Trini Porta, una veïna de 52 anys de Montoliu de Segarra, viu sola amb un gos i dos gats. El passat mes de gener va perdre sobtadament el Cupi, un podenc que va adoptar de la gossera de Cervera fa deu anys. Una malaltia hepàtica irreversible va obligar-la a sacrificar-lo per tal d’evitar-li més patiments. El buit que li ha deixat encara està ben viu. No té gens de pudor en comparar aquesta pèrdua amb la d’una persona. “A mi m'ha marxat un membre de la meva família i això molta gent no ho entén”, admet Porta.

Una persona estimada que aquest any ha perdut la seva dona em va dir que podia suportar la solitud però que li estava costant molt superar l’absència. Que sabia arreglar-se la vida a soles, que podia enfrontar-se amb èxit tant a una inesperada caiguda del rúter del wifi com a la recepta d’un fricandó, però que l’entristia no poder discutir amb ella o demanar-li el seu parer. Que el que abans havien sigut intercanvis constants s’hagués convertit en silenci era el que se li feia més dur de tot.

El secretari d'Estat de Treball, Joaquín Pérez Rey, ha arribat a un acord amb els sindicats CCOO i UGT per començar la tramitació de l'increment dels dies del permís per defunció d'un familiar i per a un nou permís per a cures pal·liatives, que no comptarà amb el suport de la patronal després que el ministeri decidís a principis del mes acabar amb la negociació tripartida pel bloqueig de la CEOE i Cepyme a la taula.

La mort és un tema tabú a la nostra societat, i encara més quan afecta persones nens o joves. I això té múltiples reflexos. Alguns són més aviat simbòlics, com ara el fet que no existeixi una paraula per definir algú que ha perdut un fill o filla –sí que n’hi ha per anomenar qui perd la parella o un infant que perd un progenitor–. Altres tenen més impacte en el dia a dia de les persones afectades. Per exemple, quan una persona perd un fill o una filla pot acollir-se a un permís laboral de 2 dies. Els mateixos dies que el permís per mudança i molt lluny dels 15 dies del de casament.

Hi ha llibres que et fan gaudir, llibres que et fan reflexionar, llibres que et fan patir. De tant en tant, t’arriba a les mans –i al cor– un llibre que et fa gaudir, et fa reflexionar i et fa patir. Aquest és el cas, des del meu punt de vista, d'A la natura les coses simplement creixen, de l’escriptora xinesa instal·lada als Estats Units Yiyun Li (publicat en català a L’Altra Editorial, amb traducció de Marc Rubió).

Mentir per sobreviure. Autoenganyar-se. Mentir perquè els altres no es fiquin en la seva vida. Mentir com a rebel·lió per continuar vivint com ella vol. La Sara, la protagonista de La mentidera (Més Llibres), la novel·la amb la qual debuta Eva Pitarch, menteix constantment. El seu marit creu que va a treballar, però bada pels carrers de Barcelona o es tanca al pis de l'àvia. La Sara és incòmoda, perquè recorda constantment els morts, entre ells la seva filla de sis anys. En canvi, els altres s'obstinen que ha de deixar-los enrere.

La pèrdua d’un familiar és un moment que esquinça i fa trontollar les estructures internes. Encara que remogui o que la situació sigui incòmode, les criatures i els adolescents necessiten trobar respostes a les seves inquietuds sobre la mort. A la família, és l’hora de la conversa: que aflorin les creences que es tenen i se’n pugui parlar de manera reposada i oberta. L’avi ha anat al cel? O la vida s’acaba i ja està? El que fem i diguem, marcarà, en gran manera, com infants –i de retruc també nosaltres– transiten per aquest dol. Veure el cos inert l’ajudarà a adonar-se que l’avi ja no tornarà a ser-hi com abans? Aquesta i d’altres qüestions al voltant de com viuen la mort infants i joves les respon Marta Butjosa, educadora i terapeuta.

