L a Casa del Pardo, un preciós palau renaixentista del segle XVI, és l’edifici més antic i venerable del Vendrell. També és la seu de la Fundació Apel·les Fenosa, dedicada a conservar i difondre l’obra d’un escultor poc conegut pel gran públic però que, en vida, va guanyar-se l’admiració i l’estima de figures com Picasso i Tristan Tzara, entre molts altres.

Fill de dos republicans exiliats que van arribar a França el 1939 pel camp de refugiats d’Argelers, el fotògraf Jean Marie del Moral (París, 1952) és l’encarnació d’aquella Espanya republicana utòpicament valenta i esperançada que la guerra i el franquisme van destruir, qui sap si per sempre. A casa, Del Moral va aprendre el castellà del seu pare andalús (de Jaén) i el català de la seva mare i la seva àvia, nascudes a la Granja d’Escarp. Parla els dos idiomes amb un deix afrancesat, però amb una correcció i una riquesa absolutes. Tant a Jean Marie com al seu germà, els pares els van inculcar una sensibilitat curiosa i apassionada, neta d’amargures i rancors, per la cultura, la gent i les terres d’una Espanya que ja només existia dins la seva nostàlgia.

Apel·les Fenosa (Barcelona, 1899 - París, 1988) és l´escultor que agrada als poetes i als artistes. I això no és un aspecte menor de la seva obra, sinó essencial. Els uns i els altres han sigut els seus millors defensors i sovint els seus més curosos col·leccionistes, començant pel mateix Picasso, que el considerava com un fill. L’escriptor i crític d’art Pierre Cabanne es refereix a aquesta amistat amb aquestes paraules: “És curiosa l’atenció constant que Picasso va tenir per Fenosa. Tot i que va animar i ajudar molts compatriotes, el que va fer per Fenosa no ho va fer per cap altre. Al llarg d’anys, fins que l’escultor va poder realitzar-se dins l´estil que va triar, Picasso el va ajudar econòmicament i moralment amb una commovedora fidelitat... En l’actitud de Fenosa envers Picasso no hi va haver mai –tot i que l’hi devia tot– submissió, només un profund agraïment i un immens respecte”. Picasso va esperonar Fenosa d’ençà que el va conèixer a principis dels anys vint; li va comprar un conjunt més que considerable d’obra i, fins i tot, va crear escultures inspirades en les formes fenosianes. Picasso no va ser l’únic artista apassionat per Fenosa. A la seqüència podrien sumar-s’hi la pintora Maria Helena Vieira da Silva i el seu marit, Arpad Szenes, veïns del seu taller a Montparnasse, també Jean Pougny o Antoni Clavé. En molts casos més que una amistat va tractar-se d’una proximitat fraternal, com la que va mantenir amb els artistes de la seva joventut, l’escultor Josep Granyer, Manuel Humbert o el mateix Sisquella.

Som a l’any 1939, finals d’un estiu de canícula en què França s’abocarà a l’irreversible: que Apel·les Fenosa conegui Coco a través d’amics comuns en un clima de “guerra estranya”. Des de la primavera, als salons parisencs no es parla d’altra cosa que de les noves creacions de Chanel, “els vestits llargs de mussolina gitana amb florejats lleugerament tricolors…” A França encara impera la ignorància sobre la gravetat de les negociacions internacionals. Al maig arriba als cinemes 'La règle du jeu', de Jean Renoir, rebuda amb esbroncades pel públic. Tanmateix, la pel·lícula es fa lúcidament ressò d’una societat que s’acaba. Chanel en va firmar els vestits.

Començaré pel final. Quan Jean Marie del Moral, un dia clar de primavera a París, em va proposar visitar la Maison Cocteau a Milly-la-Fôret vaig dir que sí tot d’una gairebé inconscientment. Però el motiu és ben senzill. M’entusiasma conèixer cases, tota casta de cases, trob que són el lloc més personal d’un individu, el seu retrat sense impostures ni retocs, i si per afegitó és la casa d’un escriptor hi ha un plus d’interès perquè des de la façana a l’interior puc descobrir tot d’indicis i de significacions que em poden enriquir la lectura de la seva obra. I si, per afegitó, la casa és d’un escriptor estimat com Jean Cocteau sé que tot element d’aquell lloc em posarà ales a la lectura, m’obrirà el cap a noves interpretacions dels seus textos i em farà descobrir un estol de signes suplementaris dels seus escrits.

A la plaça de la Concòrdia els plataners matisen la llum de mitja tarda i ofereixen una ombra refrescant mentre els nens és desfoguen amunt i avall en sortir de l’escola. Sempre és un gust trobar-se amb el fotògraf Jean Marie del Moral, tot un personatge, autèntic artífex d’aquest 'Rar' que presentem avui. La història que ens explica, davant d’un te, és fascinant, parla de l’exposició d’Apel·les Fenosa al Quebec, de com el va conèixer al Vendrell, parla d’un món tan proper com internacional i nosaltres ens hi capbussem de seguida per construir un número ple de referències inspiradores. Així anem cosint els protagonistes, un darrere l’altre, Coco Chanel, Apel·les Fenosa, Jean Cocteau, Picasso, i els enllacem amb magnífics textos de Catherine de Montalembert, Biel Mesquida, Josep Miquel Garcia, conduïts per la refinada mirada del Jean Marie, i les seves imatges dels espais, detalls, obres... Tot un luxe. Així que gaudiu avui d’aquest 'Rar', que, francament, és una petita joia.

Un excepcional arxiu documental ha sigut trobat al Vendrell. L'atzar ha fet que durant les obres de reparació de la teulada de la Fundació Apel·les Fenosa es descobrissin a les golfes de la casa nombrosos documents inèdits apilats en cadires i taules. L'arxiu inclou cartes entre membres de la família Guimerà, escrits de l'advocat i polític català Jaume Carner sobre els processos electorals dels anys 1905-1918 i documents monogràfics sobre esdeveniments al Vendrell, com ara l'epidèmia de còlera del 1911.