No hi ha res innocent en fer confondre antisemitisme amb antisionisme. La semiòloga italiana Valentina Pisanty (Milà, 1969) es fa una pregunta força provocadora a l'inici d'Antisemita (Comanegra, amb traducció de Marta Nin): "¿Com és possible que en nom de la memòria de l’Holocaust hàgim obert col·lectivament de bat a bat les portes al retorn dels ultranacionalistes a Europa i a la seva conso­lidació a Israel?". Professora a la Universitat de Bèrgam i autora d'assajos sobre semiòtica interpretativa, contes de fades, humor, discurs polític, retòrica del racisme i memòria, analitza com ha canviat l'ús de la paraula antisemita. Pisanty defensa que la paraula antisemita "ha estat segrestada" per les dretes israelianes amb el suport de moltes organitzacions internacionals, encarregades oficialment de la lluita contra el racisme i l’antisemitisme. Tot, plegat, segons Pisanty, amb el vistiplau de gairebé tots els governs occidentals.

La Comunitat Jueva de Barcelona (CJB) ha denunciat públicament un atac vandàlic contra diverses tombes del recinte hebreu del cementiri de les Corts de la capital. En un comunicat, l'entitat ha explicat que tots els espais hebreus als cementiris de la ciutat –les Corts, Collserola i Sant Andreu– romandran tancats fins dilluns 26 de gener, seguint la recomanació de Cementiris de Barcelona, per evitar noves profanacions, recopilar informació i "avaluar la situació amb precisió, adoptar les decisions oportunes i formalitzar les denúncies corresponents".

"Després van venir dies de massacre orgiàstica. Jueus de tota la regió, famílies en carretes, dones empenyent els seus fills en cotxets, trens plens de jueus, columnes de jueus a peu eren arrossegats cap a la ciutat, per centenars, per milers, i eren massacrats arreu, als carrers, als camps, a les places. Els enterraven en fosses comunes —alguns encara vius–. Els disparaven, disparaven, disparaven. Vaig veure un oficial alemany que s’acostava i observava una nena bonica de tretze anys que acabaven de baixar d’un tren. Aleshores va treure amb calma el seu ganivet de baioneta i li va obrir el ventre. Jo ho vaig veure". Mordecai Striegler, jueu polonès, fugitiu de diversos camps i guetos, explicava al periodista nord-americà Meyer Levin episodis de la seva vida i supervivència, un dia d’abril del 1945 a Buchenwald.

Escric enmig del despietat agost del govern israelià de Netanyahu, que culmina amb l’anunci de la invasió de Gaza i d’un nou pla colonial a Cisjordània. Amb aquestes accions –no ho oblidem, avalades per un executiu democràticament proclamat–, el lideratge israelià combat el creixent consens sobre la solució dels dos estats per posar fi a la guerra i al conflicte a la terra palestina. Podria escriure ple d’indignació, però ho faig il·luminat per dos textos sobre la qüestió jueva que he retrobat aquest estiu, escrits quasi fa un segle per veus europees.

Circula per les xarxes un vídeo visiblement fet amb intel·ligència artificial que mostra un seguit d'estrelles de Hollywood (directors com Steven Spielberg o Woody Allen, actrius com Scarlett Johansson, músics com Lenny Kravitz) que tenen en comú el fet de ser jueus. Van tots vestits amb una camiseta blanca que du dibuixat un puny clos amb el dit del mig aixecat, damunt del nom Kanye. El missatge, per tant, seria “Fes-te fotre, Kanye”, en al·lusió al raper Kanye West, que recentment s'ha tornat a declarar nazi (ja ho havia fet en anteriors ocasions) i ha pagat una gran quantitat de milions de dòlars per anunciar durant la Superbowl el seu darrer disseny de moda: una camiseta amb l'esvàstica nazi estampada al pit. West, que darrerament també es fa dir Ye, afirma que aquest és el seu "millor disseny performatiu”, i ha difós obsessivament per les xarxes i en declaracions als mitjans la seva admiració per Hitler i el seu antisemitisme. També el seu masclisme i la seva aporofòbia: a la darrera gala dels premis Grammy, Kanye West i la seva parella, la model Bianca Censori, van tornar a aparèixer com solen fer-ho: sense dir ni ase ni bèstia, ell completament vestit i ella completament nua. Les declaracions de West sobre aquesta controvèrsia van ser: “Tinc domini sobre la meva dona, això no és una merda feminista woke. Ella està amb un multimilionari, per què us hauria d'escoltar a cap de vosaltres, pobres estúpids?” Tot plegat, un manual trumpista del bon MAGA.

