Fa uns anys vaig tenir un professor d'escriptura creativa que, el primer dia de classe, va dir, solemne: "Al meu curs no hi acceptaré novel·les roses ni de fantasia, ja podeu canviar de projecte si veniu amb aquestes idees". Aquesta afirmació, impròpia d'algú que ha d'acompanyar l'aprenentatge de les noves veus, va més enllà d'una preferència literària i condensa una herència antiga: la idea que hi ha literatures serioses i literatures menors. No és casual que el menyspreu acostumi a caure del cantó dels gèneres considerats tradicionalment femenins: la literatura romàntica, la fantasia i l'autoficció; mentre que el pensament, associat culturalment a l'esfera masculina, s'ha considerat l'emblema de la literatura seriosa.

De finals dels 90 fins a principis del 2000 la televisió espanyola va viure un terratrèmol anomenat Crónicas marcianas. El programa, presentat per Xavier Sardà, va esdevenir un dels màxims exponents de la teleporqueria i va generar un univers propi format per un bestiari que protagonitzava històries i muntatges sovint surrealistes. Entre totes aquelles criatures catòdiques destacava Tamara, una noia que es presentava com a cantant i que va fer cèlebre el tema No cambié, de dubtosa qualitat musical. Tot aquell món entre la ficció i la realitat és el que recupera ara la minisèrie Superestar, creada per Nacho Vigalondo i disponible a Netflix des d'aquest divendres.

Què fèieu la matinada del 23 de maig del 2010? Segur que penseu que és impossible recordar-ho, però potser se us encén la llumeta quan sapigueu que és la data en què es va emetre el 121è, i últim, episodi de la sèrie Lost (o Perdidos en la seva traducció al castellà). Aquella nit, milers de catalans es van congregar davant del televisor per acabar un camí ple de contradiccions i alts i baixos. Iniciàtic i excitant. Però també decebedor i frustrant. En qualsevol cas, qui va aguantar despert fins a l'instant clau de l'episodi, quan el personatge del Locke li diu al Jack "T'estàvem esperant", va assistir en directe a un moment que era història de la televisió. I tot perquè acabava Perdidos, la sèrie que ho va canviar tot.

Què hauria estat de Forrest Gump sense Tom Hanks? O de Titanic sense Winslet o DiCaprio? O, escombrant cap a casa, què hauria passat amb la carrera de Quim Gutiérrez sense Poblenou o El cor de la ciutat? Un paper pot definir la carrera professional de molts intèrprets, i el repartiment d’una sèrie, una pel·lícula o un anunci en determinen el resultat. Una decisió que recau en els equips de càsting, un ofici que sovint passa desapercebut per al gran públic. “Som els responsables del paisatge humà d’una producció. Busquem les millors opcions per explicar una història pensant en la butxaca del productor i mirant amb els ulls del director”. Qui afirma això és Pep Armengol, que fa més de tres dècades que treballa com a director de càsting i ha descobert talents per a més de 200 projectes nacionals i internacionals de cinema i televisió. “La gran diferència entre un càsting i un bon càsting és que en el segon cas l’espectador veu intèrprets que no ha vist en altres llocs fent el mateix personatge”, assegura Armengol, per a qui les dues qualitats imprescindibles d’un bon director de càsting són l’ètica i el respecte: “Cal ser molt respectuós amb els intèrprets perquè t’estan regalant el seu temps. Has de ser conscient que són persones que s’estan jugant una feina”.

Fa uns dies, 60 anys després de l’estrena de Mary Poppins, la Junta Britànica de Classificació de Pel·lícules va decidir que la pel·lícula ja no es pot considerar apta per a tots els públics, sinó que ha de ser sotmesa al control parental per als menors de 8 anys. Tot plegat per l’ús d’una paraula pejorativa per part del personatge de l’Almirall Boom envers un poble nòmada del sud-oest de l’Àfrica, als quals els colons holandesos anomenaven khoikhoi, és a dir, tartamuts. Ja no és que per a mi Mary Poppins sigui intocable, que ho és, ni que em sembli una pèrdua de temps filar tan prim en les classificacions, que en efecte és una còsmica pèrdua de temps: és que mentre cada dia estem més advertits de la correcció política en la creació artística, i mentre cada dia es jutja més una obra pel seu impol·lut tractament de tots els conflictes culturals, socials o de gènere, aviat ens adonarem que hem assassinat una categoria de personatge essencial en qualsevol ficció: el dolent. L’equivocat. L’imperfecte.

RTVE ha assegurat que demanarà “explicacions” a la BBC després que la cadena pública britànica anunciés aquest dijous una nova sèrie que es dirà The Ministry of Time i que té una trama molt similar a la de la sèrie espanyola El Ministerio del Tiempo, amb la qual, a més, comparteix nom. Segons ha explicat la BBC, la nova sèrie es basa en una novel·la encara no publicada de l’escriptora debutant Kaliane Bradley. La trama se centra en una agència governamental que recluta "un equip d'expatriats de diversos moments històrics per provar la viabilitat dels viatges en el temps".

