El darrer llibre d’en Francesc Escribano, La terra i les cendres (Edicions 62) és la crònica periodística d’un seguit de viatges al Brasil, buscant el llegat material i espiritual del bisbe Pere Casaldàliga. Escribano va visitar per primer cop Casaldàliga el 1985, a la seva diòcesi de São Félix de Araguaya, al Mato Grosso, i un reportatge que va firmar per al programa 30 minuts, de TV3, va fer que la figura d’aquell claretià de Balsareny, d’aparença fràgil, conviccions fortes i un fi sentit de l’humor, trobés per fi el ressò que mereixia en la seva terra natal, on mai no va tornar. Després el mateix Escribano en va escriure la biografia, Descalç sobre la terra vermella, que va inspirar una minisèrie protagonitzada per Eduard Fernández.

Ja fa tres anys que va morir Pere Casaldàliga i, per als qui el van conèixer i hi van conviure, la seva absència és tan sacsejadora com la seva vigència. Al Brasil, va marcar tota una generació de lluitadors per la justícia i la llibertat. En aquests darrers temps, l’altra gran sacsejada que ho ha alterat tot –el bolsonarisme– s'ha convertit en el mirall trencat de la lluita terrenal que va lliurar el bisbe del Mato Grosso jugant-se la vida davant els terratinents de l’agronegoci, que ell titllava d’"ecocida, suïcida i genocida". Veure avui com alguns dels beneficiats per aquell religiós de Balsareny que anava amb sandàlies per São Félix do Araguaia han votat Bolsonaro és la contradicció sonora amb què s’ha trobat Francesc Escribano en el seu retorn al Brasil i a Casaldàliga, viatge convertit en un gran reportatge periodístic escrit en primera persona i publicat sota el títol La terra i les cendres (Edicions 62).

Anotin aquesta data: diumenge, 2 d’octubre. És el dia de la primera volta de les eleccions presidencials brasileres, que enfrontaran l’actual president, l’ultradretà Jair Bolsonaro, amb l’expresident d’esquerres Lula Da Silva. En circumstàncies normals, seria un duel històric, però aquest cop pot ser un duel a vida o mort. No es pot descartar que Bolsonaro, que està perdent a les enquestes, intenti deslegitimar les urnes, i fins i tot, el nostre convidat no descarta l’ús de la violència. Els presentem Paulo Maldos (São José Dos Campos, São Paulo, Brasil, 1953). Ha estat assessor del gabinet del president Lula i secretari de Drets Humans amb la presidenta Dilma Rouseff. Maldos ha passat per Catalunya convidat per la Fundació Pere Casaldàliga i l’Associació Araguaia amb el bisbe Casaldàliga, de qui Maldos va ser amic personal durant dècades.

Du l’arc i la fletxa en una mà, mentre amb l’altra clava cops a l’aire per donar força a les seves paraules. La indignació li encén la veu quan parla de Jair Bolsonaro: “Ningú coneix la cultura de valentia del poble xavante, es pensen que ens poden intimidar, però nosaltres morirem aquí!”, crida el cacic Damião, el líder dels indígenes xavante que viuen a Marãiwatsédé, al nord de l’estat brasiler de Mato Grosso, prop de São Félix do Araguaia. La corona de plomes i els traços vermells sobre la cara subratllen també la tradició guerrera dels xavante. Però la lluita d’aquest poble indígena per la seva terra nota avui un buit desolador. És l’absència que ha deixat un dels seus guerrers més il·lustres: el bisbe Pere Casaldàliga. “Ara estem sols. Ja no ens queda ningú igual, no hi ha ningú que tingui el coratge que ell tenia per enfrontar-se fins i tot a les amenaces de mort. Ell va lluitar molt pel nostre poble”, lamenta el cacic, que durant anys va tenir un fidel aliat en Dom Pedro, com el coneix tothom a la regió. Fa només un any que Casaldàliga va morir, però la seva última batalla, la que va lliurar al costat del Damião fins a aconseguir que el poble xavante pogués tornar a la seva terra de Marãiwatsédé, aviat podria tornar-se a perdre.

El ple de l'Ajuntament de Barcelona ha aprovat avui per unanimitat concedir la Medalla d'Or al Mèrit Cívic a títol pòstum al bisbe Pere Casaldàliga, que va morir l'agost de l'any passat, i al pare Manel, que ho va fer pocs dies després. L'Ajuntament reconeix el "combat permanent contra els abusos de poder i l'explotació" de Casaldàliga i també el seu "ferm compromís" a favor de la justícia social, la igualtat i la dignitat dels pobles indígenes. Pel que fa a Manel Pousa, més conegut com a pare Manel, la ciutat li agraeix el "compromís solidari i l'activisme social en favor de les persones en situació de vulnerabilitat". En especial, la infància en risc i els presos.

Santedat “SantedatNo veig que hàgim de gastar les nostres energies en fer el procés de beatificació” Incòmode Incòmode“El 2012, amb 84 anys, va acceptar marxar de casa perquè encara rebia amenaces de mort”

Aquest diumenge Antoni Bassas conversa amb la neboda de Pere Casaldàliga, Glòria Casaldàliga. El passat mes d'agost va morir el bisbe català a Sao Paulo on feia la seva tasca d'ajuda humanitària amb projectes dedicats als més vulnerables. Amb la seva neboda repassen la seva trajectòria.

