L’any 1964, Edicions 62 va publicar Diccionari per a ociosos, de Joan Fuster. El material original provenia, en molts casos, d’articles de premsa que l’autor recopilava, per tal de dotar-los d’un sentit unitari. En aquell moment Fuster ja era un articulista conegut i polèmic, que sabia acaronar les turgències de l’actualitat amb un punt de vista de vegades sorprenent. Diccionari per a ociosos, precisament, es caracteritza per amalgamar, aprofitant el mecanisme tumultuós però estrictament jeràrquic de l’ordre alfabètic, una sèrie de reflexions sobre el nostre món de cada dia. Aquestes podien anar des de l’amor (“un invent del segle XIII”) fins al silenci, tot passant per entrades més definitòries del pensament de l’autor, com ara l’escepticisme o les idees. Entre tots aquells textos, que encara ara es llegeixen amb plaer, hi figuraven algunes disquisicions singulars, com per exemple unes línies iròniques, amb perspectiva històrica, sobre les cadires. “Sembla, en efecte, que la nostra gent –especulava Fuster– s'ha assegut sempre damunt d'artefactes la característica primera dels quals ha estat el format inhòspit”.

A primer cop d'ull, pot semblar que La estrella de la mañana, la nova novel·la de Karl Ove Knausgård, és molt diferent del que l'autor noruec ha fet prèviament. No és el cas: sota l'aparença d'una història fantàstica, en què una gran estrella apareix a Noruega i causa estralls, hi bateguen els mateixos temes de sempre de l'autor del sextet autobiogràfic La meva lluita, entre els quals hi ha la lluita amb el passat familiar, la sensació de no encaixar, la inestabilitat mental i la passió per la creació artística. Knausgård s'endinsa en una galeria de personatges d'edats i perfils molt diferents –des d'una adolescent amb un do per a la música fins a un periodista cultural amargat o un catedràtic amb problemes a casa– enmig d'una situació delicada. Ho fa en una primera persona que, en cada capítol, canvia de barret. Anagrama publica la novel·la amb traducció al castellà de Kirsti Baggethun i Asunción Lorenzo.

Després de la petita pausa de les festes nadalenques, la maquinària del sector editorial torna a posar-se en marxa, i no deixarà de fabricar llibres fins poc abans de Sant Jordi. El primer trimestre és un dels més intensos de l'any, i aquest 2023 no serà cap excepció. Fem una tria de 50 dels títols més esperats de la temporada –n'hi podria haver molts més, però per qüestions d'espai cal acotar la tria– i els endrecem en funció dels temes que exploren.

Les descàrregues elèctriques se li van menjar els records

Una decisió ha de sobreviure dos estats d’ànim. És un proverbi jueu que llegeixo a Filla d’octubre, de Linda Boström Knausgård (Les Hores, traducció de Carolina Moreno Tena). La narradora del llibre, un alter ego de l’autora, creu que aquest és potser el proverbi que més l’ha ajudat al llarg de la vida. Perquè sí, les decisions s’han de deixar reposar. “Alhora, però, no pots ser covard –sosté–. Dur a terme una acció amb determinació també és una virtut”.

]]>

“Una editorial petita es pot llançar en qualsevol moment a publicar llibres ambiciosos. Aquesta és la meva experiència. Si una obra val la pena i hi creus prou, cal que facis l’aposta”. Parla Josep Cots, d’Edicions de 1984, l’editor més veterà del panorama català –juntament amb Jorge Herralde, d’Anagrama–, que al llarg de gairebé quatre dècades de feina ha publicat volums de Hans Fallada, Franz Werfel, Blai Bonet, Lluís Solà i Àlvar Valls que superen, cadascun, el miler de pàgines.

]]>

Una autobiografia ferotge, salvatge, megalítica i un dels projectes literaris més monumentals des de principis de segle. Quan es prova de definir La meva lluita, de Karl Ove Knausgård, hi ha dues paraules que la crítica repeteix constantment: ambició i egolatria. Només així s’entenen les 3.600 pàgines del relat sec, detallista i gens autocomplaent que conforma el sextet de llibres que a Catalunya ha publicat L’Altra, en català, i Anagrama, en castellà. Amb el sisè i últim volum de l’autocombat de l’escriptor noruec a les llibreries fem balanç d’una saga particular i sorprenent, que no només consagra el seu autor a la lliga dels escriptors eterns, sinó que també el posiciona com a icona pop, l’última estrella del rock de les lletres.

