs sobre filosofia, sinó a través d'una sèrie d'històries que recorden més aviat la tradició oral, contes que pares, avis i professors ens poden haver explicat des de petits. A través d'ells, Riemen reivindica l'humanisme, la cultura clàssica europea i la paraula per combatre el feixisme. La paraula vencedora de la mort (Arcàdia) és, en les seves pròpies paraules, un assaig per entendre el que és la veritable grandesa.

Quan es tracta de parlar de Ferrocarrils de Mèxic, l'editor de La Segona Perifèria, Miquel Adam, diu que aquesta novel·la del piemontès Gian Marco Griffi (Montemagno, 1976) és "un miracle". La veritat és que el llibre tenia tots els números de passar desapercebut i, molt probablement, no hauria acabat a les seves mans si no fos per l'entusiasme dels lectors italians. Traduïda al català per Pau Vidal, Ferrocarrils de Mèxic és una novel·la de gairebé 700 pàgines protagonitzada pel Cesco Magetti, un soldat de la República feixista italiana que rep l'encàrrec estrambòtic de traçar el mapa dels ferrocarrils de Mèxic per als seus superiors. A partir d'aquí, en Magetti s'embarca en una aventura plena de personatges extravagants i d'històries rocambolesques, en un viatge fascinant que és, alhora, un homenatge a grans noms de la literatura com Juan Rulfo i Roberto Bolaño.

Aquests dies es compleixen sis mesos de l’inici del segon mandat de Trump a la presidència yankee. És només una vuitena part del total, però la sensació és d’una agonia infinita. La hiperexposició mediàtica i virtual de Trump ens esgota perquè ja ens ha envaït, ja forma part de la nostra quotidianitat. No són tècniques noves, però sí les més poderoses per articular un feixisme en plena era digital, perquè s’exerceixen des del gran laboratori digital que és l’administració Trump. Monopolització de mitjans i xarxes; desmesura carismàtica del líder; control i vexació massius de la dissidència; denigració del rival polític i, sobretot, una prevalença de l’escenificació de l’acció per sobre de la reflexió i el debat. No són paraules al buit, sinó la suma d’exercicis de micropoder que molts viuen i vivim dia a dia.

En la jardineria actual hi ha una tendència a deixar que els jardins no estiguin ordenats i es barregin les llavors plantades amb les herbes salvatges, les mal anomenades males herbes (i perdó per la redundància). El chaos gardening, com es coneix aquesta modalitat en anglès, defensa que la naturalesa faci el seu curs i que es minimitzi la intervenció de l’ésser humà. El món en si mateix és un chaos garden, però la intervenció de l’ésser humà l’ha convertit en un espai ple de males herbes humanes. Perquè a les mal anomenades males herbes els ha perseguit una reputació pèssima que ha ferit sensiblement l’orgull de les plantes, però en canvi el terme serveix molt per aclarir quin tipus de persones haurien d’arrencar-se de la societat, aquelles que no deixen que la resta visqui en pau. Per contra, no paren de créixer. 

És una realitat que els règims autoritaris es mantenen o cauen segons la lleialtat que els professen les forces de seguretat i, en aquest sentit, el president nord-americà, Donald Trump, ha deixat poc marge a l'atzar des que ha tornat a la Casa Blanca. El seu secretari de Defensa, Pete Hegseth, va purgar immediatament mitja dotzena de generals d'alt rang, inclòs el president de la Junta de Caps de l'Estat Major, i a principis de maig va ordenar una reducció del 20% de generals de quatre estrelles i una retallada del 10% de generals de rang inferior.

Violència i seducció. Aquesta va ser la doble cara de l’home que va fundar el feixisme, il Duce. D’això fa un segle. Mussolini havia començat militant en el socialisme (va dirigir el diari del partit, Avanti) i després n’havia renegat i s’havia erigit en líder d’un nou populisme nacionalista. Ja sabem com va anar la història: tant socialisme com feixisme es van convertir en totalitarismes sanguinaris.

El Pau (nom fictici) es va quedar descol·locat quan, parlant de la immigració, el seu fill, de 15 anys, li va dir que ell no voldria tenir mai una parella "de fora" ni que les seves germanes en tinguessin. "No sabia argumentar el perquè, però implícitament estava dient que això és casa nostra i que les persones immigrants no tenen els mateixos drets. I la nostra família no és sospitosa d'idees extremes, tot el contrari", explica el Pau. Dies després, un amic adolescent del seu fill també va malparlar de la immigració. Al Pau li van saltar totes les alarmes. "Em va fer pensar i em va neguitejar", admet. L'Elena (també nom fictici) també es va quedar sorpresa davant els arguments trànsfobs de la seva filla adolescent quan a casa mai ha escoltat opinions en aquest sentit i l'ambient és més aviat feminista i progressista.

