'JFK: Caso revisado'

(3 estrelles)

Direcció i guió: Oliver Stone, a partir del llibre de James DiEugenio. 118 minuts. Estats Units (2021). Estrena als cinemes el 20 de maig

]]>

Quan Oliver Stone va presentar la seva autobiografia el 2020, va reconèixer que si no dirigia cap pel·lícula convencional des del 2012 era perquè “no estava inspirat” i no sentia dins seu “el foc necessari”. Potser per això el seu últim documental és un retorn al tema que ja va tocar fa tres dècades a JFK. Cas obert: l'assassinat de John Kennedy. JFK: Caso revisado, que Stone ha presentat aquest dilluns al BCN Film Fest, reprèn la investigació a partir de l'anàlisi de documents oficials desclassificats en els últims anys i desmunta un altre cop l'informe de la Comissió Warren. És un recull més minuciós que la pel·lícula del 1991, fins i tot massa, i amb poques novetats d'interès sobre el cas més enllà de documentar que van existir dues conspiracions més per assassinar el president setmanes abans del magnicidi. Les conclusions, esclar, són les mateixes: la teoria de la bala màgica és ridícula, l'FBI i la CIA van conspirar per cobrir l'assassinat i la història dels Estats Units hauria sigut molt millor si no haguessin eliminat Kennedy.

]]>

El 2020 el BCN Film Fest va ser el primer festival de cinema que es va celebrar a l'Estat després del confinament. A partir d'aquest dijous i fins al 29 d'abril serà també el primer festival des de l'esclat de la pandèmia que el públic podrà gaudir sense mascaretes obligatòries ni restriccions de cap mena. Una gran notícia per al festival dels Cinemes Verdi, que sempre ha fet bandera d'una vocació popular apuntalada per preus accessibles que enguany, això sí, passen dels 2,90 euros per entrada de l'anterior edició a 3,90 euros.

]]>

E l 1986, arran de l’estrena de Salvador i Platoon, va començar per a Oliver Stone una dècada de considerable èxit. Moltes de les pel·lícules que va fer en aquesta època, controvertides i amb un estil no gaire refinat, van triomfar a la taquilla i van convertir Stone -que ha guanyat dues vegades el premi de l’Acadèmia al millor director- en la veu agosarada d’una generació. Per bé que pel·lícules com Wall Street i Nascuts per matar no oferien una visió gaire matisada de la amoralitat corrupta que nia a la nostra societat, i que a Nascut el quatre de juliol i JFK no es tractaven amb gaire subtilitat els autoenganys dels Estats Units, ningú pot negar que l’obra de Stone parla sense embuts dels somnis i malsons d’aquest país. Tot i així, des de llavors, aquell cineasta que prenia el pols a l’actualitat s’ha vist de mica en mica eclipsat per la seva imatge de provocador polític a causa dels documentals que ha fet sobre personatges com Fidel Castro i Vladímir Putin. De tota manera, el llarg període anterior a aquell any daurat del 1986 és el principal tema de les memòries de Stone, Chasing the light, acabades de publicar (de moment sense versió castellana o catalana) i en les quals es posa de manifest la seva criticable fanfarroneria, així com una inseguretat que ell mateix admet. “Mai he volgut discussions”, afirma Stone. “Mai he volgut provocar. Només he buscat la veritat”.

]]>

Potser el més bonic de les pel·lícules és quan descobreixes que no s’acaben mai. Quan t’adones que en tens unes quantes de localitzades i guardades al subconscient -i a l’estanteria dels DVD- a les quals vols tornar tantes vegades com calgui al llarg de la vida. Són pel·lícules que creixen amb el temps, que sempre són la mateixa pel·lícula però alhora no sempre són la mateixa pel·lícula. Creixen amb el temps perquè nosaltres creixem amb el temps. Creix la nostra experiència, el nostre sentit crític, la mirada, la profunditat, l’exigència. Potser relaxem algunes percepcions i n’afinem d’altres. No és el mateix veure Blade runner als 13 o 14 anys que veure-la als 30 i als 40. L’he vist diverses vegades al llarg dels anys i sempre l’he trobat diferent de la vegada anterior. El primer cop em vaig fixar sobretot en l’estètica i en el dolent de Rutger Hauer. En successives ocasions hi vaig incorporar les dones, el monòleg final i la casa dels autòmats. Més endavant, la pluja. També la història d’amor, preciosa, entre Deckart i Rachel. I així anava avançant: el descontentament, la lluita contra la mort, la creació dels homes i les màquines, el pas del temps, la manera com Batty salva la vida a Deckart.

