Així com durant segles, per no dir mil·lennis, els humans hem carregat amb els mites de l’honor i de la guerra, en la contemporaneïtat (segles XIX i XX) això va començar a canviar. Com més capacitat destructora teníem, més alertes s’aixecaven. La idea filosòfico-política kantiana de La pau perpètua (1795) s’ha anat obrint lentament camí en les nostres mentalitats i els nostres cors. Un camí tortuós, amb cul-de-sacs, del qual encara trigarem a veure el final, si és que hi ha final. Costa tant de creure en els finals feliços, oi? Avui quasi cap ficció no en té. Ni feliç ni infeliç. Tot resta obert, incert. Les sèries pròpiament no s’acaben... Estem en un to be continued infinit. La guerra es resisteix a desaparèixer amb dents i ungles. La duem ficada molt endins.

Amin Maalouf, recentment guardonat amb el Premi Internacional Catalunya, afirma que l’art mai no és superflu, sinó essencial. Per això cal apropar-s’hi. Aquests dies, a la Sala Gran del TNC, es pot veure la representació artística d’Anna Karènina de Lev Tolstoi. En aquesta escenificació, la primera frase del llibre, que és brillant com tota l’obra, ressona en anglès a través de la veu d’una actriu belga d’origen ruandès: “Totes les famílies felices s’assemblen. Cada família dissortada ho és a la seva manera”. Aquesta hibridació cultural connecta amb el teló de fons de l’obra de Maalouf, que posa èmfasi en la diversitat i en la necessitat de coneixement de les altres cultures.

Tot el repartiment d'Anna Karènina està tocat. "M’ha passat poques vegades que em commogués tant un espectacle", diu Eduard Farelo. "És un mosaic en què t'hi reconeixes i que t'afecta", subratlla Ariadna Gil, i Borja Espinosa ho certifica: "M'identifico amb tots els personatges". Pel grup de WhatsApp que comparteix l'equip del muntatge fins i tot s'han arribat a enviar fotos de les pastilles naturals que prenen per combatre l'insomni al qual els ha arrossegat aquest procés creatiu. "Estem tots una mica accelerats. Tolstoi és un volcà de sentiments fantàstic", admet la directora del muntatge i del Teatre Nacional de Catalunya, Carme Portaceli.

Llegeixo Anna Karènina a l’andana de l’estació de passeig de Gràcia. Són les nou de la nit i acaben d’anunciar una demora indefinida del tren que m’ha de retirar, durant una estona limitada, d’aquesta ciutat on cada dia se’m fa més difícil viure. El juliol ha tingut alguna cosa d’amable, amb algunes pluges i menys calor que altres anys; fins i tot s'anuncia que el govern català rebrà més de mil milions per a la millora i el traspàs de Rodalies; però la crueltat sempre troba la manera d’obrir-se camí i han estat els turistes, enguany més d’hora, omplint el metro, els carrers –i l’ànima, el pensament, he arribat a dir-me alguns matins.

Després de publicar Guerra i pau i Anna Karénina, Lev Tolstoi (1828-1910) travessa una crisi espiritual profunda i renuncia a la literatura. Comença una etapa dedicada a organitzar el seu pensament en un conjunt d’assaigs i en les seves preocupacions socials i religioses. Però encara que decideixi abandonar les lletres, la seva imaginació és massa fèrtil per aturar-se. En aquells anys girats d’esquena a la ficció li neixen tres obres mestres: Mort d’Ivan Ilitx (1886), La sonata Kreutzer (1889) i Hadjí Murat (1896-1904). Les cavil·lacions de les grans novel·les —l’amor, la vanitat i la guerra— hi són condensades en tres exercicis magistrals d’introspecció.

¿Qui era que deia que Lev Tolstoi s'estimava els seus personatges no com un pare, sinó com una mare? No me'n recordo, però el cert és que darrere d'aquesta fórmula ocurrent hi ha una sensació familiar a tot tolstoià: una mena de “gratitud meravellada”, com diria Julio Cortázar, davant de la perspicàcia, la profunditat i la tendresa amb què el gegant lleoní és capaç d'identificar-se amb els fills de la seva imaginació. A Felicitat conjugal —una novel·la curta publicada el 1859, que ara ens arriba en el català dúctil i saborós d'Arnau Barios— el narrador protagonista és una dona jove, un cas únic en l'obra de l'autor. És tan viva, però, com les millors figures femenines de Guerra i pau o Anna Karènina, descrites des de la distància reconfortant de la tercera persona.

