A 'Connexions impossibles', Carla Turró i Jordi Nopca exploren els lligams entre dues figures literàries. Aquest pòdcast descobreix la vida de personatges tan diversos com Rodoreda, Faulkner, Roig, Gornick o Salinger i els connecta entre ells.En el capítol VI de 'Connexions impossibles' unim la novel·lista i dramaturga Marguerite Duras (1914) i Ernest Hemingway (1899), premi Nobel de Literatura i un dels escriptors més rellevants del segle XX.

'Hemingway'

De Ken Burns i Lynn Novick per a PBS. En emissió a Filmincat.

Als trenta anys, Ernest Hemingway havia sobreviscut a una Gran Guerra, s'havia casat dos cops, havia tingut dos fills, havia publicat cinc llibres i s'havia convertit en l'escriptor més famós dels Estats Units gràcies a l'èxit aclaparador d'Un adéu a les armes. També, com recapitulen al final del primer episodi de la docusèrie Hemingway, havia enterrat el pare, mort per suïcidi en un escenari que ell va acabar repetint malgrat els seus esforços per evitar-ho. Hemingway no només va ser un dels autors més influents de la literatura del segle XX. També va esdevenir una carismàtica figura de culte que subvertia la imatge tòpica del lletraferit sedentari per concebre la vida com una aventura permanent l'experiència de la qual després abocava a la pàgina en blanc.

]]>

Quan jo tenia 16 o 17 anys, Ernest Hemingway va ser el meu primer ídol literari. En aquella època era un d’aquells autors consagrats pel Nobel de literatura que no faltaven a cap biblioteca, fins i tot a les no gaire selectes. Diria que tota la seva obra estava publicada en castellà, menys Per qui repiquen les campanes, només disponible en edicions de contraban. Perquè Hemingway és un autor que exerceix (o exercia) una estranya fascinació per a un adolescent, amb la singular barreja de nostàlgia per un passat agredolç, sentimentalisme matisat d’escepticisme i una ironia de vegades punyent, tot servit en un estil despullat, d’una precisió que sempre és un repte per al traductor, i del qual, en aquesta edició, Ferran Ràfols se’n surt de manera brillant. I tot i que, d’adults, Hemingway ens pugui semblar una mica (o falsament) simple, la seva prosa té sempre una aura de sinceritat que fa que la certesa que sempre ens està parlant d’ell mateix sigui evident, com en els relats que protagonitza Nick Adams, el seu alter ego, o en altres més burletes, com la paròdia -cruel- que fa de T. S. Eliot a El senyor i la senyora Elliot. L’heroi hemingwaià, segur de si mateix però fràgil, instintiu però reflexiu (de vegades quan ja és massa tard), enamoradís però malfiat de les dones, és el reflex d’algú que va buscar en els contorns de la masculinitat una pell que n’amagués les febleses i inseguretats.

]]>

[...]

]]> “Dostoievski era un sensacionalista barat, maldestre i vulgar”. “No puc suportar l’estil de botiga de souvenirs de Joseph Conrad, vaixells a dins d’ampolles i collarets de petxines que no són res més que llocs comuns d’escriptor romàntic”. “ Finnegans wake, de James Joyce, és una massa informe i opaca de fals folklore, un llibre mort, un ronc persistent a l’habitació del costat, summament irritant per a algú insomne com jo”. Són tres de les moltes invectives que Vladimir Nabokov va disseminar al llarg de les entrevistes recollides a Opiniones contundentes -volum que acaba de publicar Anagrama- que l’autor d’origen rus va concedir durant els anys 60 i 70, quan la seva popularitat havia crescut exponencialment arran de l’estrena de l’adaptació cinematogràfica a càrrec de Stanley Kubrick de Lolita : la novel·la, que va aparèixer a França el 1955 acompanyada d’una gran polèmica, es va convertir en bestseller en anglès tres anys més tard quan va arribar a les llibreries dels Estats Units (se’n van vendre 100.000 exemplars en tres setmanes, una fita que anteriorment només havia aconseguit Allò que el vent s’endugué, de Margaret Mitchell).

]]>

Una de les peces més valuoses de la National Gallery of Art a Washington DC és, sens dubte, 'La masia', una obra de Joan Miró executada entre el 1921 i el 1922. Es tracta d’un dels últims quadres figuratius del pintor, anunci de l’imminent trànsit cap a un estil més madur, simbòlic i esquemàtic (ja evident en obres del 1923-1924 com 'Paisatge català') i, al mateix temps, l’homenatge definitiu de l’artista a la seva estimada residència d’estiu a Mont-roig del Camp. En anys posteriors, sempre que Joan Miró volgués destacar la importància d’un nou quadre, el compararia amb 'La masia'. El petit rètol que l’acompanya ('Gift of Mary Hemingway') indica als visitants més atents del museu que aquesta obra fonamental de les avantguardes del segle XX va propiciar que es trobessin dos creadors d’abast universal, Joan Miró i Ernest Hemingway.

]]>

Una carta signada per Mary Hemingway -la quarta esposa del cèlebre escriptor Ernest Hemingway- podria treure l'entrellat sobre si la casa del matrimoni a Cuba, Finca Vigía, va ser expropiada pel govern cubà o donada voluntàriament per la vídua de l'escriptor. La carta data del 25 d'agost de 1961 i va dirigida a Roberto Herrera, amic de Hemignway.

]]> La seqüela de 'Matar un rossinyol', 'Go set a watchmen' –que sortirà finalment en anglès al juliol–, no és l'únic exemple de llibre perdut al llarg de la història. Alguns, com el de l'escriptora nord-americana Harper Lee, apareixen per art de màgia en una caixa oblidada o en un soterrani perdut; d'altres, com algunes de les obres més importants de l'antiga Grècia o de l'Imperi Romà, només les coneixem perquè han estat mencionades en escrits posteriors.

]]>

Milers de documents i fotografies d'Ernest Hemingway guardats fins ara a la casa on va viure a Cuba sobreviuran a l'oblit gràcies a una fundació dels EUA que acaba de convertir-los al format digital. "Les roses. Les ha de podar un cop al setembre, octubre, novembre, desembre i gener. Després, deixeu-les créixer", demanava l'escriptor Ernest Hemingway a Pichilo, el jardiner de casa de l'Havana abans de marxar cap a Europa durant la tardor del 1948. "Per descansar i fer-les més fortes", afegia a mà al costat de les anotacions a màquina.

]]>

Una història d'amor en plena guerra

]]>