1 - Paquets embolicats amb paper de regal. És el primer que vam veure quan vam entrar per primer cop a casa de la mare després de l’accident. Havia començat a preparar els regals de Reis i allà els tenia, com si res no hagués passat. Com diu Joan Didion: “La vida pot canviar en un instant. En un instant normal”. El buit era físic, em faltaven extremitats. La pena em feia outsider en una happycràcia on s’espera de tu alegria permanent. Quan busques feina, quan surts amb les amigues o quan coneixes algú. En algun moment, vaig canviar l’estudies o treballes per un: "Hola, soc la Carla i la meva mare ha mort. I tu? M’expliques els teus difunts?"

La música, el dibuix i fins i tot la relaxació són alguns dels aliats amb què Neus Cester s’apropa a la mort i el dol amb criatures molt petites. Mestra d’infantil, Neus Cester (Martorell, 1995) respon que ja de ben petits els infants poden entendre la mort d’un familiar o d’un animal, només cal adaptar la manera d’explicar-ho a cada edat per fer-ho més comprensible. “Cal normalitzar la mort com una part de la vida”, afirma. Dependrà de la maduresa de cada criatura, però cap als tres anys ja poden sentir com els adults pateixen per la mort, tot i que potser no ho associen a una desaparició permanent. Serà una mica més tard, cap als cinc (no són límits matemàtics sinó aproximatius), que comencin a sentir “curiositat” i es facin un tip de fer preguntes. Per a Cester, no cal alarmar-se ni posar-se nerviosos, sinó que és un bon moment per resoldre dubtes sobre la vida, perquè el més important és “que se sentin escoltats, validar els seus sentiments”, indica. A més, diu que en aquests moments no hi ha encara temor, així que es pot aprofitar l'interès perquè puguin créixer sense aquest “tabú”.

Era un dia esplèndid. Feia un sol potent i estàvem fent una ruta de trenta quilòmetres pel cor dels Picos de Europa. Vam sortir del poble de Caín i havíem de tornar-hi després de passar per Bulnes. L’Oriol havia programat la ruta i li feia molta il·lusió. Ens vam preparar a fons per fer-la i dúiem aigua, menjar i tot el material apropiat. Pujàvem caminant i baixàvem trotant. Ens ajudàvem amb els bastons. La ruta no presentava cap perill. Era llarga i tenia molts desnivells, però no era arriscada. No obstant això, ja de tornada, vam perdre les fites del camí, el GPS no rebia senyal i vam haver de buscar la ruta intuïtivament. Ell anava davant i jo darrere a pocs metres. Al fer un gir, el vaig perdre de vista i vaig sentir un cop molt fort. Em vaig acostar al lloc on suposadament era, però ja no hi era. S’havia precipitat muntanya avall fins a caure al riu Cares.

Ajudar els infants a naturalitzar la mort i afrontar el dol de manera sana per “evitar futurs traumes i problemes de salut mental”. És l’objectiu de “Jo també ploro”, un nou projecte que aborda les emocions relacionades amb la pèrdua a través de tallers escolars adaptats a cada edat. Remei Capitan, CEO d’Agraïments, servei integral d’organització de cerimònies de comiat personalitzades i acompanyament del dol fundat el 2019 a Lleida, i Núria Caballol, exmembre de Pallapupas i fundadora de la companyia SAC Espectacles, lideren la iniciativa, que el 16 de gener arrencava al Col·legi Ramon Perelló de Vilagrassa (Urgell) i que d’aquí un mes es reeditarà a l’Escola Jardí de Verdú (Urgell).

Belén Rubio (Barcelona, 1968) va estudiar protocol de gran, després d'haver estat anys treballant en una empresa familiar. Quan la van agafar a Mémora li van dir molt aviat que la formarien per fer les cerimònies laiques. I avui assegura que, malgrat la tristesa i els moments durs, aquesta és la feina de la seva vida.

Què es pot fer quan se’t mor un ésser estimat? Aquesta és la pregunta difícil i espinosa que aquest dijous, 12 de desembre, al Saló de Descans del Teatre Municipal de Girona, han intentat respondre tres professionals especialitzades en tractaments de dol –Natàlia Artigas, Ester Tarragó i Emma Barbesà–, en un debat organitzat per l’ARA i la funerària Àltima. I ho han fet sense eufemismes, tabús ni receptes màgiques, però amb molta experiència i coneixement de causa, oferint claus, eines i lliçons de vida sobre com afrontar el tràngol d’una pèrdua, que tothom, amb més o menys intensitat, ha viscut en algun moment. 

