La paternitat i la maternitat són un misteri infinit, sobretot als nostres temps. Un misteri que habitualment no es desvela fins al moment en què ja no és possible tornar enrere. O sí? Als Estats Units, a més de l’adopció pública, hi ha la privada. Aquesta darrera està molt menys reglada i dona lloc a fenòmens com l’anomenada reubicació privada, per la qual nens i nenes de la resta del món adoptats als Estats Units poden ser regalats per internet o a les reunions que fan algunes esglésies evangelistes per col·locar joves que han estat adoptats i refusats per altres famílies.

Josep Julien (Barcelona, 1966) va debutar com a dramaturg el 1998 amb Absolutament lluny, però un temps després va deixar d'escriure. Hi va tornar el 2021 amb Bonobo i, des d'aleshores, s'ha convertit en un autor recurrent a la cartellera catalana. En paral·lel, al llarg de totes aquestes dècades, Julien s'ha construït una sòlida carrera com a actor de teatre, cinema i televisió. Ara estrena a la Sala Àtrium Carn humana, una comèdia amb Meritxell Calvo i Santi Ricart que fa aflorar els pensaments més foscos d'una parella abocada a la competitivitat pel seu fill.

Les vides aparentment més avorrides poden amagar petits i grans drames. El protagonista d’aquest conte negre de Lluïsa Cunillé és un home gris amb una vida grisa. Tot i ser molt llegit, ha pogut escollir ben poc. I no és que no tingués somnis de joventut, ben al contrari, ell volia viatjar i veure món. Fins i tot, un dia va pensar que li agradaria enrolar-se al circ de la que seria la seva dona, la filla del domador d’elefants. Però el món que li passava per davant era el del quiosc del seu pare al costat d’un centre de convencions on no tenia altre remei que treballar.

El dramaturg José Sanchis Sinisterra (València, 1940) arriba a la Sala Atrium amb el seu posat afable i un fil de veu, que combina amb uns principis i uns projectes de pedra picada. A punt de fer 85 anys, aquest gegant de la dramatúrgia —renovador del teatre, fundador de la Sala Beckett, defensor de la dimensió literària de la dramatúrgia, influent pedagog i pare putatiu de l’escena catalana contemporània— estrena un nou espectacle a la Sala Atrium, el monòleg La criatura del Dr. Frankenstein, del 20 de maig a l’1 de juny, amb Ferran Audi com a intèrpret. A més, l'autor té diversos títols en procés d’escriptura o pendents d’estrena, i manté una llarga batalla per obrir el Teatro del Común, un espai de formació, investigació, creació, producció i exhibició teatral a Madrid —on viu des de fa gairebé 30 anys, després de 25 a Barcelona—, un cop naufragat el projecte del Nuevo Teatro Fronterizo, una mena de Beckett 2 col·locat en una cotilleria de Lavapiés. "Tinc moments que penso que ho farem de qualsevol manera, i altres que no. Amb el ministre, molts somriures, però res de res". Amb el PP ni ho ha intentat.

Primer va ser una vaqueria, després una corretgeria i, finalment, ara és un teatre que ha canviat radicalment el seu interior. La sala Atrium, situada al carrer Consell de Cent número 435 de Barcelona, s'inaugura dimarts vinent després d'una remodelació absoluta i la incorporació del local adjacent, que era una llar d'infants que va tancar durant la pandèmia. El nou Atrium tindrà 90 localitats i un escenari de 8,5 per 6 metres, el doble d'espai que l'anterior. El teatre creix amb una sala-estudi dedicada a la creació i producció, amb especial protagonisme de la tecnologia a escena, i amb un espai gastronòmic que funcionarà com un lloc de trobada per al barri, amb la voluntat d'acollir debats i tertúlies. "Aquest nou local és molt important per a nosaltres, perquè ens permet agrupar totes les branques que volem impulsar", explica el director de l'Atrium, Raimon Molins.

