"Pa negre, Manel i Pep Guardiola", deia Carles Capdevila en els primers mesos de l'ARA. Com a director del diari, mirava d'ajustar la mirada. Pa negre, la pel·lícula d'Agustí Villaronga, s'havia estrenat el 15 d'octubre del 2010, tretze dies abans del naixement de l'ARA. El grup Manel va publicar el segon disc, 10 milles per veure una bona armadura, el març del 2011. I Pep Guardiola entrenava el FC Barcelona que va guanyar la Lliga de Campions el 28 de maig del 2011 a Londres, amb gols de Pedro, Messi i Villa. Quinze anys després, la directora de l'ARA, Esther Vera, podria dir: "Rosalía, Carla Simón i Lamine Yamal". Deixant de banda el futbol, que tot ho amara però que no és el material amb què s'escriuen les pàgines de Cultura, entre les paraules de Capdevila i les que podria subscriure Vera hi ha tot un canvi en el mainstream cultural català, en les manifestacions culturals que transcendeixen l'àmbit sectorial. El mainstream no és necessàriament ni el producte més venut ni el més popular, sinó tot allò que forma part d'un debat social més ampli i que pot impactar en la societat. En el millor dels casos, pot tenir un valor artístic afegit i generar contextos que enriqueixen la cultura del país.

Xantal Rodríguez i Irene Solà comparteixen generació i paisatge. La primera és d'Arbúcies i és la cantant de Remei de Ca la Fresca, que té cançons com Mal de muntanya, inclosa al disc L'ham de la pregunta (BankRobber), un dels millors àlbums del 2024 segons l'ARA. La segona, l'escriptora, és de Malla, i ha fet de la muntanya un personatge omnipresent en les novel·les Canto jo i la muntanya balla (2019) i Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres (2023), totes dues publicades per Anagrama. Aquest segon llibre és el que recomana Xantal Rodríguez, que viu de ben a prop els colors, les olors i la rauxa de la natura inherents a la literatura d'Irene Solà.

Aquest any ha llegit moltíssim i li fa ràbia recomanar un únic llibre, però n'hi ha hagut un que l'ha marcat: Et vaig donar els ulls i vas mirar les tenebres, d'Irene Solà. "Té un estil completament diferent del que he estat llegint últimament", explica Vicenç Calafell, un dels tres integrants del grup musical Fades. La novel·la explica la història d'una nissaga de dones que habiten en un mas i explora un món fet de mites, supersticions i faules.

Des que va debutar amb el poemari Bèstia, Irene Solà (Malla, 1990) no ha deixat de guanyar premis per cadascun dels seus llibres. Si el seu debut va rebre el veterà i prestigiós Amadeu Oller el 2012, amb la primera novel·la, Els dics, va merèixer el Documenta el 2017, i dos anys més tard, Canto jo i la muntanya balla rebia l'Anagrama Llibres, primera d'una llarguíssima llista de distincions, entre les quals hi ha el Premi de Literatura de la Unió Europea.

El jurat del premi Finestres ho té clar: els millors llibres de l'any passat són, en català, Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres, d'Irene Solà (Malla, 1990), i en castellà El último día de la vida anterior, d'Andrés Barba (Madrid, 1975). Les novel·les de Solà i Barba han guanyat la 4a edició dels Premis Finestres de narrativa, dotats amb 25.000 euros tant en la categoria de narrativa en català com en narrativa en castellà. Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres ja va encapçalar la llista dels millors llibres del 2023 de l'Ara Llegim, el suplement literari de l'ARA. Per la seva banda, la dibuixant Nadia Hafid (Terrassa, 1990) ha guanyat els 25.000 euros del Premi Finestres de còmic en català per Mala olor, i Emma Casadevall una menció al talent novell (dotada amb 15.000 euros) per Lignit. Els premis de còmic són a projectes de novel·la gràfica encara en fase inicial; Mala olor es publicarà el març de 2024 i Lignit durant el 2025.