Afrontar el final de la vida d'un ésser estimat no és fàcil. En realitat, mai no hi estem del tot preparats. Per molt que de vegades ja sapiguem que passarà, sempre el tràgic desenllaç ens acaba agafant desprevinguts. Com fer-ho, doncs? Com amortir la sotragada emocional que ens sobrevindrà? Això és el que l'ARA posa a debat dijous que ve, 12 de desembre, al Saló de Descans del Teatre Municipal de Girona, en una sessió organitzada amb el suport de la funerària Àltima i que comptarà amb la participació de reconegudes especialistes en el tema.

Lydia Birk, de 56 anys, conserva el seu exemplar favorit d'El conill de vellut, de Margery Williams, des que els seus tres fills, que ara tenen entre 20 i 30 anys, eren petits. Li encantava omplir la casa de llibres i confiava convertir-se algun dia en l'àvia cool que compartiria les seves històries favorites amb una nova generació de nens. Però cap dels seus fills vol tenir fills. I tot i que ho entén i creu que és la decisió "correcta per a ells", admet Birk, no pot evitar que se li trenqui el cor. "Ja no tinc fills petits, i ara no tindré nets", diu. "Així que aquesta part de la meva vida s'ha acabat".

Es va fer metge per salvar vides. "A això em vaig dedicar durant uns quants anys", diu Julio Gómez. Però el naixement de la seva segona filla, que tenia una discapacitat genètica severa i greu, ho va canviar tot. La va cuidar fins que va morir amb 3 anys i 8 mesos. "Va ser la meva graduació com a metge de pal·liatius". Avui és director de l’equip d’atenció psicosocial de l'Hospital de Santurtzi i és metge especialitzat en cures pal·liatives a través del Programa d'Atenció Integral per a les Persones amb Malalties Avançades de la Fundació La Caixa.

La preciosa i colpidora Las tres hijas, la nova pel·lícula d’Azazel Jacobs, fill del cineasta experimental Ken Jacobs i director de French exit (2020) o The lovers (2017), recupera una imatge dramàtica especialment poderosa: tres dones reunides en un espai dramàtic. No són tres dones qualssevol, perquè aquesta trinitat femenina està formada per tres germanes distanciades des de fa temps que es reuneixen a l’apartament de Manhattan on van créixer per acomiadar-se del seu pare, en estat terminal.

Segueixo la meva sèrie d'articles estivals sobre emocions donant pas avui a alguna cosa que no està en l'agenda de les xarxes socials, com ara Instagram, o que cada vegada més ens costa compartir: el fet d'estar trist.

Nena, com et creixen, no han passat ni tres setmanes i ja tornes a tenir l’arrel blanca, han sigut tres setmanes, no? És que l’altra vegada no et vaig atendre jo, estava... Ai, tia, coses de psicòleg, res. El nen. Sí, el nen va al psicòleg, però jo també. No em fa cas, diu que vol tornar a la Xina, que aquí ell no és feliç. Em passo el dia plorant, tia. Què? Cinc, cinc anyets quan el vaig deixar. Amb les àvies, sí. I ara em diu que el menjar de les àvies sí que li agrada, que el meu no, que jo no faig res bé, i que vol tornar amb les àvies. Ploro ara i plorava abans. Que no em vegin, que no em vegi l’encarregada o me la carrego... Sí. Jo el primer que vaig fer quan vaig venir va ser aprendre català, castellà... Ell no vol. Diu que no. Que se’n vol anar. Ai, tia... Perdona.

Tristesa per la notícia de la mort, la setmana passada, d'Ana María Briongos, barcelonina, gran viatgera i autora de llibres de viatges. Va ser als 77 anys, com a conseqüència d'un càncer d'aquests que en diem fulminants, contra el qual va declinar seguir cap tractament. Va acceptar la seva mort com el darrer gran viatge. D'això mateix tractava el seu darrer llibre publicat, Mi cuaderno morado (Laertes Edicions), que duia el subtítol d'El viaje más largo.