La vida és allò que passa entre dos extrems: el naixement i la mort. Els humans som els únics animals que som conscients que tenim un final i que ens en preocupem. I segurament això ens dona un propòsit mes enllà de la supervivència i la reproducció. És això el que ens fa humans? Salvador Macip (Blanes, 1970), metge, investigador, escriptor i divulgador, col·laborador del suplement de ciència de l’ARA, reflexiona a l’assaig La vida als extrems (Arcàdia, 2024) sobre l’impacte d’aquests dos moments determinants en la nostra existència i ens convida a intentar entendre els processos biològics i evolutius de la nostra espècie per poder controlar-los, modificar-los i construir societats més justes i igualitàries.

Eren pocs. Es podien comptar amb els dits d’una mà. Però hi eren. Quan l’Espanyol B va marcar l’empat contra l’Europa en un enfrontament de Segona RFEF, un grupuscle d’aficionats pericos van alçar-se i van començar a fer salutacions nazis en direcció als Eskapulats, l’afició europeista, mentre aquests van respondre amb càntics de “Puta Espanya”. El vídeo mostra la part final d’aquesta seqüència i facilita la feina a l’Espanyol per prohibir l’entrada a aquests nostàlgics del passat més funest i vergonyós d'Europa.  

Ara fa 80 anys, els anglesos van alliberar Grècia dels alemanys. Bravo! L’Europa democràtica i liberal començava a vèncer l’Europa feixista i totalitària. Però mai res no és exactament el que sembla. Foragitats els nazis, l’anticomunista Churchill es va ocupar que la resistència grega deixés les armes i no accedís al poder. Democràcia sí, revolució i comunisme, no. Ja ho havíem vist uns anys abans a Espanya, on van deixar que guanyés Franco. A Atenes, els partisans antifeixistes no només no van ser celebrats com a herois, sinó que molts van anar a parar a la presó o van ser reprimits. Vencedors vençuts. Stalin, però, tampoc no hauria reclamat Grècia, com es va veure ben aviat a Ialta. Theodor Kallifatides, l'autor grecosuec, narra aquest drama de la seva infantesa, i de la seva família, a L’arada i l’espasa (Galàxia Gutenberg).

Els moviments feixistes del segle XX van demostrar a bastament que un moviment totalitari no necessita cap ideologia i amb prou feines un programa: en té prou amb unes quantes consignes, uns eslògans eficaços —“Un poble, una nació, un líder”, “Sang i terra”—, noves banderes, grans concentracions de masses, himnes emfàtics... i tot el poder a la mà. Com va explicar molt bé Hannah Arendt a Els orígens del totalitarisme, posseir una ideologia, un cos organitzat d’idees entrellaçades i subordinades entre si, fa més nosa que servei a un dictador, que ha de poder canviar les frases fetes i els eslògans quan li sembli bé, sense haver d’incórrer en cap contradicció amb una ideologia.

Quan Stefan Zweig viatja a Venècia un cop acabada la Primera Guerra Mundial és, per casualitat, testimoni d’una escena que li crida l’atenció: en un dia de vaga i la plaça deserta, tot d’una veu aparèixer un grup d’homes en formació que caminen amb un ritme assajat, cantant la “Giovenezza” i brandant bastons contra els obrers que s’hi començaven a manifestar. Eren els primers feixistes italians que veia l’escriptor austríac i els descriu com a “joves”. Poc després, quan Hitler no era tingut per més que un dels molts agitadors que sorgien a l’Alemanya de l’època, es fixa en alguns grups que sorgeixen en dues localitats properes a la frontera, formats per homes enfundats en botes altes, camises marrons i un braçalet amb l’esvàstica. I altre cop Zweig ens diu que són “joves”. És probable que si busquéssim testimonis d’altres moviments reaccionaris i autoritaris hi trobéssim sempre homes que amb prou feines si s’afaiten. Al canvi de règim que es va produir a l’Iran al 1979, que primer va ser una revolució contra el règim del Xa i aviat es va convertir en una obscura teocràcia, els joves també hi van tenir un paper important. Asar Nafisi, que té unes memòries magnífiques (Llegir Lolita a Teheran) sobre aquest moment decisiu, explica com, a la universitat, amb qui es va haver d’enfrontar per continuar donant classe va ser amb alguns dels seus estudiants, fanàtics partidaris d’aniquilar totes les llibertats. De més a prop jo he observat el fenomen del fonamentalisme islamista en boca de fills europeus d’ascendència islàmica que es rebel·laven contra els pares per considerar-los massa laxes i reivindicaven una religió “autèntica”, que no deixa de ser un totalitarisme contrari a tota consciència individual. De manera que no hi ha res intrínsecament progressista en la joventut perquè ideologia, pensament i creences no són fruit de la biologia sinó de la cultura i l’educació.