L’artista multidisciplinari Ivan Forcadell (Alcanar, 1993) reivindica la persistència i la disciplina del camp com a motor creatiu. Entre la tradició i la ironia, Forcadell rescata objectes i memòries del món rural per donar-los una nova vida estètica i explicar un univers propi. La seva última exposició, No título, es pot visitar des del 18 de setembre a la galeria SELTZ de Barcelona.

El Niu, que enguany se celebra el dia 7 de juny, és un festival per a joves artistes emergents dels Països Catalans. La primera edició, tot just fa un any, va néixer arran del treball de fi de grau de Júlia Aleu, que va estudiar comunicació audiovisual a l’ERAM. L’esdeveniment, que gràcies a l’èxit del primer any es va assegurar una segona edició, aglutina tota mena de disciplines artístiques amb un total de 42 propostes originals. 

La figura de santa Anna, la mare de la Verge Maria, no apareix als evangelis canònics i, de fet, nombrosos teòlegs i teòrics en qüestionen la importància. En canvi, la mencionen els textos apòcrifs i ha estat reivindicada per la religiositat popular, que l'ha representat amb un llibre sota el braç o ensenyant a llegir a la seva filla. "Molts teòlegs defensen que Maria va aprendre a llegir al temple o per obra de l'Esperit Sant i oculten la figura de la seva mare", explica la historiadora d'art Maria Garganté, que comissaria Dones de paraula, l'exposició que es pot veure al Frederic Marès fins al 25 de maig del 2025.

Generalment van començar pintant grafitis o murals de joves per afició, alguns en part pel punt transgressor de fer grafitis on no està permès, altres per poder-se expressar artísticament. Però els que surten en aquest reportatge han acabat fent del que era una afició d’adolescents el seu modus vivendi. Són cinc joves artistes urbans que han aconseguit guanyar-se la vida fent el que més els agrada.

L'any 2009 Gianluca Gimini va començar a demanar a coneguts i desconeguts que li dibuixessin una bicicleta d'home, de memòria. El resultat —passats els anys— va ser una extensa col·lecció de dibuixos d'alguna cosa que semblava una bicicleta normal, però que s'allunyava de ser un prototip d'un vehicle que pogués circular. L'any 2016, Gimini, va renderitzar la col·lecció, en què hi ha una increïble diversitat de noves tipologies que sorgeixen d'aquests errors tècnics, en l'inici del projecte velocipèdia.

Aquest dissabte, a La 1, Informe semanal va oferir un reportatge que s’esforçava a arriscar en el plantejament narratiu: un únic pla seqüència de dotze minuts. Cap tall en la gravació. Servia per ensenyar l’exposició Maestras del Museu Thyssen-Bornemisza de Madrid, que s’acaba d’inaugurar. S’hi recullen les obres de diverses dones artistes ignorades per la història de l’art més tradicional al llarg de cinc segles: Artemisia Gentileschi, Angelica Kauffman, Clara Peeters, María Blanchard, Suzanne Valadon, Mary Cassatt... 

La teoria del color de Kandinski, l’experimentació al món editorial, la respiració del ioga convertida en so, el deteriorament del Mediterrani i la transmutació del fang. Aquests són conceptes d’algunes obres que s’han exposat en els últims anys al Centre d’Art La Panera de Lleida, un referent de l’art contemporani català. I alhora també són produccions que s’han traslladat a les escoles bressol de Lleida. Des del 2015, artistes de diferents disciplines elaboren cada any autèntiques obres d’art contemporani i les adapten perquè les consumeixin nadons de fins a tres anys. Una iniciativa pràcticament única al nostre país.

Fa poc Greg Marston, un actor de veu britànic, va descobrir per casualitat a internet el Connor: un clon de la seva veu generat per IA a partir d’una gravació seva del 2003. Era la seva veu pronunciant paraules que mai havia dit.

Si creieu que al món hi ha dos tipus de persones: les que estiuegen cada any en un destí diferent i les que són fidels a un lloc, crec que hauríeu de llegir el llibre de Joan Safont que acaba de publicar Comanegra.

Les històries de les artistes sovint ens han arribat esbiaixades pels tòpics. Una artista que n'ha patit molts és la pintora del segle XVII Diana di Rosa (Nàpols, 1602-1643), contemporània d'Artemisia Gentileschi. La recuperació de Di Rosa va començar fa una dècada i ara és present a l'estand de la galeria Porcini a la fira Tefaf amb la primera obra signada de la vintena que se li atribueixen. Es tracta d'una Santa Cecília amb un àngel a la partitura de la qual es pot llegir "Jo Diana di Rosa", un fet poc habitual perquè en aquell moment les artistes sovint no tenien permís per signar. Així que veu la llum cada vegada amb més força una artista que va quedar eclipsada per Artemisia Gentileschi i pel taller familiar eminentment masculí en el qual va treballar. "El llenguatge de Diana di Rosa és típicament napolità", afirma el professor Giuseppe Porzio, l'expert més important en la seva obra. "Es caracteritza per un naturalisme dolç i elegant, sensible a la carnalitat de les figures i al mateix temps atent als detalls i la preciositat dels vestits", explica Porzio. A més de Santa Cecília amb un àngel, la galeria Porcini exposa una altra pintura de Di Rosa, l'escena bíblica Rebeca i Eliezer al pou.

El consell de ministres ha aprovat aquest dimarts dues mesures llargament reclamades pel sector artístic. D'una banda, els creadors de l'estat espanyol comptaran amb una prestació especial d'atur pensada per a artistes, però també per a tècnics i auxiliars del món cultural. D'aquesta manera es reconeix la situació laboral especial que afecta molts artistes, que sovint tenen feines intermitents, amb inestabilitat i llargs períodes d'inactivitat. La nova mesura rebaixa els requisits per accedir a la prestació d'atur: estarà disponible acreditant 60 dies cotitzats per prestació real de serveis en l'activitat artística en els últims 18 mesos.

