Diuen que els vells rockers no moren mai, però arriba un moment en què es cansen de tanta carretera. És el cas de Dr.Calypso, que divendres van dir adeu als escenaris amb un últim concert a la sala Apolo amb totes les entrades exhaurides des de feia mesos. No era per menys, els Calypso sembla que sempre hi hagin estat, acompanyant-nos en els bons moments, els dolents i els regulars. D'aquí que fos un a reveure difícil de pair. Durant tres dècades han aportat llum, alegria i ritme amb un grapat de músiques que ens eren alienes i que ells van descobrir-nos en l'època preinternet: ska jamaicà, 2 Tone, calypso, 'rocksteady', 'reggae', 'boogaloo' i 'northern soul'. Més enllà de les cançons, que en són moltes, i algunes de meravelloses, un dels principals llegats de la banda és la seva melomania i la vena prescriptora, decisiva perquè molts catalans arribessin a Prince Buster, Joe Bataan, Al Wilson, Third World, Wilson Pickett i un llarguíssim etcètera de clàssics de la música negra que han versionat amb veneració absoluta.

Un concert esporàdic que se’n va anar de mare. D’aquesta manera va començar per als Penguins el projecte Reggae per Xics, un dels grans fenòmens de la música infantil a Catalunya de la dècada. Les seves adaptacions de cançons tradicionals amanides amb sons jamaicans sumen milions de reproduccions a Spotify i YouTube i han acostumat els petits catalans a les guitarres a contratemps i les seccions de vents. Però la dels Penguins és una trajectòria que comença anys abans, amb tres discos en anglès de mirada enfocada a l’ska clàssic (Prince Buster, The Skatalites, Toots and the Maytals) i que ara reprenen amb Herois de cartró, el seu quart àlbum per al públic adult: “L’actitud és exactament la mateixa, fem petits canvis en la temàtica i el llenguatge, però som el mateix grup”, explica Eduard Polls, saxo tenor dels Penguins.

Com sona la teva ciutat? Barcelona és una amalgama de música incontrolable. Cançons que mouen el dia a dia i formen part de la banda sonora dels carrers, de la memòria col·lectiva. I és sobre llocs compartits que pocs grups poden competir amb Dr. Calypso, una banda que sempre hi ha sigut, en la ciutat subcultural primer, en l’explosió del so Barcelona després, i en la consolidació del pop indie català de l’última dècada. Impertèrrits, veient com les modes passen de llarg i regalant cançons importantíssimes per a diverses generacions: Plan 10, Brigadistes internacionals, Pole man, Se’ns pixen, 2.300 milions. Himnes subterranis que ens uneixen amb amics, germans grans i cosins petits: “Busquen, busquen, l’home més ric, l’home més ric, per treure’n profit”. Si has viscut sempre aquí, tens entre 25 i 45 anys i no has cantat mai aquesta tornada, t’has perdut alguna cosa.

Encara que avui pugui semblar una quimera, va haver-hi una època en què una cançó pop d’una banda de classe obrera podia arribar al número 1 de les llistes d’èxits sense tenir una multinacional ni una promoció digna al darrere. Només feia falta un senzill que connectés amb la gent. En aquest context van aparèixer Madness, un dels grups bandera -els altres serien The Specials- de l’onada revival de l’ ska anglès de finals dels anys 70. “Eren temps foscos, sense esperança, però vaig tenir la sort de trobar un grup de nanos amb qui compartia aspiracions: escapar-nos d’aquella obscuritat i divertir-nos per sobre de tot”. Parla Graham McPherson, conegut popularment com a Suggs, veu i ànima de la banda de Camden Town. “La nostra vida al North London no tenia gaire bona pinta, amb 16 anys teníem feines de merda i ni un duro, jo tallava carn en una carnisseria. La música ens va salvar”, explica.

Són moltíssims els joves que segueixen els nous grups catalans del no tan nou mestissatge. Ara bé, què vol dir mestissatge? El creuament d’estils i el diàleg entre cultures diferents ha existit sempre, en totes les èpoques i arreu del món. L’han practicat Jordi Savall i Xavier Gugat, per posar dos exemples de músics catalans i universals. Potser seria més adequat parlar de patxanga.

Herois subculturals de la Barcelona dels anys 90, Skatalà van ser els nostres The Specials, Madness i The Beat, tots alhora. Els pioners de l’ska a Catalunya actuen dissabte al festival Barna’n’Roll, juntament amb grups com Lagwagon, The Adicts i Berri Txarrak. Celebren els trenta anys de la seva primera maqueta, 'Fent d’aquí', una casset incunable que marca el principi d’un dels grups amb més empremta en la memòria col·lectiva underground del nostre país.