Als matins, Ramon Madaula (Sabadell, 1962) es troba amb la inspiració; cada dia, des de fa deu anys, dedica unes hores a escriure sobre allò que el neguiteja. L'actor —conegudíssim per les interpretacions al teatre, al cinema i a la televisió— va debutar en la dramatúrgia el 2015 amb la comèdia política L'electe. Des d'aleshores, ha convertit aquella afició en una branca més de la seva carrera professional. Madaula és autor d'espectacles com Els Brugarol (2020), Buffalo Bill a Barcelona (2021) i Els Buonaparte (2023). Ara estrena Loop, una proposta de petit format en què dissecciona la relació entre un pare i una filla adulta que va guanyar la convocatòria On el Teatre Batega, una eina de les sales independents per trobar textos teatrals i portar-los a escena. Loop es representa a la Sala Flyhard de Barcelona del 28 de maig al 25 de juliol amb el mateix Madaula en el paper del pare i Júlia Genís en el de la filla.

Nadal és sinònim de celebracions, grans àpats i retrobaments familiars. Per això el teatre sol aprofitar aquest moment de l'any per parlar –amb més humor que drama– sobre els vincles familiars i per celebrar els que estimem i ens estimen. "La manera de veure el món i les nostres decisions estan plenament condicionades per la família", afirma Lara Díez Quintanilla. Ella és autora i intèrpret de Mary, un dels tres espectacles sobre la família que coincideixen en cartell aquestes festes, juntament amb Lo nuestro, d'Eu Manzanares i direcció de Mercè Vila, i L'origen del món, escrita per Lucia Calamaro i dirigida per Guido Torlonia.

Sota la forma de presumpte documental d’investigació, Marc de la Varga s’ha inventat un relat de presumpta autoficció en què res és el que sembla. Una història hereva, sens dubte, de l’anterior creació del dramaturg, El niño de la tele, estrenada a la mateixa Flyhard fa vuit anys, en què retratava la vivència de Rubén Ramírez, un nen que als dotze anys va conquerir l’èxit a les televisions dels anys noranta amb les seves imitacions. Un èxit que va desaparèixer amb la mateixa rapidesa que havia aparegut.

La FlyHard balla al ritme del hip-hop a l’obra de Marta Aran i Pau Coya en què ens parlen de la recerca de l’èxit costi el que costi. I per això ens pregunten, i pregunten als seus protagonistes què és l’èxit. La qüestió no és nova i ha estat tractada artísticament en altres propostes, però la reflexió és sempre pertinent en una societat que massa sovint opta per les respostes amb què ens atabalen els mass media vinculats als diners, la fama, el poder i l’adulació, i obviant que l’èxit és tan personal com les decisions que es prenen per assolir-lo. Decisions que lluny de les receptes multimèdia i de les indicacions de gurús impresentables han d’ancorar-se a l’ésser humà i a l’entorn personal de cadascú.

Una història, tres obres, tres produccions i tres sales alternatives en un projecte comú de col·laboració entre Barcelona i Buenos Aires, entre el teatre català i el teatre argentí. Un projecte estrenat al passat Festival Grec que fa camí en l’inici de la nova temporada amb Silvia, una brillant mostra de comèdia realista que firma i dirigeix l’argentí Nelson Valente. A qui ja hagi vist alguna de les anteriors obres de Valente, des de la magnífica El loco y la camisa fins a la no menys interessant Solo llamo para decirte que te amo, no el sorprendrà la claredat de l’estructura dramàtica de Silvia, l’excel·lència en el dibuix dels personatges i el pols de la direcció per fer rutllar un text que comença com una comèdia fútil que, a poc a poc i sense estridències, es recolza en el drama íntim. El drama d’una dona gran que fins ara ha fet tot el que s’esperava d’ella i que, mort el marit, deixa Buenos Aires per estar-se a casa de la filla exiliada a Màlaga. Valente modula l’humor, impacta i diverteix mentre exhibeix la devastadora petitesa dels seus personatges.

