Soló d'Atenes va ser el primer a viatjar pel simple plaer de conèixer el món, sense cap interès utilitari. La seva meta era el camí. Va arribar així a la cort del riquíssim Cresos, rei de Lídia, que el va rebre amb els braços oberts i li va mostrar tots els seus immensos tresors. Davant la seva riquesa, Cresos li va preguntar si al llarg dels seus viatges havia conegut algú més feliç que ell. Soló li va dir que havia conegut algú molt més feliç, Teló d'Atenes, un home senzill que va viure en una època de bonança, va tenir uns fills excel·lents, va veure com creixien els seus nets i va morir, amb una mort gloriosa, defensant la seva pàtria. "L'home, Cresos –va continuar Soló– està subjecte a l'atzar. No hi ha dos dies a la seva vida que siguin completament iguals. Així que per saber si un home és feliç hem de considerar tota la seva vida, en conjunt. Abans de la mort, ningú mereix el títol de feliç".

Després de publicar ara fa uns anys Una filosofía del miedo, finalista del Premi Anagrama d’Assaig el 2021, Bernat Castany Prado, filòsof i filòleg, professor de literatura a la UB, arriba de nou a les llibreries amb un altre assaig feliç i molt recomanable, Una filosofía de la risa. De nou ens trobem un autor que escriu amb bon ritme, amb un estil exuberant, ple d’imatges, metàfores i giragonses estilístiques, que alhora es presenta amb la deguda contenció pel que fa al rigor de les seves idees. L’enginy que caracteritza l’escriptura d’aquest llibre no s’esgota en focs d’artifici, sinó que està al servei d’una forma de vida. Llegir el professor Castany ens fa millors.

Quan Francesc Torralba (Barcelona, 1967) va començar a donar classes de filosofia a la universitat, tenia només cinc anys més que els seus alumnes. "Ara en tinc gairebé quaranta més que ells –explica–. Un dels canvis entre llavors i ara és que actualment observo uns nivells de desencís molt elevats entre els alumnes, tant a l'aula com a les tutories". El nou assaig de Torralba, Anatomia de l'esperança –que ha guanyat el premi Josep Pla 2026–, parteix del malestar que ha detectat en la societat durant els últims anys i que afecta especialment els joves. "Reben impulsos negatius tota l'estona –continua l'autor–. Se'ls explica que tindran contractes porqueria, que mai no podran comprar un pis de 60 m² a Barcelona i que viuran relacions marcades per la volatilitat". A la negativitat sobre el futur s'hi suma la mirada que els mitjans de comunicació construeixen sobre el present. "El telenotícies i els diaris ens expliquen que tant el món local com el global cauen a trossos", afegeix. Per tots aquests motius, Torralba ha rebut visites al despatx recentment que l'han deixat de pedra. "Si una alumna em diu que s'ha intentat suïcidar dues vegades, què li responc?", demana.

I

Amb la mort del dictador Francisco Franco el 20 de novembre del 1975, la societat catalana es va despertar d'un malson. Feia temps que bullia d'expectatives i dinamisme. Però fins al decés del caudillo no van fer eclosió del tot les energies latents. També en el món cultural.

Marxista, ecologista i partidari del decreixement: aquests són els tres eixos del pensament del filòsof japonès Kohei Saito (Tòquio, 1987), que gràcies a assajos molt crítics amb el capitalisme com Slow down. Una nova manera de viure (2020; en català a Tigre de Paper) s'ha convertit en best-seller —n'ha venut més de mig milió d'exemplars només al Japó— i ha estat traduït a una vintena de llengües. L'autor ha visitat recentment el CCCB de Barcelona amb un nou llibre, El capital des de zero (Tigre de Paper, 2025; traducció de Lola Fígols), on analitza el descrèdit creixent de la lògica capitalista, planteja algunes propostes per redreçar el present i ofereix una mirada insòlita a l'obra més important de Karl Marx, El capital.

L’altre dia reflexionava sobre la fortalesa i la fragilitat de l’ésser humà, o més aviat del cos humà. Perquè, fins i tot per a una persona no creient, és innegable que la nostra anatomia és absolutament meravellosa. Només cal aturar-se un moment i observar com funcionem per adonar-se del miracle que és estar vius. De forma automàtica respirem, ens autoregulem, eliminem allò que ens perjudica, el cor batega amb regularitat i el sistema immunitari lluita per nosaltres. Tot això sense que n’hàgim de ser conscients. És una tecnologia interna tan avançada que cap màquina humana no pot igualar-la del tot. I tot això passa dins nostre, constantment, cada segon.

Aprofitem la canícula, parlem de filosofia.