Europa ha commemorat aquest dilluns el 80è aniversari de l'alliberament, el 27 de gener de 1945, del camp de concentració i d'extermini d'Auschwitz a mans de l'exèrcit soviètic en una sòbria i emotiva cerimònia en presència d'una cinquantena de supervivents i de diversos caps d'estat i de govern. Entre els assistents hi havia el canceller alemany, Olaf Scholz; el president francès, Emmanuel Macron; el president ucraïnès, Volodímir Zelenski, el rei Carles III del Regne Unit i els reis d'Espanya. Les grans absències de la cerimònia van ser el president rus, Vladímir Putin, i el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, tot i que van ser les tropes soviètiques les que van alliberar el camp i els jueus les principals víctimes de la barbàrie nazi. Putin no ha sigut convidat per la invasió a Ucraïna. Netanyahu, contra qui hi ha una ordre d'arrest del Tribunal Penal Internacional (TPI), tampoc ha viatjat a Polònia.

Quan arriba als Estats Units després d'haver sobreviscut al camp de concentració de Buchenwald, la visió que dona la benvinguda a László Tóth (Adrien Brody, en un paper en ressonància i a l'altura del d'El pianista) és la d'una Estàtua de la Llibertat capgirada i inestable. Una imatge òbvia però potentíssima que anticipa de quina manera The brutalist revisa la narrativa sobre el somni nord-americà a partir d'un angle inèdit: la del supervivent de l'Holocaust que tampoc troba als Estats Units una terra d'acollida. Rodat en VistaVision, un format panoràmic en desús des de fa dècades, i estrenat en algunes sales en 70 mm (a Catalunya, al Phenomena), el tercer llargmetratge com a director del també actor Brady Corbet entronca amb una tradició en què també s'inscriuen Paul Thomas Anderson o James Gray, cineastes actuals que prenen el relleu al Nou Hollywood (a films com La porta del cel de Michael Cimino) a l'hora de celebrar una concepció d'aires clàssics, ambiciosa i èpica del cinema per construir relats sobre la naturalesa depredadora i violenta del país.

El director israelià Guy Davidi (Jafa, 1978) ha estat a Barcelona per presentar Innocència (2022), un al·legat antimilitarista, al Festival de Cinema Jueu. Es va poder veure al Festival de Venècia de fa dos anys, i ha estat impossible exhibir-lo als Estats Units. Només un altre festival jueu al món, i n’hi havia 130 el 2023, ha acceptat exhibir-lo: el Yesh!, a Zúric. Davidi viu a Dinamarca i és el director, amb el palestí Emad Burnat, d’una altra pel·lícula controvertida: 5 broken cameras (2011), que va ser nominada a l'Oscar com a millor documental; el film seguia durant uns anys la lluita i protestes pacífiques dels habitants de Bil'in, un poble de Cisjordània que va perdent terres de cultiu per culpa de la construcció del mur amb Israel i de l'avanç dels assentaments de colons israelians. 

Mark Cohen, de 65 anys, ha anat aquest dimarts a l’hospital de Rambam, a Haifa, a rebre el seu tractament de quimioteràpia. Però aquest cop no s’ha dirigit a la planta d’oncologia, sinó a l’aparcament de la torre Sammy Offer, a sis metres sota terra, on hi ha l’únic hospital fortificat subterrani del món. Normalment, funciona com un pàrquing amb capacitat per a 1.400 cotxes, però en situacions d’emergència es converteix en un hospital: entre les columnes pintades de diferents colors per ajudar els conductors a orientar-se, ara les places d’aparcament acullen llits hospitalaris, butaques i un sistema mòbil de cables d’oxigen. Als passadissos, en lloc de cotxes, hi ha tràfec de metges i infermeres, pacients i familiars, zeladors que empenyen lliteres, voluntàries que ofereixen begudes i uns quants soldats que fan cara d’avorriment. "Aquí estem segurs", diu Cohen.

A causa del moviment sionista que es va despertar a final del segle XIX, el berlinès Paul de Lagarde, antisemita com n’era ple el continent, va proposar l’any 1885 que les poblacions jueves d’Europa s’assentessin a l’illa de Madagascar, amb la idea que Palestina acabaria colonitzada per Alemanya, com no va arribar a succeir. La iniciativa hauria afectat els jueus de Polònia, Rússia, Romania i Àustria.

Des del 7 d'octubre del 2023, quan Hamàs va matar 1.200 israelians al sud d'Israel, més de 29.000 jueus d'arreu del món, especialment dels EUA i França, han emigrat a Israel per viure a l'estat sionista de manera permanent. Una xifra considerable, però sensiblement per sota del nombre d'immigrants que Israel rebia durant un any normal.

Deia Theodor Adorno que el marxisme és una ciència malenconiosa. A les seves Consideraciones sobre el marxismo occidental, Perry Anderson assenyalava una cosa semblant quan explicava que l'estat de les idees de Marx a Occident era el resultat de les derrotes del moviment obrer europeu del segle XX, que haurien desplaçat l'interès intel·lectual dels marxistes de la política i l'economia cap a l'art i la filosofia. Tot això ens ho recorda el professor de la Universitat de Cornell Enzo Traverso en el seu monumental La cuestión judía (Verso) per assenyalar que l'èxit del sionisme va tenir com a conseqüència per a les tradicions marxistes la fi del judeomarxisme. I és que, efectivament, el marxisme va ser un immens pol d'atracció per a jueus que, si bé eren ateus, eren perfectament conscients de la seva exclusió i persecució social pel fet de ser jueus. Ser jueu no tenia necessàriament a veure amb professar una fe, sinó amb la pertinença a una comunitat cultural perseguida. El mateix Sigmund Freud al pròleg a la primera edició en hebreu el 1930 de Tòtem i tabú (un llibre en què parla dels orígens de la religió i la moral) afirmava que, encara que estava alienat de la religió paterna i no tenia gens de simpatia pel nacionalisme jueu, no dubtava de la seva pertinença al seu poble.

