Durant aproximadament una setmana, a finals de juny, els mitjans de comunicació occidentals van estar obsessionats amb el destí del Titan, un petit submarí que transportava cinc persones –entre les quals hi havia dos multimilionaris– al Titanic enfonsat i que va implosionar poques hores després de començar el descens, segons es va descobrir posteriorment. Mentrestant, un vaixell que transportava uns 750 refugiats econòmics va bolcar davant la costa grega. Hi van morir centenars de persones embarcades a Líbia després de viatjar-hi perillosament des de països com l’Afganistan, el Pakistan i Síria. El Pakistan va declarar un dia de dol nacional pels seus ciutadans desapareguts al mar. Occident, però, amb prou feines hi va parar atenció.

En els anys més durs de la crisi, es parlava amb menyspreu d'Espanya com de "la Florida d'Europa". També Catalunya s'enduia aquesta comparació de boca de l'aleshores presidenta del PP català, Alicia Sánchez-Camacho, que el 2009 va dir en una conferència a la Cambra de Comerç que la Generalitat havia descuidat tant la indústria, i s'havia centrat tant en el turisme i la construcció, que mereixia aquesta qualificació.

El pare del comunisme, Karl Marx, i dos economistes nord-americans de caràcter progressista han sigut les tres referències en el pla econòmic del discurs d'investidura de Pere Aragonès. El candidat republicà ha compaginat una figura històrica de l'esquerra amb dos noms de moda en el món anglosaxó.

El Regne Unit està entrant en la recessió més profunda dels últims 300 anys. Milions de llocs de treball estan amenaçats. El deute públic ha ultrapassat el 100% del PIB. ¿No sembla el moment idoni per plantejar-se els fonaments conceptuals de la teoria econòmica, oi?

Els rescats econòmics, els crèdits vinguts d’Europa, les condicions i, al cap i a la fi, les retallades, de l’anterior crisi econòmica es van coure a la cuina de l’Eurogrup, l’òrgan informal que reuneix els 19 ministres de finances de l’Eurozona. Amb ja gairebé els dos peus posats dins una recessió encara més profunda, l’Eurogrup busca president que a partir del 13 de juliol substitueixi el portuguès Mário Centeno. I la cursa oficial va començar ahir, amb la presentació de les candidatures de la vicepresidenta econòmica, Nadia Calviño, que haurà de competir amb l’irlandès Paschal Donohoe i el luxemburguès Pierre Gramegna, en una votació entre els mateixos 19 ministres el 9 de juliol.

Durant la dècada del 2020 la idea que es pot deixar que el mercat solucioni per si sol els problemes econòmics quedarà definitivament bandejada, després d’uns 40 anys en què aquesta creença ha causat danys incalculables a la societat i al medi ambient.

El PSOE i Unides Podem han pactat els principals punts de la política econòmica del seu govern de coalició, que mantindrà una línia continuista respecte a l'anterior govern socialista, segons informa aquest dilluns el diari El País.

No descobrirem ara i aquí que l’especialitat del president espanyol, Mariano Rajoy, és deixar que les coses passin. No fer res. Això té unes implicacions polítiques, però també econòmiques, i aquestes últimes potser estan passant més desapercebudes.

L'economia catalana crearà 230.000 nous llocs de treball fins al 2018 i la taxa d'atur baixarà fins al 9,3%, segons el director territorial del BBVA a Catalunya, Christian Terribas. Però el nivell d'ocupació no tornarà als nivells precrisi fins a finals del 2019 o 2020, segons Miguel Cardoso, economista en cap per a Espanya de BBVA Research, el servei d'estudis del banc.

La gestió econòmica d'Obama en el seu primer mandat està plena de matisos. Quan va jurar el càrrec el gener del 2009, el país estava immers en una de les pitjors crisis des de la depressió dels anys 30. L'economia estava en caiguda lliure amb una contracció del 3,4% i un ràpid augment de l'atur que estava en un 7,8%.