Les propostes arriscades i singulars d'autors com Irene Solà, Hernán Díaz, Mònica Batet i kim de l'Horizon han convençut l'equip de crítics de l'ARA Llegim, que també ha escollit, entre el millor de l'any, llibres de memòries com els d'Anna Punsoda i Anna Pazos, assajos com el de Timothy Garton Ash i poemaris com els de Maria Isern, Anne Carson i Daniïl Kharms. En paral·lel a les novetats estrictes, cal destacar iniciatives de gran ambició com les noves traduccions de Guerra i pau, de Lev Tolstoi, i La cartoixa de Parma, de Stendhal.

Així ho llegim als Pensaments de Pascal: “Le moi est haïssable”, el jo és odiós. Però heus ací que una bona part dels periodistes i col·laboradors dels diaris del país escriuen els articles en primera persona: “Jo vaig veure tal cosa...” “He estat testimoni de...” “Vaig anar a tal lloc...” Hi ha diaris molt solvents al món que prohibeixen a periodistes i col·laboradors fer servir aquesta primera persona. Vejam per què.

Aquesta és una història de bruixes. O de dones? Durant llarguíssims períodes de la història, els dos termes s’han confós, i sembla que és en aquesta ambigüitat que Irene Solà ha trobat una veta més que fèrtil per escriure la seva tercera novel·la, que és una mena d’aquelarre prodigiós, una celebració de la sororitat femenina i una recreació de la història d’una família (i d’unes quantes coses més) concentrades en un sol punt, un mas remot de les Guilleries on se succeeixen les violències, les celebracions rituals i els canvis de generació que, al capdavall, configuren qualsevol família i qualsevol cultura. I tot això en menys de dues-centes pàgines.

Hi ha poques novel·les tan singulars i poderoses com Canto jo i la muntanya balla, d'Irene Solà (Malla, 1990). Quan va arribar a les llibreries el maig del 2019 avalada pel premi Llibres Anagrama, el seu extraordinari recorregut acabava de començar. Quatre anys després ha estat traduïda a 26 llengües, ha venut desenes de milers d'exemplars, ha rebut premis com el de Literatura de la Unió Europea i ha inspirat una adaptació teatral i una obra simfònica. Et vaig donar els ulls i vas mirar les tenebres (Anagrama), la seva nova novel·la, proposa un viatge enlluernador a una casa perduda enmig de les Guilleries on hi ha un grup de dones que, un cop mortes, recorden les seves vides passades. Les vicissituds històriques i les peripècies íntimes s'entrellacen en una prosa que irradia els perfums i olors dels cossos, de la natura i del sofre del dimoni.

Són moltes les cançons que posen música a poemes, però també n’hi ha que s’inspiren en novel·les, contes i obres de teatre, i, d’aquestes, en destaquem una trentena que es poden escoltar en la llista de reproducció que trobareu al final d'aquest article.

En les darreres setmanes han aparegut, en diversos diaris del país, tres crítiques molt serioses, ben argumentades, sobre tres esdeveniments editorials i culturals recents: una sobre les intervencions de l’artista Jaume Plensa al Liceu (escenografia de Macbeth, de Verdi, al Liceu; exposició d’escultures seves al terrat de la Pedrera); una altra sobre les novel·les de la guanyadora i la finalista de l’últim premi Planeta, i una sobre la novel·la que acaba de publicar el gran hel·lenista Raül Garrigasait, Profecia.

Quedem al casino de Vic amb Irene Solà Sàez (Malla, 1990) just abans que marxi cap als Estats Units i l’Argentina, on l’esperen els seus lectors, i pocs dies després d’haver tornat de Londres, on ha format part del grup d’escriptors que han representat la literatura catalana a la London Book Fair. Solà està estrenant la trentena i els seus llibres ja estan traduïts a un bon grapat de llengües. Del Canto jo i la muntanya balla, el lector, editor i president Quim Torra n’ha dit que és “esplèndida, inoblidable, una d’aquelles novel·les que queden, com Carmí de Sirga, Pedra de tartera o Te deix, amor, la mar com a penyora". En Solà encara s’hi veu l’estudiant que a la caríssima Islàndia només es podia permetre comprar cors de xai si volia menjar carn, però davant les càmeres parla blindada darrere un somriure franc i blanquíssim i un cervell en alerta per desactivar preguntes compromeses i explicar la història del seu personatge amb les paraules precises. Ni més, ni menys. 