El cos de Pere Casaldàliga (Balsareny, 1928), que va morir dissabte als 92 anys, ja reposa en un cementiri a pocs metres del riu Araguaia, al Brasil, país on vivia des de feia 50 anys. El seu desig era ser enterrat en aquest lloc de São Félix do Araguaia, que va ser creat per llançar-hi els cossos de camperols i indígenes que es van resistir a la invasió de les seves terres, un fet que Casaldàliga va denunciar. Segons informa Efe, grups d'indígenes s'han acomiadat aquest dimecres de Casaldàliga, el bisbe dels pobres, al cor de l'Amazònia brasilera. És un cementiri del poble indígena Iny (Karajá), sota un enorme arbre de pequi, símbol de la cultura regional.

Pere Casaldàliga tindrà cinc comiats a cavall del Brasil i Catalunya. Els seus familiars i les organitzacions amb les quals treballava han preparat diverses cerimònies per retre homenatge al bisbe emèrit, que va morir ahir als 92 anys com a conseqüència de problemes respiratoris, agreujats pel Parkinson que patia des de feina uns anys. Casaldàliga, el bisbe dels pobres, era un referent universal en la lluita per la justícia social.

Un cop arribada l'hora definitiva la millor manera d'explicar qui era, o més ben dit, com era Pere Casaldàliga està perfectament descrita en un dels seus poemes: "Al final del camí em diran: «Has viscut? Has estimat?» I jo, sense dir res, obriré el cor ple de noms...". Així era Pere Casaldàliga, un cor ple de noms. Ple de tota la gent que ha patit amb ell i que ell ha vist patir. La gent que ha lluitat al seu costat per intentar canviar un món injust i desigual. La seva gent de Balsareny, la terra de la seva infància. La seva gent de Sabadell, on va aprendre a ser capellà. La seva gent de Catalunya, sempre al seu costat. La seva gent de l’Església, a qui criticava tant perquè els estimava més. La seva gent de São Félix do Araguaia, del Brasil en general, els indis, els camperols sense terra, els peons de les fazendes, les dones que s'havien de carregar tota la família a l'esquena... La seva gent de l'Amèrica Llatina, de qui havia après que la revolució no només era desitjable, sinó que també era possible.

Pere Casaldàliga (Balsareny, 1928) ha mort als 92 anys al Brasil, on vivia des de feia 50 anys, i on va complir el seu somni de ser missioner i treballar colze a colze amb els més desfavorits. Casaldàliga, el bisbe dels pobres, era un referent universal en la lluita per la justícia social. Deixa un llegat de defensa dels drets de les comunitats més desfavorides de camperols i indígenes d'aquesta regió amazònica a l'estat de Mato Grosso.

Els metges han traslladat aquesta nit el bisbe català Pere Casaldàliga a l'hospital dels claretians a Batatais, a São Paulo, a causa del "seu estat de salut i la impossibilitat de continuar el tractament a l'hospital de São Félix do Araguaia"; segons han informat els responsables de les associacions Araguaia i ANSA, amb les quals treballa Casaldàliga. A través de les xarxes socials, també han comunicat que el bisbe es troba "estable dintre de la gravetat" i que al llarg del dia d'avui informaran del butlletí mèdic.

El bisbe català Pere Casaldàliga està ingressat a l'Hospital de São Félix do Araguaia, al Brasil, on treballava en els seus projectes humanitaris i d'ajuda als més vulnerables. L'hospitalització es deu a greus "problemes respiratoris, agreujats pel Parkinson que pateix i la seva edat avançada", 92 anys, segons han explicat a les xarxes socials els responsables de les associacions Araguaia i ANSA –amb les quals treballa Casaldàliga-.

Maria José Souza, advocada brasilera defensora dels drets humans, ha fet camí al costat de Pere Casaldàliga des dels inicis dels anys 80. Nascuda el 1954 a Goiânia, a l’estat brasiler de Goiás, és avui la responsable del departament de drets humans de la prelatura de São Félix do Araguaia. Petitona i de mirada penetrant, recolzada sobre la taula de fusta que queda davant mateix de l’habitació on dorm l’anomenat “bisbe dels pobres”, recorda el primer cop que va sentir a parlar d’ell: “Vaig llegir una notícia vella del Jornal Popular de Goiânia que parlava del Pedro, però en parlava molt malament, anomenant-lo bisbe roig, deia que havia vingut al Mato Grosso a estimular els rodamons per envair terres dels latifundistes. «Que bé!», vaig pensar”.

Unes xancletes, tres o quatre camises, un parell de pantalons i un anell de tucum. Aquesta senzillíssima indumentària és la que té Pere Casaldàliga des de fa mig segle. Fa pocs anys hi va incorporar un bastó, que l’ajudava a caminar per la terra vermella del Mato Grosso, regió de la selva amazònica, de les més pobres i aïllades del país més gran de l’Amèrica Llatina. Des que es va trencar el fèmur, ja no el fa servir, el bastó. Ja no camina. Divendres que ve compleix 90 anys.

Com era el Casaldàliga del 1962, a Catalunya?