Al llarg de gairebé sis dècades de palmarès, el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes ha distingit narradors, poetes, lingüistes, cantautors i historiadors, però fins ara no havia reconegut ningú que hagués dedicat la seva vida a la filosofia com Pere Lluís Font. L'aportació intel·lectual de Lluís s'ha desplegat, a grans trets, en quatre nivells: la docència universitària, la traducció, l'edició i l'escriptura. "Pensar és repensar". "Catalunya i la filosofia han estat les meves dues passions". "Som monolingües, però ens convé ser poliglots". Aquestes han estat tres de les divises del guardonat al llarg de tota la seva extensa i fructífera trajectòria.

"La filosofia té dos grans motius: indignar-se per transformar el món i meravellar-se de la perseverança". La frase que va pronunciar la doctora en filosofia i professora de la Universitat de Barcelona (UB) Begoña Roman és un bon exemple de per què un dilluns a la tarda prop de 100 persones es van reunir a l'Ateneu Barcelonès amb un objectiu clar: recuperar el prestigi de la filosofia dins l'educació catalana. "Ja no és una qüestió professional sinó una qüestió de país. El problema és que vivim en el curtterminisme. No es planifica de cara al futur sinó només per avui", va criticar el catedràtic de filosofia Ramon Moix.

A l'exposició En l'aire commogut... el filòsof i historiador de l'art francès Georges Didi-Huberman (Saint-Étienne, 1953) proposa prendre distància crítica i aturar-nos a llegir i a deixar que les imatges ens commoguin, però també que ens facin fer preguntes. Ho fa seguint les petjades d'uns versos de Lorca i a través de tres-centes obres d'artistes com Goya, Dalí, Giacometti, Miró, Picasso, Colita o Rodin. La mostra, que comença i acaba amb la mirada d'infants, és una coproducció del CCCB, on es podrà veure fins al 28 de setembre, i el Museu Reina Sofia de Madrid, on va estar l'any passat. Didi-Huberman té una llarga obra dedicada als usos i significats de les imatges i no ha passat mai de puntetes per alguns temes molt controvertits. Entre les seves obres hi ha Images malgré tout (2004; Imágenes pese a todo: memoria visual del holocausto en l'edició en castellà de Paidós), Quand les images prennent position (2008; Cuando las imágenes toman posición a Antonio Machado Libros) i Passer, quoi qu'il en coûte (2017; Pasar, cueste lo que cueste a Shangrila)

Plou sobre mullat, quan creus que ja s’acaba torna a començar, la història interminable –primer com a tragèdia, després com a farsa– i sant tornem-hi al cap del carrer. O dit d’una altra forma: Sísif a la carrera rere la pedra que puja i baixa i mai no para de rodolar, però en aquest cas només cap avall i mai amunt. Ho dic perquè Catalunya és el país amb menys pes de la filosofia en el currículum educatiu des de fa molt de temps, urpada rere urpada. I si fa tant que som aquí significa que fa anys que som en un lloc pitjor. Des de l’escola de la llibertat, sempre urgeix pensar –contra qui només ens vol súbdits, consumidors, espectadors i usuaris– i repensar-ho tot. Perquè si avui, posem per cas, és 25 d’abril –d’arrel valenciana, ànima portuguesa i esperit italià partisà– caldrà atendre per què tenim com tenim el País Valencià, què se n’ha fet de la revolució democràtica dels clavells cinquanta anys després i com carai hem arribat a la sinestèsica paradoxa de commemorar la italiana Diada de l’Alliberament amb Meloni governant Itàlia. Fa pensar –oi tant–. Perquè també fa massa que ens conviden, inciten i modulen barroerament a deixar de fer-ho.

“En l’era de les màquines, potser hauríem de pensar en això: els humans sabem coses i les màquines també, però aquestes no les saben tal com les saben els humans, encara que, segons com, les sàpiguen millor. I és que no és només important allò que se sap, sinó també com se sap”, escrivia el filòsof Josep Maria Terricabras al seu llibre Atreveix-te a pensar, publicat l'any 1998. No es parlava encara de la intel·ligència artificial, però el pensador ja reivindicava la necessitat de disposar d’instruments i d’ajuts per pensar millor i reflexionava sobre la "utilitat del pensament rigorós en la vida quotidiana", com deia el subtítol del llibre. Va ser aquest llibre el que va inspirar els premis que porten el nom de Manel Xifra Boada, fundador de Comexi, una de les grans empreses de Catalunya, que és referència mundial en el sector de la construcció de maquinària per a la impressió flexogràfica i que avui exporta el 90% de la seva producció, amb una facturació anual de més de 100 milions d'euros. 

Explica Marina Garcés (Barcelona, 1973) que el primer impacte d'una amistat estranya és la pel·lícula E.T., que va veure quan tenia nou anys. "Planteja d'una manera molt radical on està la incondicionalitat amb un ésser diferent, en aquest cas tan estrambòtic que és literalment extraterrestre". Una amistat entre un nen i el bitxo d'un altre planeta que t'enfronta a una pregunta: què vol dir estimar incondicionalment? Aquesta és una de les qüestions que la filòsofa catalana planteja en el seu últim llibre, La passió dels estranys (Galàxia Gutenberg).