Els dijous al canal 33 s’emet Artistes, un programa de cultura que ens permet acostar-nos a l’art des d’una mirada molt diferent. Es convida un personatge popular a descobrir la sensibilitat artística d’un grup de joves que reben formació en diferents àmbits: el teatre, la fotografia, la pintura, la il·lustració, la música, la dansa... Formen part de la fundació AMPANS, que treballa per la inclusió de persones amb discapacitat intel·lectual, trastorns del desenvolupament i de salut mental. I la feina que fan és sorprenent. Les creacions d’aquests nois i noies tenen una energia i una solidesa indubtables i tots comuniquen molt bé tot el que troben darrere de l’experiència artística.

Un artista no forma part de cap piràmide social. L'artista fa les piràmides, però no s'hi fica dintre. Si ho fa, ja ha begut oli. Les piràmides són un lloc perjudicial per als artistes. A les institucions públiques els agrada, però, oferir als artistes tota mena de piràmides per tenir-los arreplegats. Administrativament, això rep el nom d'ajuda. Un artista, nogensmenys, mai no reclama ajuda pública, sinó que abans la menysprea. Perquè, amb la mà al cor, l'ajuda rebuda mai no està a l'altura de l'artista. I encara ho està menys la institució o l'autoritat que té l'atreviment d'oferir-la. Tots els artistes són rics, el que passa és que el seu capital no serveix en el món civil. Per això, més aviat que ajudes, el que necessiten els artistes són llocs on guanyar-se la vida amb el que fan. A una institució pública li convé més repartir ajudes que crear circuits i estructures on els artistes puguin desenvolupar la seva tasca, perquè amb aquesta segona mesura els artistes són independents i ja no llepen les institucions. Un artista, però, morirà de set abans que llepar ningú.

De discos plens de bones cançons n’hi ha a grapats. Els llegendaris, en canvi, són una elitista minoria. El que diferencia els uns dels altres no és la suma de números 1, ni tan sols l’èxit de vendes. El que crea el mite és la vigència i influència en la cultura popular posterior. The rise and fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars, de David Bowie, és un d’aquests discos que avui dia encara és revolucionari. El seu impacte ressona cinquanta anys després, en l’aniversari, aquesta setmana, d’aquesta obra descomunal i decisiva. Pot haver-hi debat de si, cançó per cançó, és el millor disc de Bowie (a Hunky Dory hi ha rival) però no en la seva transcendència. En una escala global que s’escapa de la música, com passa amb el What’s going on de Marvin Gaye o el London calling de The Clash, tots dos companys de dècada, són discos que van més enllà d’acords i melodies boniques per convertir-se en fenòmens socials que canvien l’art de masses per sempre.

Convertir Cal Tor de Músser, al municipi de Lles de Cerdanya, en un espai destinat a la creació artística. Aquest és l'objectiu de la Maragda Farràs, una jove de 25 anys de la Seu d'Urgell que residia a Barcelona i que després del primer confinament va apostar per viure a la casa del segle XIX que tenia la seva família, tal com ha explicat a l'ACN. Aquest mes de març han començat les obres per rehabilitar l'antic galliner, on està previst ubicar el futur Taller d'Entorns. Aquesta serà la peça clau del projecte, el qual també es definirà per l'ús de materials sostenibles. La idea és que les persones que facin una estada de dos o tres mesos es puguin allotjar a la mateixa casa i comptar amb els establiments turístics del poble per aquells que hi vulguin anar de forma més puntual.

Quan Lorena Constanza va conèixer Raül Valdivia i Adrià Rosendo, acabava de decidir muntar el seu propi negoci. Fins llavors, ella i la seva parella oferien el seu art per encàrrec, fins que van decidir que era el moment de començar a vendre ells mateixos i a internet. En aquell moment se li van apropar dos joves emprenedors amb una proposta: fer-ho a través del portal de venda de làmines que acabaven d’obrir.

La pandèmia va obligar els museus d’arreu del món a tancar les portes i a oferir part de la seva programació i exhibicions de manera virtual. A poc a poc, però, alguns museus ja es plantegen anar reobrint les portes. Una part dels museus alemanys, per exemple, ho faran a partir del 4 de maig amb algunes mesures com, per exemple, l’obligació de pagar amb targeta de crèdit i panells protectors per als qui venen els tiquets. A la Xina, els museus prendran la temperatura als visitants. En tots els casos hi haurà mesures per garantir que es puguin mantenir les distàncies de seguretat.

"La ciutat de Gràcia és una gran sala d'art: olis i pintures a 20 dòlars la unitat". Podria semblar un eslògan publicitari més o menys encertat, però no, és el vers d'una cançó dels Skatalà publicada fa vint-i-cinc anys i dedicada a Sebastià Roure, un poeta, pintor local i personatge extravagant en general que va morir l'any 2006, quan el barri barceloní començava a despendre's d'una essència especial que feia d'imant per a bohemis.

Corrupció, consumisme, poesia, xarxes socials, refugiats i deshumanització són alguns dels llocs comuns de l’art urbà amb segell català, que floreix amb noms propis i també iconografies molt diferenciades. Amb l’obra camuflada a les parets de la ciutat, els artistes urbans llencen missatges als vianants esperant conquerir el seu cor, alhora que reivindiquen un art lliure, gratuït i a l’abast de tothom. A tots els uneix l’ús de l’espai públic com a plaça d’expressió intimista i col·lectiva.