La Nassima arriba a l'Oficina Municipal d'Escolarització (OME) de Girona amb la llengua fora. Tenia cita a les deu del matí i són passats un quart d'onze. "Aquest matí he anat a treballar i estava convençuda que la cita era per demà... Ja no sé ni quin dia visc de malament que ho estic passant per tot això de la preinscripció dels nens", exclama. És mare soltera, té tres fills, el del mig és autista i fa tres anys ja va ensumar-se la situació d'aquests dies. Va ser quan va batallar de valent amb el departament d'Educació perquè el gran, que ara té 14 anys, no comencés l'ESO al centre només per a nois de l'Opus Dei a Girona, el Col·legi Bell-lloc. "Jo volia anar a la pública –exclama–, però llavors no em van donar alternativa i ara ja et pots espavilar. Ja veig que el gran haurà d’anar a estudiar a l’altra punta de la ciutat, perquè no hi ha més opcions ni places".

Tot i que ETA ja fa catorze anys que va passar a millor vida, la Comunitat de Madrid ha començat a impartir tallers sobre ETA adreçats a alumnes de 4t d'ESO i batxillerat a 22 instituts públics. Sota el nom Passat i present del terrorisme d'ETA: el testimoni dels joves i organitzats per la direcció general de Joventut, el seu objectiu és que les noves generacions coneguin la història recent d'Espanya i creixin compromeses amb els valors de "la democràcia, l'estat de dret, la deslegitimació del terrorisme i el respecte a les víctimes", però sense incloure en aquests tallers les que van patir la violència dels GAL i d'altres grups parapolicials.

Conèixer què vol dir veritat i mentida en un món envaït per les notícies falses. Comprendre que "les generalitzacions sovint són fal·làcies" en un moment en què molts parlen pel broc gros. I dialogar en un món dividit. "Entendre que la polarització s'evita quan pots tolerar no estar d'acord amb el teu amic i seguir sent el seu amic". Els docents de filosofia defensen que l'assignatura que imparteixen va molt més enllà dels mites i les teories dels clàssics. Permet a l'alumne "pensar", "dubtar", "fer autocrítica" i "plantejar-s'ho tot". Valors i aprenentatges que creuen que són "fonamentals" en la societat actual i que els adolescents no poden adquirir correctament perquè s'hi dediquen molt poques hores. "Necessitem temps per pensar", afirma Laia Cos, que fa de portaveu d'aquests docents.

“De les dues paraules que formen educació física, la més important és la primera”. Ho diu Carles González, professor del departament d’educació física de l’INEFC Catalunya Barcelona des de fa 20 anys. La finalitat de l’assignatura és assolir aprenentatges per a la vida, i la segona paraula, física, és l’eina per a aconseguir-ho a través d'esports, jocs, l’expressió corporal i el ball. Aquest vessant físic també recorda que tenim un cos que hem de cuidar per a tota la vida. “És important donar eines als joves perquè quan acabin la secundària obligatòria –quan no tindran l’obligació de continuar fent més activitat física si no volen– puguin mantenir-se sans i saludables al llarg de la seva vida”, recorda González.

Sovint, quan un adolescent ha d’afrontar el dol, no se’l sap acompanyar. En el seu dia a dia, així ho viu Sofia Dengra, psicòloga i voluntària d’AVES, una entitat que dona suport als qui viuen la situació i ho necessiten. Per a Dengra és especialment important oferir un “espai per plorar” i “temps" per fer el dol. No fer-ho així pot paralitzar el procés i deixar que, anys després, una circumstància sobrevinguda el destapi en forma de patologia física (migranyes, insomni…) o fins i tot mental. “És important que el dol es faci quan s’ha patit la pèrdua”, assenyala Dengra, per evitar que amb els anys no es confongui amb altres patologies com la depressió. 

En qualsevol entorn professional l'autoexigència –l'autoavaluació– és la millor garantia de la feina ben feta i és cosina germana de la motivació. L'avaluació més rigorosa és la que neix de l'afany de millora personal, de les ganes de progressar, sigui per interès propi o per vocació de servei; sovint per una combinació de les dues. Això és així en totes les feines i en tots els àmbits de la vida. Cadascú ho fa a la seva manera, en un grau major o menor.