Quatre anys després de La mida dels nans (Més Llibres, 2019), Tuli Márquez (Barcelona, 1962) publica la novel·la Les voltes del món (Alrevés, 2023), retrat generacional dels nascuts als anys 60. Però en comptes de lliurar-se a la nostàlgia i viatjar als dies de glòria de la joventut, Márquez escriu amb el ganivet entre les dents per furgar en el desencís i la perplexitat a partir de dos personatges que arriben als 50 anys amb la motxilla plena de promeses incomplides i les butxaques buides. Un és l'Àlex Izquierdo, antic publicista d'èxit que viu entre angoixes diverses, contractes precaris i subsidis laborals. L'altre és Javi Puig, DJ que malviu la nit però que somnia amb un negoci de bugaderies que el salvi d'ell mateix. I entre l'un i l'altre, Barcelona com a paisatge cruel.

El títol d’aquesta novel·la resulta calculadament polisèmic. Una escola d’escriptura és un lloc real, amb una adreça postal, on diversos professors amb una acreditada experiència literària proporcionen eines sòlides als seus alumnes perquè puguin escriure dignament. Aquest n’és el significat immediat, el primer que ens ve al cap quan hi pensem. Però una “escola d’escriptura” també pot no ser un lloc. L’obra d’un autor que ens fascina en fa, sovint, les funcions. I llavors diem: “Per a mi, els llibres d’Iris Murdoch han estat sempre una autèntica escola d’escriptura”. I és que, llegint —llegint bé—, se sol aprendre tant o més que assistint a un d’aquells cursos d’escriptura que deia.

"Arriba un moment en què has de decidir quins animals et quedes i quins sacrifiques per alimentar-te". Aquesta és potser la part més dura de la vida de l'escriptora, activista i exdirectora de l’escola de pastors Vanesa Freixa, que es defineix com una rural domesticada. Viu en una borda, tradicionalment un terreny agrícola amb una cabana on es guardaven la palla i les eines de conreu, al Pallars Sobirà. És allà on ha escrit Ruralisme (Ara Llibres), un assaig sobre la seva manera d’entendre la ruralitat com un element disruptiu i "un espai més buit, més net, menys domesticat, més serè –diu el llibre– on podem intuir millor què és el que ens convé, què és el que ens cal per garantir-nos la vida". Un lloc de benestar que sovint no es troba tampoc als pobles, conquerits per valors de la urbanitat com la productivitat extrema.

L’editorial Periscopi aposta per publicar en català La Malnada, la poderosa novel·la debut de Beatrice Salvioni (Monza, 1995), guanyadora del premi Calvino 2021, de la mà del traductor Pau Vidal. Es tracta d’una història brillant i ben travada influïda directament per la saga de L’amiga genial de la gran Elena Ferrante, però amb més fibló i més poesia. Amb elements propis del thriller, el relat comença amb la fascinació de la Francesca Strada per l’actitud i la seguretat de la Maddalena Merlini (la Malnada, li diuen al poble), una nena que té la seva edat i amb qui es dedicarà, entre altres coses, a robar cireres i a prendre les sargantanes als gats. Es fan íntimes, tot i la diferència de classe social, malgrat que tot el poble afirma que la Malnada és maleïda, i que viuen en ecosistemes ideològics, religiosos i supersticions diferents amb prejudicis intransferibles.

El cas Arny, el triple assassinat d'Alcàsser, Jesús Gil, la Veneno i, fins i tot, Locomía. Després d'una llarga època de glorificació dels anys vuitanta, dècada fins fa poc preferida de la nostàlgia oficial, ha arribat el torn dels noranta. Els títols que rememoren fets d'aquells temps s'han multiplicat a les plataformes de contingut, repassant-la de dalt a baix, especialment amb sèries documentals i altres formats de la no-ficció. Els exemples d'aquesta tendència són molts i variats, i van dels podcasts a una sèrie de ficció de la festa d'entre totes les festes, la Ruta del Bakalao valenciana.

La majoria de les vegades que algú s’interessa per l’ofici d’escriptor és per saber “d’on surten les històries”. És una pregunta senzilla, gairebé pueril, i, tanmateix, no resulta fàcil de respondre. Jo mateixa, de vegades, quan estic escrivint ficció, em pregunto això mateix: de quin racó del meu cervell sorgeix la història, o el personatge o el paisatge que estic creant? Els dies bons, quan ens visita allò que anomenen inspiració, sembla ben bé que una veu celestial em vagi dictant allò que jo vaig picant a l’ordinador. 