Fa poc li vaig preguntar a Ferran Sáez sobre la seva relació amb l'espiritualitat i em va assenyalar una finestra discreta situada molt amunt de la cambra on ens trobàvem. Era un dia gris, la llum natural perdia contra l'artificial, i a l'ampit hi havia un pardal que aprofitava les formes de l'edifici per resguardar-se de la pluja. "Podria posar una barrera entre el que estem fent aquí i aquest pardal, entre jo i el món, però trio no fer-ho", va dir. Érem a una sala d'actes de la Casa de Convalescència, una joia de l'arquitectura civil barroca catalana que serveix de seu a l'Institut d'Estudis Catalans, al final d'un simposi dedicat a celebrar Sáez en tant que "clàssic contemporani" i aprofundir en el coneixement de la seva obra. Després de quatre hores de ponències acadèmiques, a la perifèria d'una bombolla d'assoliments humans la resta del món continuava girant amb una indiferència laboriosa i calmada. És una d'aquelles imatges que et fa veure't des de fora i, en aquest canvi de la mirada, consideres la possibilitat que hi hagi alguna cosa genuïnament important més enllà de tu mateix. 

Pere Lluís Font (Pujalt, 1934), historiador de la filosofia, a tocar dels 91 anys manté una envejable lucidesa i vitalitat intel·lectual. Mestre d’unes quantes generacions de filòsofs, acaba de publicar la traducció al català dels Poemes essencials (Fragmenta) de sant Joan de la Creu, que tenen una lectura mística i una d’eròtica. I ultima l’assaig La filosofia al natural (UB), "un text gens emfàtic, sense maquillatge ni retòrica", com tres dels grans autors que sempre l’han acompanyat: Montaigne, Descartes i Pascal. De fet, la seva darrera gran aportació (2021) ha estat la monumental traducció al català dels Pensaments de Pascal, Premio Nacional de traducció i premi PEN Club català.

Conèixer què vol dir veritat i mentida en un món envaït per les notícies falses. Comprendre que "les generalitzacions sovint són fal·làcies" en un moment en què molts parlen pel broc gros. I dialogar en un món dividit. "Entendre que la polarització s'evita quan pots tolerar no estar d'acord amb el teu amic i seguir sent el seu amic". Els docents de filosofia defensen que l'assignatura que imparteixen va molt més enllà dels mites i les teories dels clàssics. Permet a l'alumne "pensar", "dubtar", "fer autocrítica" i "plantejar-s'ho tot". Valors i aprenentatges que creuen que són "fonamentals" en la societat actual i que els adolescents no poden adquirir correctament perquè s'hi dediquen molt poques hores. "Necessitem temps per pensar", afirma Laia Cos, que fa de portaveu d'aquests docents.

Clotilde Leguil és psicoanalista, filòsofa, professora del departament de psicoanàlisi de la Universitat de París 8. Ha escrit La era de lo tóxico (NED Ediciones), un assaig en què aborda el nou malestar en la civilització.

Com pot ser que tan poca gent sàpiga qui és Pere Lluís Font? La nostra capacitat col·lectiva de menystenir la saviesa és colossal. La fama ha esdevingut un assumpte volàtil, frívol i poca-solta. La saviesa humanista, entesa com a suma de coneixement i valors, que no té una utilitat directa ni falta que fa, ha quedat arraconada al racó dels mals endreços. Tant se val que t’hagis passat la vida llegint i escrivint, pensant i ensenyant a pensar, educant la sensibilitat intel·lectual de milers d’alumnes i lectors de la mà sobretot del trio francès Montaigne, Descartes, Pascal, però també de Kant, Leibniz, Kierkegaard, Bergson, de Ramon Llull i sant Agustí, dels clàssics grecollatins i d'un llarg etcètera.

El món està agafant una deriva ideològica que ens aboca al pessimisme: torna la dinàmica de la guerra, els extremismes estan en auge, la por a la diferència domina l’àgora pública, la democràcia liberal està en crisi i estem perdent la batalla contra la crisi climàtica. ¿Hi ha alguna esperança per sortir d’aquest estat de desànim, d’aquesta percepció de declivi? La temptació del fatalisme pessimista és gran. D’aquí la necessitat d’una esperança activa, que rimi amb determinació. La reacció individual i col·lectiva es fa més peremptòria que mai. Com escriu el filòsof sud-coreà Byung-Chul Han a L'esperit de l'esperança (Herder), "l'esperança és l'única que ens posa en camí, que ens ofereix sentit i orientació, mentre que la por impossibilita la marxa". Per tal d’assajar sortides, hem parlat amb creadors i pensadors diversos perquè ens ajudin a reaccionar, a trobar vies d’esperança.