Només ell i un altre company, a qui segurament ja li compraran aquest Nadal, no tenen mòbil a la seva classe de primer d’ESO. Ell en voldria un, però la seva mare ho està endarrerint, sobretot per evitar que accedeixi a les xarxes socials. La mare, la Carme, considera que amb dotze anys el cervell del seu fill encara no és prou madur per "tenir un ordinador a la butxaca". Admet que és dur i dubta si val la pena resistir-s'hi. "Tots els altres tenen mòbil menys jo, sé que ho fas per mi, però et preocupes massa, no soc estúpid, no em passarà tot això que expliquen en els documentals", li diu el seu fill.

Ja fa dos mesos que han començat les classes a tots els centres escolars de Catalunya. Aquest curs, amb una novetat: la implementació de la nova normativa que regula la utilització de dispositius mòbils a l’entorn escolar. Era una normativa que fa un any no teníem i que el govern de la Generalitat va aprovar el passat mes de gener, arran de la creixent mobilització social al respecte. Els mòbils estan prohibits a primària i secundària. Això vol dir que aquells centres que no tenien regulat a la seva normativa de funcionament què cal fer quan un alumne treu el mòbil a classe, al descans o en qualsevol altre espai, ara ja ho tenen establert.

Des d'aquest dilluns, la gran majoria dels més de 80.000 alumnes que han acabat la primària s’han de llevar una hora abans per començar les classes de l’institut. Hi ha, però, algunes excepcions. Els nois i noies de 1r d’ESO de l’Institut Escola Barnola, d’Avinyó, al Bages, han modificat poc la seva rutina. Fa cinc anys que aquest centre va regularitzar els horaris d’infantil, primària i secundària establint una mateixa hora d’entrada i de sortida per a tothom. L’alumnat de l’IE Barnola comença a les 9 del matí i acaba la jornada a les 16 hores de la tarda, amb una pausa de dues hores al migdia per infantil i primària i una hora per a secundària. “El nostre horari té en compte tres punts clau –apunta el director del centre, Ricard López Muñoz–: la progressió de la càrrega lectiva en funció de l’edat de l’alumnat, la regularitat horària durant els diferents dies de la setmana i la salut, amb un àpat al migdia que es fa en horaris saludables per a tothom”. Inspirat en experiències internacionals de models europeus d’èxit, en directrius del departament d’Educació que “no s’han acabat de desplegar” i en el Pacte per a la Reforma Horària, la comunitat educativa de l’IE Barnola destaca en positiu el model organitzatiu del centre.

Comença un nou curs i, en teoria, professors i alumnes tornen frescos (mentalment, no pas per la temperatura) després d’una pausa raonable però imprescindible. Els anys em permeten afirmar que segons l’institut, i depèn del càrrec que ostentis, en quinze dies ja pots estar cremat. Confesso que he vist ritmes molt diferents i defenso que el professorat sigui alliberat de burocràcia innecessària perquè així es pugui concentrar en les classes i els alumnes. De feina no ens en falta pas, perquè encara couen els resultats PISA. Ara mateix el sistema educatiu català està en entredit en la seva totalitat.

Fa anys que a la feina intento no enfadar-me per res. Els primers anys, sobretot, quan vaig anar a parar a centres de màxima complexitat, reconec que em van treure de polleguera en moltes ocasions. Havia fet pràctiques en diferents cursets, però la realitat no té res a veure amb la teoria, sobretot perquè a les aules sempre et trobes situacions impensables, a vegades surrealistes. En aquells anys recordo una certa preocupació professional, no tant per explicar la matèria com per saber trobar el to adequat amb els meus alumnes. Si els alumnes són disciplinats i venen educats de casa és més fàcil, però, malauradament, no és així. Què podia fer, doncs, contra un perfil que qualifico irònicament d’antialumne, més aviat de menor amb nul·les ganes de col·laborar en la seva formació acadèmica? Enfadar-se era contraproduent i nefast per a la meva salut.

Les notes dels estudiants de secundària dels Estats Units han millorat els últims anys. Però, en lloc de convertir-se en un motiu d'orgull per al país, s'ha convertit en un maldecap per a la comunitat educativa. Els mateixos estudis que indiquen aquest augment d'A (excel·lent) davant de B (notable) també assenyalen un empitjorament del rendiment acadèmic; amb menys esforç els alumnes aconsegueixen treure millors notes. És el que molts experts han batejat com a grade inflation (inflació de notes) i des de la pandèmia no ha deixat de disparar-se.