Antoni Bassas conversa amb l'escriptora i poeta Irene Solà

"Crec que a la gent a qui li agrada jugar el fet que Canto jo i la muntanya balla no sigui una novel·la clàssica l'atrapa. És cert que no és fàcil de llegir i que pot costar d'entrar-hi, i ho dic perquè l'he regalada. S'ha de llegir a poc a poc, i això va en contra dels temps que corren. Per a mi, en canvi, la fascinació va ser automàtica", diu l'actor i director Guillem Albà, que el 17 de febrer estrenarà a la Biblioteca de Catalunya l'adaptació teatral de la segona novel·la d'Irene Solà, creada i dirigida per ell i Joan Arqué, amb dramatúrgia de Clàudia Cedó i música de Judit Neddermann. "Em vaig llegir el llibre l'estiu del 2019 i em va agafar un atac. No entrava dins els meus plans fer una adaptació d'una novel·la, però me la llegia i me la imaginava. Em va passar com amb les novel·les d'Alessandro Baricco, que les veig", diu Albà. Va ser tal l'arravatament que va escriure directament a l'autora per Instagram per demanar-li si hi havia alguna possibilitat d'aconseguir els drets. Solà i Anagrama van acceptar la proposta a ulls clucs.

La novel·la Canto jo i la muntanya balla, d'Irene Solà, ha sigut el llibre més prestat a la Xarxa de Biblioteques Municipals de la província de Barcelona el 2020, segons informa l'ACN. La cara norte del corazón, de Dolores Redondo, i Paraules que tu entendràs, de Xavier Bosch, també estan entre els més demanats de la llista, i Normal People, de Sally Rooney, és la novel·la estrangera més sol·licitada, coincidint amb l'estrena de la sèrie basada en aquest títol. El còmic més demanat ha sigut Naruto en la seva edició catalana, seguit de Bola de Drac.

La companyia La Perla 29 estrenarà al febrer l'adaptació teatral de la novel·la Canto jo i la muntanya balla, d'Irene Solà. La dramaturga Clàudia Cedó és la responsable de l'adaptació, i Guillem Albà i Joan Arqué dirigiran l'obra, segons ha explicat aquest dijous la companyia d'Oriol Broggi. Judit Neddermann crearà la música de l'espectacle, que compta amb un repartiment format per Laura Aubert, Diego Lorca, Amaia Miranda, Anna Sahun, Ireneu Tranis i Caterina Tugores.

L'obra literària i l'artística d'Irene Solà beuen de les mateixes fonts i formen part de les mateixes recerques, així que no és d'estranyar que, després de l'èxit de la novel·la Canto jo i la muntanya balla, les bruixes també apareguin en la seva nova exposició, Hi ha una història d'una dona que, en cartell a la galeria Àngels Barcelona (Pintor Fortuny, 27) des d'aquest dijous i fins al 12 de setembre. "Entenc l'art i la literatura una mica com la mateixa cosa –explica Irene Solà–. Aquesta exposició parteix d'un cos de recerca que és el que faig sempre i tot acaba connectant-se i agafa formes diverses. M'interessa molt el text per construir imatges i pensament, per jugar i per reflexionar".

Mishima, Miquel Serra, Joan Garriga i Perejaume s'han sumat a la llista de participants en el Festival Poesia i+, organitzat per la Fundació Palau, que celebrarà el mes de juliol la quinzena edició en format híbrid. Del 2 al 12 de juliol el festival combinarà recitals i concerts presencials, amb diferents aforaments i actuacions retransmeses en directe via streaming. S'havien anunciat noms com Christina Rosenvinge, Irene Solà acompanyada d'Estampa, Blanca Llum Vidal amb Los Sara Fontán, Bernardo Atxaga, Laia Estruch i Clàudia Cabero.