La cugula és, segons el diccionari, una planta de la família de les gramínies, semblant a la civada, que apareix sovint a la vora dels cultius. Genèricament es considera una mala herba. I, segurament per això, el món rural ha utilitzat el terme cugula per referir-se tradicionalment al que una embarassada portava dins del ventre quan era una nena.

Les persones que tenim el privilegi de poder anar amb una certa assiduïtat al teatre comprovem dia sí dia també que el percentatge de cabells blancs a les platees és aclaparadorament elevat, llevat d’alguns casos excepcionals. Balsàmics.

Des de fa 21 anys, el festival elPetit treballa per fer créixer els espais i les propostes escèniques adreçades al públic de menys edat: entre 0 i 5 anys. "Ho diuen tots els estudis. En aquesta edat, als infants totes les experiències els queden i els ajuden en el seu dia a dia. L'art i l'estètica han de ser presents a les seves vides", assenyala Eulàlia Ribera, que codirigeix el festival juntament amb Isabel Urpí. Amb aquest objectiu, elPetit arrenca aquest dissabte i, fins al 30 de novembre, acollirà una quinzena d'espectacles a sales de Barcelona, Granollers, Igualada, Lleida, Olot, Sabadell, Sant Cugat del Vallès, Sant Esteve Sesrovires, Sant Quirze del Vallès, Viladecans, Benicàssim, Sant Llorenç des Cardassar i Madrid. Convertit en un festival de primera infància de referència en l'àmbit internacional, any rere any aconsegueix guanyar nous espais i estendre així la seva programació. En aquesta edició, se sumen al festival el Teatre Lliure de Montjuïc i el Centre Penitenciari de Ponent.

El festival Temporada Alta ha estrenat aquest dijous nou director i nova programació. Narcís Puig ha agafat el relleu de Salvador Sunyer seguint l'objectiu de "mantenir la línia marcada al llarg de tots aquests anys", amb un cartell fet de grans noms internacionals i noves produccions de talent català. El festival tindrà lloc del 18 de setembre al 12 de desembre a les comarques gironines –especialment a Girona i Salt– i comptarà amb 92 espectacles i 28 estrenes, amb un pressupost de vora els 3 milions d'euros.

El director artístic del Kunstfest de Weimar, Rolf C. Hemke, ha tancat la seva etapa de set anys al capdavant del festival fent una crida a "viure amb valentia" per continuar lluitant per un futur millor en un moment que "les certeses democràtiques i polítiques ja no són les que eren". "Sense accions valentes i conscients de cadascun de nosaltres, ens podríem jugar el nostre futur temeràriament", ha advertit Hemke. De coratge i valentia n'és una mostra la periodista russa Ielena Kostiutxenko, que dijous va assistir "molt satisfeta" a l'estrena absoluta d'un muntatge teatral basat en el seu llibre El meu país estimat (La Segona Perifèria, 2025) en una vella fàbrica construïda durant el Tercer Reich. Kostiutxenko (Iaroslavl, Rússia, 1987) va treballar durant 17 anys per a Nóvaia Gazeta i va ser la primera en demostrar la presència de tropes russes a l’est d’Ucraïna. Exiliada a Berlín, va patir un intent d'enverinament.

"Ja sabem que aquí, a Girona, aneu sobrats de ciclistes, i perquè no us fallés la patrona, per això m'heu convidat". Entrant pel passadís del Teatre Municipal, acompanyada de la pubilla vallenca preferida de Catalunya, Jèssica Pulla, autoritats i un seguici de gegants i capgrossos, Glòria Ribera (Guissona, 1994) va encendre entre cançons aquest dijous a la tarda els joves reunits al Barri Vell amb una crítica irreverent al turisme massificat. Era la inauguració del Festival Z, una proposta igual d'irreverent creada des de fa cinc anys per a menors de 30 anys, que li anava com anell al dit. Amb una corona al cap, erigida en princesa de Girona, la cupletista i neovedet de Guissona va presentar-se com "sa majestat Glòria Ribera de Leonor", perquè de Borbó diu que no li agrada i "Ermessenda ja estava pillat".

Nit d’estrena i de nervis –dels bons– a la muntanya de Montjuïc. “Qualsevol cosa pot sortir malament en qualsevol moment”, advertia l’acròbata i creador escènic Yoann Bourgeois a la presentació de Le Petit Cirque, la proposta de circ contemporani encarregada d’inaugurar la 49a edició del Festival Grec aquest dijous al Teatre Grec. Estrenat l’espectacle, ha quedat demostrat que la prudència de l’artista francès no era falsa modèstia. L’escenografia havia de funcionar com un rellotge per no desmerèixer les acrobàcies impossibles del muntatge. Res no podia fallar. I no ha fallat. Creat a sis mans per Yoann Bourgeois, la cantautora francesa Pomme i la ballarina Marie Bourgeois, Le petit cirque ha superat amb nota el repte de donar el tret de sortida al gran aparador de les arts escèniques de la capital catalana. 

