“Em considero un avi una mica atípic, perquè, per una sèrie de raons, entre elles que no visc a la mateixa ciutat que les meves netes, faig d’avi a distància. A més, per la meva forma de ser i les meves aficions tinc una vida bastant ocupada amb una sèrie d’activitats que faig regularment i, per tant, tampoc disposo de gaire temps per fer d'avi clàssic”, comenta el Josep Font. El seu cas és menys habitual, però cada vegada més present en un context en què la cura intensiva dels nets ha estat un pilar social. Tot i que no hi ha un manual per fer d’avi o àvia, el cert és que les dades reflecteixen un patró consolidat: el 42% dels avis i àvies espanyols (entre 55 i 69 anys) amb nets menors d’edat se’n fan càrrec diàriament o, com a mínim, un cop per setmana, principalment perquè els pares no poden (41%). Aquestes tasques inclouen anar-los a buscar a l’escola o a les extraescolars (39%) i fer activitats d’oci com anar al parc o a berenar (39%), segons el V Barómetro del Consumidor Sénior de la Fundació Mapfre (2025).

Entre les quatre i les sis de la tarda, mentre els pares encara treballen, entre setmana l’habitual és que Luca Azañón s’estigui amb els seus avis materns. El recullen a l’escola bressol, berenen i juguen junts a casa, van al parc o a comprar. Quan el petit, de dos anys i mig, es posa malalt, l’Hilario i la Jacinta també són els que en tenen cura. Els pares de la criatura, el Carlos i la Miriam, apunten que el paper dels avis “és essencial” per poder arribar a tot, sobretot quan a ell li canvien els torns a la feina i ha d’acudir als sogres perquè es facin càrrec de l’infant. “Els meus torns són rotatius, per la qual cosa si no tinguéssim el seu suport, potser hauria de demanar el trasllat a un altre departament en què els torns fossin més fixos”, reconeix el Carlos. Més enllà de ser un pal de paller fonamental a l’hora de conciliar, avis i net també gaudeixen d’estones d’oci i temps lliure, acompanyats de la resta de la família.

Per a Montserrat Anton, el fet de ser àvia és un privilegi. “Un regal que fa quinze anys que dura”, explica. Des del primer moment, va poder escollir com volia que fos la seva dedicació: una tarda a la setmana aniria a recollir els seus dos nets a l’escola per fer-se’n càrrec i un cap de setmana al mes, si ho volien, podrien quedar-se a dormir a casa seva. “A banda de les urgències de nens amb febre i haver de córrer als matins per portar-los a l’escola si l’autobús falla, o també els casalsavis, casals a casa dels avis a l’estiu –ironitza Anton–. Per descomptat, que tot això també es fa quan cal!”, subratlla aquesta mestra jubilada.

Al Criatures, que és un suplement que sempre llegiré, Catherine Pearson, amb copyright del New York Times, escriu un article que porta per títol “El dol silenciós de no ser avis”. Ens presenta tot de testimonis de gent –alguns de la meva edat– que confiaven en “convertir-se en l’àvia cool” o en “transmetre receptes” i que tenen el “cor trencat” perquè els seus fills no seran pares. Diu que no tenir nets és “un dolor que la nostra cultura tendeix a no reconèixer i del qual la gent no sap com parlar”.

Lydia Birk, de 56 anys, conserva el seu exemplar favorit d'El conill de vellut, de Margery Williams, des que els seus tres fills, que ara tenen entre 20 i 30 anys, eren petits. Li encantava omplir la casa de llibres i confiava convertir-se algun dia en l'àvia cool que compartiria les seves històries favorites amb una nova generació de nens. Però cap dels seus fills vol tenir fills. I tot i que ho entén i creu que és la decisió "correcta per a ells", admet Birk, no pot evitar que se li trenqui el cor. "Ja no tinc fills petits, i ara no tindré nets", diu. "Així que aquesta part de la meva vida s'ha acabat".