¿Es pot criticar Israel sense ser titllat d'antisemita? ¿Els jueus són víctimes pures? Quina és la situació de l'antisemitisme avui dia? Quin és l'origen de l'hostilitat contra els jueus? Què és un semita? ¿La creació de l'estat d'Israel va ser la resposta a l'antisemitisme? ¿Va ser una resposta satisfactòria? A totes aquestes preguntes, i a moltes més, algunes força incòmodes, respon el sociòleg francès Michel Wieviorka (París, 1946) a El antisemitismo explicado a los jóvenes (Libros del Zorzal, amb traducció al castellà d'Agustina Blanco). Deixeble d'Alain Touraine, Wieviorka és actualment director d'estudis de l'Escola d'Estudis Superiors en Ciències Socials de París. Fundador i editor de la revista sociològica Le monde des débats, ha publicat nombrosos llibres sobre terrorisme i violència i racisme. I coneix per experiència pròpia l'Holocaust: va perdre part de la família als camps d'extermini. Ell és ateu.

La profanació de les hòsties per part dels jueus va ser una acusació antijueva molt estesa durant l'Edat Mitjana. La història del miracle eucarístic del 1290 a París, conegut com el miracle de la capella de les Billettes, recull com la forma consagrada es va mantenir intacta després que un jueu l'hagués punxat amb un ganivet i una llança, li hagués clavat claus, l'hagués colpejat amb un martell i l'hagués tirat dins una olla d'aigua bullent. El jueu hauria aconseguit l'hòstia d'una dona cristiana que volia recuperar un vestit empenyorat. I no només l'hòstia hauria quedat intacta, sinó que també hauria sagnat i s'hauria convertit en un crucifix. El Retaule de l'Eucaristia de Vilafermosa (Alt Millars), atribuït a Llorenç Saragossa, recull aquesta història i a partir d'aquest divendres es pot veure al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC).

El 10 de març de l’any passat una espectacular operació policial va atraure l’interès de la premsa portuguesa i internacional. Amb el xoc de l’esclat de la guerra d’Ucraïna, la policia va arrestar el rabí de Porto, Daniel Litvak, i va escorcollar diverses propietats de la comunitat jueva a causa d’una investigació per diversos càrrecs de corrupció, alguns de vinculats a la concessió de la nacionalitat portuguesa a Roman Abramóvitx. L’oligarca rus, conegut per haver estat propietari del club de futbol londinenc del Chelsea, és una de les persones més riques del món i és molt pròxim al president rus, Vladímir Putin. 

Elisabeth Rother és egocèntrica, intolerant i hipocondríaca, però no es mossega la llengua i és molt divertida. Inspirada en l'àvia d'Irene Dische, aquest personatge és el que permet a l'escriptora explicar la història de la seva família a La emperatriz del nuevo mundo (Salamandra). Dische, que va néixer a Nova York el 1952 de pares immigrants d'origen jueu, posa en boca de la seva àvia, que provenia d'una família ultracatòlica alemanya, comentaris políticament incorrectes que no passen per cap sedàs. Ella és la que narra una història que comença a l'Alemanya prenazi i acaba als anys noranta del segle passat als Estats Units.

A principis dels anys trenta, Jedwabne, uns 170 quilòmetres al nord-est de Varsòvia (Polònia), tenia 2.617 habitants, dels quals més de la meitat eren jueus. El 10 de juliol de 1941 més de 1.800 jueus d'aquesta i altres localitats de l'entorn, de famílies que portaven 300 anys vivint a la zona, van ser assassinats pels seus mateixos veïns. Com va succeir? Què va provocar que els veïns matessin, amb l'acarnissament que ho van fer, aquells amb qui havien conviscut? És la pregunta que es va fer David Serrano Blanquer, filòleg, professor de la Universitat Ramon Llull i expert en el testimoniatge dels supervivents dels camps de concentració franquistes i nazis, quan va començar a investigar i a escriure Jedwabne. Una història universal (Editorial Base).

Igual que els capellans en la religió catòlica, els homes d’estudi fan bé de no casar-se. Sant Pau predicava l’abstenció sexual en termes generals, però concedia que, si un home o una dona experimentaven passions incontrolables, el millor que podien fer era casar-se a la manera heterosexual: coses d’aquell temps. Per contra, els rabins de la religió jueva, a diferència de la catòlica i d’altres, sí que es casen.