L’edatisme ve de lluny. El concepte és recent, l'assumpte és antic. No és d’ara que la gent gran sovint només és vista com una càrrega, una nosa. Un dels grans èxits del teatre català del tombant del segle XIX al XX va ser l’obra d’Ignasi Iglésias Els vells, estrenada al Romea el 1903. Va ser el cim d’un autor que, després que Pitarra obrís camí i Guimerà li agafés el relleu i marqués un alt llistó d’ambició, va formar una tríada modernista d’alçada amb Rusiñol i Pin i Soler. A Iglésias el van arribar a qualificar d’“Ibsen català”. El drama Els vells el va fer definitivament popular, cosa que vol dir que n’hi havia molta, de gent gran, i que es consideraven oblidats, maltractats o ves a saber què. D’això va l’obra, publicada ara en una acurada edició per a Adesiara a càrrec de Gemma Bartolí.

Escriptora feminista i professora universitària jubilada, Anna Freixas ha escrit Yo, vieja, apuntes de supervivencia para seres libres (Capitan Swing) per reivindicar, desmitificar i normalitzar la vellesa, una etapa més de la vida. "Ser vella és ser gran, haver complert molts anys, i no vol dir estar malament, vol dir que no t'has mort i que et trobes en un moment del teu cicle vital que saps des que vas néixer que existeix". I posa el focus en l'envelliment de les dones desmuntant molts dels estereotips que la societat té de les dones grans.

“Envejecer, morir / es el único argumento de la obra ”, llegim en un dels poemes més coneguts de Jaime Gil de Biedma. Pot ser que sigui, en efecte, l’argument decisiu de les nostres vides, però no ens agrada parlar-ne. Ni tan sols la filosofia, que definim com l’anhel de saber, s’ha detingut a interpretar i buscar-li un sentit a aquest argument. Ho ha fet amb la mort, però no amb l’envelliment, que és el més difícil d’enaltir. Quins filòsofs aborden sense complexos el tema i l’esquarteren? Ciceró, en el De senectute ; Schopenhauer, en una sèrie breu de meditacions recollides amb el títol El arte de envejecer. I poc més.

Quina és l'edat d'algú que té 38 anys? La pregunta sembla absurda, evidentment. Però no ho és des d'un punt de vista biològic: el cos de cadascú de nosaltres envelleix a un ritme diferent. Com de diferent? Molt, segons ha constatat un equip de científics de diferents universitats —entre elles Duke, als Estats Units, i el Kings College de Londres—, que han arribat a la conclusió que les diferències entre uns individus i uns altres són abismals: uns envelleixen fins a tres vegades més de pressa que altres.

El president de la República italiana, Giorgio Napolitano, és a punt de fer 87 anys. El primer ministre, Mario Monti, en té 67 –Silvio Berlusconi en tenia 9 més–, i el ministre més jove en té 57. Un clar contrast amb la Gran Bretanya, on els últims quatre primers van accedir al poder amb edats d'entre els 43 i els 50 anys.