Els actors i les actrius són éssers fràgils confrontats de per vida a un esdevenir on l’únic segur és la incertesa. Són mentiders professionals a qui més s’admira com més ens enganyen. Sempre navegant entre la ficció escènica que els permet fer allò que està prohibit, com per exemple matar, però sempre pendents d’un esquerp reconeixement, i amb una realitat personal que tot sovint es bamboleja a la corda fluixa. I tot això també li passa al protagonista d’aquesta història escrita per un actor i director, Josep Julien, i que en les mans de Santi Ricart esdevé un viatge emocional, i en cotxe, per realitats imaginades. El viatge (segurament que una mica massa llarg) vital d’un actor català sense feina que es guanya les garrofes sobre una grua municipal que, posseït per moments d’insensatesa, es complicarà d’allò més la vida. És una confessió a cau d’orella que exigeix a Ricart desplegar una gamma de recursos que van des de la constricció fins a l’alienació tot passant per la tristesa, la ironia sobre un mateix i la solidaritat altruista. I ho fa en una Sala Flyhard que redueix a la mínima expressió l’espai escènic (sí, és possible) no gaire ben moblat, tot sigui dit, amb un gran televisor que fa més nosa que servei.

Què no faries per una germana! Per exemple, viatjar fins a l’altra punta del món per cedir-li un òvul per satisfer el seu desig de ser mare. I això és el que li demana la Laia a la seva germana petita, l’Elena. Esclar que sí, dirà ella. I amb il·lusió. De manera que l’Elena, acompanyada de la germana gran, la Mercè, alcen el vol. Tres germanes, la immensitat de l'illa més gran del món i l’Andy, el marit de la Laia que només parla anglès. Però ja sabem que una cosa són les bones intencions i l’altra les conseqüències de fer o no fer una cosa. I ja sabem que la fraternitat de la infantesa canvia quan ens fem grans i omplim la motxilla de desitjos, pors i frustracions.

Malgrat les seves petites dimensions i l’obligada modèstia de les seves produccions, la Sala Flyhard segueix apostant per comèdies d’autoria catalana contemporània que acaben assaltant els teatres més grans i més comercials. És el cas d’Ovelles, una comèdia al voltant d’una peculiar herència que ha voltat per tot Catalunya i que d’aquí ben poc s’instal·la al Teatre Borràs. Tres quarts del mateix podria passar amb la nova comèdia del tàndem Carmen Marfà i Yago Alonso, La pell fina, que, de moment ha exhaurit totes les localitats fins al 27 de juny.

Fa cinc anys que Ángela Cervantes (Barcelona, 1993) apareix dia sí dia no a TV3 a l'hora de la sobretaula. L'actriu interpreta l'Anna de Com si fos ahir, però ha sigut a partir del seu paper a la pel·lícula Chavalas que ha començat a notar de debò el pes de la fama. Nominada als Goya i amb un premi Gaudí pel seu paper com a Soraya, Cervantes torna ara al teatre. La pell fina, que es representa a la Sala Flyhard, porta a escena un sopar de parelles, una de les quals acaba de tenir un nadó. Problema: el fill els ha sortit lleig i els amics no s'estan de dir-ho en veu alta.

'Instruccions per enterrar un pare'

'Instruccions per enterrar un pare'

]]>

Entre un 30% i un 40% de les dones han patit algun tipus d’anorgàsmia. Al voltant del 69% han fingit algun cop en les seves relacions sexuals. Quan la dramaturga i directora Marta Aran va llegir aquestes xifres recollides en un article, va tenir clar que calia parlar sobre aquest tema. Justament perquè no se’n parla. O millor, perquè no tenim costum de parlar sincerament sobre el plaer en les relacions sexuals. L’espurna encesa per aquell text periodístic ha acabat sent Els dies mentits, un monòleg interpretat per Lara Salvador que s’estrena demà a la Sala Flyhard de Barcelona.

]]>

Quantes vegades t’ha regirat l’estómac sentir que la crisi és una oportunitat? ¿Que si t’ho proposes realment pots aconseguir tot el que desitges? ¿T’has sentit mai una deixalla humana per la clara consciència que, definitivament, no tens fusta d’emprenedor? Els guionistes Yago Alonso i Carmen Marfà van voler dedicar la seva primera “obra de teatre llarga” als que tenien entre vint-i-tants i trenta-i-pocs quan va esclatar la crisi. Els que més van haver de sentir el discurs del “Fes-t’ho tu mateix”. I que van descobrir aviat que el “Voler és poder”, pot ser una gran fal·làcia. Aquest és el fals tòpic que esmicolen a Ovelles, una peça que s’estrena el 31 de maig a la Sala Flyhard, dirigida per ells i protagonitzada per Biel Duran, Albert Triola i Sara Espígul, que s’alterna en el paper amb Gemma Martínez.

