Després d’una vida llarga, intensa i productiva, consagrada a la fe, l’estudi de la història i la defensa i la promoció de la cultura i la llengua catalanes, Josep Massot i Muntaner, el pare Massot, va morir aquest diumenge a la matinada al monestir de Montserrat, on havia ingressat de jove durant la convulsa i excitant dècada dels 60. Tenia vuitanta anys i al seu darrere deixa un impressionant llegat com a historiador, amb una bibliografia de prop d’un centenar de títols, però també com a editor i empresari, gràcies a la seva tasca de més de cinquanta anys al capdavant de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat i de les revistes Randa i Serra d’Or. Com passa amb totes les etiquetes que fan fortuna, a la cultura catalana se sol abusar del terme planià “homenot”, però a Massot li escau. Va ser un homenot, un gegant de rondalla en versió erudit.

Ens ha deixat Josep Massot i Muntaner (1941-2022), un monjo savi. Que la seva mort hagi coincidit amb la festa del llibre no pot ser un simple atzar. Sempre va viure envoltat i dedicat a la lletra impresa. El seu somriure tímid amagava una determinació de ferro, una capacitat incansable de fer feina, de cremar-se les seves emblanquinades celles en un mar de lletres. Ell sol simbolitzava la continuïtat de Montserrat com a cenacle cultural mil·lenari, com a refugi llibresc. Ell i els seus amics Hilari Raguer –un altre historiador erudit de primeríssim nivell, al qual ha sobreviscut només un any i mig– i Lluís Duch, l’antropòleg i filòsof mort el 2018.

El 2018 ha sigut un any molt bo per a la literatura catalana. A més de les incorporacions de Natàlia Cerezo i Irene Solà, ha debutat en la narrativa -amb una gran repercussió- Eva Baltasar i han publicat novetat veus joves avalades per premis com Víctor García Tur i Jaume Coll Mariné. També ha sigut l'any en què han tornat a publicar Sergi Pàmies, Perejaume, Josep Maria Esquirol i Josep Pedrals -i l'any de l'inici del rellançament de tots els contes de Víctor Català-. En castellà destaca la repercussió dels últims llibres de Sara Mesa, Manuel Vilas i Eduardo Mendoza.

“Té la seva malícia que els papers de Joan Sales estiguin, a partir d’ara, a l’Institut d’Estudis Catalans”, deia ahir Maria Bohigas, neta de l’escriptor i editor Joan Sales, mentre es feia efectiva la cessió del fons familiar del seu avi a la Fundació Mercè Rodoreda, amb seu a l’IEC. Sales va ser “un autor i editor que es prenia tota autoritat com a cosa relativa, i amb l’Institut passava el mateix”, va matisar Bohigas: “És curiós que algú tan crític amb les normes del català com ell acabi tenint la seva documentació al Vaticà de la llengua catalana”. La mare de Bohigas, la historiadora Núria Sales, se la mirava assentint amb el cap: al seu pare, autor d’ Incerta glòria, li hauria agradat que els centenars de documents fessin companyia als de Rodoreda, una de les autores clau de Club Editor, l’editorial que Sales havia impulsat, juntament amb Xavier Benguerel i Joan Oliver, a finals de la dècada dels 50.

Abans de Joan Miró. L’home que parlava amb els arbres, del periodista Josep Massot, el creador de La masia i les Constel·lacions devia ser el més gran artista del segle XX que no comptava amb una biografia canònica. És a dir, exhaustiva i rigorosa, que no es limités a repetir idees preconcebudes (sobre la presumpta ingenuïtat de l’artista o la seva suposada condició de “mig monjo i mig pagès”) sinó que les matisés o les desmuntés. Una biografia, sobretot, escrita amb l’afany d’articular un relat complet de la trajectòria de l’artista, de fer un retrat minuciós de la seva figura i el seu art, i de mostrar com el va marcar la seva època.

Òmnium Cultural ha lliurat aquest vespre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes a l'historiador, filòleg i editor Josep Massot i Muntaner. L'acte de lliurament, que ha comptat amb l'actuació especial de l'Escolania de Montserrat, ha estat un homenatge a la feina incansable que Josep Massot i Muntaner ha fet per la llengua catalana durant 50 anys.