Encara no està del tot clar per què a mesura que acumulem canes, perdem capacitats cognitives i la memòria comença a deixar-nos a l’estacada. Des de la neurociència s’apunta a la disminució del flux sanguini al cervell; al fet que, de manera natural, en l’envelliment perdem volum de substància grisa; o que els mecanismes de reparació neuronals, una mica com tot, ja no són tan eficients i comencen a fallar. A totes aquestes potencials raons, ara els científics n'hi sumen una altra: la microbiota intestinal.

L'exercici regular és una de les maneres més efectives d'allargar la teva vida. Les investigacions mostren constantment que l'activitat física està vinculada amb un menor risc de càncer, depressió, demència, diabetis de tipus 2 i malalties cardiovasculars.

La política del fill únic, l'enginyeria social duta a terme pel govern xinès per contenir la natalitat, està passant factura. La població xinesa decreix i envelleix mentre augmenta el nombre de persones que viuen soles i aïllades socialment. El 2025 la Xina va perdre uns 3,39 milions d'habitants i la taxa de natalitat va caure un 17%, fins al nivell més baix des que es fan estadístiques. Els esforços per estimular la natalitat i el matrimoni no donen resultat i es calcula que el 2030 hi haurà més de 200 milions de llars unipersonals.

Metgessa i antropòloga, la doctora Vânia de la Fuente-Núñez va dirigir la campanya de l’OMS contra l’edatisme i el 2021 va ser una de les autores del primer informe sobre l’estat de la qüestió de l’ONU. Ha escrit La trampa de la edad (Ediciones B) i dirigeix una consultoria per assessorar governs i entitats en la lluita contra els estereotips a causa de l’edat i animar-los a promocionar polítiques per a l’envelliment saludable.

Mentre el genocidi a Gaza continua imparable malgrat les protestes ciutadanes i les inútils polítiques internacionals i monàrquiques; mentre Trump escup el seu verí a l’ONU i aquest organisme es debilita cada vegada més, i això que ja porta dècades demostrant la seva ineficàcia; mentre el discurs contra la immigració continua convencent i no convenç cap possibilitat que eviti que la gent hagi de moure’s il·legalment pel món; mentre la corrupció debilita les democràcies i els règims autoritaris poden sotmetre les seves nacions sense problemes; mentre la naturalesa continua sent un bé infinit que es pot destrossar; mentre tothom continua ignorant l’infern en què viuen les dones afganeses; mentre els drons i la IA sobrevolen els nostres caps per fer-los explotar; mentre la bellesa i l’empatia a penes tenen espai en les notícies del dia; mentre se’ns acumulen els problemes sobre la taula i desapareixen les solucions, la ciència estudia com podem viure més.

A Catalunya, el 2025, el 20% de la població té més de 65 anys. Segons la darrera projecció de l’Institut d’Estadística de Catalunya, entre 2024 i 2034 als municipis catalans la població de 65 anys o més augmentaria un 94%. Per tant no només hi haurà més població sinó que estarà més envellida, amb una tendència a l’envelliment en 9 de cada 10 municipis. L’envelliment és un dels reptes col·lectius que les societats actuals han d’afrontar.

La superàvia catalana mai va fumar ni va beure alcohol. Tampoc va fer dieta, però va superar dues guerres i un exili, amb les mancances nutritives que això comporta. En 117 anys, l'olotina Maria Branyas no va emmalaltir mai de res greu i ni tan sols la covid li va provocar símptomes. Abans de morir, l'agost del 2024, va saber que les seves cèl·lules eren una dècada més joves del que marcava la seva data de naixement. La que va ser la persona més longeva del món sabia que era especial a ulls de la comunitat científica i va acceptar ser estudiada per Manel Esteller, cap del grup d'epigenètica del càncer a l'Institut de Recerca contra la Leucèmia Josep Carreras (IJC), i l'investigador en epigenètica de l'envelliment i del càncer del mateix centre, Eloy Santos. Per a tothom era una incògnita què feia que aquesta dona tingués una esperança de vida tan extrema i, a més, amb una bona qualitat de vida i un bon estat de salut.

