Cada vegada que escolto Pink Floyd recordo Antonio Machado. És amb aquella cançó del disc The wall, que es diu Blue sky. Parla del mateix que el poeta portava a la butxaca de l'abric, escrit en un paper, quan va travessar la frontera cap a França pel camí de l'exili, al final de la guerra mentre fugia del feixisme. Potser es tracta dels darrers versos que va escriure a la vida. Estos días azules y este sol de la infancia... Machado sencer es troba aquí dintre, com també aquestes paraules contenen tot Roger Waters.

Abans de la seva trista mort a Cotlliure, als 63 anys, a l’Hotel Bougnol-Quintana, on tres dies després també finava la seva mare, Antonio Machado havia passat els darrers mesos a Barcelona. Provinent de València, el govern de la República el va allotjar primer unes setmanes a l’Hotel Majestic i després a la torre Castanyer, un palauet de la família Güell al passeig de Sant Gervasi que havia estat requisat als seus propietaris. Encara avui existeix i pertany als Güell. De fet, durant uns anys hi va viure Cayetana Álvarez de Toledo, fins que el 2018 es va divorciar del seu marit Joaquín Güell, amb qui té dues filles. El palauet està situat al costat de l’Escola Jesús Maria, construïda en una part dels jardins del casalot cedits a finals del XIX.

La setmana passada van fer al programa Imprescindibles, del segon canal de RTVE, un documental dedicat al dibuixant Francisco Ibáñez, i l'Imprescindibles de la setmana anterior va estar dedicat al poeta Antonio Machado. Formo part d'una generació que està feta de rialles i de poesia, quioscos i exili. Conflueixen dues Barcelones a través dels dos artistes.

En esta egregia Barcelona -hubiera dicho Mairena en nuestros días-, perla del mar latino, y en los campos que la rodean, y que yo me atrevo a llamar virgilianos, porque, en ellos se da un perfecto equilibrio entre la obra de la Naturaleza y la del hombre, gusto de releer a Juan Maragall, a Mosén Cinto, a Ausias March, grandes poetas de ayer, y otros, grandes también, de nuestros días. Como a través de un cristal coloreado y no del todo transparente para mí, la lengua catalana, donde yo creo sentir la montaña, la campiña y el mar, me deja ver algo de estas mentes iluminadas, de estos corazones ardientes de nuestra Iberia. Y recuerdo al gigantesco Lulio, el gran mallorquín. ¡Si la guerra nos dejara pensar! ¡Si la guerra nos dejara sentir! ¡Bah! Lamentaciones son estas de pobre diablo. Porque la guerra es un tema de meditación como otro cualquiera, y un tema cordial esencialísimo. Y hay cosas que sólo la guerra nos hace ver claras. Por ejemplo: ¡Qué bien nos entendemos en lenguas maternas diferentes, cuantos decimos, de este lado del Ebro, bajo un diluvio de iniquidades: “Nosotros no hemos vendido nuestra España!” Y el que esto se diga en catalán o en castellano en nada amengua ni acrecienta su verdad. […]

El Consell ha anunciat l'adquisició de quatre "béns emblemàtics" amb l'objectiu de recuperar els símbols patrimonials del País Valencià. Es tracta del pic del Penyagolosa, actualment de titularitat privada; una part de la propietat del Teatre Principal d'Alacant, la casa de Rocafort on va viure el poeta Antonio Machado durant la Guerra Civil i el castell de la Todolella (els Ports), una fortalesa que data del segle XIV.

La Universitat Catalana d'Estiu de Prada (Conflent) ha entregat aquest dijous el Premi Canigó a l'expresident de la Generalitat Pasqual Maragall, en reconeixement a la seva trajectòria política, la seva lluita per la identitat catalana més enllà de les fronteres autonòmiques i el seu suport i vinculació històrica a la UCE. A l'hora de rebre el premi, Maragall ha reivindicat la importància de Catalunya però també d'una "hispanitat entesa de manera oberta", i ha explicat la seva intenció d'anar a visitar la tomba d'Antonio Machado, a Cotlliure, després de l'acte. Maragall ha assegurat que el poeta entenia perfectament la "pluralitat" d'Espanya. L'expresident ha acabat amb un "visca Catalunya".

Sòria, protagonista de la pel·lícula