]]>

Suposo que un projecte mastodòntic requeria una culminació mastodòntica. Final, el sisè volum de La meva lluita, la sèrie de novel·les autobiogràfiques -3.500 pàgines en total- que el noruec Karl Ove Knausgård va escriure frenèticament i va publicar en tromba entre el 2009 i el 2011, és la conclusió monumental -més de 1.100 pàgines- d’un dels projectes literaris més singulars, i més egomaníacament colossals, del que portem de segle XXI. Amb independència de l’opinió que ens mereixi -jo només n’he llegit tres títols i en tinc una opinió fluctuant: del tedi disgustat a la fascinació exaltada, passant per la curiositat morbosa- no hi ha dubte que poder disposar en català de la sèrie completa és una sort i un luxe que cal agrair a L’Altra Editorial.

]]>

Com ja va passar quatre anys enrere amb Submissió, la novetat més matinera d’enguany la signa Michel Houellebecq. Serotonina (Anagrama) explica la decadència vital d’un home de 46 anys, funcionari del ministeri d’Agricultura, que repassa les seves històries d’amor fracassades mentre analitza la crisi del sector primari francès i s’infla d’antidepressius. Amb els anys, el sentit de l’humor de Houellebecq s’ha anat tornant aspre, i alhora la misogínia dels seus personatges s’ha fet agre i difícil de digerir, com la llet d’alguna de les vaques que apareixen a la novel·la.

]]>

“Quan vaig fer 40 anys vaig patir la mateixa crisi que moltes altres persones, però en comptes de comprar-me una bici, de fer caiac o d’escalar muntanyes em vaig posar a escriure La mort del pare ”, explicava Karl Ove Knausgård (Oslo, 1968) ahir al migdia, amb un sentit de l’humor que cinc anys enrere, amb motiu de la seva primera visita a Barcelona, no es va filtrar en cap de les seves respostes. En aquells moments, Knausgård presentava el primer volum en castellà -gentilesa d’Anagrama- del sextet autobiogràfic amb què s’ha guanyat una repercussió insospitada: el fenomen tot just començava a tenir ressò internacional, si bé a Noruega l’aparició dels primers tres volums el 2009 havia anat acompanyada d’un rebombori considerable, que el va convertir en una celebritat.

]]>

Des que vaig llegir les primeres pàgines de l’autobiografia en sis volums de Karl Ove Knausgård, em pregunto si m’hauria de sorprendre obrir un dia el diari i trobar-hi una notícia que explica que l’escriptor noruec s’ha suïcidat. Ho penso perquè Knausgård em va fer entendre de seguida que trobar el sentit de les coses era una lluita esgotadora, una resistència que ell només podia combatre escrivint i que, tot i sortir-se’n molt bé, no l’acabava de satisfer mai. Hi ha una anècdota on explica que la felicitat és banal, però el que la segueix -el sentit- no ho és gens. I explicava que, quan ell mirava un quadre bonic, plorava però en canvi quan mirava els seus fills no. Els estimava moltíssim, però el sentit que produïen no era suficient per omplir tota una vida. Almenys no la seva. Jo creia que donant-li espai i pàgines per explicar-se podria entendre’l millor i saber si m’havia de sorprendre o no amb el seu possible suïcidi. Havent llegit Dies de pluja, el cinquè volum del projecte, encara no ho puc respondre.

]]>

Després del tsunami de Sant Jordi no ve la calma. Malgrat que encara no ha passat ni una setmana des de la diada, la maquinària de les editorials ja funciona a tot gas per deixar a punt les novetats que ompliran les llibreries a l’estiu. Just abans dels mesos de vacances naixeran un bon grapat de títols ben heterogenis: autors fins ara inèdits en català, retorns de grans noms nacionals i internacionals, clàssics reeditats i algunes descobertes trepitjaran el mercat literari català amb ganes de seduir els lectors durant l’època més calorosa i plàcida de l’any.

]]> El sextet autobiogràfic La meva lluita, de Karl Ove Knausgård, és un dels fenòmens que han dividit la comunitat literària internacional. Els entusiastes destaquen la meticulositat de la prosa i la profunditat de l’aproximació autobiogràfica de l’autor noruec. Els detractors consideren que l’anomenada slow literature no funciona, com a mínim en les grans dosis que proposa Knausgård: cadascun dels sis llibres -encara en procés de publicació en la majoria de les 22 llengües a les quals està sent traduït- supera les 500 pàgines. El cinquè volum del projecte arribarà la primavera vinent en català i castellà -publicat per L’Altra i Anagrama, respectivament-: el títol definitiu encara no s’ha decidit; el de l’edició anglesa, que ha servit de base per a les quatre entregues precedents, és Some rain must fall.