Pasolini que estàs en el cel. En el cel dels mestres, dels poetes, dels pensadors, dels artistes, dels maleïts, dels inconformistes, dels contestataris, dels contradictoris, dels pobres, dels valents que decideixen viure sense callar. El Pasolini de Carta als joves infeliços dins les Cartes luteranes i el de Gennariello, un tractat pedagògic que el seu assassinat va deixar inconclús. El Pasolini que confronta la República italiana amb la seva història recent, amb el feixisme i amb el postfeixisme, amb la història, esclar, de la burgesia, que a la fi és l'única que existeix “perquè no hi ha res pitjor que la pobresa i en conseqüència la cultura dels pobres ha de substituir-se per la cultura de les classes dominants”. El Pasolini visionari que anuncia i denuncia el consumisme com a element d’unió dels burgesos i els proletaris en un mateix sistema totalitari; que identifica els mitjans de comunicació (diaris i televisió) com a fabricants d’una entabanadora realitat paral·lela. El Pasolini enamorat d’un imaginari jove napolità a qui explica la seva mirada sobre la vida, la naturalesa, la humanitat, com si fos aquell jove mestre que durant la Segona Guerra Mundial impartia classes a l’escola secundària de Casarsa.

Joan Fuster deia que la poesia de Vicent Andrés Estellés (1924-1993) "és una incoercible riada de passió petita, manual, d'assalariat que habita un quart o cinquè pis d'un edifici urbà aproximadament precapitalista". Pot semblar paradoxal que un poeta d'aparença tímida, que escrivia discretament des d'un bloc de pisos de València, hagi esdevingut un poeta majúscul. I encara pot semblar més paradoxal que un home tan poc avesat a l'exposició pública hagi motivat nombroses adaptacions musicals i escèniques. Des d'Ovidi Montllor i Toti Soler fins a Pau Alabajos, Xavi Sarrià i Joan Ollé, músics, actors i directors de teatre han reivindicat la seva obra amb entusiasme. Aprofitant el centenari del naixement del poeta de Burjassot, el director i dramaturg Marc Chornet (Tarragona, 1981) també li ha volgut retre homenatge, amb una versió teatral del poema Coral romput, interpretada per l'actriu Marina Alegre i amb música de Gerard Marsal, que es podrà veure a la Sala Atrium de Barcelona del 2 al 30 d'abril i del 4 al 7 de juny. "Coral romput té una força descomunal, és com una vomitada d'una nit de dolor pel dol de la filla del poeta, que va morir als quatre mesos –diu Chornet–. Com que està escrit en primera persona, amb una oralitat preciosa, és un poema que dona peu fàcilment a imaginar-lo com un monòleg dramàtic".

L’home desafia el cel amb la ciència i la tecnologia. Des de finals del segle XX, els científics clonen rates, ovelles, vaques... A Una còpia, la dramaturga britànica Caryl Churchill (Londres, 1938) va fer un pas més enllà: la clonació humana. L’obra –que el 2007, cinc anys després de l’estrena a Londres, es va veure a l’Espai Lliure amb Andreu Benito i David Selvas– té les textures d’un thriller de ciència-ficció que, amb el pas del temps, cada cop és menys ficció. Churchill imagina un home que rep a casa la visita del fill i de dos clons d’aquest que ell mateix va encarregar. La proposta, magníficament dirigida per Raimon Molins, accentua el misteri sobre què va fer realment el pare amb el material genètic del fill, amb l’estil habitual de la dramaturga, farcit de frases entretallades, silencis i incògnites sense resoldre.

La tecnologia hi és, l'ovella Dolly va néixer el 1996. I la manca d'escrúpols, també. Només cal recordar el científic xinès He Jiankui, que ja fa sis anys va anunciar el naixement de dos nadons modificats genèticament de manera il·legal. Per tant, la proposta d'Una còpia, que s'ha estrenat aquesta setmana i es pot veure fins al 17 de març a la Sala Atrium de Barcelona, no parteix d'una fantasia impossible, de res massa llunyà perquè sigui versemblant. Explica la història d'un home que descobreix que és un clon, de l'original, d'una altra còpia i del pare de tots plegats, un individu que no només ho ha permès sinó que encarrega almenys un dels clons però no es fa responsable de res. 

Àurea Márquez s’està deixant la pell damunt l’escenari de la sala Atrium de Barcelona: després de la mentidera compulsiva que va interpretar a M’hauríeu de pagar, de Jordi Prat i Coll, considerada com una de les millors obres de l'última edició del Grec, va entomar un repte encara més difícil, el monòleg de Víctor Borràs Gasch La dona del tercer segona. Després de fer-ne cinc funcions dins el mateix festival, ara hi torna per fer temporada a l'Atrium fins al 3 d’octubre. “Va ser un tour de force, perquè mentre interpretava un monòleg, n’estudiava un altre i l’assajava, i també rodava Com si fos ahir a TV3 –explica Márquez–. Ha sigut molt intens, però com que totes dues m’agradaven molt i m’hi trobava molt a gust, vaig poder fer-ho. Però si fos a fer, no ho repetiria”.