Els dermatòlegs ho deixen ben clar: no hi ha un bronzejat saludable. "El bronzejat sempre és conseqüència del dany que produeix la radiació ultraviolada a la nostra pell i, per tant, el millor que podem fer per cuidar la pell és prevenir", explica Francesc Alamon, dermatòleg a l'Hospital Clínic. I la prevenció passa per una adequada fotoprotecció, per la protecció física amb roba, barrets i ulleres de sol així com per evitar les hores de més insolació, que "és clau per pal·liar les conseqüències que el sol pot produir a la nostra pell", afegeix Alamon. El fotoenvelliment i moltes de les taques i arrugues que surten a la pell, sobretot a la cara, són conseqüència de la fotoexposició que hem anat acumulant al llarg dels anys.

L'educació i l'escolarització milloren la funció cognitiva al llarg de la vida, però no influeixen en el ritme de deteriorament del cervell. Ho ha conclòs un estudi internacional amb participació catalana, que desmenteix la idea que tenir més estudis estigui associat a patir menys deteriorament cognitiu a mesura que et fas gran. La revista Nature Medicine ha publicat la investigació en què han participat treballadors de l'Institut Guttmann i de la Universitat de Barcelona (UB) analitzant dades longitudinals de més de 170.000 persones de 33 països. Els autors conclouen que l'educació des de la infància és necessària, però també polítiques que fomentin l'activitat cerebral durant tota la vida.

Fa unes dues dècades, un equip de recerca californià va observar un fenomen sorprenent: la majoria de la gent gran tenia com a mínim dues malalties cròniques, però n’hi havia que arribaven als 80 anys sense patir-ne cap de greu.

Per als milions de persones que es jubilen cada any, deixar de treballar pot semblar un bon i merescut descans. Tanmateix, això també pot precipitar grans canvis en la salut del cervell, inclòs un major risc de deteriorament cognitiu i de depressió. Abans de jubilar-te la rutina està ben marcada: et lleves al matí, vas a la feina, convius amb els teus companys i afrontes els diversos reptes mentals que comporta la teva tasca, explica Ross Andel, professor de la Universitat Estatal d'Arizona, que estudia l'envelliment cognitiu i la jubilació. “De sobte, després de 50 anys, perds aquesta rutina”. Existeix la idea que el cos i el cervell s’adapten quan “ja no són necessaris”, afegeix. “És aleshores quan es veu el deteriorament i la seva resposta natural a la inactivitat”.

La intel·ligència artificial i tot el que se’n pot arribar a derivar és una tema que m’inquieta. Em fa una mica d’angúnia reconèixer-ho, perquè em fa sentir gran i desplaçada. Encara recordo quan vaig fer els primers cursets per introduir-me al món d’internet i els cercadors, i sovint vaig tenir aquesta mateixa sensació.

Maria Branyas, que va morir ara farà un any amb 117 anys a la residència d'Olot on vivia des de feia dues dècades, sent aleshores la persona més longeva del món, va tenir la fortuna d'heretar un genoma privilegiat que, segons els investigadors, feia que les seves cèl·lules "se sentissin" i "es comportessin" com cèl·lules més joves, amb una edat biològica d'uns disset anys menys. Tenia, a més, una microbiota pròpia d'una criatura. Així es desprèn de l'estudi que ha liderat Manel Esteller, cap del Grup d'Epigenètica de l'Institut Josep Carreras, catedràtic de genètica de la Universitat de Barcelona i màxima autoritat mundial en epigenètica i en estudi de l'envelliment i del càncer. Hi han participat nombrosos equips de recerca de gran prestigi internacional, la gran majoria catalans, i és la investigació més exhaustiva i completa que s'ha fet mai a una persona supercentenària (les que viuen més de 100 anys). Els resultats, als quals ha accedit l'ARA en primícia, són reveladors.

Feliciano Villar (Zamora, 1970) és catedràtic en psicologia evolutiva de la Universitat de Barcelona (UB) i expert en envelliment.