]]>

El Carlos és adoptat, però ni s’ho planteja. Tampoc que la seva pell és diferent. Se sent fill dels pares que l’han criat, pertany al lloc on ha viscut. Fins que la mirada aliena li nega la identitat. I n’hi retorna una altra que no sent com a pròpia. Cinc anys després d’uns esdeveniments fortuïts que li van canviar la vida i l’autoimatge, el Carlos explica la seva història. No és possible entrar en detalls sense fer espòiler. Perquè aquestes línies estructuren l’argument d’ AKA, una obra escrita per Daniel J. Meyer en una sola nit i que ara es presenta a la Sala Flyhard interpretada per Albert Salazar sota la direcció de Montse Rodríguez Clusella.

]]>

"El dissabte 10 de febrer a les 21 h emetrem en 'streaming' la funció de 'Sàpiens' per tal que els polítics exiliats, una delegació de Cultura i altres ciutadans convocats per l’ANC Brussel·les es reuneixin per veure-la en directe". Així expliquen els responsables de la Sala Flyhard i l'equip de l'obra teatral una iniciativa amb la qual volen denunciar "la retallada i privació de drets socials que estem vivint darrerament i que ha dut injustament alguns polítics del Govern i representants d'entitats cíviques pacifistes a veure's privats de la seva llibertat sent empresonats preventivament o havent-se d'exiliar forçosament a Bèlgica".

]]>

Va ser arran d’una conversa amb amics. L’actriu Marta Aran va experimentar en primera persona com els dubtes al voltant de la maternitat generen controvèrsia. Perquè la societat s’entossudeix a perpetuar la dualitat dona-mare sense qüestionar-la. El tema va semblar-li prou atractiu per desenvolupar-lo en el seu primer text teatral, La noia de la làmpada, que també l’ha convertit en directora. L’obra es representa a la Sala Flyhard de Barcelona i de moment ha prorrogat funcions fins al dia 20 de novembre. I té el mèrit d’haver-se escrit quan el debat sobre les males mares encara no havia arribat a l’actualitat. Tot just quan el rebuig a ser mare començava a sortir de l’armari.

]]>

Sí, d’acord. Madurar és rendir-se a l’espòiler: tots ens morirem. Ja en sabem el final, però per a la majoria el detall no resta emoció al viatge. Perquè l’interessant és saber com ens ho farem fins a arribar a l’última estació. Però i si de sobte, un dia, consultes Facebook i entres en una dimensió desconeguda? Hi ha hagut un error i s’hi ha filtrat informació confidencial vinguda del futur. De cop, saps on seràs set anys més tard. Amb qui i com estaràs, a què et dedicaràs. I li passa el mateix a la resta de la humanitat, com a mínim a tots els usuaris actius de la xarxa social. ¿Sents vertigen davant d’aquesta possibilitat d’informació privilegiada? ¿O, al contrari, t’atrau la idea de saber què t’espera d’ara endavant? Alejo Levis i Marc Angelet proposen aquest salt al buit en l’obra Life spoiler, una peça de ciència-ficció amb to de tragicomèdia creada per a la Sala Flyhard.

]]>

La Sala Flyhard enceta la nova temporada aquest dijous 24 amb l'última obra del dramaturg Marc Artigau: 'Caixes'. La nova aposta d'Artigau està dirigida per Montse Rodríguez i parla sobre com canvien les vides d'en Pau i la Maria quan, durant una mudança, reben els objectes emmagatzemats en caixes dels seus veïns, la Paula i en Mario. Ells, per contra, reben les pertinències d'en Pau i la Maria, els nouvinguts al barri.

]]>

El dilluns que ve s'acaben les funcions del muntatge 'El rei borni' i la companyia FlyHard ha anunciat que aturarà l'activitat teatral per fer reformes de millora de l'espai. El proper setembre, però, reobriran amb una producció que ja s'ha fet pública: 'Comment te dire adieu' de Sergi Manel Alonso. Segons han avançat, s'ha aconseguit un mecenes que els ha ajudat a aconseguir els recursos necessaris per tirar endavant les reformes.

]]>

Aquest dilluns s'havia de fer l'última funció de 'Litus', l'obra de Marta Buchaca, a la Sala FlyHard. Però la sala que gestiona la companyia de Jordi Casanovas ha arribat a un acord amb el Teatre Lliure per poder-la representar del 13 de setembre a l'1 d'octubre a l'Espai Lliure. L'obra ha sigut un èxit i ha omplert durant dos mesos la petita Sala FlyHard al 100%. El fantàstic repartiment d'una tragicomèdia sobre el dol i l'amistat el conformen Anna Alarcón, Borja Espinosa, Josep Sobrevals, Sergi Torrecilla i David Verdaguer.

]]>