L'Alt Penedès tindrà, a partir d'aquest estiu, un nou festival interdisciplinari gratuït, el Soolus, que comptarà amb la participació d'intèrprets com Pol Guasch, Diana Gómez, Tanit, Elisabet Casanovas i Albert Baró. Tots els participants han acceptat la premissa base d'aquest festival: portar a l'escenari propostes artístiques protagonitzades per una única persona. L'artífex darrere d'aquesta iniciativa és l'actor i director Francesc Cuéllar, que ha decidit desplegar a la seva terra natal una programació diversa, on tinguin cabuda tots els gèneres. El Soolus transcorrerà en tres dies: arrencarà el 7 de juny a Sant Sadurní d'Anoia, continuarà el 8 de juny a Olesa de Bonesvalls i acabarà el 27 de setembre a Vilafranca del Penedès.

Ni és ben bé un grup vocal ni és una companyia de teatre convencional. És les dues coses alhora i amb aquesta fórmula trencadora, Cor de Teatre compleix els 25 anys amb una trajectòria farcida d'èxits. Per a commemorar l'efemèride, des d'ahir i fins diumenge representen l'espectacle La Gala a la Factoria d'Arts Escèniques de Banyoles, amb totes les entrades exhaurides. "La Gala és un espectacle de celebració al més pur estil de Cor de Teatre amb els membres actuals i els antics, i amb el públic que ha fet possibles aquests 25 anys", explica David Costa, director de la companyia.

Han calgut més de quinze anys de picar molta pedra per situar al mapa l'oferta cultural i la creació contemporània de les Terres de l'Ebre. Però ja és una evidència que les arts escèniques, audiovisuals i digitals han pres el protagonisme en els territoris perifèrics del sud del país. Aquest moment dolç de l'oferta cultural es va poder constatar dissabte passat, entre el bullici de la gran carpa central del festival Deltebre Dansa, just al centre del Delta de l'Ebre. El certamen –que enguany ha complert divuit anys– va tancar l'edició amb l'espectacle de circ i dansa contemporània VoloV, del Col·lectiu TQM, una obra inspirada en el text Els ocells, del dramaturg de la Grècia clàssica Aristòfanes. L'obra va ser el punt culminant de quinze dies de programació, amb una trentena d'espectacles –que han aplegat 8.000 espectadors–, 19 professors i prop de 300 estudiants de dansa de gairebé cinquanta nacionalitats: de Nova Zelanda, fins a Corea del Sud, passant per Mèxic, Islàndia i el Kazakhstan. Sota el lema Movement matters [El moviment importa], el festival ha volgut apel·lar a la funció reivindicativa de la creació artística. "Qui sap si, tal vegada, el Deltebre Dansa serà la llavor que faci germinar un nou petit-gran canvi", en paraules del ballarí i coreògraf tortosí Roberto Olivan, fundador i director artístic del festival.

Hi ha festivals i festivals. Els que busquen les masses i els grans caps de cartell. D'altres que, amb una feina de formigueta, tenen una missió totalment diferent: crear xarxa, unir veïns i portar cultura de qualitat allà on és difícil que els ajuntaments hi arribin, sobretot per problemes de pressupost. Encara que sigui amb espectacles bons però amb un format reduït, d'un centenar d'espectadors. Així, en plena pandèmia, va reinventar-se el Festival d'Arts Escèniques de l'Empordà, el FASTT, afegint una T al final, la de territori. I estenent-se a poc a poc per diferents micropobles de la comarca alt-empordanesa, amb una oferta sempre a l'aire lliure en espais públics. "La nostra intenció no és fer un festival de masses, perquè aquests espais de trobada després són efímers i acaben desapareixent", explica la seva directora, Rebecca Alabert.

Quan Aurora Rosales, mà dreta de Lluís Pasqual, va proposar a Oriol Pla d'estrenar un espectacle al Teatre Lliure, ell no no sabia ben bé què fer. Tres idees li ballaven pel cap: una peça amb els amics, una sobre la música techno o bé treballar amb la família. Tenia 23 anys i es demanava: què puc explicar? Quin sentit té que expliqui alguna cosa? El director de cinema Jaime Rosales li va recomanar que mirés el que tenia més a prop. I, de seguida, va notar una mena de fiblada interior, “una sensació molt física”, que diu ell, quan va pensar en el seu pare Quimet, la seva mare Núria i la seva germana Diana. Amb tots tres s'havia criat als carrers de Catalunya fent teatre. Amb mesos, ja va sortir amb sa mare que li donava el pit. I als sis anys va batejar-se teatralment amb Quatre fustes i un paper, el muntatge que van ordir els seus progenitors “per transmetre'ls l'ofici”. “El pare ens va ensenyar què és un procés professional”, recorda.