La meva mare va perdre la seva quan tenia 56 anys. Massa jove, sempre em deia. L’àvia en tenia 78 quan ens va deixar. Amb la meva parella, aleshores, ja teníem clar que volíem tenir fills i vam convenir que seria un bon moment, entre altres coses, perquè una neta serviria per contrarestar aquella pèrdua. Il·lusa de mi. Recordo perfectament el dia que li vaig donar la notícia, a ella abans que a ningú altre, convençuda que li estava fent el millor regal que havia rebut mai.

Els dilluns vaig a buscar-ne dos a l’escola i anem junts a dinar a casa. Un dia, mentre m'esperava a la sortida, vaig sentir aquesta conversa:

El Marc i el Joan (noms ficticis) tenen sis i tres anys. No tenen cap problema en passar estones amb qualsevol de les dues parelles d’avis que tenen, però si els deixen triar ho tenen clar. Van amb moltes més ganes amb els pares de la mare, la Carla (també nom fictici per preservar el seu anonimat). Ha estat així des de sempre, i coincideix amb una relació poc estreta del fill i més aviat distant de la Carla. Abans de tenir fills tenien una relació més cordial, però els comentaris i les ingerències de la sogra al néixer el fill gran van fer que se’n distanciés una mica. La Carla creu que els nens “noten” aquesta distància i per això prefereixen els avis materns. “I això que els altres avis els hi deixen fer de tot”, afegeix. Però fins i tot això la Carla pensa que els juga en contra: “Veuen que no hi ha autoritat, potser”. La diferència no els ha portat discussions de parella, perquè fins i tot el pare prefereix estar amb els sogres. Per això, diu ella, no hi ha intervingut mai i prefereix deixar passar una situació que identifica amb el que ell també va viure de petit.

Arran del debat que ha generat una entrevista de l'ARA a l'escriptora Anna Freixas, autora de Yo, vieja, apuntes de supervivencia para seres libres (Capitan Swing), en la qual afirma que "al cuidar dels nostres nets estem perpetuant el sistema patriarcal", volem saber què n'opineu. Els avis han de cuidar dels seus nets?

Una de les característiques distintives de l’espècie humana és la menopausa. Les femelles de la major part de mamífers són fèrtils fins al final de la vida, la qual cosa fa que puguin tenir més fills, i aquesta característica es veu afavorida per la selecció natural. Però en les persones la menopausa, que marca el final de l’edat reproductora, no és el final de la vida, que es pot allargar unes quantes dècades més.

Els tres protagonistes dels inicis del Club Super3 es troben per celebrar els 25 anys del programa televisiu.

Educar és cuidar i acompanyar una criatura. I és just el paper que exerceixen els avis i les àvies, que, a més, senten estima desmesurada per unes criatures que troben molt a faltar quan no les tenen a prop. No hi tenen el nivell d’exigència que tenien amb els fills, perquè se senten en una etapa vital en què s’aferren al present dels néts.

La presidenta argentina, Cristina Fernández, s'ha convertit en àvia per segona vegada amb el naixement de la primogènita de la seva filla menor, Florencia Kirchner, en una clínica de Buenos Aires, segons han informat aquest dimarts mitjans locals. El govern argentí va mantenir l'hermetisme sobre el part, que no ha estat confirmat oficialment, però ahir a la nit es va veure la presidenta entrar al centre amb la seva filla menor, de 25 anys, que havia sortit de comptes un dia abans.

El vespre del 3 de març del 2010, el doctor Moisès Broggi va rebre, a la caseta que té al Putxet, els seus amics Heribert Barrera i Oriol Domènec per parlar de la unitat d'acció de l'independentisme. En un moment de la trobada, l'expresident del Parlament va assegurar que el sobiranisme avançava tan de pressa que, amb tota seguretat, tots els presents veurien l'estat català amb els propis ulls. Amb un filet de veu, Broggi va deixar anar un lacònic "jo no crec que hi arribi a temps".

L'ARA busca avis i néts que vagin junts a la manifestació de l'Onze de Setembre per l'estat propi que ha convocat l'Assemblea Nacional Catalana a Barcelona.