]]>

“Fidel, Fidel, los pueblos te agradecen / palabras en acción y hechos que cantan”. Així arrencava la Canción de gesta que Pablo Neruda va escriure el 1960. Feia tot just un any de la Revolució Cubana amb què el Comandatehavia derrocat Fulgencio Batista. Eren nous temps, i Castro es va construir una imatge heroica, en part gràcies a les fotografies d’Alberto Korda, que també va convertir i iconitzar el Che Guevara. Se’l veia donant la mà a Ernest Hemingway o abraçant-s’hi. També al costat de Gabriel García Márquez, que es convertiria en un dels seus millors amics (i defensors).

]]> L'any 1991, Oliver Stone va dirigir JFK, una de les seves millors pel·lícules: un retrat calidoscòpic i incisiu de la impenetrable xarxa de corrupteles i interessos creuats que van envoltar l'assassinat de Kennedy. Una vibrant elegia per a una Amèrica abocada a la fi d'un somni d'esplendor. Snowden, el biopic que ha dirigit Stone sobre l'home que va destapar el sistema d'escoltes massives de l'Agència de Seguretat Nacional ianqui, comparteix amb JFK l'ambició d'erigir-se en una radiografia de cos sencer d'un conflicte amb múltiples ramificacions. Així, prenent Edward Snowden gairebé com un pretext, Stone ataca tots els fronts oberts: la falta d'escrúpols dels serveis secrets, la hipocresia dels polítics (amb Obama en el centre de la tempesta), la responsabilitat dels mitjans de comunicació, el desconcert d'una ciutadania atrapada entre l'inconformisme i la ignorància. La pel·lícula té el coratge de no deixar gaires caps per lligar –la seva denúncia contra la perversitat i immunitat dels poders fàctics no podria ser més contundent–, però s'encalla en la confecció del fil conductor del relat: una ensucrada i insubstancial història d'amor que intenta injectar emoció en una pel·lícula eminentment factual, analítica.

]]>

El director de cinema Oliver Stone no ha volgut perdre l'oportunitat d'opinar sobre el fenomen del moment, el joc de mòbil Pokemon Go. Segons el multipremiat realitzador, guanyador de tres Oscars, l'aplicació de moda ens porta a un "nou nivell d'invasió" que amenaça de "conduir-nos cap al totalitarisme".

]]>

El d'Oliver Stone no és un nom que s'associï gaire sovint al cinema fantàstic, però això no ha estat obstacle perquè el Festival de Cinema Fantàstic de Sitges hagi anunciat aquest dimarts que el cineasta nord-americà visitarà rebre el Gran Premi d'Honor de la pròxima edició del festival. El director de 'J.F.K.' i 'Platoon', guanyador de tres Oscar i famós per la seva mirada crítica sobre la societat nord-americana, ha destacat com explorador de la violència a títols com 'Nascuts per matar' ('Natural Born Killers') i 'Gir a l'infern'.

]]>

El director de cinema, Oliver Stone, ha criticat aquest dijous al Festival de Cinema de Pequín la censura del govern xinès, que segons el cineasta ha obligat a anul·lar tres projectes cinematogràfics que volia rodar al país asiàtic. Stone ha fet una crida als films xinesos perquè s'atreveixin a trencar tabús com Mao o la Revolució cultural.

]]>

Oliver Stone, inseparable de la polèmica, ha carregat a Sant Sebastià contra l'expresident espanyol José Maria Aznar. "Bush no va tenir gaires aliats estrangers durant el seu mandat", recordava Stone. "Aznar va ser un d'ells, i penso que va ser vergonyós per a Espanya. Espero que puguin fer les paus algun dia amb aquell episodi. Pel que fa a mi, m'agradaria portar Aznar al Tribunal de l'Haia", rematava.

]]>