Quan el cantant de música country Toby Keith li va preguntar a Clint Eastwood quin era el seu secret per seguir tan actiu i ple d’energia a la seva edat, li va contestar: “Cada dia quan em desperto, no deixo que entri el vell. El meu secret ha estat el mateix des de 1959: continuar actiu, no deixar que el vell entri a casa”.

Imaginem el cas d’una persona de mitjana edat que un bon dia, remenant el seu telèfon, es topa amb una selfie que es va fer un any abans. Horroritzada, s’adona que aquella imatge no es correspon amb la que veu cada dia al mirall: ara pot comptar més arrugues i molts més cabells blancs. Com pot ser, si ha passat un temps relativament curt, que sembli que hagi envellit tan de pressa? L’explicació hauria de ser que el seu cos ha experimentat una decadència de forma més aguda de l’habitual. Efectivament, és el que un article publicat a la revista Nature Aging afirmava que ens passa a tots almenys dos cops a la vida.

Tot sovint quan viatgem ens sentim relaxats, però alhora amb ganes de fer coses, de bon humor i actius i quan tornem a casa ens quedem amb la sensació que el viatge ens ha fet bé. Ara, un nou estudi fet per investigadors de la Universitat d’Edith Cowan, a Austràlia, i publicat per Science Daily, reforça aquesta idea i apunta que viatjar no només ens fa sentir bé sinó que també pot ajudar a retardar els efectes de l’envelliment. Segons els investigadors, totes les experiències positives vinculades als viatges –com poden ser la quantitat més gran d'interaccions socials, l’estimulació mental, l’activitat física i el menjar saludable– contribueixen a mantenir a ratlla el declivi gradual del cos humà.

L'augment de l'esperança de vida pot estar desaccelerant-se, segons un estudi publicat aquest dilluns a la revista Nature Aging. Els avenços en medicina i en salut pública al llarg del segle passat han permès que les persones visquin fins a 30 anys més en els països amb més recursos. La reducció de la mortalitat es va observar primer en edats més joves i va continuar en edats mitjanes i avançades i, de fet, avui dia l'envelliment de la població és un dels reptes dels sistemes de salut, ja que cada cop hi ha més persones d'edat avançada que necessiten fer ús d'uns recursos limitats. Ara bé, ¿és possible que l'augment de l'esperança de vida tingui sostre? Un estudi de la Universitat d'Illinois a Chicago determina que aquesta tendència s'està alentint i adverteix que els nens nascuts en els últims anys tenen una probabilitat relativament baixa d'arribar als 100 anys.

Carles Mundó es preguntava fa uns dies on viuran els nostres fills, víctimes principals dels preus estratosfèrics de l’habitatge. Amb nul·la capacitat d’estalvi, no poden somniar ser propietaris i es converteixen en llogaters precaris, compartint pis amb amics més enllà dels 30 anys. Formar una família? Complicat, val més deixar-ho córrer. La crisi de natalitat no deixarà d’agreujar-se. Em pregunto que els passarà als seus pares i avis. L’envelliment de Catalunya augmentarà: les projeccions demogràfiques apunten que el 2050 una de cada tres persones tindrà més de 64 anys (i dins d'aquest col·lectiu, un de cada quatre superarà els 84 anys). Amb menys naixements i més persones d’edat avançada, la necessitat de mà d’obra estrangera, és a dir, d’immigrants, també s’incrementarà. Entre altres coses, en ells recau i recaurà la cura dels ancians.

D'aquí 25 anys els majors de 84 anys representaran el 24% dels catalans de més de 65 anys –enfront de l'actual 20%–. Això vol dir, un de cada quatre. L'envelliment i, en especial, el sobreenvelliment, juntament amb els nous models familiars, qüestionen el model actual de cures de la gent gran, basat sobretot en les residències, sense oblidar el paper essencial que hi juguen les famílies, en essència les dones, ja que el 90% de les cuidadores ho són. D'una banda, perquè no hi ha cap previsió pressupostària que les places de geriatria augmentin al mateix ritme que la vellesa dependent; i, de l'altra, per un nou perfil de gent gran que expressa la voluntat de mantenir-se a casa seva i no ingressar a cap centre per no perdre la seva autonomia personal.