Cintia Ballbé i Ginebra Vall són dues actrius que comparteixen amistat i una companyia, Las Incautas. A partir de les seves experiències personals han construït un enfrontament verbal que posarà a prova la seva habilitat discursiva a la Sala Atrium de Barcelona. Vale vale vale és un espectacle sobre una discussió entre dues amigues que només poden resoldre utilitzant, cadascuna, 500 paraules com a màxim. El públic haurà d'exercir d'àrbitre d'aquest joc teatral que ha ideat i dirigit Alejo Levis i que porta a escena qüestions com l'amistat i la comunicació. Vale vale vale es pot veure del 7 de febrer a l'1 de març.

Quan Loredana Volpe (Caracas, 1990) va arribar a Barcelona sabia que, molt probablement, no podria tornar a casa seva durant molts anys. La directora i dramaturga es va refugiar a Catalunya el 2014, després d’haver-se vist obligada a marxar de Veneçuela per motius de seguretat. “La gota que va fer vessar el got va ser que vaig patir un intent de segrest, em van disparar i vaig aconseguir fugir. Aleshores em vaig adonar que no podia continuar vivint ni treballant al meu país”, explica Volpe. A Veneçuela les seves obres no eren ben vistes pel govern. En concret, Volpe va estrenar una versió d’ Ubú rei titulada Ubú presidente, en què feia referència a la mort d’Hugo Chávez. “Vam fer l’espectacle en una sala pública i no va agradar als dirigents polítics, però s’havien tancat molts mitjans de comunicació i el teatre era l’única trinxera en què es podia lluitar”, diu la directora i dramaturga, que també lamenta “la precarietat” i “la inseguretat” del país. Davant d’aquella situació, va volar directament fins a Barcelona i es va apuntar a l’Institut del Teatre amb l’anhel de poder traslladar la seva carrera artística a Catalunya.

De les relacions turmentades retratades per Woody Allen al seu film Interiors, a la placidesa reflexiva de les nits d’estiu de les cintes d’Éric Rohmer. La dramaturga Concha Milla ha volat alt a l’hora de buscar referents per a la seva segona obra, Interiors, que es presenta a la Sala Àtrium de Barcelona del 13 de febrer al 3 de març. L’espectacle s’endinsa en les relacions de parella en un to de comèdia dramàtica que convida l’espectador a fer de voyeur dels dubtes, les febleses i les gelosies dels personatges. Perquè a l’obra hi ha raons de sobra per despertar passions i reaccions enceses, sempre a compte del potencial devastador de les ferides d’amor mal tancades.

Les actrius Bàrbara Mestanza i Ana Rujas es van conèixer quan van compartir pis a Madrid, on treballaven en una sèrie de televisió. Quan es van retrobar a Nova York, cap de les dues passava per un bon moment anímic. Les rosegava “la buidor que pots sentir pel sol fet de ser un ésser humà i viure al segle XXI”, exposa Mestanza. De les seves confessions i penes compartides va néixer La mujer más fea del mundo, un monòleg que es presenta a la Sala Atrium de Barcelona fins al 6 de gener. Totes dues en firmen l’autoria, Mestanza la dirigeix i Rujas la interpreta. Ressegueix “el pitjor dia en la vida d’una dona”, en què li passen les coses més horribles, fins a fer-li desitjar la mort.

Té èxit social i familiar. Està casada amb un home que prospera, té fills, una casa bonica, un present sòlid i un futur ple de promeses. Però la Nora no és feliç. El seu món l'ofega i decideix sortir-ne. Deixar-lo enrere, nens inclosos. No són el que ella volia. La Nora descrita per Ibsen no s'ajusta a l'ideal femení de l'època. És una dona imperfecta. La Sala Àtrium és aquests dies la Casa de nines imaginada pel dramaturg noruec. O, més ben dit, una versió lliure. El director Raimon Molins ha adaptat el text i l'ha acostat al món d'avui sense trair-ne l'esperit. És la primera part de la Trilogia de la Imperfecció, que inclou també la Senyoreta Júlia de Strindberg i La gavina de Txékhov.

L'actor Ramon Madaula debuta a la Sala Atrium com a director de teatre amb l'adaptació de la seva novel·la 'Coses nostres', guanyadora del Premi Recull 2014. El muntatge, interpretat per Albert Pérez i Raimon Molins, gira al voltant d'un crític cultural i un director de teatre que discuteixen sobre els seus papers.