Mariaelena Roqué (Tarragona, 1952) viu de cara al Mediterrani, en una casa petita de les Cases d'Alcanar que és, a la vegada, un museu del seu art. A cada racó del menjador-cuina hi guarda records i objectes de més de 50 anys de creacions. Un grup de nines d'arreu del món saluden els visitants des de l'entrada: "Volia fer-ne una exposició al Museu Etnogràfic penjant-les com una cortina", explica Roqué. I, al capdamunt, les regeix la fotografia d'ella nua cavalcant un galgo esculpit que va formar part d'Asdrúbila, l'espectacle dels Jocs Olímpics del 1992. Entre els quatre carrers d'aquest poble tranquil de costa, l'últim del Principat de Catalunya abans de trepitjar el País Valencià, Mariaelena Roqué va conèixer Carles Santos (1940-2017): ell, nascut a Vinaròs, també hi vivia i tenien una amiga en comú. Era el 1985, ella havia crescut a Veneçuela i més endavant havia tornat a Catalunya, la seva terra natal. "Vaig decidir quedar-me. Des del principi vaig tenir la visió que construiríem un llenguatge artístic junts", recorda Roqué.

Durant dos dies els carrers i equipaments de Montmeló s'omplen de teatre amb espectacles de gèneres tan diversos com el teatre visual, titelles, clown, instal·lacions o màgia per celebrar els deu anys del Festival Fitkam, un projecte que des del seu inici ha programat més de 200 espectacles que han pogut gaudir 25.000 espectadors. L'objectiu és convertir Montmeló en un referent dins del sector de les arts escèniques en l'àmbit juvenil i infantil on hi tinguin cabuda famílies, programadors i professionals.

Catalunya té un museu d’arts escèniques que poca gent coneix. És un projecte centenari i un referent en la documentació, la recerca i la difusió de les arts escèniques catalanes i espanyoles, però un gran desconegut per a la societat. 

La societat evoluciona molt lentament i a l'audiovisual, com a reflex i creador de referents i imaginaris, se li demana que actuï com un far que il·lumini zones fosques. Però la ficció és una pedra difícil de moure. Conversem amb Sílvia Munt, Victòria Pagès, Clara Segura i Maria Molins sobre la funció de l'art i la seva la capacitat per canviar les coses, i també sobre edatisme, feminisme de proximitat, maternitat, quotes i platees plenes de dones madures exigint continguts que les apel·lin i representin. Testimonis esperançadors que fan pensar que alguna cosa molt profunda i enquistada comença a moure's, a conseqüència de la revolució en la ment i l'actitud de les dones.

La Fundació La Ciutat Invisible, impulsada per Bitò, empresa programadora del Festival Temporada Alta, té com a objectiu vincular la cultura, les arts i l’educació amb el teixit empresarial de Girona i Salt. Així, sota la premissa de convertir la cultura en vehicle de transformació social, la Fundació, finançada per patrons i mecenes de caràcter privat, desenvolupa cada any diverses línies d’actuació.

Lector voraç, Salvador Sunyer (65 anys) ha dedicat la vida a la gestió cultural i a la producció artística. És el director del festival de les arts escèniques més gran de l’estat espanyol: el Temporada Alta de Girona i Salt. Sunyer es mostra optimista amb l’arrencada de la taquilla del festival: amb dades de dilluns, en menys d’una setmana s’han venut més de 18.000 entrades de les 42.450 disponibles. La 31a edició del Temporada Alta s’inaugurarà el 7 d’octubre amb L'adversari, una producció pròpia amb direcció de Julio Manrique i interpretada per Pere Arquillué i Carles Martínez, a partir dels textos del llibre homònim d’Emmanuel Carrère. Sunyer és fundador de l’empresa Bitò Produccions, que programa activitats com les conferències dels CaixaForum a tot l’Estat. De fet, el festival gironí significa menys del 40% de l’activitat de Bitò, empresa de 30 treballadors amb seu a Salt.

El públic fidel de l'Agrupación Señor Serrano sap que als seus espectacles sovint hi apareixen maquetes i objectes que ells mateixos manipulen en directe a l'escenari. La companyia, una de les més internacionals de Catalunya, es va fer un lloc a l'escena europea amb aquest particular llenguatge fet de cinema en viu, narració amb miniatures i performance. La seva última creació, però, queda lluny de tot això. "Necessitàvem provar una forma escènica i de creació totalment diferent. Volíem deixar de banda un llenguatge que ja dominem i que no ens pot aportar més, i per fer-ho vam decidir fer un salt al buit. Hem abandonat les maquetes i els objectes per treballar a escala humana", explica Àlex Serrano, fundador i una de les ànimes de la companyia.

El Deltebre Dansa celebra aquest estiu la seva 17a edició consolidat com un festival que és un referent internacional de la dansa, el circ i les arts escèniques. Cada edició aplega milers de persones i centenars d’artistes de tot el món que es reuneixen al Parc Natural del Delta de l’Ebre per conviure i viure una experiència singular, d’avantguarda i multicultural. Després de dos anys complicats per la incidència del covid-19, Roberto Oliván, fundador i director artístic, explica que tenen "ganes de reprendre l’esperit del Deltebre Dansa del 2019. Ara tornem a l’emplaçament habitual, al Parc del Riu de Jesús i Maria, amb ganes de convertir el festival no només en una trobada d’estudiants, professors i amants de la dansa, sinó en un esdeveniment cultural i social que va molt més enllà del nostre sector professional. El Deltebre Dansa és un gran festival internacional però que es desenvolupa en un espai acollidor i fet a escala humana".