Londres s’havia llevat amb un cel blau taxatiu i la llum hivernal s’escolava pels altíssims finestrals de l’últim pis del número 79 de l’avinguda dels Kensington Gardens. Un petit batalló del servei rebia un avet de tres metres d’alçada que, com cada Nadal, el cosí Cuthbert els havia enviat —bé, els havia fet enviar— des del seu bosc de Hampshire. Un altre batalló, més petit, preparava “the elevenses”, l’snack de les onze.

I

Un viatge no existeix fins que no s'explica amb gràcia. Les credencials del viatger poden dependre de les proves aportades, els aventurers i aquells objectes exòtics, fotos, el turista, cicatrius, l'emigrant, els fetitxes del pelegrí i els records del moribund. Proves i intimitats, però si el relat no té estil el viatge cau en l'oblit.

]]>

Aquesta setmana toca engegar nou taller d'escriptura, per fi amb la possibilitat d'utilitzar una sala de la redacció de l'ARA. Hi ha alumnes asseguts a les cadires, mantenint distància, i d'altres que veiem projectats en una gran pantalla. Ells són els que han preferit connectar-se des de casa. De sobte sembla com si haguéssim fet un salt en el temps, per gentilesa del gran escriptor Kurt Vonnegut, i haguéssim anat a parar en una escola del futur. Som en un relat de ciència-ficció, amb aquestes grans cares estampades a la paret i les seves veus, que surten per un aparell en forma de nau espacial al centre d'una gran taula. On som? Tranquils: es tracta de la primera sessió del Taller d'Escriptura de l'Actualitat de l'ARA.

]]> Hi ha històries, com les paràboles de la Bíblia o algunes sèries, que, igual que segons quin plat de restaurant, contenen tots els ingredients per agradar i fer sentir millor, al final, un tipus de consumidor. Que piqui, però no gaire, que sigui una mica àcid, una mica cruixent, que tingui una salsa amable... És un consumidor “aspiracional moral”. Abans, el consumidor aspiracional llegia les no sé quantes ombres d’en Grey (a la segona ombra jo ja estava desitjant-li la insolació) i volia sentir-se com la protagonista: desitjada, estimada i megarica. Ara, el consumidor aspiracional moral vol que la protagonista s’empoderi. Que pateixi, però que se’n surti, que se senti forta, que tiri endavant els fills, entengui i practiqui la diversitat i lluiti contra el patriarcat. El casament que acabava amb el llibre el segle passat és ara un reconeixement social, una compensació. No dic que no sigui meravellós aconseguir-ho a la vida real. Dic que si els protagonistes, sobretot les protagonistes, no se’n surten, no vol dir que l’autor no vulgui que les persones se’n surtin a la vida real.

]]>

Fa uns dies es va estrenar a la HBO la sèrie Anna Bolena. Per primera vegada a la història, una actriu negra, la britànica Jodie Turner-Smith, fa el paper de la reina consort d'Anglaterra. La decisió de càsting va despertar una polèmica sobre la idoneïtat de l'actriu pels seus trets fenotípics i la precisió històrica. Per a molts, es tracta d'una mena de traïció a la veritat, atès que Anna Bolena era caucàsica i l'actriu no ho és.

]]> Tothom que estigui seguint aquesta sèrie anomenada La meravellosa senyora Maisel (us ho tradueixo com si ja la poguéssim tenir en català), ambientada als anys 60 i protagonitzada per una monologuista, es deu haver fixat en un detall. Aquesta protagonista i la seva mare, de tant en tant, quan estan atacades o atabalades o nervioses es prenen una copeta de xerès. L’ampolla que tenen a la cuina i que surt de tant en tant té una etiqueta on hi diu: “Vino amontillado sherry. V.&F. González Sucs. Jerez Fra. Imported by Ruby Wines, Inc. Boston, Mass”. Està molt ben pensat que les dues dames prenguin aquest vi, concretament amontillat, perquè ens dona molt la idea de com són els personatges. Tot sovint, a la sèrie, els veiem en festes on prenen còctels en copes Pompadour (la del xampany d’abans, feta amb el motlle del pit de Madame de Pompadour).

]]>

Companyonia, pensar en positiu, veure el got mig ple. Són trets canònics de Ted Lasso, l'exitosa sèrie d'Apple TV, que fa poques setmanes ha estrenat la seva segona temporada. Les vivències d'aquest entranyable entrenador, que passa de ser preparador de futbol americà d'una universitat dels Estats Units a treballar en un equip de futbol a la Primera Divisió anglesa, han sigut un fenomen arreu del món. La sèrie ha funcionat fins al punt de ser la ficció estrella de la plataforma de Cupertino, fins i tot per sobre de The morning show –la seva gran aposta–, tenir una segona temporada assegurada abans que s'estreni la primera i batre tots els rècords pel que fa a nominacions als Emmy en l'apartat de comèdia: ha superat les dinou de Glee el 2010 i n'ha sumat una més al seu caseller.

]]>