]]>

Posem que un dia, a l’ascensor, us trobeu Alicia Vikander. No rigueu, de més verdes en maduren. ¿De què li podríem parlar –descarteu, sisplau, preguntar-li si és realment Alicia Vikander– per semblar sofisticats i cultes...? Si, com jo, adoràveu les trenes impossibles, les pigues de xocolata i l’onirisme salvatge de Pippi Långstrump, ja podem dir que tenim una cosa en comú amb l’Alicia (tutegem-la, no?). No ens ha d’estranyar, esclar, perquè per als suecs el personatge que Astrid Lindgren va crear el 1945 és un clàssic entranyable i ubic que és fins i tot al bitllet de 20 corones. Els va costar: inicialment va ser condemnada pels defensors dels valors tradicionals, que entenien que la literatura infantil ha de ser sempre moralitzant. Però en la terra de Nils Holgersson i el seu meravellós viatge (apunteu, apunteu), un altre clàssic infantil escrit per Selma Lagerlöf el 1907, es va imposar com un modern clàssic. Si li comentem a l’Alicia que (“per cert...”) Selma Lagerlöf, autora també de 'La saga de Gösta Berling', va ser la primera dona que va guanyar el Nobel de literatura el 1909, guanyarem uns quants punts. Astrid Lindgren, per la seva banda, va seguir escrivint i venent, fins al punt de convertir-se avui en l’escriptora sueca més llegida, de qualsevol gènere o època, amb més de 100 milions de llibres venuts, i traduïda a més de 80 llengües.

]]>

El director Alexander Payne adaptarà la versió cinematogràfica de 'My Saga', un recull d'articles de l'escriptor noruec Karl Ove Knausgard. Segons ha informat el mitjà nord-americà Indiewire, la productora Bona Fyde ('Petita Miss Sunshine') ha adquirit els drets del text per convertir-lo en una 'road movie'. Payne ha guanyat l'Oscar al millor guió per 'Entre copes' i 'Els descendents'.

]]>

A Karl Ove Knausgård li va començar a canviar la vida el 2009, quan va publicar 'La mort del pare', primer volum de 'La meva lluita'. Una part de la seva família es va indignar per la crua descripció de l’alcoholisme del pare de l’autor, que durant els últims anys de la seva vida va viure amb l’àvia, envoltats d’una enorme quantitat de deixalles i brutícia. A partir d’aquí, la polèmica va avançar, inexorable, al mateix temps que les vendes del llibre es disparaven. Uns mesos després, amb l’aparició del segon, va ser l’ex de Knausgård qui es va indignar pel que escrivia. L’escriptor, que vivia a Suècia amb la dona, Linda Boström –que preparava el seu primer llibre de relats, 'Grand Mal' (2011)– va exigir no saber res del que passava al seu voltant per poder continuar el projecte, que finalment consta de sis volums. L’últim va aparèixer el 2011.

]]> Inscrit a l’entrada del temple d’Apolo de Delfos, l’aforisme ‘Coneix-te a tu mateix’ –atribuït a una desena de filòsofs, entre els que hi ha Heràclit, Sòcrates i Tales de Milet– resumeix bona part de la futura pulsió autobiogràfica com a mètode per arribar a desxifrar el món.

]]>

L'escriptor noruec Karl Ove Knausgård ha presentat 'La muerte del padre', primer volum dels sis que componen el seu relat autobiogràfic, i que ara li edita Anagrama. Knausgrd va debutar en la narrativa amb èxit amb la novel·la 'Fuera del mundo' (1998), però uns anys després va patir una greu crisi creativa. Llavors va començar un ambiciós projecte que tractaria sobre la seva vida, però sense ser unes memòries o una autobiografia. En la presentació ha dit que per a un escriptor "perdre la fe en la ficció és terrible". El van ajudar també la lectura d'alguns diaris com els de Witold Gombrowicz, on va trobar "un poder hipnòtic en la seva prosa, que no explica cap història, sinó que simplement mostra el seu jo", i encara que Knausgård "no volia explicar una història, al final va sortir una novel·la".

]]>