Sacrilegi a Anglaterra. L'emblemàtica estàtua de Winston Churchill a Parliament Square, davant del Palau de Westminster, al centre de Londres, ha tornat a ser vandalitzada. La Policia Metropolitana de Londres ha detingut un home de 38 anys sota la sospita de danys criminals amb l'agreujant d'odi racial, després de pintar grafitis amb missatges propalestins i antisionistes sobre el monument de bronze que presideix el centre del cor polític de Westminster.

Malgrat una vida tacada d’episodis militars i polítics colonials cruels, a més de l'ignominiós suport indirecte a Franco durant i després de la Guerra Civil Espanyola, avui un polític com Winston Churchill tindria molts punts per erigir-se en l’europeu d'ordre capaç de frenar la verborrea histriònica, caòtica i il·liberal de Trump. Va ser un defensor acèrrim de la democràcia liberal, un lluitador tenaç i una bèstia política que sabia triar amb habilitat els seus enemics. Seria el líder que no tenim davant la imperiosa necessitat de salvar Europa de la humiliant pinça autoritària Trump-Putin, l'Europa refugi d'una llibertat essencial.

No és cap secret que l’statu quo geopolític que ens ha tocat viure a les darreres generacions és el que es va dissenyar ara fa 80 anys a la conferència de Ialta, quan les tres principals potències que estaven a punt de vèncer a la Segona Guerra Mundial van reunir-se per establir les bases del que seria el món de les dècades següents. Allà hi havia Franklin D. Roosevelt, Winston Churchill i Ióssif Stalin, que representaven respectivament als Estats Units, al Regne Unit i a la Unió Soviètica. Però a la delegació nord-americana també hi havia un home molt menys conegut, encara que habituat a moure’s entre els engranatges de la diplomàcia: l’empresari i polític Averell Harriman.

Els conservadors pensen que primer és l’ordre perquè després hi pugui haver justícia i llibertat. Sense el primer, el segon i el tercer són impossibles. Ho va expressar Churchill als anys 30. El buit i el desordre polític del 1914 al 1918 van fer inevitable la guerra el 1939.

El millor de l’ofici d’escriure és que t’obliga a llegir més. Tinc la sort que l’arquitecta Marta Cervelló, autora de llibres i publicacions rellevants i mà dreta de Josep Lluís Mateo durant molts anys, m’ha deixat un llibret meravellós que va comprar a Londres i que m’ha permès conèixer una història que faré servir per plantejar un dilema arquitectònic important. 

Per posar un exemple del tipus de decisions que ha de prendre un estadista se sol citar el dilema de Coventry, que afecta, esclar, Winston Churchill. Tot i que la història en si és falsa, resulta interessant explicar-la i veure quina relació pot tenir amb la política espanyola.

Hauríem de ser tots gaullistes, ara? En l’idioma del soci europeu més important de França, la resposta és “Jein!” (una paraula alemanya que combina el ja del sí i el nein del no).

Londres ja té els llums de Nadal fent pampallugues. Tradició i comerç. A l’hora del crepuscle, amb el Benet passem rabents en bicicleta elèctrica per davant del Big Ben, tenyit d’una boirosa coloració ataronjada, com de postal kitsch. La gent surt de la feina, hi ha molt moviment i excitació. És un capvespre tardoral bigarrat, tothom circula apressat.

Ara fa 80 anys, els anglesos van alliberar Grècia dels alemanys. Bravo! L’Europa democràtica i liberal començava a vèncer l’Europa feixista i totalitària. Però mai res no és exactament el que sembla. Foragitats els nazis, l’anticomunista Churchill es va ocupar que la resistència grega deixés les armes i no accedís al poder. Democràcia sí, revolució i comunisme, no. Ja ho havíem vist uns anys abans a Espanya, on van deixar que guanyés Franco. A Atenes, els partisans antifeixistes no només no van ser celebrats com a herois, sinó que molts van anar a parar a la presó o van ser reprimits. Vencedors vençuts. Stalin, però, tampoc no hauria reclamat Grècia, com es va veure ben aviat a Ialta. Theodor Kallifatides, l'autor grecosuec, narra aquest drama de la seva infantesa, i de la seva família, a L’arada i l’espasa (Galàxia Gutenberg).

Tariq Ali, nascut a Lahore –avui dia, el Pakistan–, acaba de complir 80 anys. El 1963, amb només 20 anys, va arribar al Regne Unit. Dos anys després, aconseguia la presidència de l'Oxford Union, el club de debat de la universitat, tradicionalment copat per estudiants conservadors. Intel·lectual de gran pes dins d'una esquerra internacional, va estar molt influenciat tant pel Maig del 68 com per l'oposició a la Guerra del Vietnam. Des d'aleshores, la seva activitat pública, i el seu intervencionisme en la vida política i cultural britànica i internacional ha sigut i és encara constant. El seu últim llibre ho demostra. Winston Churchill, sus tiempos, sus crímenes (Alianza Editorial), traduït al castellà per Alejandro Pradera Sánchez, és un intent de dessacralitzar una figura a hores d'ara sagrada al Regne Unit. Hi rescata aspectes de la personalitat del Vell Lleó que les últimes dècades, si no desconeguts, s'han preferit amagar sota la catifa per destacar només el lideratge durant la Segona Guerra Mundial.

La ignominiosa mort (ignominiosa per als que la van causar) de George Floyd ha donat lloc a una reacció social en cadena que començà amb la protesta contra la violència policial selectiva als Estats Units (la culminació, esperem que definitiva, del Black Lives Matter), s’estengué amb mobilitzacions transnacionals contra el racisme quotidià subsistent en les nostres societats i ha derivat en una croada contra estàtues i monuments de personatges tinguts per “esclavistes”, “racistes”, “colonialistes”, etcètera, des de Cristòfor Colom fins a Winston Churchill. És aquesta projecció retrospectiva, fins a cinc segles enrere, dels valors i les categories del 2020, la que interpel·la l’historiador i el convida a la reflexió. Perquè caldria anar amb compte que, amb l’aigua bruta, no llencem també el nen.

La fascinació dels britànics per Sir Winston Churchill és malaltissa. De biografies estrictes, publicades abans i després de la mort del premier (1965), la International Churchill Society n’ha comptabilitzat 62. Hi ha un miler de llibres més que parlen d’aspectes concrets i d’altres de tangencials dels seus anys a Downing Street, sobretot els de la Segona Guerra Mundial. L’últim, Victory in the kitchen, de la historiadora i escriptora especialitzada en cuina Annie Gray, ha aparegut aquesta mateixa setmana.

Per a tots els problemes polítics hi ha una cita aplicable de l’ex primer ministre britànic Winston Churchill, que va navegar per les pitjors aigües de la cosa pública abanderant la dignitat de la resistència contra el nazisme i va comunicar-se amb agudesa, convenciment i una ironia incomparable amb el seu electorat durant una llarguíssima carrera de gairebé sis dècades. Churchill deia: “El problema de la nostra època és que els seus homes no volen ser útils sinó importants”. La seva frase és ben viva, avui que es compleixen vuitanta anys de l’inici de la Segona Guerra Mundial.

Winston Churchill (1874-1965) ha estat un dels polítics més destacats del segle XX. Ha estat, a més, l'únic primer ministre que ha aconseguit el premi Nobel de literatura –va ser al 1953–, en part gràcies als seus llibres de memòries. Plataforma Editorial publica ara 'El ingenio de Churchill', un recull de frases seves que han passat a la història.