V aig llegir per segona vegada Guerra i pau en el transcurs d’un llarguíssim viatge en tren per terres russes. La tria de la novel·la de Lev Tolstoi no podia ser més encertada, no tan sols per la comparació òbvia dels paisatges del llibre i de la realitat sinó també per l’aparició i desaparició dels personatges novel·lescos al ritme de les arribades i sortides a les estacions de tren. Em vaig adonar del que fa única Guerra i pau en la història de la literatura: el magistral i dificilíssim equilibri entre un monumental mosaic de caràcters i una subtil i individualitzada atenció als successius actors que apareixen en la història. Ningú és massa gran per ocupar-ho tot ni ningú és massa petit per ser completament ignorat.

“Si un viatger veiés en alguna illa llunyana una gent que té les cases envoltades d’armes carregades i de sentinelles que dia i nit hi caminen fent guàrdia, hauria de pensar que en aquesta illa hi viuen només bandits. ¿No passa el mateix als estats europeus?” És una de les nombroses cites de pensadors diversos, en aquest cas del teòleg alemany Bernhard Lichtenberg, que anota Lev Tolstoi al llibre Contra la guerra i la violència, publicat dins la col·lecció de clàssics de la pau de l’ICIP i Angle Editorial, amb introducció de José Luis Gordillo. D’aquesta cita de Lichtenberg fa més d’un segle. Però podria haver-se escrit ara davant el rearmament amb reixats i soldats de les nostres fronteres perquè ningú més entri a la gran illa -malgrat tot- de benestar europeu. La UE ja no salva vides, sinó que foragita vides i ho fa per la força, amb l’amenaça de la violència. Amb por.

L’atractiu de Lev Nikolàievitx Tolstoi -de l’obra, esclar, però també de l’home- rau en la bellesa de la seva força moral. Intèrpret sublim de l’ànima humana, ja va esdevenir en vida, i així ha perviscut en el record, un aristòcrata de la bondat, un revolucionari de l’esperit, un senyor fet poble, una torrentada d’acció i reflexió. Pacifista radical, anarcocristià al marge d’esglésies, socialista utòpic sense partit, bondadós fins a l’extravagància, vegetarià, educador i poliglot, Tolstoi concentra en la seva forta personalitat el millor de les revolucions del segle XIX.

Aquest dijous 7 de gener el Versus Teatre de Barcelona estrena 'Anna Karenina', un “homenatge” d'Ivan Padilla a la novel·la de Tolstoi que es podrà veure fins el 24 de gener. Després d'adaptar al teatre 'Oceà', d'Alessandro Baricco i 'Sunset Park', de Paul Auster, la companyia Retret Teatre porta aquest clàssic de la literatura damunt de l'escenari en un muntatge de petit format, amb tres actors en escena i música en directe.

Durant el llarg i turbulent matrimoni de Lev Tolstoi i Sofia Andréievna Tolstoi, ella va haver de suportar moltes coses, però el llibre La sonata a Kreutzer va ser un càstig especial. Publicat el 1889, explica una història amb una visió extrema de les relacions sexuals i del matrimoni a partir d’un monòleg paranoic d’un narrador que, en un atac de gelosia i indignació, assassina la dona. Al seu diari personal, Sofia va escriure: “No sé com ni per què tothom relaciona La sonata a Kreutzer amb el nostre matrimoni, però ha anat així”. Membres de la família Tolstoi i el tsar mateix se’n van compadir. “Fins i tot jo sé que la novel·la va dirigida contra mi -escrivia ella-. M’ha fet molt de mal; m’ha humiliat i ha destruït els últims vestigis de l’amor que hi havia entre nosaltres”.

Confessió, de Lev Tolstoi, que ara podem llegir en català gràcies a la bona feina de Miquel Cabal i Angle Editorial, és un text de ruptura, de ruptura violenta amb ell mateix que desencadenaria una sèrie de ruptures cada cop més doloroses: amb el benestar familiar, amb una reputació irreprotxable i, sobretot, amb l'Església. Una crònica despietada de la pròpia vida espiritual i una radiografia completa d'aquella crisi que va trasbalsar Tolstoi en arribar als 50 anys, quan l'autor de Guerra i pau va decidir que no valia la pena continuar fent literatura: l'única activitat digna de dedicació, l'única sortida del cul-de-sac on l'havia conduït la recerca del sentit de la vida era la religió, entesa, però, d'una manera totalment heterodoxa, allunyada dels dogmes oficials. Quan algú venia a elogiar-li les novel·les, Tolstoi s'enfadava: "És com si li diguéssiu a Edison, el de la bombeta, que és molt bo ballant la masurca".