En un context de dificultats econòmiques i precarietat laboral, com pot ser que es convoquin places de mestres i no es cobreixin? De la seixantena d'especialitats de les quals es poden examinar ara els docents de secundària i formació professional, la meitat tenen menys aspirants que el nombre de places convocades pel Govern. Les assignatures de matemàtiques, informàtica i català estan entre les més perjudicades. En els dos primers casos, el sector privat ofereix millors sous. En el tercer cas, falten filòlegs. També pot haver influït en aquest fiasco un cansament entre els professionals sense lloc fix pel cicle d'oposicions i exàmens –en alguns casos caòtics– dels darrers dos anys, o pel fet que aquest cop les proves es facin a l'abril –no a l'estiu–, i per tant en plena època laboral i amb menys temps per a l'estudi.

Els darrers anys s'han fet esforços per aconseguir que els menjadors escolars dels cicles d'infantil i primària ofereixin una alimentació més saludable i sostenible. Ara bé, aquesta determinació no s'ha traslladat a secundària. Amb la implantació de la jornada intensiva, iniciada fa més d'una dècada en plenes retallades, han desaparegut els menjadors de molts instituts –especialment dels públics, mentre que han continuat en els concertats o privats on es mantenen tardes lectives– i així s'ha afavorit que empitjori l'alimentació dels adolescents. Les classes acaben abans de dinar, entre les 14 i les 15 h, i, llevat que dinin en família o que els hagin deixat el menjar fet, els joves poden acabar endrapant qualsevol cosa.

El pla pilot d'elecció de llengua de la conselleria d'Educació de les Balears arribarà a les aules el curs vinent. El projecte, fruit de l'acord entre el PP i Vox per aprovar els pressupostos autonòmics del 2024, no agrada a la major part de la comunitat educativa i el teixit cultural, que el considera un atac a l'escola en català, sobretot en un moment en què la competència lingüística dels alumnes està en clar declivi. Malgrat tot, amb aquest pla, que és voluntari, Educació es fixa l'objectiu d'assegurar el coneixement de les dues llengües oficials. Al projecte pilot i a l'elecció de llengua al primer ensenyament, s'hi destinaran fins a 20 milions d'euros per aplicar-los durant el primer trimestre del curs 2024-2025. Uns diners que es podrien destinar a construir centres o abaixar les ràtios a les aules, dues de les principals necessitats que té el sistema d'ensenyament balear, denuncia la comunitat educativa.

Aquests dies moltes famílies han començat a visitar escoles i instituts per veure quina és el centre que millor encaixa amb el seu fill o filla. L'objectiu és decidir quin ordre de preferència posaran en la preinscripció que s'obre el 12 de març. Però en què es fixen les famílies a l'hora de triar centre? Quins són els dubtes que més es repeteixen? Què expliquen escoles i instituts en les jornades de portes obertes? Hem assistit a cinc: dues d'escoles situades a Girona i tres instituts de Barcelona.

Sal Khan, director general del grup educatiu sense ànim de lucre Khan Academy, va oferir una apassionant xerrada la primavera passada en què va predir que els xatbots d'intel·ligència artificial (IA) aviat revolucionarien el sistema educatiu. "Estem a la cúspide de l'ús de la IA per al que potser és la transformació més gran i important que hagi passat a l'educació", va afirmar Khan, que ha fet classes en línia a milions d'estudiants. "I ho farem oferint a tots els estudiants del planeta un increïble tutor personal d'intel·ligència artificial".

A partir del curs que ve, els centres educatius catalans “seran espais lliures de mòbils”, llegim a l’ARA. “A les escoles cap infant podrà fer servir el mòbil i als instituts només es podrà utilitzar en casos excepcionals o per a un ús educatiu específic autoritzat".

Cinc docents comparteixen amb l'ARA en primera persona impressions sobre la seva professió i comenten alguns dels problemes quotidians que detecten, com ara la inestabilitat curricular o la falta de motivació d’alumnes però, també, dels mateixos companys de professió. Alguns diuen que els instituts són cada cop menys exigents. Altres lamenten anar a cegues amb els alumnes que tenen més necessitats, les quals acaben tenint molt de pes en el seu rendiment acadèmic.

Soc del parer que, gairebé més que els resultats de l’informe PISA, mereixen atenció les reaccions i els comentaris que ha provocat, en la major part de casos, sense haver tingut temps d’analitzar-lo a fons. Certament, dues-centes seixanta pàgines d’alta dificultat metodològica i conceptual són moltes. Però poder reduir tota la complexitat d’un sistema escolar a una xifra per passar-hi comptes és molt temptador. Tothom ha pogut escombrar els seus prejudicis cap a casa. De manera que un recull exhaustiu de les reaccions seria tant o més il·lustratiu dels problemes del nostre sistema escolar, més que no pas els mateixos resultats de PISA.